Josep Maria Quintana

El Tribunal Suprem (TS) envià ahir a la presó el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi, en confirmar la condemna a 15 mesos que li va imposar l’any passat l’Audiència Nacional per un delicte d’enaltiment del terrorisme. Otegi va cometre aquest delicte quan, pel desembre de 2003, participà en un homenatge a l’excap d’ETA Argala, a qui va dedicar grans elogis en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Estem, doncs, davant un tribunal superior –en aquest cas el Suprem- que confirma la sentència d’un tribunal inferior –l’Audiència Nacional- seguint el procediment ordinari. Això és, si més no, el que ens assegura el govern per boca de la vice-presidenta De la Vega, davant una actuació estrictament judicial.

L’esquerra abertzale, però, no ho veu així i, com era previsible, ha començat a mobilitzar-se per denunciar el que qualifica com política “de venjança” del PSOE, impulsada després de la fi de la treva d’ETA. A conseqüència d’això, Vitòria va acollir ahir una concentració, els participants de la qual van corejar lemes que acusaven els socialistes i la gent del PNB d’oposar-se a la “solució” del “conflicte polític”. Una de les proclames advertia: “Si voleu guerra, la tindreu”. Mentrestant, el membre de la taula nacional de Batasuna Hasier Arraiz va assegurar que l’empresonament de Arnaldo Otegi és “un atac frontal contra la interlocució política de l’esquerra abertzale, amb tota la gravetat que això té”, i va advertir al PSOE que “amb aquestes polítiques de venjança no assolirà res”.

Jo us parlava l’altra dia de la dificultat d’entendre’ns quan les paraules que emprem els uns i els altres no volen dir el mateix. És per això que, mentre el govern assegura que són els jutges –i només els jutges- els qui condemnen Otegi, Batasuna acusa el govern d’actuar políticament i per venjança. És obvi que els conceptes, que el llenguatge que s’utilitza pels uns i pels altres, no és el mateix.

En aquests casos el més fàcil –i el més políticament correcte- és posar-nos al costat del govern, però he de confessar que l’evolució de les coses també a mi m’indueix a la confusió. Vull dir amb això que no m’és suficient la formació jurídica que he rebut –que es mou en els paràmetres del que ha expressat De la Vega- perquè accepti ulls clucs l’absoluta neutralitat del govern de Rodríguez Zapatero en tot aquest procediment. I això perquè basta veure que, un cop ETA ha declarat la fi de la treva, s’ha tancat aquesta mena de paraigües protector que evitava, entre altres coses, que De Juana visqués a Martutene i que el TS no es pronunciés sobre Otegi. I això és, com a mínim, sospitós.

Per què ens neguem sempre a afrontar la realitat? Molt em temo que això –afrontar de cara la realitat- és el que no ha sabut o volgut fer Rodríguez Zapatero, el qual s’ha mogut tot aquest temps en una mena d’ambigüitat calculada, dient que sí però que no, que dialogava però que no negociava, que negociava però que no cedia, que… I li ha sortit malament.

Vegem: si l’acció judicial contra Otegi s’ha paralitzat durant molts mesos i s’ha accelerat tant aquest darrers dies, si fa només unes setmanes s’excarcerava De Juana i se li concedia la presó atenuada per evitar que morís i ara se l’envia a la presó dient (o pensant) que si es mor de fam ningú no el plorarà, desenganyem-nos: això no és només una “estricta decisió judicial”, com assegura De la Vega. Hi ha d’haver alguna cosa més que en doni raó, que ho pugui explicar; una cosa que no necessàriament ha de ser ominosa, ans s’ha de poder entendre –si més no jo l’he de poder entendre, perquè jo no tinc interessos polítics que (com en el cas del PP) em poden ofuscar.

El que a mi, doncs, em sembla un error no és que el govern negociï amb ETA la fi de la violència (cosa que al PP sí que li sembla espantós) si realment creu que aquest és el camí adequat; ni ho és tampoc que aquest mateix govern prengui decisions controvertides que, com aquestes que ha pres en els casos que afecten a De Juana i a Otegi, poden acabar tornant-se-li en contra, com de fet se li han tornat. No, el que a mi em sembla un error greu és que el govern disfressi la política que afronta i que, a més, ens vulgui prendre per beneits. El que a mi em dol és que, més enllà dels encerts o dels errors, el govern participi també en aquesta política que tendeix a distorsionar els conceptes i que es nega a afrontar de cara la veritat.

Corrien temps de misèries i de dictadura, encara que érem joves i ho suportàvem tot. Encara més, teníem il·lusió de superar-les (vull dir les misèries, és clar!) i de vèncer l’oprobi del dictador per instaurar un món de llibertats, de democràcia i de respecte a les llengües que, com la catalana, el franquisme havia oprimit i bandejat.

Per aquells dies, doncs, de sindicats verticals, d’unitats de destí en la pobresa d’esperit i d’opressió política, però també d’esperança, els joves que anhelàvem amb desfici transformar aquest món, que havíem començat a estudiar català tot sols, els capvespres, els estius o quan fos possible, vam tenir el suport d’un home que, a Maó, es va convertir per a nosaltres en un referent. M’estic referint a Andreu Murillo, el mestre, l’historiador, el militant socialista, l’home compromès amb els valors del catalanisme polític, a qui el franquisme no havia aconseguit anul·lar.

Ateneista força actiu, el professor Murillo organitzava classes gratuïtes de llengua catalana durant l’estiu a l’Ateneu de Maó. Allí, la meva dona –penso que era l’any 1968- va aprofitar les vacances universitàries per aprendre a escriure en la nostra llengua, i estimar-la com un dels nostres valors més preuats. Murillo, com he dit, havia sabut sobreviure a la persecució de postguerra tot mantenint incòlumes els seus principis polítics i culturals, principis que, a voltes més sol que la una, ens va saber transmetre com aquell que lliura als seus deixebles un do preuat.

Fa uns dies, el professor Andreu Murillo ha mort i nosaltres li hem dit adéu amb emoció, però sabent que alguna cosa d’ell –segurament el més valuós- seguirà viu en les nostres vides, en la nostra manera de fer i d’actuar, en el nostre compromís polític i cultural. Penso que ha de ser prosseguint la nostra fidelitat a tots aquests principis que, els qui d’ell tant hem après, li hem de retre homenatge.

La mort del professor Fuentes Quintana trenta anys después de la signatura dels Pactes de la Moncola comporta un sentiment de nostàlgia en els qui, trenta anys enrere, ja seguíem la vida política del nostre país apassionadament.

El professor Fuentes va ser, no sols l’ideòleg de la reforma fiscal que es va dur a terme a Espanya a l’inici de la democràcia, sinó que va ser també l’artífex d’uns pactes que signaren tots els líders polítics espanyols amb representació parlamentària, des de Suárez a Fraga, passat per Carrillo, Felipe González, Pujol i Arzallus, pactes que van aconseguir un canvi de tendència en el camp de la inflació i en el redreçament de la nostra economia.

Curiosament, per aquells mateixos dies, la democràcia sofria embats de tota mena: dels franquistes que veien com, de sobte, el seu món s’havia dissolt, i dels etarres que s’adonaven que, amb la reconstrucció política i econòmica d’Espanya, el seu món de radicalitat, de socialisme real i d’independència al País Basc es convertia en un somni impossible. Els primers, per atacar el nou sistema utilitzaven la conspiració, la conxorxa i l’intent de cop d’estat. El segons, l’extorsió i l’assassinat de jutges, policies, polítics i guàrdies civils.

Davant això, les forces polítiques aconseguiren la unitat en una sèries de projectes de gran envergadura que tots van considerar que estaven per damunt de la lluita partidista i ideològica. El primer acord vingué lligat al professor Fuentes amb els Pactes de la Moncloa. El segon va ser el constitucional, que va permetre –amb més o menys unitat de criteri- la Constitució de 1978.

Avui, en canvi, sembla que hàgim arribat a un punt de diàleg impossible entre els dos blocs polítics que conformen la realitat espanyola: El del PP, per una banda, i el de totes les altres forces parlamentàries per l’altra. Ho hem vist aquests dies amb les declaracions que ha provocat el manifest d’ETA.

Per greu que sigui el moment que vivim, digui el que digui el líder socialista, és i serà desmentit i contrariat per les paraules del líder conservador. I també viceversa. És clar que amb aquestes actituds de diàleg impossible no se cerca ja la veritat o la solució als problemes del país, només se persegueix la pròpia victòria, per molt que així –tots ho sabem- no s’arriba enlloc, ans ens encaminem tot dret a la catàstrofe.

Potser per això la mort del professor Fuentes em posa una mica nostàlgic, perquè temo que els fills dels homes que lluitaren per la democràcia i l’aconseguiren, no estiguin a l’alçada que d’ells s’exigeix i malbaratin irresponsablement un patrimoni col·lectiu en la consecució del qual –com en el cas de la resistència britànica al nazisme- també s’ha vessat sang, suor i llàgrimes.

Mentre Rodríguez Zapatero intenta fer neteja (suposo que inútilment) entre els socialistes de Madrid; mentre ETA ens retorna a la realitat de les coses i ens diu el que ja sabíem: que ella no parla el mateix llenguatge que nosaltres i que termes com pau, treva, democràcia, diàleg, etc. són conceptes que, en el seu argot, tenen significats que nosaltres no entenem; mentre a Catalunya els partits d’obediència catalana (i també els altres, encara que ho dissimulin una mica més) viuen amb l’ai al cor per la por d’una sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut; mentre les advocats de les víctimes del terrorisme diuen ara que, si ETA no era corresponsable dels atemptats de Madrid, rere d’aquests hi havia d’haver per força una trama policial; mentre tot això succeeix, Rajoy, que viu en l’exaltació de la victòria madrilenya i valenciana, i es veu ja de president del govern, proposa que es faci un concurs per donar lletra a la “marxa reial”, l’himne d’Espanya.

De veritat, se’m fa difícil viure la política d’aquest país, que tanmateix és el meu. Perquè tot això que he esmentat aquí (i moltes coses més) ens auguren la seqüència d’uns mesos (vuit, nou, deu, a tot estirar –fins la propera citació electoral-) que seran d’una duresa insuportable.

Es fa aquesta pregunta Paul Veyne, professor honorari al Collège de France, autor de nombroses obres i, en concret, d’una que, des de fa molts dies, ocupa gairebé tot el meu lleure: “Quan notre monde est devenu chrétien (312-394)”, Bibliothèque Albin Michel. Idées, 2007. La lectura del llibre ha estat com una fuetada. Potser un dia hi aprofundiré. Avui em limito a transcriure-us (traduït) un paràgraf que comença amb una teoria i acaba amb un exemple. Us prego que el llegiu pausadament i que reflexionem sobre la tesi que traspua. Res més.

L’amor al rei, el patriotisme i també el respecte pels privilegis no es deuen a la religió ni tampoc en provenen. Menys encara són inculcats per una ideologia, ans la precedeixen, si és que volem parlar amb lògica. Són induïts per l’obediència a l’ordre establert, neixen d’aquesta obediència, lluny de fer-la néixer. Els respirem des de la infància en l’aire del temps i en l’espectacle que ens ofereixen els altres. La història s’explica per allò que vivim silenciosament i no a causa de les belles paraules que acompanyen aquesta experiència. Quan la dependència és rebutjada, aleshores les paraules ideològiques no tenen cap pes.

Citem el penetrant Jean-Marie Schaeffer: A la nostra època, l’ensenyament a l’escola no pot pas reemplaçar l’aprenentatge de les regles socials o polítiques viscudes en el marc de la nostre experiència personal i de l’exemple familiar o social, d’ací la ineficàcia dramàtica de l’educació cívica escolar.

Com molts altres pobles, els jueus no van deixar de robar ni de matar a causa del Decàleg, però el Decàleg els va facilitar de creure que ells se n’abstenien per obediència a la Llei divina. En una paraula, l’experiència social que vivim silenciosament suscita o accepta verbalitzacions ideològiques, no a la inversa. Una ideologia no convenç sinó als ja convençuts. Nosaltres, si és que hem assolit ja la cinquantena o més, ho hem pogut experimentar personalment: el descobriment dels anticonceptius ha donat lloc a una còmica experimentació sociològica en condicions reals. Abans de la “píndola”, les joves respiraven en l’aire dels temps i en l’exemple de llurs companyes les útils virtuts de la puresa, de la castedat, de la virginitat i de l’abstenció sexual. Ha estat suficient que la píndola aparegués perquè aquestes virtuts desapareguessin com la rosada davant el sol: evaporades amb el perill, i això tant en els dúplex com a les cabanes. Llur desaparició ens ha semblat tan natural que no ens n’hem apercebut, sense remarcar en aquest cas que no era pas el virtuosisme allò que havia inculcat l’abstenció, sinó que era l’abstenció la que, falta de sistemes anticonceptius, s’havia erigit en virtut.

P.J.Bosch em recomana que llegeixi l’article de Julio Llamazares (El País 2.06.07) “La capital cercada”, on fa una anàlisi francament interessant del boom polític i econòmic que està vivint la capital d’Espanya. Em quedo amb el paràgraf final, que no té pèrdua: “mientras más se radicalice ésta, mientras más conservadora y españolista sea su imagen, más rechazo encontrarán en otros sitios, que también votan y ganan o pierden las elecciones. Y de ese modo puede ocurrir, como en cierta manera ha ocurrido ahora, que la derecha gane Madrid, pero pierda España. Ésa a la que tanto quiere y cuyos símbolos llevan en la solapa o en el retrovisor del coche (y algunos hasta en el collar del perro) como si les perteneciera.”

La reflexió és bona i apunta probablement a una de les causes del radicalisme nacionalista espanyol que, com a reacció al catalanisme i al basquisme (el primer, cada dia més raquític; el segon, cada cop més complicat), sembla que estiguin destinats a enredar la vida política espanyola durant els propers anys. De fet, ja l’han pertorbada –i molt- durant aquesta legislatura, i poden ser la causa (d’això no n’estic segur, però no m’estranyaria) d’una derrota electoral del PSOE, que s’ha involucrat en una batalla promoguda en nom d’unes idees en les que no creu, en unes idees que no eren les seves i de la qual ara no sap com sortir-ne dignament.

D’altra banda, els resultats electorals (una mica distorsionats per l’enorme victòria del PP a Madrid) no ajuden gens a apaivagar els ànims. I si entre els guanyadors els ganivets ja s’esmolen (per ferir-se a ells mateixos, és clar –penseu en la pugna Gallardón-Aguirre), entre els perdedors, la degolla ja s’ha fet, però és del tot evident que el PSM (l’antiga Federació Socialista Madrilenya) no està encara prou satisfeta i sembla que estigui ansiosa per suïcidar-se del tot. D’ací que estic segur que continuarà l’escapçada.

I mentrestant, Rodríguez Zapatero continua dient llocs comuns i repartint somriures.

Que Déu, doncs, ens guardi dels enemics, perquè dels amics prou feina tindrem per guardar-nos-en nosaltres.

Condoleeza Rice ha aterrat a Madrid, ha mantingut contactes amb el rei, amb el president del govern i també amb el líder de l’oposició. Immediatament després ha fet unes declaracions amb les quals recriminava la política internacional de Rodríguez Zapatero a qui no li perdona, entre altres coses, que retirés tan aviat les tropes espanyoles que el govern d’Aznar havia enviat a l’Iraq, així com tampoc la seva política d’aproximació a Cuba. Val a dir que també li retreu que Espanya no es vulgui involucrar més a l’Afganistan.

Des de la dreta s’ha aprofitat per fer llenya contra el govern, però jo –tot i que no sóc cap fan de Rodríguez Zapatero, ni tampoc de la seva manera de fer política- em demano: Desacredita el president del govern que Rice li recrimini la retirada de tropes de l’Iraq? No ho crec. Des del meu punt de vista l’enalteix, perquè aquesta va ser una decisió coratjosa del govern socialista que no feia altra cosa que complir amb el programa electoral que havia presentat als espanyols. D’altra banda, Rodríguez Zapatero no fou l’únic dirigent europeu que va mantenir una clara discrepància amb la política nord-americana a l’Iraq. També Jacques Chirac va ser contundent i no donà cap mena de suport a Bush i Blair, vertaders protagonistes d’una campanya que el temps ha demostrat que va ser un error.

Així doncs, i des del meu punt de vista, l’única política que fa avergonyir és la que, respecte de l’Iraq, han dut i continuen duent encara a terme Bush&Rice, la que tant agradava, per cert, al president Aznar.

Pel que fa a l’aproximació a Cuba, no estic segur de qui té raó. Penso, en això com Rice, que no ens podem complaure amb les dictadures, però és que no crec que ens hi hàgim complagut. Castro és un dictador i Cuba sofreix un règim mancat de les llibertats necessàries per viure en democràcia. Ara bé, ¿significa això que cal tancar totes les portes al diàleg i a la col·laboració? No ho crec. Sé que fer-ho té perills, però l’actitud d’embargament i boicot que sempre han mantingut els Estats Units no crec que sigui tampoc la més encertada.

El més interessant de la reunió de Madrid no és, doncs, determinar quins són els graus d’acord entre els governs de dos estats amics i aliats, sinó que d’alguna manera s’han pogut reemprendre unes relacions que, degut a les discrepàncies, s’havien refredat molt. Segurament massa.

Sarkozy ha vingut a Espanya per convèncer Rodríguez Zapatero que cal renunciar a les expectatives creades entorn del Tractat Constitucional Europeu i resignar-se amb una text de mínims que permeti seguir endavant. És la història d’una mort anunciada, i probablement l’única via oberta en aquests moments.

The Economist titllava el debat actual –si és que podem dir que hi ha pròpiament un debat- com la discussió d’“els poc convincents contra els egoistes”. I probablement encerta en descriure d’aquesta manera tan gràfica els dos bàndols que es preparen per a la baralla política sobre el tractat constitucional de la UE, dos anys després que el projecte fracassés a causa del no obtingut en els referèndums francès i holandès.

Però la cimera europea de juny ha de decidir i cal elaborar un acord de mínims. En principi es poden observar dues posicions enfrontades. Per un costat tenim els països que han acceptat el vell text (els dits “ratificadors”, entre els quals hi ha Espanya), i per l’altre ens trobem amb els països que The Economist qualifica com a “problemàtics”. Ho són els que defensen que el futur tractat hauria de ser menys ambiciós en la forma i en el contingut (més minimalista, vaja!).

Segons argumenta aquesta prestigiosa revista –i penso que rebla la qüestió-, els ratificadors tenen una argumentació elevada, però poc convincent, alhora que els minimalistes apel·len de forma gens amagada a interessos propis. Per tant, el problema té una difícil sortida.

Certament que el debat no és elemental i haurà d’afrontar qüestions complexes. D’entrada, Polònia vol negociar novament el pes dels vots entre els països membres. I un altre escull a salvar és el que presenta la Gran Bretanya, que desitja un tractat prou petit perquè pugui ser ratificat sense convocar cap referèndum. “Si els arguments dels minimalistes són cruament interessats –diu The Economist-, almenys són més creïbles que els proposats pels ratificadors. A les envistes de la cimera pròxima, el no francès i holandès penso que són insuperables. Sarkozy ha de ser la figura dominant en aquesta reunió i la persona que ha de mobilitzar els seus col·legues de cara a obtenir un acord sobre el tractat. Quin bàndol guanyarà? Això és fàcil –conclou The Economist-, perquè una cosa sembla clara: a la Unió Europea sempre guanyen els egoistes.”

Els meus comentaris postelectorals han provocat que alguns lectors em fessin arribar el seu parer. En vull destacar dos, de persones amigues, que m’arriben de fora de Menorca. Un de València, l’altra de Nova York. Penso que val la pena que us els transcrigui seguits de la meva resposta a tots dos.

Estimat Josep Maria:

El resultat de les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià han representat un daltabaix tan considerable per a les forces d’esquerra i nacionalistes que m’han deixat absolutament despistada. Està clar que ningú no esperava un canvi significatiu, però la pluja de vots que ha rebut el PP, fins i tot en els llocs on semblen provats casos de corrupció econòmica i urbanística, no entrava dins els nostres càlculs.

He llegit els dos apunts que has fet sobre els comicis: el primer a corre-cuita, i el d’avui on et fixes en el cas navarrès i al Parlament de les Illes Balears.

Des del meu punt de vista de votant d’esquerres no tenc clar que la millor opció sigui la del pacte entre el PP i UM. Ja saps, això de millor els amics, encara que no siguin perfectes, abans dels enemics. Parles del poder mediàtic que el PP controla. Em sembla que Matas ha tingut poc temps per a fer-se amb el control absolut d’IB3. Encara no han desplegat totes les possibilitats que a poc a poc van aprenent de la mare de totes les televisions al servei d’un govern que és, com saps, Canal 9. Una altra legislatura, encara que fos amb na Munar de sòcia, convertiria el PP en un partit inexpugnable. A més, tu mateix vas fer un post amb les últimes concessions de freqüències que va signar el president hores abans de les eleccions.

D’altra banda, em sembla que a UM no li convé el pacte. Pens, per exemple, en la fagocitació que el PP va fer d’Unió Valenciana quan van pactar l’anomenat “pacto del pollo”, l’any 91, que va dur a Rita Barberá a l’alcaldia sense ser la cap de la llista més votada. Els dirigents d’Unió Valenciana es van acomodar amb els càrrecs golosos que els va donar el PP i poc a poc van anar abandonant la militància regionalista per a lliurar-se als braços de Rita i Zaplana en aquella època. No sé si seria el mateix cas d’Unió Mallorquina, que ja té parcel·les de poder a l’illa de Mallorca.

En fi, Josep Maria. Em sembla que s’acosten un parell de setmanes apassionants, on el mercadeig serà la regla, i que guanyarà qui sigui capaç d’oferir més or, encens i mirra, a Sa Princesa.

Rep una cordial salutació

Estimada i soferta amiga: També la meva filla Elisabet, valenciana d’adopció, ha quedat aclaparada pels resultats del seu país, més que mai dit Regne de València, amb virrei a la Generalitat i virreina al palau de l’Ajuntament, per no referir-me al mafiós de Castelló o al socarrat de Xàtiva. La incapacitat de reacció de la gent, l’acomodació a la vida corrupta, a la desfeta dels valors del patrimoni natural i la supeditació absoluta al guany, per brut que sigui aquest, comporta una decepció tan gran que es fa difícil de superar perquè fon tota mena d’esperança. I això no obstant, cal seguir militant en la defensa dels valors que hem assumit com a propis, entre els quals hi ha també el de la llengua -malmesa a València com mai-, que també a Maó sofrirà a partir d’ara els embats del regidor de “Ciudadanos”, un partit que -sinó que m’ho expliquin- té com a nexe d’unió la lluita contra el que ells denominen nacionalismes (fins i tot jo, en el seu imaginari, sóc un “nacionalista radical” tot i que mai no he estat nacionalista) i, per damunt de tot, contra la supervivència del català, que voldrien veure fora de joc d’una vegada per sempre per tal que visquem tots en castellà, llengua que assimilen al concepte d’espanyol.

Pel que fa al pacte de progrés, no sé què he de dir-te. Si tu em dius que Matas encara no ha après res, pel que fa al domini de la televisió autonòmica i que, en aprendre-ho, es farà inexpugnable, és clar que val la pena de constituir el pacte, però si això es fa, s’hauria de fer molt millor que l’altra vegada. Un govern és un òrgan burocràtic que ha de respondre a una direcció comuna. No és ni pot ser un joc de compartiments estancs, de petits regnes de taifa amb un califa a cadascun. Si això fos possible, doncs endavant! Però hauríem d’estar segurs que es farà bé.

Una abraçada molt forta i una mica d’àrnica pels cops que has rebut.

——-

Querido amigo

He leído con el interés habitual el análisis que haces de las elecciones del 27 M. Para mi tiene un interés particular el primer punto de tu discusión, la abstención del electorado. Pero creo que este es un punto que requiere más elaboración. Tu dices que los políticos lamentan la abstención pero no intentan solucionar el problema. En esto estoy totalmente de acuerdo, pero creo que hay aun más que añadir, algunos políticos la estimulan.

Si no soy capaz de conseguir la mayoría de votos para mi partido, tengo una posible estrategia a seguir, la de reducir el numero de votantes. Si solo votan el 50% de los ciudadanos, yo solo necesito algo mas del 25% de los votantes para conseguir la mayoría. Para ello: 1) ataco al contrincante de la forma más negativa posible para que el reaccione negativamente, Eso hace que el nivel de la campaña electoral baje y que muchos votantes de buena voluntad, asqueados por el tono de la contienda, se abstengan. 2) radicalizo mi postura y monto cuadros apocalípticos de forma que incito a la base del partido y la estimulo a votar, si no es el fin del mundo.

En este lado del Atlántico esas tácticas las conocemos. No se como será en vuestro lado.

Fue un placer el poderte saludar personalmente el pasado Abril

Un saludo

Estimat amic: Em sembla que defineixes perfectament el panorama polític espanyol i, més concretament, el que estem vivint des que el PSOE va guanyar les eleccions de 2004. Si bé mai no hem viscut un debat de molta altura en els darrers vint-i-cinc anys (només en comptades excepcions protagonitzades especialment per Felipe González, Miquel Roca, Santiago Carrillo, Julio Anguita i Miguel Herrero de Miñón), del que no hi ha dubte és que aquest ha assolit nivells sota zero a la legislatura actual.

A les sessions del Congrés dels Diputats ningú no defensa o contrasta idees i projectes. Allí només es practica un diàleg de sords que l’únic que pretén és destrossar l’adversari sense arguments. Avui, les sessions de control del govern es fan tan sols per ferir amb bala i perquè els televidents puguin veure la gran capacitat que té el líder dels seus per ferir l’adversari.

Duem tres anys parlant exclusivament dels atemptats, de la teoria de la conspiració (que s’ha demostrat que és falsa), de que Zapatero ven Espanya als nacionalistes i dels desastres que ens cauran al damunt si no canvia el govern. I no ho fem de l’Apocalipsi perquè probablement Zaplana i Acebes no se l’han llegit mai. I si a això hi afegim que Zapatero no és tampoc cap meravella intel·lectual, comprendràs que anar a votar esdevé un esforç cada cop més costós. Els qui encara tenim fe en el política democràtica el fem, però una gran majoria de gent -entre la qual hi ha amples sectors de la classe mitjana- ja ha abandonat la seva etapa de compromís i pensa que no val la pena de seguir el joc d’uns polítics mediocres que representen una comèdia que no té cap interès.

El problema és que sí que en té, d’interès, la comèdia, és a dir la política. D’ací la magnitud de la tragèdia a la qual, cada dia que passa, ens estem acostant.

Com m’agradaria passejar amb tu unes hores pels carrers de Nova York!

Una abraçada,