Archive for Octubre de 2007

Amb “Z” de Zapatero

21 Octubre 2007

No sé si amb “Z” de Zapatero, o amb “Z” de “El Zorro”, el cert és que la notícia que tots esperàvem s’ha confirmat: que la presidenta De La Vega encapçalarà la llista al Congrés dels Diputats per la circumscripció de València, terra on la dreta té camp abonat i on l’esquerra –deixeu-m’ho dir en castellà “está hecha unos zorros”.

De la Vega té enemics i adversaris –qui no en té?-, però s’ha revelat com una de les persones més sòlides i més ben valorades en el govern actual d’Espanya. No és estrany, doncs, que Zapatero l’hagi enviada a reconquerir València, com un nou Jaume I, aquest cop sense armadura, però amb vestits (cada dia nous a estrenar, o així m’ho sembla) de confecció.

D’altra banda, De La Vega és valenciana de naixement, i en aquest sentit no se la pot titllar de “diputada cunera” (com se’n deia abans). Per tant, no em sembla que hagi estat una mala pensada, tot i que, tal com corren les aigües del Túria, el peix serà mal de dur al cove.

No vull, però, acabar aquest comentari sense referir-me a la dimissió de Joan Ignasi Pla. Sembla que és cert que hi ha un episodi una mica confús respecte d’una reforma que no ha pagat, o que de moment li ha finançat un constructor. No sé prou bé com han anat les coses, però més enllà del que hagi pogut fer malament, més enllà dels errors d’aquest home que jo tenia (i potser el tinc encara) per un home honrat, tot i que no considero que fos un polític amb prou talla política per ocupar el lloc que ocupava, més enllà d’això, dic, el que se’m fa difícil d’entendre és la duríssima campanya mediàtica que li féu tot el grup PRISA. En efecte, a les 8 del matí del dia que va esclatar l’escàndol, Carles Francino va tirar amb bala des de la SER (de fet va ser ell qui el va destapar). Aquell mateix dia, també El País n’anava ple; i al migdia, altre cop: Pla havia esdevingut ja un corrupte que no tenia altra sortida que la dimissió. Aquesta immediatament es va produir i, d’aleshores ençà, tot han estat bones paraules. No sé, tot això m’ha semblat molt artificial i com a força premeditat. És com si algú es volgués treure aquest home de sobre. I certament que ho ha aconseguit.

Ja sé que aquesta notícia potser no té res a veure amb el cas De La Vega, però… per ventura no parlàvem de València? Doncs si és així, la cosa venia a tomb.

La crisi constitucional

20 Octubre 2007

La decisió del Govern de recusar dos magistrats (dels dits conservadors) del Tribunal Constitucional per recuperar el poder de decisió en aquest alt òrgan jurisdiccional és una conseqüència lògica en el procés degeneratiu que afecta a aquesta alta magistratura del país.

El fonament de la justícia –i també de la justícia constitucional- és la seva independència del poder polític (allò de la separació de poders) i la seva imparcialitat. Tanmateix, cada dia que passa, sembla que aquests principis són oblidats, escarnits, rebregats i trepitjats per uns polítics que, mitjançant un sistema d’elecció dels magistrats que els permet de ficar-hi cullerada, estan a punt de fer saltar en mil bocins el mecanisme clau de l’estat de dret.

Avui, més enllà del que pugui fer el tribunal, tots tenim la convicció (i molt em temo que fonamentada) que, segons quina sigui la seva composició, tal serà la sentència. Basta obrir el diari, i ja no es parla de “magistrats”, sinó de “magistrats conservadors” i de “magistrats progressistes”. Estem –si el que intuïm és cert- en mans d’unes persones que no cerquen d’administrar justícia (en aquest cas la justícia constitucional), sinó de resoldre els litigis a partir de les seves conviccions polítiques.

Alfonso Guerra, que fa ja molts anys predicava la mort de Montesquieu (el pare de la separació de poders), pot veure confirmada la seva teoria només mirant el nostre Tribunal Constitucional. I si aquest deixa de ser el que d’ell reclama la Constitució –el garant de les llibertats i de l’equilibri de poders-, aleshores la seguretat jurídica d’aquest país s’envà en orris i s’esberla tot l’edifici jurídico-constitucional.

Penso que som molts els ciutadans que contemplem aquest panorama amb preocupació. I això ens exaspera. Però ens sentim impotents davant una classe política que, dia rere dia, arramba amb els principis de l’estat de dret que tant ens va costar aconseguir. I sense estat de dret no hi ha democràcia. És la llei de la selva on decideix el més fort.

La Memòria Històrica

19 Octubre 2007

Ahir em van demanar d’intervenir en un debat sobre la Llei de Memòria Històrica i vaig dir que no, que no hi volia intervenir, perquè no tenia interès a mantenir un diàleg que molt probablement ens hauria llençat a la confrontació partidista i difícilment hauria sabut esquivar les fòbies i les filies que aquesta llei ha provocat.

D’altra banda em resulta molt difícil dir si la llei m’agrada o no. D’entrada arguiré que no em satisfan aquest tipus de lleis perquè la “memòria” és un atribut de la persona que no crec que es pugui regular mitjançant una norma legal. D’ací que no tinc gaires esperances que la llei ens apropi els uns als altres i ens faci més tolerants.

Dit això és evident que no tot és negatiu en una norma d’aquest tipus, perquè permet satisfer alguns desigs personals molt arrelats i permet també reparar d’alguna manera determinades injustícies.

Per tant, si bé no sóc partidari d’aquest tipus de lleis, tampoc no m’atreviria a dir que aquestes són innecessàries i que no serveixen per a res.

Ara bé, partint, com partim, d’una democràcia construïda sobre un pacte ple de renúncies (tant de la part dels franquistes com de la banda dels demòcrates), la satisfacció dels dolors de la memòria només es podran satisfer plenament quan cadascú, en el seu fur intern, sàpiga condemnar el seu propi pecat i els seus propis errors. O dit d’una manera més clara: Quan els franquistes acceptin que el règim al qual van donar suport era intrínsecament pervers, i quan els republicans reconeguin que, tot i que donaven suport a un règim legítim, també ells van cometre força injustícies.

La Llei de Memòria Històrica seria aleshores un bé que ningú no gosaria discutir, i això implicava que fos aprovada per unanimitat. Però si el Partit Popular, que és el partit que aglutina tota la dreta a Espanya no li dóna suport (tot i que a darrera hora ha acceptat alguns punts de la llei) i no l’accepta tampoc un altre partit que representa interessos contraposats als de la dreta, com ho és l’Esquerra Republicana de Catalunya, això vol dir que la reconciliació no és prou sincera, que l’autocrítica no ha calat encara prou, i que alguna cosa falla en aquesta llei.

Així doncs, sens dubte que la llei repararà injustícies i satisfarà alguns interessos legítims, però molt em temo que no resoldrà el problema bàsic que hauria d’haver resolt.

Fre a Ibarretxe?

18 Octubre 2007

A les edicions d’ahir, el titular de La Vanguardia deia: “Freno a Ibarretxe”, alhora que el d’ABC proclamava: “Zapatero no frena a Ibarretxe”. Què n’hem de pensar?
És cert que el llenguatge és complex, i que les voluntats que hi ha al darrere encara ho són més. D’ací que és probable que els dos titulars diguessin la veritat, o part de la veritat, més enllà de la voluntat dels qui els van escriure.

Jo vaig escoltar les paraules de Rodríguez Zapatero i em va semblar que no podien ser més contundents contra el projecte del lendakari, com també li ho van semblar a Rajoy, que, per primera vegada en la història, va reconèixer que ell hauria dit el mateix. Ara que també és cert que, tot i la contundència de les paraules de Rodríguez Zapatero, el lendakari, que circula a pinyó fix, va insistir en el seu propòsit. Ell –segons va dir- continuaria endegant el seu pla.

És evident que en aquests moments, mentre estiguem en el territori de les paraules, el govern d’Espanya no pot fer res més del que va fer ahir el seu president: dir que el projecte d’Ibarretxe era il·legal (Urcuyu, fent un joc de paraules va dir que era “alegal”, suposo que per sortir del pas). Però si el que va dir Rodríguez Zapatero no va ser suficient, com havia d’actuar? Què havia de fer per posar el fre a Ibarretxe, segons l’ABC? Li havia de dar una barrada?

No és que a mi no em preocupi aquest joc d’Ibarretxe. Però res no ha fet encara més enllà de posar-se en evidència, perquè ningú no gosaria dir que els darrers resultats electorals al País Basc el vagin reforçar. Ell, però, continua tenaç i malda per fixar posicions. Res no ha fet d’il·legal encara. Temps hi haurà –si és que acaba actuant fora de la llei- perquè el fiscal actuï, o perquè les forces d’ordre públic surtin al carrer, si el compliment de la llei ho reclama. És clar que seria força més interessant que fossin els mateixos bascos els qui veiessin que aquest camí no du enlloc.

El més natural del món

17 Octubre 2007

Quan l’exministre i eurodiputat Jaime Mayor Oreja es demana per què ha de condemnar el franquisme “si muchas familias lo vivieron con naturalidad y tranquilidad”, jo l’entenc, perquè no diu sinó la veritat. I quan afegeix que en aquella època la situació era de “extraordinaria placidez”, també continua dient-la, perquè ell parla del seu món, d’allò que va viure a casa seva i en el seu entorn.

Encara us diré més: també a casa meva es va viure el franquisme amb placidesa i amb molta naturalitat. Els meus pares pertanyien al bàndol dels qui van guanyar la guerra i, com em recordava de petit la mare (de més gran ella va evolucionar), el 9 de febrer de 1939 va ser un dels dies més feliços de la seva vida. En efecte, va poder sortir de l’amagatall, va deixar de patir necessitat, es va poder casar per l’església i tenir fills, i se li va obrir un nou horitzó per a la seva existència.

Ara bé, dit això, que segurament es pot dir de moltes famílies humils que van ser perseguits per les seves creences o per les seves idees durant els anys de la guerra civil, penso que s’ha d’esperar alguna cosa més d’una persona que ha crescut, que ha madurat, que està obligada a reflexionar i que forçosament hauria d’haver arribat a la conclusió que, més enllà del seu entorn familiar, més enllà dels seus interessos més pròxims, el polític, el pensador, l’intel·lectual ha de saber veure que el franquisme va ser un règim polític intrínsecament pervers on una elit –la dels qui havien guanyat la guerra- va trepitjar els qui l’havien perduda, tot instaurant un sistema presidit per la força i on no es respectaven les llibertats individuals ni tampoc els drets col·lectius.

“Qui no es fica en res no té problemes”, deien els franquistes. I tenien raó. Ara que per fer això calia renunciar a moltes coses: en primer lloc a pensar (a menys que ho féssim en la direcció dels qui comandaven), calia també renunciar a viure com a éssers que volen ser lliures, calia renunciar al dret que els homes tenim a expressar públicament les nostres idees i a conviure en un marc presidit per un estat de dret.

Si renunciaves a tot això, o bé et plegaves al sentiment polític i ideològic dels poderosos, dels qui havien vençut i tenien la força, aleshores podies viure plàcidament. És això el que li devia passar al senyor Mayor Oreja, el qual, però, tot i que ha desenvolupat una llarga carrera política presidida per una constitució que és respectuosa amb tots els drets que el franquisme negava, continua pensant que el franquisme era el més natural del món.

La lliçó de Frankfurt

15 Octubre 2007

Són tants els comentaris que he pogut escoltar i llegir sobre allò que ha passat a Frankfurt, són tantes les fòbies, les fílies, les enveges i els amors apassionats que he vist que la nostra presència a la Fira del Llibre representava, que voldria subscriure el que ahir deia un editorial de La Vanguardia, que transcric seguidament. Només m’agradaria que l’editorialista hagués estat una mica més generós i, allà on diu Catalunya, hagués fet també alguna referència als altres dominis territorials de la llengua catalana, perquè això de la llengua sense estat (un dels grans handicaps de la nostra) no només afecta als catalans de Catalunya, sinó també (i amb un problema afegit) als parlants i escriptors en llengua catalana de les Balears i de València, que, només que ens despistem una mica, podem acabar esdevenint una sots-classe. Tanmateix aquest cop –i gràcies a l’Institut d’Estudis Baleàrics- això no ha succeït.

La lección de Frankfurt

CUANDO la Feria del Libro de Frankfurt cierra sus puertas es hora de hacer balance de la presencia de la literatura catalana como invitada de honor a la presente edición del mayor y más importante encuentro mundial dedicado a la edición. Desde la jornada inaugural, con un memorable discurso de Quim Monzó, hasta los actos de clausura, con un colofón de alto nivel a cargo de Baltasar Porcel, las letras catalanas han sido protagonistas, como antes lo fueron otras culturas literarias. Ello implica que los autores catalanes son ahora un poco más conocidos dentro del enorme magma de títulos que conforma lo que podríamos llamar la nueva literatura global, en la cual las lenguas minoritarias siempre deben buscar el puente de las traducciones.

La misión cultural catalana ha culminado con éxito. Esto debe ser subrayado, sin caer en exageraciones ni derrotismos, y sin ceder al ruido mediático de quienes tratan de levantar falsas polémicas con fines descaradamente partidistas. Las instituciones catalanas, a través del Institut Ramon Llull, han sabido estar a la altura. Un proyecto de este calado, que empezó la Administración presidida por Jordi Pujol, que continuó preparándose durante el mandato de Pasqual Maragall y que ha sido bien ejecutado bajo la presidencia de José Montilla, es un triunfo de todos. Es justo consignar esta múltiple contribución, dentro de un consenso imprescindible a la hora de proyectar Catalunya al exterior.

Que las letras catalanas hayan sido invitadas de honor al mayor mercado editorial del planeta es un hito indiscutible, pero no debe confundirse con una varita mágica que cambie la realidad de las cosas. Lo importante es el trabajo diario que desarrollan escritores, agentes literarios y editores, con el concurso de los organismos públicos correspondientes.

La experiencia de Frankfurt ha servido para tres cosas, como mínimo. En primer lugar, ha divulgado la realidad de una cultura de primer orden que no siempre tiene la suficiente visibilidad por razones de orden geopolítico y demográfico. En segundo lugar, ha dado un empujón a la penetración de los autores catalanes en el gran circuito de las traducciones, algo que complementa la labor de los editores. Y en tercer lugar, ha servido para devolver un poco la autoestima colectiva a Catalunya, en un momento en el que algunos problemas y actitudes han producido un malestar y un desánimo muy amplios entre la ciudadanía. En esto, los catalanes no somos nada extraños: todos los países necesitan ocasiones para recuperar la confianza en sí mismos y para comprobar que pueden hablar de tú a tú, sin complejos, con el resto del mundo. Recordar y recordarnos que la literatura en catalán forma parte de la cuna de la gran cultura europea es algo que cobra un nuevo sentido en un mundo regido por la comunicación global. La lección de Frankfurt deberá ser tenida en cuenta. Catalunya puede y debe afirmarse en positivo, sin necesidad de ir contra nadie, con la excelencia y el diálogo como bandera. Éste es el camino.

Correa, novament

14 Octubre 2007

En tornant de Frankfurt em trobo amb un correu d’uns amics que s’han instal·lat recentment a l’Equador on duen a terme tasques de cooperació. En aquest fan unes remarques ben cordials al meu comentari del passat dia 7 d’octubre intitulat “CORREA”, en el qual jo expressava les meves inquietuds per com evoluciona la política d’aquell país a partir de la victòria del president Rafael Correa.

Considero la seva opinió molt valuosa i és probable que el seu comentari sigui més encertat que el meu, d’ací que publico la seva carta íntegra perquè els meus lectors puguin tenir una visió més àmplia de la realitat d’aquell país i del seu futur polític.

Benvolgut Josep Mª Quintana:

M’ha cridat l’atenció els teus comentaris sobre els resultats electorals a Equador, donat que fa un mes ens vam instal·lar a aquest país andí tenim una visió ben diferent a la que exposes al teu comentari d’opinió.

Estic completament d’acord amb el que dius al final, res del que anuncies s’ha produït encara, per la qual cosa queda un temps per veure com evoluciona aquesta nova etapa política que va encetar l’Equador amb l’elecció de Correa i també comparteixo el desig de que no s’instauri un govern “chavista”.

Alianza País contínuament s’està desmarcant de Veneçuela i Bolívia; els motius son clars, els orígens son totalment distints: Chávez és un militar (amb història colpista) que finalment va aconseguir arribar al poder i que, gràcies al control del petroli, ha instaurat un règim que està provocant l’exili d’empresaris i professionals i que te el suport de les capes populars al rebre un mínim de salut i accés a productes bàsics de consum (no cal comentar les febleses d’aquest règim i l’inquietant futur…). L’Evo és el representant del moviment indígena (a Bolívia els indígenes son la majoria, a Equador representen un 25% de la població) i ha provocat una fractura interna i un bloqueig institucional que fa que la situació estigui estancada.

Correa és un economista format als USA i a Europa (va estudiar a Bélgica d’on és la seva dona) i es el cap d’un moviment sorgit de la desconfiança en un sistema polític pensat per a crear una situació permanent de desgovern que beneficia als grans interessos de l’oligarquia local que controla el sector primari (plàtan, flors, “camarón”,…), la banca i els mitjans de comunicació (Equador no te pràcticament indústria), en una situació de “segrest” social que fa impossible que el país evolucioni.

Equador, amb la dolarització de l’any 2000, va perdre 8.000 milions de dòlars, i va provocar un exili de 3.000.000 milions de persones que van sortir a guanyar-se el pa a l’estranger. Aquesta situació és, en aquest moment, una gran esperança per al país, ara les remeses dels immigrants son el segon ingrés de l’economia (després del petroli, que serveix per a pagar la servitud del deute extern) i que per primera vegada està en mans de la gent, de la gran massa de la població. Aquesta democratització econòmica (recursos i aprenentatges de noves formes de fer i organitzar-se) ha empès aquest canvi polític.

El moviment (està pendent si es converteix, o no, en partit polític) està integrat, bàsicament, per persones que provenen del moviment social progressista, molts d’ells ben coneguts i amb una impecable trajectòria personal i professional. No és un moviment visionari amb un cabdill que vol dur la revolució.

Evidentment una societat no canvia per els resultats d’unes eleccions i seria ingenu pensar que el camí ja s’ha recorregut i que l’Equador compta amb una societat madura, no es així, sols al present curs, segons dades oficials, hi ha mes de 300.000 fillets sense escolaritzar, queda molt per fer.

Per acabar sols cinc cèntims del “Palau” que es construeix Correa: és el que me va sorprendre mes del teu article, i donat que no hi ha oposició a la premsa –que fa befa contínua del seu president- he demanat de que anava el projecte:

Montecristi és la ciutat natal de Eloy Alfaro, primer president lliberal de la república a finals del segle XIX, és un heroi nacional i es construeix un “mausoleu” amb unes instal·lacions que inicialment acolliran l’Assemblea Constituient però que volen ser un “Centre de Convencions”. Montecristi es una població de la província de Manabí (una de les mes pobres) però que te una costa molt atractiva i que vol ser desenvolupada turísticament. A prop de Montecristi hi ha la base militar de Manta, amb un important aeroport i port per a les forces nordamericanes que l’empren com a avituallament per a bastir el “Pla Colombia”; el Govern de Correa ja ha anunciat que la base torna a l’Equador (el conveni acaba en pocs anys) i es preveu que aquesta important infraestructura militar tingui un ús civil al servei del desenvolupament de la zona. Per les seves dimensions i biodiversitat l’Equador podria convertir-se en la “Costa Rica” de Sud-Amèrica, el turisme és un sector estratègic empès per l’actual govern.

Ja saps, a Quito tens casa, si vols tastar de prop els esdeveniments et convidem a passar uns dies amb nosaltres. Ben cordialment

Maó o la ciutat com a paisatge literari

12 Octubre 2007

Em van demanar que escrivís uns mots sobre sobre la ciutat com a paisatge literari a partir de la literatura que jo he creat, i se’m va ocórrer el que segueix:

Josep Piera, en la seva novel·la “A Jerusalem” escriu: “En la memòria, el passat és història i llegenda alhora. La història es fa mite, com el mite es fa història.”

Aquesta és una frase que defineix molt bé la meva relació d’escriptor amb “la ciutat com a passatge literari”, perquè gairebé tota la meva literatura –i en aquest terme hi introdueixo tant la creació com l’assaig- s’ha construït sobre una petita ciutat, Maó, la capital de l’illa de Menorca, la més septentrional de les Balears, un dels vèrtex –en aquest cas el més oriental- del domini de la llengua catalana.

És clar que jo he intentat sempre de saber quan la història es fa mite i quan el mite es fa història, però la creació literària sempre comporta una mena de mitificació, en el sentit que fabulem la realitat i l’expliquem passada pel sedàs de la nostra imaginació. Jo abans d’assajar l’ofici d’escriptor de novel·la havia passat molts anys capficat en el de jurista i en el d’historiador. Potser la meva conversió vingué en llegir una dita d’Eça de Queirós, el qual assegurava que la literatura era “o manto diaphano da phantasia sobre o nudez forte da verdade”. Aleshores vaig veure que aquella ciutat que tanta vida i tanta història acumulava, amb un segle XVIII aclaparador, que l’havia convertit en gairebé l’únic lloc del domini català on es feia literatura de la gran, que va viure tres dominacions britàniques, una francesa i dues espanyoles, la tercera de les quals va ser definitiva, aleshores –dic- vaig veure que aquella ciutat s’havia de transformar en literatura perquè aquesta era la manera més creativa i extraordinària que hi havia d’imaginar-la i d’explicar-la.

En aquest cas, doncs, la història féu el mite i el mite es féu literatura.

Comprendreu, però, que en aquesta situació tan personal de la meva relació literària amb la ciutat, no podia seguir el consell d’en Màrius Serra. A diferència del que ell opina en parlar de la seva obra, en la construcció de la meva calia treballar documentant-se prèviament, i també evitar que aspectes laterals i absolutament aliens al meu projecte em fessin perdre. Jo, en la meva literatura sobre Maó sempre he necessitat un bon quadern de bitàcola. L’única gran preocupació –això sí- era que el passat, aquest que, com diu Piera, és història i llegenda alhora, no ofegués en cap moment el mite, en definitiva la història que es fa literatura.

A “Aquella nit d’Òpera” és el Maó del XIX que pul·lula rera la dialèctica entre dos personatges de vida paral·lela i contraposada alhora. A “Els Nikolaidis” és la fabulosa història del XVIII que jau sota la saga d’aquesta família grega que s’instal·la, viu i perdura a Maó. A la propera novel·la, que si no canvio de criteri es dirà “Les revolucions perdudes”, que sortirà a començaments del proper any, serà el segle XX que hi jaurà, a través de dos moments clau: el juliol de 1936 i el maig de 1968.

Comprendreu, doncs, que en la meva encara curta experiència de narrador creatiu, la ciutat –en aquest cas Maó- hagi esdevingut un univers literari.

Fer bona literatura

11 Octubre 2007

L’experiència de Frankfurt és nova i suposo que irrepetible. Ens ha tocat a nosaltres ser-hi quan els organitzadors de la fira del llibre més important del món ha convidat la literatura catalana com a protagonista de la mostra, i això ha fet que molts escriptors hàgim tingut l’ocasió de participar d’una manera activa en aquest gran, immens, aparador.

Ahir matí vaig tenir l’ocasió de passejar-me pel recinte firal i allò és inacabable. Sembla que hi siguin tots els llibres del món. La veritat és que no sé ben bé com va el mercat, però editorials en tots els idiomes s’arrepleguen per mostrar tots els seus productes i els intercanvis són constants.

En aquest cas, la literatura catalana disposa d’espais especials i, sobretot, disposa d’una gran exposició bibliogràfica i d’un plató des d’on es fan contínuament taules rodones, es produeixen debats i es presenten autors. En tot aquest muntatge hi participen escriptors, editors, polítics i periodistes. En aquest sentit, doncs, penso que no és cap disbarat afirmar que aquests dies la literatura catalana té una finestra oberta al món.

Predir quin serà el resultat de tot aquest esforç és difícil, però més enllà dels encerts i dels errors, penso que s’haurà fet un pas endavant per demostrar que nosaltres tenim una cultura normal en tots els sentits, tan particular i universal com poden ser les altres, amb una tradició i una continuïtat com molt poques, i amb una qualitat que res no ha d’envejar, a no ser la manca de suport d’un estat que faci del català una llengua oficial, amb tot el que això comporta de defensa, de protecció i de projecció.

Tot i aquest mancament que haurem sempre d’arrossegar, i potser per això mateix, ens cal actuar amb més cura que mai, perquè l’únic que pot salvar-nos és la força, el valor i la qualitat de les nostres obres. Espriu va encoratjar-nos a salvar els mots. Nosaltres hem de saber ordenar-los i fer amb ells el més gran que es pot fer: bona literatura.

Frankfurt

9 Octubre 2007

En una entrevista a IB3, el periodista em demanava fa uns dies què pensava jo de la Fira de Frankfurt a la qual he d’assistir. La resposta meva era positiva, i ho era sense reserves. Després d’haver mantingut alguns contactes amb l’Institut Ramon Llull, després d’haver canviat impressions amb alguns dels escriptors que hi participaran, he de dir que estic convençut que hi ha d’haver un abans i un després en el coneixement i en la promoció exterior de la literatura catalana.

Màrius Serra, fent un joc de paraules (això que ell fa tant bé), deia que hi haurà “un avanç i un avenç” amb la Fira, això mentre en Lluís-Anton Baulenas li recomanava que no fes jocs de paraules com aquest en el debat que tindrem si no volia fer petar el sistema de traducció simultània.

Acudits apart, i més enllà de les opinions contràries que s’han pogut escoltar, penso que la gran majoria d’escriptors en català (els qui fem literatura catalana) estem convençuts de la bondat de la fira. Com ens ho recordava ahir Rosa Maria Piñol a La Vanguardia, aquesta és la fira del llibre més important del món i ha de servir sens dubte per promocionar la nostra literatura. I no només la literatura, perquè l’IRL ha programat una sèrie d’actes, que van de la música a la cinematografia, que també han de formar part d’aquest projecte de donar conèixer al món una literatura gran que presenta força mancances en la seva difusió.

I pels qui encara se sentin confusos, els recordaré que la literatura que fan a casa nostra, en castellà, autors també de casa, forma part, sens dubte, de la “cultura catalana”, però no de la “literatura catalana”. I el que persegueix bàsicament la Fira de Frankfurt aquest any és donar a conèixer a tot al món la literatura catalana, d’ací que no hi hauria d’haver respecte d’això cap mena de confusió.


%d bloggers like this: