El més natural del món

by

Quan l’exministre i eurodiputat Jaime Mayor Oreja es demana per què ha de condemnar el franquisme “si muchas familias lo vivieron con naturalidad y tranquilidad”, jo l’entenc, perquè no diu sinó la veritat. I quan afegeix que en aquella època la situació era de “extraordinaria placidez”, també continua dient-la, perquè ell parla del seu món, d’allò que va viure a casa seva i en el seu entorn.

Encara us diré més: també a casa meva es va viure el franquisme amb placidesa i amb molta naturalitat. Els meus pares pertanyien al bàndol dels qui van guanyar la guerra i, com em recordava de petit la mare (de més gran ella va evolucionar), el 9 de febrer de 1939 va ser un dels dies més feliços de la seva vida. En efecte, va poder sortir de l’amagatall, va deixar de patir necessitat, es va poder casar per l’església i tenir fills, i se li va obrir un nou horitzó per a la seva existència.

Ara bé, dit això, que segurament es pot dir de moltes famílies humils que van ser perseguits per les seves creences o per les seves idees durant els anys de la guerra civil, penso que s’ha d’esperar alguna cosa més d’una persona que ha crescut, que ha madurat, que està obligada a reflexionar i que forçosament hauria d’haver arribat a la conclusió que, més enllà del seu entorn familiar, més enllà dels seus interessos més pròxims, el polític, el pensador, l’intel·lectual ha de saber veure que el franquisme va ser un règim polític intrínsecament pervers on una elit –la dels qui havien guanyat la guerra- va trepitjar els qui l’havien perduda, tot instaurant un sistema presidit per la força i on no es respectaven les llibertats individuals ni tampoc els drets col·lectius.

“Qui no es fica en res no té problemes”, deien els franquistes. I tenien raó. Ara que per fer això calia renunciar a moltes coses: en primer lloc a pensar (a menys que ho féssim en la direcció dels qui comandaven), calia també renunciar a viure com a éssers que volen ser lliures, calia renunciar al dret que els homes tenim a expressar públicament les nostres idees i a conviure en un marc presidit per un estat de dret.

Si renunciaves a tot això, o bé et plegaves al sentiment polític i ideològic dels poderosos, dels qui havien vençut i tenien la força, aleshores podies viure plàcidament. És això el que li devia passar al senyor Mayor Oreja, el qual, però, tot i que ha desenvolupat una llarga carrera política presidida per una constitució que és respectuosa amb tots els drets que el franquisme negava, continua pensant que el franquisme era el més natural del món.

Anuncis

%d bloggers like this: