Archive for Abril de 2008

“¡Viva Zapatero!”

15 Abril 2008

Només cal fixar-se un poc en la nova composició del govern per veure que Zapatero ha apostat fort per ell mateix i per la nova estratègia de pactes amb el PP en totes aquelles coses que els uneixen a un projecte d’Espanya que, cada dia que passa (tot i que Chacón ha parlat davant els militars de l’“Espanya diversa”) vol retornar al que entenem com l’Espanya de sempre, la que vol una gran majoria d’espanyols i no la que pot satisfer “els insaciables desigs dels nacionalistes perifèrics”.

Amb aquesta jove futura mare dirigint Defensa i amb un equip de dones superior al d’homes, Zapatero continua venent la moto del progressisme i del canvi, quan molt em temo que el que pretén disfressar amb aquestes apostes noves i cridaneres és un retorn als models jacobinistes, que són els que l’allunyen d’aventures (com la de l’Estatut, amb aquell ja memorable “faré el que decideixi el Parlament de Catalunya”) i l’apropen al consens amb l’altre gran partit que omple cent cinquanta-quatre escons a la Cambra baixa.

En algun lloc he llegit que els nacionalistes catalans no descarten entrar en el govern durant la present legislatura, i molt em temo que això no és només un desig, és més aviat una quimera, perquè els signes del temps no van per aquí. Ni de noves!

Zapatero sap que els socialistes que voten PSOE de sempre no tenen cap mena de vel·leïtat pronacionalista. I els Montilla, Corbacho, De Madre i Chacón (per citar els més coneguts dirigents del socialisme català d’avui), no són precisament els Raventós, Serra, Maragall o Molas, d’altres èpoques. La cosa ha canviat. I molt! Perquè el país ha canviat.

El president, doncs, ha sabut vestir molt bé el govern. L’ha sabut situar en el centre de la notícia i dels comentaris. Aquest “Capitán, mande firmes” de la nova ministra de Defensa donarà la volta el món i és probablement el signe del canvi que cerca Zapatero. Però el canvi no va més enllà, no va per on semblava que anava durant la passada legislatura. Va en una altra direcció: la que cerca acords fonamentals en matèria de terrorisme, de justícia, de Tribunal Constitucional, de Consell General del Poder Judicial, de Llei Electoral, de pensions, etc. I aquests voluntat d’arribar a acords no cerca precisament el d’aquest 20 per cent d’espanyols que voten opcions nacionalistes. Cerca el consens d’aquests espanyols que representen el 80 per cent de l’electorat: bàsicament dels que voten PP i PSOE.

Sobre l’abast d’un concepte

13 Abril 2008

Un lector de parla castellana (en desconec l’origen i el seu lloc de residència), que m’ha conegut a través de l’entrevista que em va fer una revista de Madrid, i que fa esforços per llegir el meu blog, em demana molt amablement si jo estic d’acord amb el concepte d’Espanya a què feia referència en el darrer paràgraf del meu anterior apunt, concepte que, com crec, uneix a Zapatero i Rajoy: “aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

La resposta no és senzilla, però no necessàriament ha de confusa: Jo, que mai no he negat el concepte d’Espanya, i que sovint he manifestat que els “nacionalismes” m’incomoden, no tinc cap dificultat a acceptar la primera part de la proposició. No em fa mal, doncs, parlar d’una “Espanya unida i diversa”, tot i que prefereixo la versió que Zapatero en feia, d’aquesta mateixa realitat, durant la passada legislatura, quan parlava d’una “Espanya plural”. I prefereixo aquesta darrera definició perquè, a les persones de la meva generació que hem viscut (i sofert) el franquisme, l’adjectiu “unit” té una connotació que va més enllà de la semàntica (“allò que està junt”), i que més aviat s’acosta un altre concepte, el d’ “unitari”, que significa precisament el contrari de “plural”.

M’explicaré fent una pregunta: “És la Confederació Helvètica” un estat “unit”? Òbviament que sí, atès que Suïssa és un estat que pertany a la comunitat internacional on, per cert, no es detecten brots de separatisme o d’independentisme cantonal, i això no obstant, el concepte d’unitat a la Confederació Helvètica s’acosta molt menys a aquesta “Espanya unida i diversa” de què ara se’ns parla que no pas a aquesta “Espanya plural” que a mi m’agradaria que s’acabés concretant.

I en el meu cas (que no necessàriament ha de coincidir amb la idea que d’Espanya en puguin tenir els nacionalistes), la “pluralitat” ve determinada molt més pel reconeixement i el respecte a la diversitat cultural i lingüística que a la política (encara que aquesta també és important). Per dir-ho amb unes altres paraules: a mi em satisfà l’Estat de les autonomies que dissenya la Constitució i fins i tot estaria dispost a concretar el sistema que tenim en un definitiu Estat federal (encara que això no crec que agradés a Zapatero ni, menys encar, a Rajoy)

El que a mi, però, em molesta, el que a mi em dol, és que, des d’aquesta pretesa “Espanya unida i diversa” se’ns faci impossible als ciutadans de parla i cultura no castellanes de viure plenament en la nostra llengua i desenvolupar –també plenament- la nostra cultura com, per exemple, ho pot fer un ciutadà d’Alcorcón (que viu, neix i mor en castellà i inserit en la cultura castellana), o com un ciutadà del cantó de Berna, que fa el mateix en alemany, o com un senyor de Ginebra ho fa en francès; o que se’ns digui que a Catalunya i a Balears, “perseguim” el castellà quan amb prou feines podem “viure” plenament en la nostra llengua; o que ens discuteixin (recordeu la fira de Frankfurt) que la “literatura catalana” és la que s’escriu en català; o que la gent de parla i cultura castellanes que han decidit de viure entre nosaltres puguin fer-ho al llarg de cent anys sense que tinguin cap necessitat d’aprendre, no ja a parlar la nostra llengua, sinó tan sols a entendre-la; o perquè constitucionalment se’ns “obligui” a conèixer la llengua espanyola i només se’ns “permeti” conèixer el català.

La meva “Espanya plural”, doncs, no persegueix cap mena de desintegració política de l’estat ni implica cap atac frontal al concepte constitucional d’Espanya (encara que voldria discutir alguns d’aquests conceptes constitucionals), però crec –i ho dic amb tots els respectes- que va força més enllà d’“aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

Espanya!

11 Abril 2008

Per què Zapatero ha citat 54 vegades el nom d’Espanya en el discurs d’investidura? Fernando Ónega, que es congratula d’aquest fet, escriu: “La provocación ya era visible desde el momento en que el gobierno de España se hizo llamar gobierno de España en la publicidad de organismos públicos. Muchos analistas tenían claro que no se daba ese paso sin una finalidad espuria, como podría ser la muy perniciosa de ganar votos. La derecha reaccionó con una mezcla de ironía y cabreo, como si le estuvieran arrebatando un patrimonio histórico exclusivo. Pero ahora, Zapatero se atrevió a escribirlo en un texto y leerlo en el Congreso de los Diputados. ¿Por qué, si ya no hay elecciones? Las interpretaciones han venido a demostrar cuánto juego puede dar un solo concepto, con tal de que sea repetido. Para unos, se trata de la conversión de Rodríguez Zapatero al españolismo. Para otros, asistimos al osado intento de ocupación de un espacio que le correspondía al Partido Popular o, como mucho, a Rosa Díez. Para los terceros, es el síntoma más claro de que el PSOE gobernante ha dejado de depender de las garras de Esquerra y de los abrazos de Llamazares: suelto, ya puede hablar de España.”

Salvador Cardús, des d’una altra perspectiva, comenta això mateix, tot i que ell no es fixa en el nom del nostre estat, sinó en un altre concepte que ha utilitzat també Zapatero i que molt probablement persegueix el mateix objectiu. Em refereixo a aquesta “España unida y diversa” que, en el llenguatge del president ha substituït el concepte d’ “España plural” amb què s’omplia la boca durant la passada legislatura. Diu Cardús: “Quienes han tenido a Lakoff en la vitrina se supone que confían en mejorar su suerte a partir de un cambio de palabras. Y la sustitución de lo “plural” por lo “unido” apunta a una legislatura con dosis más abundantes de nacionalismo patriótico explícito, para lo cual, además, cuentan con Bono en un lugar destacado de la jerarquía institucional del Estado.”

No sols corren mals temps per a la lírica. També per als nacionalismes perifèrics que van perdent força i hauran de saber adaptar-se a aquesta nova realitat, una realitat en la qual –i això succeirà molt prest- algú (no necessàriament el PP, però també el PP) demanarà una reforma de la llei electoral “porque no es posible que con un millón de votos se obtengan dos diputados mientras que con trescientos mil se obtengan diez”.

Ja ho apuntava ahir en aquest quadern. Zapatero ha deixat de mirar transversalment i prefereix mirar de front al gran partit de la dreta, amb el qual l’uneixen moltes coses, entre d’altres un mateix concepte d’Espanya: aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

La investidura

10 Abril 2008

Aquest cop haurem d’esperar quaranta-vuit hores perquè Zapatero resulti investit com a president del govern. Això no és millor ni pitjor, és simplement una altra cosa. D’entrada, els socialistes es troben més lliures, atès que no han assumit cap acord de legislatura amb ningú, i a més tenen grups situats a la seva dreta i a la seva esquerra. Alhora hi ha partits que els són transversals, per denominar d’alguna manera els nacionalistes.

Zapatero, però, iniciarà la legislatura no sense dificultats, si bé aquest cop no hi ha ningú que li negui legitimació per governar, cosa que li ha negat durant quatre anys el PP, i això és bo. Però Rajoy si que sembla que qüestioni la legitimitat dels nacionalistes per conformar una majoria amb els socialistes. Així doncs, o molt m’enganyo, o la prudència que ha mantingut Zapatero a l’hora de negociar amb Duran té alguna cosa a veure amb aquesta actitud dels liberal-conservadors. Perquè estic segur que, si Zapatero pactés formalment amb CIU, Rajoy li retiraria aquesta mà que li ha ofert per debatre les matèries polítiques que seran claus durant els propers anys, matèries que seguiran essent les de sempre, però amb una novetat: aquest cop el president haurà de torejar un brau que no existia fa quatre anys: la crisi econòmica. I aquest és un brau de raça, dels qui deixen esquinçades a la pell.

Sobre Déu, la sequera, el cardenal i les rogatives

7 Abril 2008

He escoltat com un cardenal ens esperonava a pregar perquè Déu posi fi a la sequera. No ho deia exactament així, però deixava clar que Déu podia posar fi a aquest període tan mancat de pluges que ens està causant força problemes, especialment a Catalunya, ja que a Menorca (de moment) aquesta mancança no la patim.

I em demano: Quina és la imatge que en tenim, de Déu? És que per ventura continuem encara veient en Déu aquest pare totpoderós que s’omple de goig quan ens comportem bé, que s’enutja quan li som infidels i que ens castiga quan s’omple de còlera? És que continuem creient en aquest Déu que fa ploure quan ens vol acontentar o que ens envia la sequera quan ens vol fer sofrir?

Tenim una tradició bíblica que ens empeny a creure això. És la que deriva de l’Antic Testament (recordeu, per exemple, les set plagues d’Egipte, o la figura de l’Àngel exterminador), però aquesta tradició la va superar el Nou Testament i avui, quan la ciència ha començat a obrir-nos els ulls, cal que abandonem aquesta visió (absolutament infantil i immadura) de Déu.

Jo no us he d’explicar en què consisteix el sentiment que tenim els homes que vivim oberts a la transcendència, perquè aquest sentiment difícilment es pot explicar. Wassemberg ens diu des de l’agnosticisme que la ciència no barra el pas a creure que la identitat d’una persona pugui no extingir-se amb la seva mort. Òbviament que no sap (ni pot) explicar en què podrà concretar-se aquesta experiència personal futura (cas de que es pugui donar). Jo tampoc no us ho sabria explicar, i això no obstant crec en aquesta diguem-ne “continuació de la vida”, que es produirà no sé com i no sé on, entre altres coses perquè el com i l’on només es poden entendre en clau terrenal. I ho crec per la única raó que visc obert a la transcendència.

En definitiva, jo crec en Déu, i així ho manifesto amb convicció a la missa dominical. Però aquest “Déu Pare totpoderós” en el qual jo crec no és el Déu de les rogatives, no és el del Déu que fa ploure o que ens envia la sequera. El meu Déu és un altre, és un Déu que podem experimentar però que no podem explicar. Potser per això Joan defineix Déu d’una manera molt simple dient que és amor: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jo 4:208). I ara digueu-me: Sap algun dels meus lectors que és l’amor? És que l’amor admet cap tipus d’interpretació o d’explicació científica? Jo no ho crec, perquè l’amor -en això com Déu-, és només una experiència. Això sí, una molt bella experiència.

Sota la volta del cel

6 Abril 2008

Ahir la primavera es mostrà generosa amb nosaltres. Després de dies de vent, aquest es girà una mica de ponent i bufava amb un alè prim que, a l’ombra, fins i tot incitava a posar-se la jaqueta però que, al sol, quedava en un no-res.

El cel de Menorca era blau, d’un blau metàl·lic extraordinàriament clar, i el sol et feria a la cara com un ganivet. Hi he passat el dia, al camp, i en havent dinat, m’he ajagut vora una paret de marès, en un prat absolutament verd on hi havia una parella de puputs que espipellava i que, de temps en temps, visitava una parella de xòrics que potser cercaven insectes per dur-se a la boca. A la tanca del costat hi pasturaven les quatre egües de la cabanya juntament amb el remat de bens: de llana vermellosa i bruta les mares adultes, i d’un borrissol blanc i suau els anyells que han nascut dins aquesta setmana i que saltironejaven juganers.

M’he condormit sobre el bancal amb la cara coberta per una gorra que em protegia del sol i he notat com, a cobert de l’aire, la seva calor em penetrava. Allí m’he sentit part d’aquest univers tan estimat com incomprensible (si més no per a mi), el qual he experiment vivament en absolut silenci.

En aquells moments em sentia lluny de gairebé tot, però alhora sabia que la realitat que experimentava –perquè allò també era realitat- no era la única que m’afecta, ja que em pertoca seguir lligat a una altra realitat, la quotidiana, que exigeix força més relació i compromís social. I sé, a més, que no n’he d’abdicar perquè, entre altres coses, fer-ho seria trair-me.

El cardenal Rouco torna a la càrrega

3 Abril 2008

En aquest nou revival de l’era Rouco, la Subcomissió Episcopal de Família i Vida de la Conferència Episcopal ha afirmat el seu deure de promoure a l’Església i en la societat el valor de la vida humana, recolzant iniciatives que vagin en aquest sentit. Alhora sol·liciten l’abolició de la llei de l’avortament per considerar-la “injusta”.

En aquest comentari hi ha dues coses: una defensa clara de la vida, que cal assumir i recolzar, i una exigència d’abolició de la llei que “despenalitza” l’avortament, de més dubtosa acceptació, fins i tot pels qui, en el nostre fur personal, no podríem avortar sense contradir els nostres principis morals.

Cal dir, però, que el Papa i els bisbes, que, conscients que ja no tenen sobre aquest món la influència que tenien, han decidit convertir el catolicisme en una “potent minoria creativa”, com ha destacar Iñaki Ellacuria, parafrasejant Arnold J. Toynbee, consideren la llei que regula l’avortament en determinades circumstàncies com un mal per se, que cal abolir, quan aquesta llei, l’únic que fa és “no penalitzar”, o el que és el mateix, “no criminalitzar” les persones que avorten en les circumstàncies que la llei regula, en considerar que, en aquells casos, la vida futura del fetus té un valor menor que el bé que es protegeix.

Es podrà estar d’acord amb això o discrepar-ne, però la realitat és que les convencions socials sobre aquesta matèria són avui força majoritàries dins la societat, fins i tot dins la dreta, que, com hem pogut comprovar, ha governat Espanya durant vuit anys i mai no ha qüestionat la llei que regula la despenalització de l’avortament aprovada a l’època de Felipe González.

Ara bé, que hi hagi una consciència molt majoritària respecte d’una determinada pràctica i que aquesta estigui reconeguda per la llei, això no significa necessàriament que aquesta pràctica sigui “justa”, o que sigui “moral”, d’acord amb la concepció que cadascú tingui de la justícia o de la moral. Significa simplement que aquesta pràctica obté el consens majoritari dels ciutadans i no s’oposa als principis constitucionals. I aquest és el cas de la llei que permet l’avortament a Espanya en determinades circumstàncies i fet en determinades condicions. Així doncs, si es donen les circumstàncies i l’avortament es fa en les condicions que diu la llei, l’avortament no estarà penalitzat i serà legal (el considerem moral o immoral, just o injust, que aquests són conceptes que es mouen en un altre nivell).

¿Vol dir això que el Papa i els bisbes necessàriament han d’abdicar de la seva concepció moral contra “tot tipus d’avortament”? ¿Vol dir que, pel fet de ser acceptat majoritàriament, també ells han de deixar de considerar l’avortament com a “injust” i també “immoral”? La resposta és que no, que no han d’abdicar de les seves creences i que, per tant, tenen el dret i el deure de fer patent als catòlics que, d’acord amb la seva interpretació de l’Evangeli, avortar és un acte contrari al que ells denominen “la llei de Déu”. El que no tenen fer, però, els bisbes és “exigir” que l’Estat abdiqui de les seves competències basant-se en el “dret diví” que l’home (ens agradi o no), lliure i autònom des que així ho van fer veure els filòsofs del Segle de les LLums,  no necessàriament ha d’acceptar.


%d bloggers like this: