La victòria de Hamas

by

Estimat director: Fa exactament dues setmanes, quan s’estaven celebrant les eleccions a Palestina però no teníem encara resultats, vaig parlar-te de les conseqüències que, al meu entendre, comportava la desaparició de Sharon. Avui et voldria dir algunes coses sobre la gran victòria obtinguda per Hamas, que s’ha convertit en el principal partit de la regió, molt per damunt d’Al Fatah, el partit en el qual havia militat Arafat i que, fins avui, tenia la preeminència política a Palestina.

Deu fer uns vuit dies aproximadament, en un diàleg amb un diplomàtic occidental, un responsable de Hezbollah (grup libanès que, com Hamas, és també considerat terrorista per la UE i pels EEUU) afirmava el següent sobre les pàgines d’As-Safir (Beirut): “Quan el poble palestí estava sotmès a les massacres israelianes, vosaltres vau refusar d’enviar-hi observadors. Contràriament, n’heu enviat a les eleccions palestines, els quals han constatat que tot s’ha fet amb transparència. El poble palestí ha escollit Hamas per a representar-lo. Què fareu ara amb la vostra llista d’organitzacions terroristes, en la qual hi teníeu escrit el nom de Hamas? Creieu, potser, que aquesta llista no ha influït el curs d’aquestes eleccions? Refusar de distingir entre terrorisme i resistència ha estat un error, perquè vosaltres mateixos heu tancat els canals de la comunicació entre el poble palestí. Inscriure Hamas a la llista d’organitzacions terroristes ha estat fàcil, però ara serà difícil mantenir aquesta inscripció. Quan nosaltres demanàrem que Ariel Sharon fos jutjat per crims de guerra, vosaltres us hi oposàreu al·legant que ell havia estat elegit pels israelians i que no podíeu sinó respectar el veredicte democràtic de les urnes. Avui és Hamas qui ha estat elegit democràticament. Ara no podreu seguir utilitzant dues vares de mesurar.” El diplomàtic, després d’escoltar-lo atentament, li demanà: “I vós, creieu vós que Hamas canviarà?”

Penso, amic director, que en aquest diàleg es condensa tot el problema que el futur de Palestina pot deparar-nos.

Will Hutton, des de les pàgines de The Observer (Londres) opinava fa uns dies que, un cop ha sortit victoriós de les eleccions palestines, Hamas pot esdevenir una versió islàmica del Congrés nacional africà o bé del Sinn Féin, únics partits lligats a organitzacions terroristes que fins avui han aconseguit negociar uns vertaders acords de pau. És clar que també pot succeir una altra cosa pitjor: que aquesta victòria inaugurés una era de violència, i que la desesperació dels palestins legitimés una nova ona d’atemptats.

Ja sé que la línia que separa un terrorista d’un heroi és finíssima: depèn de si el teòric terrorista aconsegueix o no els seus objectius. De fet, els invasors alemanys i els col·laboracionistes francesos que seguien les consignes de Pétain i de Laval consideraven De Gaulle i la resistència francesa com a terroristes. En canvi, nosaltres els demòcrates, no hem dubtat mai de considerar-nos com a herois. Tanmateix és possible distingir una acció terrorista d’una acció de resistència, sobretot quan aquesta acció de resistència no té oberta cap via d’actuació lliure i democràtica. Així doncs, i a manera d’exemple, no seria comparable l’acció resistent d’un francès que ha estat víctima d’una ocupació militar alemanya com a conseqüència d’una clara acció de guerra, i que no pot exercitar els drets polítics més elementals, amb l’acció violenta d’un membre d’ETA a qui el sistema legal li dóna opció de defensar la seva filosofia política i d’aconseguir els seus objectius mitjançant procediments democràtics (i ja sé que en afirmacions d’aquesta mena sempre se’ns escapen matisos que valdria la pena discutir).

Hamas havia seguit fins ara el camí del terrorisme i no s’havia aplegat a cap dels acords parcials a què havia arribat Al Fatah amb la constitució de l’Autoritat nacional palestina, però això no significa que hagi de continuar adoptant necessàriament aquest mateix camí. Hamas, qualsevulla que sigui la seva història fins al dia d’avui, ha participat i ha guanyat netament unes eleccions lliures i democràtiques que duran al poder un col·lectiu de persones que tenen com a objectiu bàsic convertir el país on viuen en un estat independent. I un cop han acceptat la via democràtica, sembla que també haurien d’entendre que només per aquesta via podran aconseguir els seus propòsits. I això implica una renúncia cabdal: la de voler destruir l’estat d’Israel. I encara et diré una cosa més: Els agradi o no als dirigents de Hamas, l’únic interlocutor vàlid que tindran a Palestina serà Israel.

Com ho farà, doncs, Hamas per a tractar amb aquest interlocutor que fins avui s’ha negat a reconèixer i ha maldat per destruir? No és fàcil donar-hi una resposta, però sembla que Hamas, a partir del que aquesta victòria electoral significa, hauria de veure que el futur no passa ja pel terrorisme, ni tampoc per la guerra, sinó per la negociació. I la negociació comporta algunes renúncies importants, bàsicament la de voler destruir l’estat d’Israel.

Hamas ha guanyat netament les eleccions, i a aquesta victòria han contribuït causes diverses: bàsicament la feblesa i la corrupció de Fatah; i també les aliances amb l’Iran, amb Síria i amb els homes de Hezbollah, al Líban. Però la victòria no implica, només, l’assumpció del poder, ans hauria de conduir a la consecució de objectiu que ningú no ha aconseguit encara: la transformació de Palestina en un estat independent que pugui conviure al costat d’Israel. I això passa per resoldre seriosament els problemes del país, passa per renunciar al terrorisme i passa per mantenir la treva actual, que hauria de ser el ferment d’una pau duradora.

I aconseguir tots aquests objectius depèn sobretot (encara que no exclusivament) de les decisions internes que prenguin els dirigents de Hamas en els propers mesos. Però depèn també del tracte que Hamas obtingui de la comunitat internacional. D’Occident, en definitiva. Perquè el més greu error que podrien ara cometre les democràcies occidental seria de fer-li el boicot i de negar-se a negociar amb Hamas. D’ací que estigui d’acord amb Will Hutton quan diu que “Aquest és el moment per a Occident de comprometre’s més activament que mai a reforçar la fràgil infrastructura democràtica i social de Palestina, car Hamas podria molt bé convertir-se en un interlocutor per a la pau força més prometedor del que ho fou Fatah en el seu temps.”

I he de dir que, en aquest sentit, sembla positiu que, en la primera visita que ha fet Mahmud Abbas a l’exterior després de la victòria de Hamas, tant ell com el president d’Egipte, Hosni Mubarak, hagin acordat que el grup guanyador de les eleccions ha de renunciar a la violència i ha de reconèixer Israel per a formar part del govern palestí. I que en formi part és, penso, una condició sine qua non per a un futur de pau a la zona.

Tinc la impressió que els propers mesos seran de tempteig per part de tots, també per part de Hamas, que possiblement intentarà de fer una coalició on els líders de Fatah ocuparan llocs clau dins el govern, un govern que només podrà consolidar-se definitivament un cop se sàpiga què ha succeït a Israel després de les eleccions que, en aquest país, han de celebrar-se el proper mes de març. Perquè no és el mateix que guanyi Olmert que Netanyahu, evidentment!


A %d bloguers els agrada això: