Ahir em van demanar d’intervenir en un debat sobre la Llei de Memòria Històrica i vaig dir que no, que no hi volia intervenir, perquè no tenia interès a mantenir un diàleg que molt probablement ens hauria llençat a la confrontació partidista i difícilment hauria sabut esquivar les fòbies i les filies que aquesta llei ha provocat.
D’altra banda em resulta molt difícil dir si la llei m’agrada o no. D’entrada arguiré que no em satisfan aquest tipus de lleis perquè la “memòria” és un atribut de la persona que no crec que es pugui regular mitjançant una norma legal. D’ací que no tinc gaires esperances que la llei ens apropi els uns als altres i ens faci més tolerants.
Dit això és evident que no tot és negatiu en una norma d’aquest tipus, perquè permet satisfer alguns desigs personals molt arrelats i permet també reparar d’alguna manera determinades injustícies.
Per tant, si bé no sóc partidari d’aquest tipus de lleis, tampoc no m’atreviria a dir que aquestes són innecessàries i que no serveixen per a res.
Ara bé, partint, com partim, d’una democràcia construïda sobre un pacte ple de renúncies (tant de la part dels franquistes com de la banda dels demòcrates), la satisfacció dels dolors de la memòria només es podran satisfer plenament quan cadascú, en el seu fur intern, sàpiga condemnar el seu propi pecat i els seus propis errors. O dit d’una manera més clara: Quan els franquistes acceptin que el règim al qual van donar suport era intrínsecament pervers, i quan els republicans reconeguin que, tot i que donaven suport a un règim legítim, també ells van cometre força injustícies.
La Llei de Memòria Històrica seria aleshores un bé que ningú no gosaria discutir, i això implicava que fos aprovada per unanimitat. Però si el Partit Popular, que és el partit que aglutina tota la dreta a Espanya no li dóna suport (tot i que a darrera hora ha acceptat alguns punts de la llei) i no l’accepta tampoc un altre partit que representa interessos contraposats als de la dreta, com ho és l’Esquerra Republicana de Catalunya, això vol dir que la reconciliació no és prou sincera, que l’autocrítica no ha calat encara prou, i que alguna cosa falla en aquesta llei.
Així doncs, sens dubte que la llei repararà injustícies i satisfarà alguns interessos legítims, però molt em temo que no resoldrà el problema bàsic que hauria d’haver resolt.
Josep Maria Quintana 