Com han vingut denunciat des de l’inici de la guerra desenes d’organitzacions no governamentals i ha quedat escrit en innombrables relats periodístics, el rastre d’horror i mort que deixa l’ocupació nord-americana de l’Iraq és molt més profund del que cap font oficial havia admès fins ara. Un gruix de gairebé 400.000 informes secrets filtrats a través de la web Wikileaks revela que el tracte vexatori, les tortures i l’assassinat de civils a mans sobretot d’altres iraquians, sota l’atenta mirada de l’Exèrcit nord-americà, van ser la norma entre 2003 i 2009. De les 109.032 morts registrades, 66.081 eren ciutadans que es van veure atrapats enmig del conflicte. No cal dir que les xifres oficials no s’assemblen a aquestes.
Davant un fet tan greu com aquest (a Espanya el partit de l’oposició, qualsevulla que fos, l’empraria com una gran arma electoral) l’Administració Obama manté silenci i ha renunciat a utilitzar-lo com un mètode de guerra bruta contra Bush i els actuals republicans.
Però més enllà del que faci o digui el president Obama (jo crec que hauria de parlar, encara que el prestigi dels Estats Units se’n ressenti), és clar que els nord-americans s’enfronten a una situació que els remet a èpoques tan terribles com les de la guerra del Vietnam, alhora que l’alta estima que tenen del seu Exèrcit queda destrossada per les greus violacions dels drets humans practicades una vegada i una altra.
Per poc que algú se submergeixi en el fred llenguatge dels documents és fàcil ensopegar-se amb les atrocitats. En centenars de casos s’al·ludeix a fuetades, cremades i pallisses, i en un en particular els soldats nord-americans deixen entreveure que els seus companys iraquians van tallar els dits i van cremar amb àcid a un dels presos. Altres expedients revelen l’execució de dos presoners emmanillats o com el cos d’un detingut, mort suposadament per una «fallada renal», presenta una incisió quirúrgica a l’abdomen.
Bush és, sens dubte l’últim responsable d’aquests crims i atrocitats. Però també Blair i Aznar hi tenen alguna cosa a veure.
Josep Maria Quintana 