Josep Maria Quintana

Tot lligant matèries teòricament diverses però que en el fons estan relacionades, o que responen si més no a un mateix tipus d’ideologia, com són el referèndum que promou Rajoy contra l’Estatut de Catalunya, o el també el referèndum que reclama la “Iniciativa Cívica Mahonesa” per defensar l’hac de Maó, un amic m’envia un correu i em diu:

“Estava llegint fa un moment els “Principis de la Llengua Menorquina” de Febrer i Cardona [1761-1841], autor que Fornals [historiador militar] ha convertit en el filòleg de referència d’ICM, quan hi he trobat una perla: En l’epígraf “TRACTAD DE LA PROSÓDIA Ô DE LAS LLETRAS Y DE LA PRONÚNCIA” de la pàgina 41 del manuscrit (pàgina 79 de l’edició de l’IEC) s’hi pot llegir:

P. ¿Qué s’entèn aquí per llengua?

Un módo de parlar comú â tota una naciò, axó es, d’esplicar els pensamènts per médi de la veu.

I en el prefaci de l’obra Febrer aclareix:

Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènrt de l Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa taán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.

Es dóns no unicament per els Menorquíns, sinó tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valencians, &c que jó hè traballad aquesta Gramática.

Així –continua dient el meu amic- és evident que Febrer és un filòleg clarament anticonstitucional i que el PP hauria de promoure un referèndum per demanar als espanyols si estan d’acord amb una associació que té de filòleg de referència un autor amb aquesta ideologia.

Ganes d’escriure coses per fer berba amb ICM no me’n falten però trob que és millor no exaltar-los.”

També a mi em sembla el mateix, d’ací que no publiqui aquest comentari en un diari de paper, però no puc estar-me de portar-lo al meu bloc de notes.

Quan parlem de Mr Bush, la tendència és a fer-ne escarni. Els guinyols de Canal+ han popularitzat la imatge d’un president molt beneit i una mica estúpid, que no distingeix una llebre d’un elefant. Jo dubto que sigui així, però sigui com vulgui, Bush és el president de la democràcia més influent d’aquest món, i en el discurs de l’Estat de la Unió ha dit una sèrie de coses que, ens agradin o no, convé que les tinguem en compte:

-Ha reafirmat la necessitat que els Estats Units liderin el món, tot exaltant una Amèrica ofensiva a l’Orient Proper.

-Ha assegurat que havia de reduir un 75 % en vint anys la seva dependència del petroli.

-Ha afirmat que “la sola manera de protegir el nostre poble (…), l’única manera d’assegurar la pau, l’única manera de dominar el nostre destí, és ser líders del món.”

-Ha dit que “la sola alternativa al liderat americà és un món dramàticament més perillós i inquiet”.

-Després de recordar que, del 2002 ençà, l’Iran es troba entre els països que formen part de l’eix del mal, s’ha adreçat directament als iranians per a transmetre’ls l’esperança que els Estats Units siguin “el dia més proper possible, amics d’un Iran lliure i democràtic”.

-En aquest mateix to ha assegurat, tot dirigint-se als palestins, que “les eleccions són vitals, però no comporten sinó el començament del procés, d’ací que “els dirigents de Hamas hagin de reconèixer Israel, desarmar-se, abandonar el terrorisme i obrir una pau duradora.

Bé, jo no sé si Bush és com diuen que és. Sí que sé, però, que és possiblement l’home que (per bé o per mal) té més poder en el nostre món. Menystenir-lo seria una niciesa.

És ben curiós el daltabaix que ha produït en la indústria tabaquera la normativa espanyola de prohibició (gairebé absoluta) de fumar en llocs tancats.

La semi-prohibició de fumar i l’augment dels impostos sobre el tabac ha fet que el fabricants, sempre atents a la defensa del seu negoci, hagin adoptat una estratègia simple i possiblement no esperada: reduir el preu per a guardar els seus clients. Philip Morris va iniciar la dansa de preus llençant els paquets de Marlboro i de Chesterfield a 2,35 euros. La seva competidora espanyola, Altadis, s’ha vist constreta a barrar-li el pas fent que els paquets de Fortuna i de Nobel es venguin a 1,85 euros i els de tabac negre com Ducados, a 2 euros. Sembla que el sector espera amb atenció el que faran d’altres productors de tabac com la British American Tobacco (Lucky Strike), JT International (Camel) o fins Gallaher (Silk Cut).

Així i tot, és clar que els estanquers es mostren inquietes pel seu futur, tot i que els espanyols tenen encara més bones perspectives que els francesos, ja que a França no hi ha un sol paquet de tabac que costi menys de 5 euros. Això ha fet que, des dels pobles fronterers amb Espanya, els francesos hagin iniciat una gran i inacabable processó per a comprar tabac en els nostres estancs. I això ha causat gran alarma en el Ministeri de Salut del govern de Villepin, perquè, com diu el ministre del ram, ara resultarà que els espanyols tindran els guanys i la seguretat social francesa haurà de pagar els càncers.

Són coses que passen. I si algú es demana per què m’he interessat per aquesta qüestió, li diré que m’hi interesso segurament perquè jo (com n’Ignasi Mascaró) vaig néixer en un estanc.

Conten els diaris que el pols entre Dinamarca i el món musulmà per la publicació d’un còmic de Mahoma puja perillosament de to, i això a pesar que el diari hagi demanat disculpes als musulmans, cosa que ha satisfet el primer ministre danès. Però la tensió no cessa. Prova d’això és que, fa uns dies, un comando de les Brigades dels Màrtirs d’Al Agsa –grup armat vinculat a Al Fatah- va prendre durant una hora i mitja la seu de la UE a Gaza.

Jo espero i confio que els catalans (i potser hauríem de dir els catalanoparlants, perquè la cosa s’eixampla) no responguin (o no responguem) amb la mateixa violència al fet que, en una versió per a fillets d’“El mag de Oz” que s’està passejant per Espanya, sufragada per Cajamurcia i per l’Ajuntament de Múrcia (ambdues institucions sota control ferri del Partit Popular), la malvada Bruixa de l’Oest parli amb marcat accent català, s’autoproclami “presidenta del camp de roselles venenoses”, visqui en una “terra de perills, arenes que es mouen i camins tenebrosos” que cal identificar evidentment amb Catalunya, i sospiri per assistir “al ball d’inauguració de l’Estatut”.

La bruixa dolenta, dolentíssima, deixa clara la seva procedència des de la primera escena. “M’han ordenat –diu- que us aniquili. I així m’ascendiran i em convidaran al ball de la inauguració de l’Estatut, un luxe” (i això ho diu tot intercalant alguns mots en català. Perquè la cosa quedi clara, vaja!

Diguem així mateix que la fada bona del conte va vestida de groc i vermell (seria més bonic dir “de rojo y gualda”), com la bandera espanyola, i un dels sicaris de la bruixa, el Rei dels Monos Voladors, un odiós personatge que aconsegueix tancar els bons a la presó, té unes grans ales blaugrana, els colors del Barça.

I fins és possible que el president de Cajamurcia y l’alcalde de la ciutat creguin, innocents, que aquesta és la millor manera de defensar la unitat d’Espanya.

Separatistes (o potser hauria de dir separadors) vosaltres! No ho dubteu!

La cosa es veia venir: després del sorprenent i (sembla que sòlid) acord entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, el problema es diu ERC, Esquerra Republicana de Catalunya. Cada dia que passa, els socialistes del PSOE estrenyen més el cercle en què es troba Carod. Dilluns passat ho va dir molt clarament José Blanco: Si els republicans no accepten la proposta d’Estatut que volem, difícilment podran mantenir-se en el govern de la Generalitat.

Això, vist des de la perspectiva madrilenya és clar: Rodríguez Zapatero canviaria ràpidament el suport d’ERC pel de CiU. Però això desestabilitzadria el govern de Maragall que, si prescindeix de Carod, difícilment pot seguir al front d’un poder al qual hauria de donar suport una coalició presidida per Mas, que té més diputats que el PSC.

És curiós, doncs, d’analitzar les conseqüències colaterals del pacte estatutari que, segons com es resolgui, podria implicar eleccions anticipades a Catalunya.

El fet que Mahmud Abbas anunciés el dilluns passat que continuaria al front de l’Autoritat palestina fins a la fi del seu mandat (2009) penso que és una bona notícia. No és que jo cregui que podria fer gran cosa davant una hipotètica actuació folla de Hamas, però sí que pot contribuir a fer que els guanyadors reflexionin una mica sobre com han d’actuar un cop siguin govern: si han de seguir actuant com ho faria un moviment d’alliberació nacional que, a més, propugna la desaparició d’Israel, o com ho faria el govern d’un territori que camina vers el seu reconeixement com a estat.

Le Monde publicava un sondeig segons el qual el 84 per cent dels palestins són favorables a un acord de pau amb Israel; mentre que només el 16 per cent pensen el contrari. D’altra banda, el 86 per cent dels consultats opinen que Mahmud Abas hauria de restar en el seu lloc, mentre que només un 14 per cent opina que hauria de renunciar a la presidència.

Ha estat Angela Merkel la qui, tot visitant Israel i els territoris palestins, ha subratllat que el president palestí assumeix “una gran responsabilitat” i pot contribuir molt a convèncer la gent de Hamas a canviar la seva estratègia política.

En el fons, tant els perdedors de Fatah, com els guanyadors de Hamas, saben que sense l’ajut de la Unió Europea, Palestina avui no podria subsistir. Així mateix ho han observat a Brussel·les els vint-i-cinc ministres d’afers exteriors, els quals, però, igualment han deixat clar que no prendran cap decisió abans de veure quina és la composició del nou govern palestí i de comprovar que Mahmud Abbas controla la situació.

Tinc la impressió que el sociòleg tertulià de la COPE i membre del “Consejo Económico y Social (CES) de la Comunidad de Madrid”, Amando de Miguel, cada dia que passa dóna un pas més en l’estratègia del disbarat. Si l’altra dia anunciava que era “una putada para los niños estudiar en Cataluña”, afirmació en la qual basava el seu suport al referèndum que sol·licita Rajoy; ara assegura en un article publicat a Cuadernos de Pensamiento Político -editat per la FAES, que presideix l’expresident del govern, José María Aznar- que “se puede sospechar el aumento de los casos de violencia doméstica contra las mujeres” en els propers anys a causa de la població forana i a les parelles de fet.

I aquest Amando de Miguel és el mateix que, fa uns mesos, concretament el 19 de setembre, en una reunió del Consell Econòmic, s’enfrontà a la Directora General de la Dona, de la Comunitat de Madrid, senyora Patrícia Flores, a la qual, després de tirar-li a la cara que no sabés què era una mutilació genital, va afirmar rotundament: “El clítoris no es un órgano genital.” I aleshores li va demanar: “¿Tiene usted clítoris?”

És cert que, uns dies més tard, li va demanar excuses en una carta que va fer pública. Però l’important no és això, és veure quin és el tarannà d’aquesta gent que voldria que tornéssim a les cavernes de la intolerància.

Espero i desitjo que mai no ho acabi aconseguint.