Els articles de campanya

by

Sovint m’he demanat per què són tan poc interessants (en general) els articles que els polítics publiquen als diaris. Perquè no saben escriure bé? Perquè no tenen coses a dir? No, no ho crec. Certament que n’hi ha, de polítics, que no escriuen bé i que tenen poques coses a dir (segurament una gran majoria), però la causa del poc interès que desperten els seus escrits em sembla que rau en el fet que, en la literatura que fan els polítics, el que prima no és la voluntat de creació, de construir un discurs acurat i precís sobre una matèria, ans ho és la voluntat de fer-se propaganda (això quan escriuen en positiu) o bé de denigrar l’adversari (si l’objecte de l’article és simplement negatiu).

Quan obres el diari i et trobes amb un article signat per un polític, normalment sol tractar-se d’un text per dir com ho fa de bé el seu partit o per criticar la posició del partit contrari. D’altres coses no en parlen. En aquesta darrera classe d’articles sovint sol sortir el nom del criticat: “Al senyor tal li falta informació”, “Les mentides del senyor tal”, etc., mentre que, en els articles que es proposen exalçar la feina pròpia, se sol optar per un títol que esdevingui el resum de la bondat que ens volen donar a conèixer: “Els jubilats estrenen una nova seu”, La llei tal, un gran benefici per als empresaris illencs”, etc.

Quan l’enfrontament entre polítics és casolà en virtut d’una acció política també de casa, aleshores el cos a cos sol ser molt viu: “vostès només saben insultar”, “la seva acció de govern fa ganes de riure”, etc. Força més avorrida, en canvi, resulta l’autolloança per una determinada política feta, perquè aleshores l’article sol ser la còpia més o menys literal d’un text elaborat pel partit, o bé un article de collita pròpia dels que massa sovint fa una mica de vergonya llegir.

Si a això hi afegim que, més d’un cop, en aquesta mena d’articles la sintaxi té algun problema, i que el lèxic sol ser d’allò més previsible i vulgar, és comprensible que aquesta mena de literatura (sempre acrítica i, sobretot, interessada) aporti molt poc a la reflexió i a l’anàlisi de la realitat.

És per això que em sembla molt encertat el que ha fet el diari Menorca ara que estem a les envistes d’unes eleccions locals i autonòmiques: Ha creat unes pàgines interiors, amb un format de composició diferent de les altres, on es publiquen tota mena articles signats per aquests polítics que han entrat en litigi electoral. És com si el director hagués dit: “Barra lliure per als polítics!”. “En aquest bocí de diari podeu tirar-vos els plats pel cap!”.

Tot això està molt bé i fins és probable que aquestes siguin les pàgines que ells –vull dir els polítics- segueixen amb més interès quan, cada mati obren el diari, perquè és lògic que vulguin saber què diuen d’ells i comprovar si el director els ha publicat allò que ells diuen dels altres. Però també és probable que siguin les pàgines que els lectors deixin de llegir més fàcilment, perquè la veritat és que tenen molt poc interès, tant des del punt de vista del debat intel·lectual com –i encara que pugui semblar mentida- des del punt de vista del debat polític.

Advertisements

%d bloggers like this: