Aquests dies s’han obert apostes (“posar messions” diríem en menorquí dialectal) sobre si la ministra Chacón demanarà o no demanarà la baixa per maternitat. I el debat no és menor. No ho és per als empresaris, molts dels quals temen donar treball a les dones per mor de l’embaràs, per allò dels quatre mesos, que sol ajuntar-se amb el mes de vacances, i que sovint és el preludi d’una reducció de la jornada laboral. I ho és també (en aquest cas jo diria que és importantíssim) per als col·lectius feministes, per als quals és indispensable que la ministra demani la baixa de quatre mesos, perquè, si no ho fa (és a dir, si no desapareix del ministeri durant aquest temps), donarà la raó a una tesi masclista segons la qual, només les dones treballadores demanen els quatre mesos, però mai les executives ben pagades, i mai tampoc les autònomes (tinguin o no bons ingressos), perquè és impossible que aquestes puguin desaparèixer tant de temps de la vida laborar i retornar-hi després com qui fa res.
Es comenta que la ministra Chacón ha dit que retornarà al ministeri tan bon punt li sigui possible, i jo penso que així ho farà (així ho fan totes les directives amb gran responsabilitat i amb un sou molt alt, encara que siguin assalariades), però és evident que, si fa això, el seu comportament esdevindrà un molt mal exemple per a les mares treballadores, les quals s’agafen els quatre mesos per principi, i deixen que l’empresari (que per això és empresari i se suposa que guanya molts diners) que resolgui el “seu” problema tal com Déu li doni entenent.
És clar que sempre hi cap la possibilitat que la senyora Chacón retorni al ministeri i que sigui el seu marit el qui demani la baixa per paternitat. D’aquesta manera s’aplicaria una de les possibilitats “revolucionaries” de la reforma Caldera, i potser la cosa es compensaria un poc.
Però també podria ser que Zapatero hagués designat com a ministra una dona embarassada de set mesos precisament per això: perquè després de parir demanés una baixa laboral durant quatre mesos i retornés després al ministeri dient: “Empresaris del món: veieu com no passa res?”
Sigui com vulgui, del que no hi ha cap dubte és que la cosa és molt seriosa i mereix que hi dediquem tota la nostra gran atenció.
Josep Maria Quintana 