Archive for febrer de 2007

Les dues Espanyes

18 febrer 2007

Molts diaris europeus i nord-americans s’han referit aquests dies a l’obertura a Madrid del macrojudici de què parlava jo també fa un parell de dies. Tots els que he pogut consultar destaquen la complexitat del cas i les dificultats amb què es trobarà la justícia per dur a terme l’acció jurisdiccional, si bé hi ha una certa confiança en el treball de la Sala que, presidida pel polèmic magistrat Gómez Bermúdez, ha de jutjar els processats a partir del sumari que ha preparat minuciosament el jutge Del Olmo, que n’ha estat l’instructor.

El que a mi em preocupa més no és, però, la complexitat de la matèria, sinó un fet que destacava The Times. El titular era aquest: “Espanya dividida en el començament del judici per les explosions”, i feia referència a “la guerra que s’ha desfermat a Espanya” a causa dels atemptats de l’11-M.

Certament, la divisió que aquell fet terrorista ha provocat és –després dels morts- la conseqüència més terrible de l’atemptat. Espanya, d’aleshores ençà, està dividida en dues meitats irreconciliables que no s’escolten ni tampoc intenten comprendre’s.

Al vespre del primer dia del judici vaig escoltar les declaracions de Gustavo de Arístegui, un diputat del PP, diplomàtic de professió, que sempre sol dir coses sensates, i he de reconèixer que aquest cop les seves paraules em van causar un fort desassossec: Més o menys eren aquestes: “La veritat s’acabarà sabent per aquest judici o per altres mitjans”. Què volia dir quan es referia a d’altres mitjans? Volia dir que, si el resultat del judici no els agrada, no el creuran i seguiran fent conxorxa com fins ara?

Confiem que no volgués dir això, però em sembla difícil que una persona intel·ligent com Arístegui s’equivoqui en una declaració d’aquesta mena.

Val a dir que és trist que, noranta-cinc anys després (Machado va escriure les paraules que ara transcriuré l’any 1912), encara siguin vigent allò de “Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

Promeses per no ser complides

17 febrer 2007

Ahir vespre vaig tenir una llarga xerrada amb en Pere que, des de Toulouse, segueix amb atenció la campanya electoral per a les presidencials franceses del proper mes de març.

Des de fa temps, ell m’indica que enfront de la inanitat de Ségolène Royal i davant l’exuberància de Sarkozy, François Bayrou, el candidat de l’UDF, li sembla l’home més adequat per governar França. De fet, Bayrou està pujant en els sondatges, que li donen ara per ara el 12%. No sembla possible, doncs, que amb aquesta intenció de vot pugui desbancar Royal a la primera volta, entre altres coses, perquè els socialistes van aprendre l’amarga lliçó a les passades eleccions, on Jospin va quedà darrere Le Pen.

Bayrou juga amb el sentit comú i no amb promeses que no podrà complir. Algú ha dit que si Royal hagués de complir el que ha promès en aquesta campanya, l’Estat francès hauria de declarar-se en fallida, i el mateix passarà amb Sarkozy, les promeses del qual –segons diu Le Monde– han acabat per provocar malestar dins l’UMP, fins al punt que els responsables del seu programa econòmic, els senyors Pierre Méhaignerie, Gilles Carrez et Alain Lambert, cada cop més inquiets, van aconseguir el passat dimecres, un acord amb François Fillon per ajustar el programa econòmic i social del candidat de la dreta.

És una llàstima que el míting i l’esforç electoral sempre acabin per desbaratar el seny i per empènyer els candidats a fer demagògia. No s’haurien d’estranyar, doncs, que la decepció dels electors arribi aviat. D’això, només ells en tenen la culpa.

El macrojudici

16 febrer 2007

S’ha iniciat a Madrid el macrojudici contra els pressumptes autors i inductors de l’atemptat més gran que s’ha conegut a Espanya, el de l’11-M de 2004, que tantes conseqüències ha tingut en la vida del nostre país: sembla que influí decididament en la derrota del PP, correlativament ha ajudat a donar la victòria al PSOE, amb un novell Rodríguez Zapatero que ha estat la causa de no pocs problemes, probablement degut la la seva inexperiència com a estadista, i ha encetat una etapa de terrorisme verbal, al qual no sols s’ha apuntat el PP, que de facto mai no ha acceptat la derrota, sinó també la premsa, sobretot la de Madrid, que s’ha polititzat fins a tal punt que sembla que hagi perdut consciència d’allò que la premsa ha de ser per transformar-se en un arma més del joc brut polític.

Ahir parlava de la politització de la justícia i avui podem comprovar com la premsa ha perdut en nord només observant les informacions contradictòries que el Mundo i El País duen sobre els resultats de la investigació policial de la dinamita emprada a l’atemtat.

Francesc Febrer ens ho feia veure en una nota curta -peró suculenta- del seu bloc –“Com quedam?”-, i avui he pogut constatar que el món blocaire va ple de comentaris sobre això mateix.

De la mateixa manera que el PP va veure com un món nou de comunicació -el dels SMS- posava de manifest les mentides d’Aznar i d’Acebes (recordeu que El País es va creure Aznar i, en un primer moment, rotulà que era ETA la causant del desastre) , sembla que avui el món blocaire hagi d’actuar contra la sangnant parcialitat de la premsa escrita, que està deixant de banda el seu compromís deontològic per passar-se directament al camp de la lluita política, i hauríem de puntualitzar que de la lluita política més bruta que coneixem. Us recomano, doncs, si és que hi esteu interessats, de llegir el comentari “El dia que el periodismo murió”, i si teniu temps, podem seguir navegant pels articles que aquest comentari incorpora.

La crisi del Tribunal Constitucional

15 febrer 2007

Estimat director: Cap a finals de la dècada dels vuitanta, el qui era aleshores conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya, Agustí Bassols, va citar al seu despatx al notari Lluís Jou, al professor de Dret civil de la Universitat de Barcelona, Antoni Mirambell, i també a mi, que per aquell temps exercia com a registrador de la propietat de Barcelona, i ens va demanar si volíem estudiar la problemàtica dels censos a Catalunya per a, després, elaborar un esborrany de projecte de llei sobre aquesta matèria. Els tres vam acceptar la proposta, férem els nostres deures, acceptarem els emoluments que, per aquest treball jurídic, ens va pagar la Generalitat i vam veure amb goig com, el 16 de març de 1990, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la que seria la “Llei 6/1990, de Censos de Catalunya”.

A la vista del que està succeint aquests dies, em demano perplex: el fet d’haver treballat en l’elaboració tècnicojurídica d’aquesta llei, em faria forçosament incompatible per ser membre del Tribunal Constitucional? I si ho arribés a ser, em faria incompatible per decidir sobre qualsevol qüestió que afectés a Catalunya? És possible que algú pugui pensar que el fet d’haver elaborat un dictamen jurídic per encàrrec d’un òrgan vinculat a una institució política inhabilita el seu autor per exercir la funció jurisdiccional en els casos que afecten a aquella institució?

Aquestes preguntes venen al cas, amic director, arran de la decisió presa pel Tribunal Constitucional que, a la vista de la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremp, presentada pel Partit Popular, a decidit per 6 vots contra 5 (òbviament Pérez Tremps havia d’abstenir-se en una resolució que l’afectava) que, d’acord amb l’article 219.13 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, aquell magistrat havia d’abstenir-se de participar en el debat constitucional sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia participat directament o indirectament en l’assumpte que era objecte del plet. Aquesta participació que l’inhabilita per votar en la sentència que decidirà sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya, es deu, doncs, a la circumstància que va fer en dictamen a petició de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, quan aquesta era presidida per Jordi Pujol, dictamen en el qual reflexionava sobre si un determinat aspecte de l’activitat política que volia dur a terme la Generalitat era o no constitucional.

Tot i que la matèria es complexa, molt em temo que estem davant un cas que tindrà greus conseqüències perquè fereix de manera clara i directa al cor mateix de la independència judicial que, lentament però inexorablement, cada dia que passa, es troba més en perill. I no tant per la mala actuació dels jutges com per la irresponsabilitat dels polítics, que malden per resoldre els seus problemes i ofegar les seves frustracions traslladant a les institucions jurisdiccionals –als Tribunals en definitiva- allò que exclusivament s’hauria de ventilar en seu parlamentària, o el que és el mateix, en el Congrés i en el Senat.

Ningú no discuteix avui que un dels problemes greus a què ens enfrontem és el de la politització de la justícia i, més particularment, de la justícia constitucional. El Tribunal Constitucional, a qui la llei encomana de vetllar per la Constitució, és l’únic òrgan de l’estat que pot dirimir si una llei –o si algun article d’aquesta llei- la vulnera. Però aquest òrgan tan fonamental és, per la seva mateixa estructura, un òrgan a qui la independència se li fa molt difícil, atès que, dels 12 membres que el componen, només 2 són elegit pel Poder Judicial. Als altres 10 els designen institucions polítiques: 4 el Congrés, 4 el Senat i 2 el Govern.

És clar que això no necessàriament prejutja la dependència orgànica dels elegits als electors, perquè tots hauríem de presumir que els nostres representats, en decidir qui ha d’ostentar tan altres magistratures, sempre elegeixen els millors. Això no obstant, la pràctica ens demostra que no és així, ans molt al contrari, són coneguts els casos en què els electors, a l’hora d’escollir, prefereixen assegurar el perfil ideològic de l’elegit abans d’assegurar-ne el perfil estrictament científic i professional. I aleshores el mal ja està fet, perquè, por molt que aquells magistrats intentin actuar imparcialment, ningú no els treu ja l’estigma que deriva de la seva procedència, i això fa que, amb una increïble lleugeresa, els jutgem “políticament”: “qui si aquest és progressista o que si aquell altre és conservador”. El problema, però, és que, per desgràcia, molts cops la qualificació té fonament, doncs tenim la impressió de saber per endavant quin serà el seu vot a la sentència.

Val a dir que, en el nostre sistema, la incapacitat que demostren els partits de saber estar en el seu lloc és proverbial. I això fa que, amb la seva voluntat de dominar-ho tot, hagin acabat contaminant els Tribunals (sobretot els d’ordre penal i el Constitucional) fins aconseguir que els magistrats que els componen actuïn sempre sota sospita de parcialitat.

No creguis, però, amic director, que amb això vull atacar només el Partit Popular i la seva exitosa recusació de Pablo Pérez Tremps. Si jo fes això, cauria en la mateixa parcialitat i irresponsabilitat que adjudico a Mariano Rajoy y al PP per haver recusat aquest magistrat del qual ningú no ha qüestionat la seva competència. No, jo acuso tots els partits en general de no saber assumir el paper que els correspon constitucionalment, perquè, si bé és cert que el PP ha recusat el magistrat Pérez Tremps, també ho és que, el passat 24 d’octubre de 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit aleshores pel senyor Maragall, també va recusar el magistrat del Tribunal Constitucional, senyor García Calvo y Montiel, per considerar que les opinions manifestades en el vot particular emès en la resolució del recurs d’empara del 15 de març de 2006 sobre l’admissió a tràmit de l’Estatut –recurs que, en aquest cas, el Tribunal Constitucional va desestimar- no garantien –segons la Generalitat- la seva imparcialitat en l’exercici del càrrec.

Quina diferència hi ha entre aquestes dues recusacions? Cap ni una, amic director. Perquè, com ara el PP, també la Generalitat volia garantir aleshores amb aquell recurs una sentència favorable als seus interessos, i això perquè pressuposava que García-Calvo era contrari “per raons ideològiques” a l’Estatut. De la mateixa manera que el PP ha recusat Pérez Tremps perquè també pressuposava que, “per raons ideològiques”, aquest li era favorable, i això perjudicava els seus interessos de partit.

El pecat del PP i de la Generalitat és, doncs, el mateix en aquests dos casos: tan l’una com l’altre pretenien aconseguir els seus objectius atacant un membre del Tribunal Constitucional i abocant sobre ell la sospita de parcialitat política. L’única diferència en aquests dos casos és que, quan es dirimí en el Tribunal Constitucional la recusació de García-Calvo, Pérez Tremps va dir que no, que no havíem de prejutjar la ideologia de García-Calvo, mentre que, quan s’ha dirimit la d’aquest darrer, García-Calvo ha dit que sí, que havíem de prejutjar la ideologia de Pérez Tremps i que, com a conseqüència d’això, calia recusar-lo.

Sigui com vulgui, el mal ja està fet, però els polítics sembla que no se n’adonin, d’ací que continuïn abocant, dia a dia, les seves pròpies misèries damunt els òrgan jurisdiccionals, sense adonar-se que, amb aquesta manera de procedir, fereixen directament el cor mateix de la democràcia.

La justícia, amic director, ha de ser objectiva, científica i imparcial. No l’hem de convertir en un epígon de les forces polítiques. I això perquè en el moment que podem prejutjar d’entrada quina serà la decisió d’un tribunal per la procedència ideològica dels magistrats que en formen part, la independència dels jutges deixarà de ser una realitat i es trencaran les garanties constitucionals del sistema.

L’atzucac de De Juana Chaos

14 febrer 2007

Els qui apliquem el dret sabem com n’és de difícil veure les coses des d’una perspectiva única. La meva professió forma part de la jurisdicció voluntària, no de la contenciosa, i així i tot, cada registrador pot tenir una visió diferent del document que qualifica. D’ací la necessitat de la jurisprudència hipotecària, que crea doctrina, unifica criteris i ens ajuda a prendre decisions.

Dic això perquè comprenc la discrepància jurídica entre professionals del dret i, doncs, entre jutges. Però la sentència del Tribunal Suprem sobre De Juana Chaos, que si no s’ha produït per unanimitat, sí que ha obtingut un acord molt ampli, ens demostra d’alguna manera el greu error de la sentència anterior, ara revocada, que el condemnava a 12 anys de presó. I també ens fa veure que no era justícia, sinó venjança, el que pretenia l’Associació de Víctimes del Terrorisme, que demanava 96 anys de condemna.

Hem estat molts els qui hem dit per activa i per passiva que a De Juana no se’l jutjava per assassí, atès que ja se l’havia jutjat i condemnat pels 25 assassinats que havia comès. I a més, ja havia complit la condemna. És cert que només havia passat 18 anys a la presó, però aquesta era una conseqüència del Codi Penal que li era aplicable en el moment que van condemnar-lo. No s’ho val, doncs, recriminar els jutges (i també el govern) –com ho feia ahir Pilar Manjón des dels micròfons de la SER-, per no haver revocat la legislació penal franquista, perquè aquesta ja n’estava, de revocada, i la vigent ha endurit molt les penes pels delictes de terrorisme i, a més, ha exigit també que aquestes s’hagin de complir senceres. Però en el nostre sistema hi ha vigent un principi clàssic que és una garantia per a la seguretat jurídica: el que determina la no retroactivitat de les penes quan aquestes agreujarien la situació del penat, mentre que l’exigeixen quan la nova situació li és més favorable.

Comprenc que tot això és difícil de comprendre per a les persones alienes al dret, però estic segur que entendre-ho esdevé encara molt més difícil si els polítics, en lloc de contribuir a l’enteniment, fan tot el que poden per confondre’ns. I aquest és el cas dels dirigents del PP que, en parlar del judici de De Juana, sempre han parlat –i continuen parlant-ne- del judici de l’assassí (que ho és, evidentment!) però no diuen mai que no se’l jutjava per això, ans per això ja havia satisfet el deute.

És cert que De Juana mai no s’ha penedit dels assassinats, i això pot merèixer tot el nostre menyspreu, però els polítics haurien d’explicar que el penediment pot ser la causa d’una rebaixa de la pena o fins i tot d’un indult, però mai no pot implicar l’agreujament de la condemna quan aquesta és ferma. I aquest darrer era el cas de De Juana quan complí la condemna pels assassinats.

Així, doncs, després d’haver col·laborat a la confusió tant com han pogut, ens hem d’enfrontar ara –i acceptar!- una sentència del Suprem que revoca l’anterior i n’alleugereix considerablement la pena: la deixa en tres anys. I és que difícilment es podia condemnar a més anys per un delicte d’amenaces.

Però el mal ja està fet. Gràcies a tot aquest “nonsense”, De Juana s’ha convertit en un màrtir de l’esquerra abertzale, però també en “el símbol vergonyant del pacte de Zapatero amb ETA”, segons han assegurat els de l’AVT, i, òbviament, s’ha convertit en un problema per a tots, perquè ara, qualsevulla que sigui la conducta d el govern, serà criticable: si li atorga el tercer grau, el PP i l’ATV ho consideraran una infàmia. Si no actua, els nacionalistes (no només bascos) ho consideraran una covardia. I si actua a mitges, farà tothom descontent.

La realitat és que entre tots fem que les coses siguin cada dia més difícils. I el problema d’aquests casos és que les situacions complicades sempre són susceptibles d’un empitjorament.

Negre futur per a l’Estatut de Catalunya

13 febrer 2007

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va augurar despús-ahir que la discussió del Estatut en el TC “no acabarà bé”, ja que el tribunal emetrà una sentència que interpretarà a la baixa el text. Pujol va dir que el Govern socialista i el TC “més o menys ja ho tenen mastegat, ens faran aquesta jugada” i rebaixarà el Estatut mitjançant una interpretació restrictiva, i que així es planeja “des del primer dia”.

Així doncs, si l’expresident té raó i la cosa acaba malament, haurem de concloure que –com ell advertia- modificar l’estatut no feia cap falta, ja que es podia aconseguir el mateix sense fer el soroll que finalment s’ha fet.

Així ho veu també Jordi Juan que publica un article brillant a La Vanguardia sobre aquesta qüestió. En vull destacar alguns paràgrafs que són força crítics amb el tripartit que presidia Maragall, a qui, amb el temps (i potser no tardarem massa) haurem de considerar com un president força nefast per Catalunya:

Se embarcó a la ciudadanía en una aventura que despertó los más bajos instintos en muchos rincones de España, alentados por un PP tocado por el 11-M. Muchos lo dijeron – dijimos- entonces. Quizás no es el mejor momento para hacer una reforma de este tipo. Se pactó un Estatut de máximos que llenó de orgullo a la mayoría de catalanes, pero fue un espejismo que duró muy poco. El texto pasó el cepillo del Congreso y fue apoyado sin entusiasmo por una ligera mayoría de ciudadanos. Ahora, el Constitucional le acabará de dar la extremaunción. En este contexto, Zapatero ha emprendido una directa campaña de recuperación de una serie de competencias que estaban en manos de la Generalitat e imposición de otras nuevas. La tercera hora de castellano es el mejor ejemplo, pero ahí están la ley de Dependencia, la ley de Adopciones o el intento del ministro Sevilla de armonizar la relación entre las autonomías y el Gobierno.

¿Qué armas tiene Catalunya contra todo esto? Un president que llega justo con la voluntad de no enfrentarse cada día con Madrid; una Esquerra amordazada en el poder disfrutando del coche oficial; una CiU desorientada en la oposición que sólo sabe hacer agit-prop y pierde toda legitimidad; una sociedad civil que carece de un liderazgo intelectual potente que marque una línea coherente; una clase empresarial que se limita a crecer y ganar dinero, y que en todo caso sufre las consecuencias de la catástrofe política – opa de Gas Natural, crisis del cava-…

La conclusión será que habrá que buscar la felicidad en otro tema.

La campanya de MANS UNIDES

12 febrer 2007

La setmana passada vaig acceptar de fer una conferència a petició de MANS UNIDES, una ONG catòlica que treballa per al desenvolupament al tercer món i ho fa sense distinció de races, de credos o de nacionalitats.

Se’m va proposar que parlés de l’objectiu que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvelopament (PNUD) proposava per aquest any 2007: “Aconseguir un ensenyament primari universal per a l’any 2015”, que és el segon dels “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” que s’acordaren a la Cimera de Nova York de 2000, i foren signats per 189 estats.

No em vaig fer pregar perquè crec en la feina de MANS UNIDES i vaig considerar que era una bona ocasió per estudiar la dura problemàtica que implica l’objectiu proposat per aquest any 2007.

Com sol succeir en aquests casos, si bé és cert que vaig acabar fent la conferència, també ho és que el que jo he rebut d’aquestes hores d’estudi és molt més del que finalment he pogut donar. He conegut una realitat que desconeixia, hi he reflexionat i penso que d’alguna manera m’ha enriquit, perquè tinc la impressió que alguna cosa ha canviat en mi.

Des de la nostra realitat occidental ens costa de fer-nos una idea de com n’és de desigual la sort dels uns i dels altres, de com ens hem repartit el món d’una manera del tot injusta, i de com la petita part rica d’aquest viu, no sols d’esquena, sinó sobre l’esquena dels altres.

A molta gent, la conferència no li dirà res de nou, però potser que algú l’ajudi a conscienciejar-se d’una realitat que necessàriament hauria d’interessar-nos primer i de colpir-nos després. D’ací que si us interessa, la podeu trobar només prement sobre el seu títol, que és aquest: “El repte d’assolir l’ensenyament primari universal”.

Quina meravella, l’optimisme!

11 febrer 2007

Aquests dies em trobava una mica cap cot després de comprovar que una novel·la que havia començat temps endarrere, en la qual havia posat força il·lusió, i que ara volia prosseguir, era una porqueria. El centenar de pàgines de què constava no eren sinó un projecte fallit. Ho vaig veure de seguida, però m’ha costat moltes hores de reflexió (gairebé diria de ràbia contra mi mateix) assumir la inesperada realitat a què m’enfrontava. La idea potser era bona, no ho sé, però a mi m’ho semblava, i tenia la impressió que el que havia escrit funcionava, que rutllava bé. Però mesos després d’haver-la abandonat, la lectura de les pàgines que vaig fer da capo esdevingué cada cop més terrible a mesura que jo anava prenent consciència que el text que llegia em queia de les mans, que el llenguatge a què m’enfrontava no aportava res de nou, que la sintaxis del discurs s’entortolligava innecessàriament, que la història esdevenia banal, insulsa, vulgar, sense mordent…

La meva dona em diu que hi pensi una mica més, que no sigui tan radical i aplaci la decisió. La respecto perquè sempre és molt més intuïtiva que jo, però penso que aquest cop s’equivoca. El meu text és dolent, dolent, dolent… Tanmateix no l’estripo, el deixo dins una carpeta i ara intento oblidar-me’n, no sense recança, no sense tenir la sensació que he perdut molt de temps. I he de dir que em cou, aquesta sensació d’haver perdut el temps.

Avui, però, en Pere m’infon un sa optimisme. De fet, en llegint el que m’escriu, tinc la impressió que jo sóc el jove i que ell és el vell. I això que li duc més de trenta anys d’avantatge! “Finalment –m’escriu en Pere-, aquesta novel·la començada que no pots continuar és una bona notícia. Si t’has adonat que no és bona vol dir que escriure-la t’ha servit per aprendre a escriure millor i a tenir més criteri. Així que, no continuar-la et permetrà escriure quelcom de millor. L’optimisme, si no és naïf, és un bon negoci, pare!

He de dir que després de llegir aquestes paraules –tot i que penso en les cent pàgines perdudes- em sento una mica més bé.

“Ningú no ho sabia”, assegura Aznar

10 febrer 2007

Assegut davant la televisió, a les notícies de les nou, vaig veure fa un parell de dies com l’expresident del Govern José María Aznar manifestava, com fent brometa, que “tot el món pensava que a L’Iraq hi havia armes de destrucció massiva”, quan resulta que no n’hi havia. “Ara ho sé –va dir-, però abans no ho sabia”.

Amb aquestes declaracions que es van fer en un acte polític del partit a Pozuelo de Alarcón (Madrid), Aznar es va justificar dient que el seu problema era de no haver estat prou llest i no haver-ho sabut abans, “però és que, quan jo no ho sabia, ningú ho sabia”, assegurà l’expresident.

Que molts no ho sabíem és cert. Jo no ho sabia, i fins em vaig creure Aznar perquè no podia concebre que m’enganyés d’una manera tan descarada. Però vistes les coses des de l’actual perspectiva, he de dir em resulta molt dubtós que el president d’un govern com l’espanyol estigués tan en blanc com jo respecte d’una matèria de tanta importància.

De fet, des del primer dia, l’enviat especial de les Nacions Unides, Hans Blix, assegurava per activa i per passiva que aquestes armes no existien, i el mateix va assegurar els president francès, Chirac, i també el primer ministre alemany Schroeder. I aquest sembla que era el sentiment generalitzat de l’ONU que no va donar suport a la guerra, d’ací que l’hàgim de considerar il·legal.

D’aleshores ençà, milions de morts jeuen sobre l’arena iraquiana. Aquests darrers dies, la mitjana de morts sobrepassa els cent cada vint-i-quatre hores, i res no fa pensar que el desastre pugui ser frenat.

Certament que s’ha derrocat el règim de Saddam Hussein, al qual hem penjat per a vergonya nostra després d’un procés sense garanties processals, però també hem provocat una guerra civil –perquè no podem denominar d’altre manera el que succeeix a l’Iraq- que difícilment resoldrem amb la proposta de més armament i de més intervenció militar que prepara Bush.

Avui, ningú no es recorda ja del pla Baker, i l’únic que s’intueix des d’aquí és que el desastre iraquià s’anirà engrandint fins que, un dia, els americans sortiran per la porta falsa.

Penso que tot això mereixia alguna cosa més que una simple autojustificació, alguna cosa més que una rialleta, entre cínica i irònica, que és el que en realitat va fer Aznar.

Sobre el sentit d’un lliurament a la policia

9 febrer 2007

L’espectacle organitzat per Batasuna i pels joves d’Haika i Segi que es lliuraren a la policia, diumenge passat, en un acte multitudinari celebrat en un frontó del País Basc, penso que pot tenir moltes interpretacions: la més general és que implica una mena d’humiliació per a la força pública, ja que no ha estat una acció d’aquesta, sinó la voluntat dels interessats, el que ha provocat la detenció de tots aquests joves condemnats pel Tribunal Suprem.

Des del PP s’ha fet tot el safareig possible i s’ha recriminat al govern de Rodríguez Zapatero per la seva incompetència. Nihil novum sub sole. I a més, potser tenen raó, que no ho sé.

La meva pregunta va, però, més enllà de si el govern que tenim és o no mediocre, incompetent o un autèntic desastre, com opina Acebes. I és aquesta: per què aquests joves s’han lliurat a la policia? Per què, com havien fet sempre fins avui, no han fugit a França? Per què no han passat a engreixar els comandos d’ETA?

Comprendreu que no tinc respostes segures a totes aquestes preguntes, però, més enllà de voler posar en ridícul el govern d’Espanya (que probablement ho han intentat), penso que hauríem de cercar una raó més profunda en aquest fet –encara que ells no ens l’expliquin, encara que ells tal vegada no la intueixin.

És probable que entrar a França avui no els sigui fàcil, i menys encara dur una vida al marge de la llei en el país veí que, de fa uns anys, col·labora de valent en la lluita contra el terrorisme. Però també pot ser la mostra d’una debilitat, tot i que, en el moment de la detenció, hagin volgut fer de la necessitat virtut i hagin simulat una certa prepotència.

Per això em demano: no podria ser també que aquests joves, tot i la seva ideologia radical, independentista i fanàtica, no acabin de veure clar el seu futur si entren definitivament en l’organització ETA? No pot ser, com acabo de suggerir, una mostra palesa de debilitat?

Jo, com que no he de menester lluitar cada dia contra el govern d’Espanya per reforçar la meva personalitat, i, per això mateix, no necessito fer de Rajoyacebesizaplana, prefereixo pensar que, en l’acció de diumenge, hi pot haver algun motiu (ni que sigui petit) per a l’esperança. M’agradaria no anar errat.


%d bloggers like this: