Correspondència

by

Els meus comentaris postelectorals han provocat que alguns lectors em fessin arribar el seu parer. En vull destacar dos, de persones amigues, que m’arriben de fora de Menorca. Un de València, l’altra de Nova York. Penso que val la pena que us els transcrigui seguits de la meva resposta a tots dos.

Estimat Josep Maria:

El resultat de les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià han representat un daltabaix tan considerable per a les forces d’esquerra i nacionalistes que m’han deixat absolutament despistada. Està clar que ningú no esperava un canvi significatiu, però la pluja de vots que ha rebut el PP, fins i tot en els llocs on semblen provats casos de corrupció econòmica i urbanística, no entrava dins els nostres càlculs.

He llegit els dos apunts que has fet sobre els comicis: el primer a corre-cuita, i el d’avui on et fixes en el cas navarrès i al Parlament de les Illes Balears.

Des del meu punt de vista de votant d’esquerres no tenc clar que la millor opció sigui la del pacte entre el PP i UM. Ja saps, això de millor els amics, encara que no siguin perfectes, abans dels enemics. Parles del poder mediàtic que el PP controla. Em sembla que Matas ha tingut poc temps per a fer-se amb el control absolut d’IB3. Encara no han desplegat totes les possibilitats que a poc a poc van aprenent de la mare de totes les televisions al servei d’un govern que és, com saps, Canal 9. Una altra legislatura, encara que fos amb na Munar de sòcia, convertiria el PP en un partit inexpugnable. A més, tu mateix vas fer un post amb les últimes concessions de freqüències que va signar el president hores abans de les eleccions.

D’altra banda, em sembla que a UM no li convé el pacte. Pens, per exemple, en la fagocitació que el PP va fer d’Unió Valenciana quan van pactar l’anomenat “pacto del pollo”, l’any 91, que va dur a Rita Barberá a l’alcaldia sense ser la cap de la llista més votada. Els dirigents d’Unió Valenciana es van acomodar amb els càrrecs golosos que els va donar el PP i poc a poc van anar abandonant la militància regionalista per a lliurar-se als braços de Rita i Zaplana en aquella època. No sé si seria el mateix cas d’Unió Mallorquina, que ja té parcel·les de poder a l’illa de Mallorca.

En fi, Josep Maria. Em sembla que s’acosten un parell de setmanes apassionants, on el mercadeig serà la regla, i que guanyarà qui sigui capaç d’oferir més or, encens i mirra, a Sa Princesa.

Rep una cordial salutació

Estimada i soferta amiga: També la meva filla Elisabet, valenciana d’adopció, ha quedat aclaparada pels resultats del seu país, més que mai dit Regne de València, amb virrei a la Generalitat i virreina al palau de l’Ajuntament, per no referir-me al mafiós de Castelló o al socarrat de Xàtiva. La incapacitat de reacció de la gent, l’acomodació a la vida corrupta, a la desfeta dels valors del patrimoni natural i la supeditació absoluta al guany, per brut que sigui aquest, comporta una decepció tan gran que es fa difícil de superar perquè fon tota mena d’esperança. I això no obstant, cal seguir militant en la defensa dels valors que hem assumit com a propis, entre els quals hi ha també el de la llengua -malmesa a València com mai-, que també a Maó sofrirà a partir d’ara els embats del regidor de “Ciudadanos”, un partit que -sinó que m’ho expliquin- té com a nexe d’unió la lluita contra el que ells denominen nacionalismes (fins i tot jo, en el seu imaginari, sóc un “nacionalista radical” tot i que mai no he estat nacionalista) i, per damunt de tot, contra la supervivència del català, que voldrien veure fora de joc d’una vegada per sempre per tal que visquem tots en castellà, llengua que assimilen al concepte d’espanyol.

Pel que fa al pacte de progrés, no sé què he de dir-te. Si tu em dius que Matas encara no ha après res, pel que fa al domini de la televisió autonòmica i que, en aprendre-ho, es farà inexpugnable, és clar que val la pena de constituir el pacte, però si això es fa, s’hauria de fer molt millor que l’altra vegada. Un govern és un òrgan burocràtic que ha de respondre a una direcció comuna. No és ni pot ser un joc de compartiments estancs, de petits regnes de taifa amb un califa a cadascun. Si això fos possible, doncs endavant! Però hauríem d’estar segurs que es farà bé.

Una abraçada molt forta i una mica d’àrnica pels cops que has rebut.

——-

Querido amigo

He leído con el interés habitual el análisis que haces de las elecciones del 27 M. Para mi tiene un interés particular el primer punto de tu discusión, la abstención del electorado. Pero creo que este es un punto que requiere más elaboración. Tu dices que los políticos lamentan la abstención pero no intentan solucionar el problema. En esto estoy totalmente de acuerdo, pero creo que hay aun más que añadir, algunos políticos la estimulan.

Si no soy capaz de conseguir la mayoría de votos para mi partido, tengo una posible estrategia a seguir, la de reducir el numero de votantes. Si solo votan el 50% de los ciudadanos, yo solo necesito algo mas del 25% de los votantes para conseguir la mayoría. Para ello: 1) ataco al contrincante de la forma más negativa posible para que el reaccione negativamente, Eso hace que el nivel de la campaña electoral baje y que muchos votantes de buena voluntad, asqueados por el tono de la contienda, se abstengan. 2) radicalizo mi postura y monto cuadros apocalípticos de forma que incito a la base del partido y la estimulo a votar, si no es el fin del mundo.

En este lado del Atlántico esas tácticas las conocemos. No se como será en vuestro lado.

Fue un placer el poderte saludar personalmente el pasado Abril

Un saludo

Estimat amic: Em sembla que defineixes perfectament el panorama polític espanyol i, més concretament, el que estem vivint des que el PSOE va guanyar les eleccions de 2004. Si bé mai no hem viscut un debat de molta altura en els darrers vint-i-cinc anys (només en comptades excepcions protagonitzades especialment per Felipe González, Miquel Roca, Santiago Carrillo, Julio Anguita i Miguel Herrero de Miñón), del que no hi ha dubte és que aquest ha assolit nivells sota zero a la legislatura actual.

A les sessions del Congrés dels Diputats ningú no defensa o contrasta idees i projectes. Allí només es practica un diàleg de sords que l’únic que pretén és destrossar l’adversari sense arguments. Avui, les sessions de control del govern es fan tan sols per ferir amb bala i perquè els televidents puguin veure la gran capacitat que té el líder dels seus per ferir l’adversari.

Duem tres anys parlant exclusivament dels atemptats, de la teoria de la conspiració (que s’ha demostrat que és falsa), de que Zapatero ven Espanya als nacionalistes i dels desastres que ens cauran al damunt si no canvia el govern. I no ho fem de l’Apocalipsi perquè probablement Zaplana i Acebes no se l’han llegit mai. I si a això hi afegim que Zapatero no és tampoc cap meravella intel·lectual, comprendràs que anar a votar esdevé un esforç cada cop més costós. Els qui encara tenim fe en el política democràtica el fem, però una gran majoria de gent -entre la qual hi ha amples sectors de la classe mitjana- ja ha abandonat la seva etapa de compromís i pensa que no val la pena de seguir el joc d’uns polítics mediocres que representen una comèdia que no té cap interès.

El problema és que sí que en té, d’interès, la comèdia, és a dir la política. D’ací la magnitud de la tragèdia a la qual, cada dia que passa, ens estem acostant.

Com m’agradaria passejar amb tu unes hores pels carrers de Nova York!

Una abraçada,

Anuncis

%d bloggers like this: