Matí de diumenge gris i desapacible a Barcelona que vàrem aprofitar, la meva dona i jo, per anar a La Pedrera, que aquest cop aplega més d’un centenar de pintures i dibuixos que donen una visió retrospectiva de la trajectòria artística del pintor d’origen eslovè Zoran Music, l’obra del qual, al marge dels grans moviments del segle XX, aconsegueix, en paraules del comissari Jean Clair, una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà en el seu silenci i en la seva foscor, mitjançant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí de l’home.
Absolutament desconeguda per mi, l’obra de Music ha estat un descobriment, i no ho dic tan sols pels dibuixos i pintures que he pogut contemplar a la mostra que es presenta sota el títol de “De Dachau a Venècia”, ans també pel pensament que l’autor ens expressa en els textos que s’intercalen en els comentaris explicatius de la mostra i, especialment, en el llarg monòleg que enclou un video on el pintor, assegut en el seu estudi, escolta en silenci les paraules que ell ha pronunciat i ara reprodueix un magnetòfon.
Només vull destacar dues coses que a mi m’han semblat molt importants: la primera, que l’artista ha de ser fidel a ell mateix i que, si ho és, acabarà descobrint el seu propi llenguatge. Music conviu durant uns anys a París amb els grans mestres de l’art abstracte, però no per això acaba lliurant-se a aquest corrent. Ell els contempla, els estudia, els admira, però sempre continua cercant el seu propi jo. La segona, expressada en el monòleg, apunta vers la necessitat de viure reclòs en el silenci i la meditació per trobar, no sols el tema, ans també el llenguatge de l’art. Ell desconfia una mica del concepte “inspiració”, però considera indispensable aquestes llargues hores de silenci i de reflexió en la soledat de l’estudi per acabar reeixint en la creació artística. També jo penso que és indispensable aquesta mena de comportament. Potser per això estem sovint tant lluny de l’obra d’art, atrafegats en els compromisos diaris i immergits en la voracitat d’una vida que defuig el silenci i la contemplació.
Josep Maria Quintana 