La visita de Condoleeza Rice

by

Condoleeza Rice ha aterrat a Madrid, ha mantingut contactes amb el rei, amb el president del govern i també amb el líder de l’oposició. Immediatament després ha fet unes declaracions amb les quals recriminava la política internacional de Rodríguez Zapatero a qui no li perdona, entre altres coses, que retirés tan aviat les tropes espanyoles que el govern d’Aznar havia enviat a l’Iraq, així com tampoc la seva política d’aproximació a Cuba. Val a dir que també li retreu que Espanya no es vulgui involucrar més a l’Afganistan.

Des de la dreta s’ha aprofitat per fer llenya contra el govern, però jo –tot i que no sóc cap fan de Rodríguez Zapatero, ni tampoc de la seva manera de fer política- em demano: Desacredita el president del govern que Rice li recrimini la retirada de tropes de l’Iraq? No ho crec. Des del meu punt de vista l’enalteix, perquè aquesta va ser una decisió coratjosa del govern socialista que no feia altra cosa que complir amb el programa electoral que havia presentat als espanyols. D’altra banda, Rodríguez Zapatero no fou l’únic dirigent europeu que va mantenir una clara discrepància amb la política nord-americana a l’Iraq. També Jacques Chirac va ser contundent i no donà cap mena de suport a Bush i Blair, vertaders protagonistes d’una campanya que el temps ha demostrat que va ser un error.

Així doncs, i des del meu punt de vista, l’única política que fa avergonyir és la que, respecte de l’Iraq, han dut i continuen duent encara a terme Bush&Rice, la que tant agradava, per cert, al president Aznar.

Pel que fa a l’aproximació a Cuba, no estic segur de qui té raó. Penso, en això com Rice, que no ens podem complaure amb les dictadures, però és que no crec que ens hi hàgim complagut. Castro és un dictador i Cuba sofreix un règim mancat de les llibertats necessàries per viure en democràcia. Ara bé, ¿significa això que cal tancar totes les portes al diàleg i a la col·laboració? No ho crec. Sé que fer-ho té perills, però l’actitud d’embargament i boicot que sempre han mantingut els Estats Units no crec que sigui tampoc la més encertada.

El més interessant de la reunió de Madrid no és, doncs, determinar quins són els graus d’acord entre els governs de dos estats amics i aliats, sinó que d’alguna manera s’han pogut reemprendre unes relacions que, degut a les discrepàncies, s’havien refredat molt. Segurament massa.

Anuncis

%d bloggers like this: