Archive for Juny de 2005

Després del naufragi

10 Juny 2005

Raphaëlle Bacqué es demana des de les pàgines de Le Monde fins on continuarà el trist espectacle francès. Chirac –diu- sembla no haver-se adonat del que està succeint, i actua com si res no hagués tingut a veure amb el fracàs del referèndum. Però ell no canvia res, o gairebé res, de la seva política i dels seus homes qui l’encarnen. Exactament com ja va fer després de cadascuna de les derrotes electorals precedents (regionals, cantonals i europees).

¿Dominique de Villepin? –es demana Bacqué. El nou primer ministre promet resultats en cent dies, sense haver tan sols comprès que –fet rar- el seu estat de gràcia no ha conegut ni vint-i-quatre hores.

¿Nicolas Sarkozy? Aquest no amaga que les raons que l’han empès a acceptar aquest lloc ministerial són les de preparar la seva candidatura a la presidència. “[En el ministeri de l’interior] estaré més protegit dels atacs que es facin contra mi”, ha dit. I enfront dels qui s’espanten de tot això, ell no té cap recança d’explicar la seva estratègia: deixarà sens dubtar-ho un moment aquest sorprenent equip un cop el país abordi l’únic objectiu que a ell li interessa: la batalla presidencial.

¿I què hem de dir del Partit socialista? Doncs que el combat intern es fa a baioneta calada. I que amb l’expulsió de Fabius de l’equip directiu, la divisió interna és evident i ningú no pot encara predir-ne les conseqüències, i més si tenim en compte que sis de cada deu socialistes sembla que hagin votat no.

França i Holanda han dit no

9 Juny 2005

Estimat director: Els qui (ens agradés més o menys el text constitucional que es proposava per Europa) ens vam mostrar des del primer moment partidaris del sí, no podem deixar de tenir en compte la gran esllavissada que per a la Constitució han significat els referèndums negatius de França i Holanda. Però un cop reconegut això, no necessàriament hem de deduir que el projecte fos negligible, i menys encara hem de creure que les opcions negatives majoritàries de França i d’Holanda representen posicions clarament europeistes o de reconegut progrés social. Més aviat jo penso, estimat director, que les reaccions negatives responen bàsicament, o principalment, a una clara oposició a cedir sobirania, a actituds nacionalistes i netament egoistes que són més pròpies del segle XIX que del segle XXI, i a la por a enfrontar-se amb la lliure competència i amb la lliure circulació de persones dins el marc de la UE. Les negatives, doncs, des del meu punt de vista, responen no tant a un no davant una mala proposta, com a un no basat en el més ranci egoisme de campanar.
(more…)

Fígaro!

8 Juny 2005

Avui arrenca la sessió de primavera de l’Òpera de Maó. Bravo! Es tracta d’una tradició que ve de lluny, que trobem documentada ja a finals del XVIII i, sobretot, dins el XIX, que ens deixà la joia més preuada de la ciutat: El Teatre Principal, construït el 1829 per Giovanni Palagi, un arquitecte que era baríton i empressari de companyies d’òpera a qui devem, ben segur, l’arrelament que l’òpera té entre els ciutadans.

Del 1972 ençà, l’òpera és, aquí, cosa dels Amics de s’Òpera, una institució privada sense ànim de lucre que assumeix sobre les seves espatlles la responsabilitat de les produccions operístiques a raó de dues per anys (amb tres representacions cada vegada).

Doncs bé, si algun lector té curiositat de llegir aquests dies la propaganda que el Liceu de Barcelona fa de la temporada 2005-2006, aviat s’adonarà que molts dels cantants anunciats han actuat ja a Maó. I és que aquí hem posat per damunt de tot la qualitat de les veus, que són la base de l’òpera, alhora que també estem intentant de cada dia més oferir unes produccions modernes i que aportin una novetat.

El teló s’aixecarà avui per oferir-nos Il barbiere di Siviglia, una de les peces mestres de Rossini. I jo estic segur que ha de ser un èxit absolut.

In bucca al lupo!, una vegada més!

L’estiu s’acosta

7 Juny 2005

El dia s’ha aixecat a l’empara d’un sol que sembla ja voler-ho governar tot, i això que estem encara a la primavera. Fa mesos que no ha caigut una gota de pluja damunt l’illa –ni tan sols aquella pluja amarada de terra africana que tot ho deixa brut i vermell-. Els camps han passat del verd a l’ocre gairebé sense solució de continuïtat, mentre el terra s’endureix i es prepara per passar un estiu que s’augura llarg, sec i xafogós. Males notícies, doncs. Només les humitats de la nit –força intenses a l’Illa- mantenen un grau de “banyadura” (així ho diem per aquí) que permet a les plantes un aliment mínim.

En els camps que poden regar-se, els aspersors estan en marxa gairebé sense repòs, la qual cosa ens planteja el dilema constant sobre la bona o mala utilització de l’aigua. I ens convida a endegar una política d’aprofitament de les aigües residuals, cosa que en algunes zones de Menorca ja s’ha iniciat. Però els tràmits són lents, lentíssims, i l’Administració sembla prendre-s’ho tot amb una gran parsimònia, actitud que no afavoreix gens el compromís dels ciutadans que veuen com passen els dies sense que es vegin els fruits de les associacions (al terme d’Es Castell n’hem constituït una) que han mostrat interès a regar els seus camps de conreu.

Haurem de seguir esperant i carregar-nos de paciència per afrontar un estiu que se’ns farà segurament feixuc i llarg.

Liberals o sociademòcrates?

6 Juny 2005

A França trobem clarament i nítidament enfrontades aquestes dues posicions ideològiques, la qual cosa és d’agrair. De fet, no sé si podríem dir el mateix de la gent de casa.

La visió dels socialdemòcrates, que (curiosament) és també compartida per una part de la dreta, resulta, però, més ambigua que la liberal, que veurem després. Oficialment, els partidaris de la socialdemocràcia creuen que Europa pot ésser un mitjà per a domar (maîtriser, en francès) la globalització.

Tant en el discurs de Jospin com en el d’Hollande, el control de la globalització esdevé un clar objectiu de la política socialista. Però l’objectiu entès així és massa vague, massa poc concret. ¿Es tracta de protegir França contra la globalització, com demanen alguns o bé de reformar-la per a participar-hi activament, com desitgen uns altres?

Els liberals són en això força més clars. I en parlar dels liberals novament hem de parlar de Sarkozy, el qual, amb una certa voluntat de provocar (als personatges molt intel·ligents, provocar sempre els agrada), tot defugint l’alternativa de “globalització sí o no”, ha dit: “El millor model social és el que dóna treball a tothom. I aquest no és certament el nostre, amb 3 milions d’aturats.”

Europa, doncs, no té només per objectiu -com han afirmat la majoria de partidaris del sí (recordeu que Sarkozy també n’era partidari) en el referèndum-, la defensa del model actual. L’objectiu és canviar-lo. I en això radica la brillant proposició del nou número dos del govern: “Europa –diu- és l’ocasió més formidable que se’ns presenta de fer despertar França”, d’ací que convidi tothom a “girar l’esquena als mètodes que no fan sinó accentuar el creixement de l’atur en massa”.

Vegeu com amb aquesta proposta, Sarkozy no sols critica la política preconitzada pels socialdemòcrates, sinó també la que d’alguna manera ha dut a terme el govern de Chirac amb Rafarin al front de Matignon.

El nou govern de Chirac

5 Juny 2005

Chirac ha fet nou govern a França com a resposta al no del referèndum del passat dia 29 de maig. Le Monde, en un editorial de dia 1 de juny deia, entre d’altres coses, les següents que, traduïdes per mi, poso en consideració dels meus lectors:

“El nou impuls decidit per Chirac revela una quàdruple aposta. Trobem la primera en el nomenament de Villepin per ocupar Matignon contra l’opinió d’alguns dels seus pròxims, com Alain Juppé. L’hússar de la República, que, com Georges Pompidou i Raymond Barre, ha estat nomenat primer ministre sense haver mai afrontat el sufragi universal, és tan brillant com imprevisible. Si l’escrutini del 29 de maig ha significat un “avís”, podem demanar-nos si haver escollit un home que no és precisament pròxim als electors és el més apropiat.

La segona concerneix a Sarkozy, que veu com novament se li nega Matignon tot i la seva oferta pública de servei la nit del 29 de maig, el qual però retorna per la porta gran al govern com a ministre d’Estat, en el ministeri de l’Interior. Un escenari ideal per a Sarkozy: no es troba en primera línia i no haurà, doncs, d’assumir el balanç dels vint-i-dos mesos que manquen per a la fi del període chiraquià; tot disposant així, en el ministeri de l’interior, d’una eina magnífica per a preparar la seva candidatura a l’elecció presidencial de 2007. El cap de l’Estat s’ha pràcticament humiliat en haver hagut d’acceptar amb el cúmul de funcions que implica ser ministre i cap de partit la persona que va refusar fa sis mesos quan Sarkozy degué abandonar el govern per assumir la presidència de l’UMP. El testimoni de feblesa és patent.

Chirac es dispensa així d’una cohabitació amb Sarkozy, però s’imposa –i aquesta és la tercera aposta- en el cap del govern Villepin i Sarkozy que formen un equip impossible i barroc. Es troben units per una sòlida enemistat i una vella rivalitat.

És que el cap d’Estat podia escollir altrament? Quan el vaixell fa aigua, l’única possibilitat és d’evitar que l’equip s’esberli. Deixar Sarkozy fora del govern el feia córrer el risc de trencar la majoria, com li ha passat als socialistes. Tanmateix ens resta conèixer si els duetistes seran capaços de treballar conjuntament.

La quarta aposta és la més important, perquè fa referència a l’atur, matèria aquesta sobre la qual Chirac incita a la mobilització nacional. Una promesa semblant sobre la prioritat de l’ocupació havia estat feta després de les eleccions regionals de 2004. Però va quedà enlaire i l’atur ha continuat agreujant-se. Ningú no coneix les idees de Villepin sobre aquesta qüestió. I sabem que les de Sarkozy foren rebutjades per Chirac mitjançant el refús d’un model de caire anglosaxó. És en això que els francesos esperen resultats i sobre això que jutjaran el 2007.

Unes manifestacions de Salvador Cardús

4 Juny 2005

El sociòleg Salvador Cardús és un pensador molt apreciat a Menorca, illa que visita regularment i on sol impartir conferències. Home de progrés, les seves reflexions solen ser profundes i habitualment m’hi sento identificat. El passat dia 2 de juny, concedia unes declaracions al diari Menorca amb motiu d’una conferència que havia de pronunciar sobre l’educació dels joves, al llarg de la qual va fer dues manifestacions que voldria destacar.

Mitjançant la primera, amb la qual estic d’acord, reconeix la necessitat de fer lleis que es preocupin del problema educatiu i opina que la proposta educativa de l’esquerra espanyola en el govern “arreglarà menys coses que la proposada pel Partit Popular (LOCE)”. Aleshores afegeix: “El PP va introduir elements que asseguraven una bona organització en el món escolar, va intentar arreglar les barbaritats de la LOGSE”. M’agrada sentir això en un intel·lectual independent de caire progressista com Cardús, entre altres coses perquè penso que és veritat.

Tanmateix discutiria mínimament la segona manifestació. Diu Cardús: “Crec que [els governs progressistes] estan atrapats en uns principis que han demostrat ineficàcia. Han demostrat que els preocupen més els principis que els resultats. En canvi, l’avantatge dels conservadors, és que, com que no tenen principis, sols els preocupa fer reglaments eficaços.”

Home, potser s’ha passat una mica massa Cardús! Jo crec que ell, en dir això de la manca de principis es refereix exclusivament al PP (i així i tot l’afirmació em sembla agosarada), perquè entre els conservadors també hi ha hagut persones amb una forta i sòlida ideologia. Una ideologia que potser no compartim ni ell ni jo, però em sembla francament exagerat afirmar –si és que ho ha afirmat així- que els “conservadors no tenen principis”.

Vaja, em sembla massa lleugera, l’afirmació. Massa fàcil. Massa simplista.

Holanda, un nou fracàs de la Constitució europea

3 Juny 2005

Més del seixanta per cert dels votants holandesos han dit no al tractat que ens proposa una futura primera constitució per Europa. No per esperada, aquesta negativa perd importància. De fet, si no succeeix un miracle, serà molt difícil cloure amb salvament el camí que la UE va encetar uns mesos endarrera.

Em dol. Em dol molt i em compromet a dedicar la meva propera “lletra de batalla”, a analitzar aquest no que, contra el que proposava el partit en el govern d’Holanda (en això com a França), ens deixa amb una mà al davant i l’altra al darrera.

Blair ja ha dit que el projecte és a punt de fracassar (¿convocarà o no, ell, un referèndum tal com va prometre?) i a Rajoy li ha faltat temps per acusar Rodríguez Zapatero d’estar aliat amb l’eix (franco-alemany) incorrecte. I això és encara més trist encara perquè, ¿per ventura no era també Rajoy partidari del sí a la passada consulta? ¿És que el no dels francesos i dels neerlandesos el fa feliç? D’altra banda, si ens atenem als francesos, és evident que la principal defensora del sí era la dreta de Chirac, la més propera ideològicament del PP; i pel que fa als alemanys, que jo sàpiga, tant els socialdemòcrates de Shröder com els conservadors que lidera Angela Merkel han votat sí al tractat. ¿A què ve, doncs, parlar de l’eix franco-alemany per denigrar el president socialista? De veritat que no l’entenc, a Rajoy. De cada dia menys. I em sap greu, perquè Espanya es mereix un altre tipus de dreta.

Medea

2 Juny 2005

Estimat director: A la meva darrera carta et deia que volia parlar-te de la Medea de Cherubini que vaig poder presenciar al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. I ho faré perquè el mite de Medea, tractat ja per Eurípides i per Sèneca a l’antiguitat, té un lloc de privilegi dins la literatura francesa d’ençà que Corneille construí la seva tragèdia en alexandrins,

Souverains protecteurs des lois de l’hyménée,
dieux garants de la foi que Jason m’a donnée,
vous qu’il prit à témoins d’une immortelle ardeur,
quand par un fou serment il vainquit ma pudeur,
voyez de quel mépris vous traite son parjure,
et m’aidez à venger cette commune injure
(more…)

Un dilema per resoldre

1 Juny 2005

Ahir va venir a veure’m al despatx mossèn Llorenç Olives, un prevere jubilat, antic professor meu, amb el qual vaig mantenir una animada conversa. Té problemes a les cames i s’ajuda d’un bastó per caminar, però conserva un cap absolutament clar, fet que li permet d’escriure uns articles força interessants en el diari Última Hora.

Vam parlar de moltes coses i ambdós estàvem d’acord que el Concili Vaticà II va eixamplar els nostres cors i esdevingué un revulsiu per a les nostres vides. Ell, molt crític amb el populisme de Joan Pau II, confia, però, amb la saviesa de Benet XVI, el qual –em diu- va fer una homilia esplèndida de presa de possessió com a Summe pontífex, una homilia força diferent, és cert, de la que va pronunciar en el funeral del papa Wojtila. I és que ell, com jo, com molts cristians, s’aferra (ens aferrem) a l’esperança.

Tot seguit li expresso un cert pessimisme en observar el clergat jove, el qual puja –aquesta és, si més no, la impressió que en tinc- amb una idea força més conservadora i (el que em sembla encara pitjor) fonamentalista de la fe, molt diferent de la que va impregnar la nostra joventut. En això ell hi està també d’acord, i li dol perquè –com amb raó reconeix- el futur és seu i no nostre.

De fet, un jove catòlic pertanyent a no sé quina d’aquestes associacions religioses de moda, va criticar durament els meus articles sobre l’Església i va dir-me molt clarament el que en pensa, dels homes de la meva generació: “Recicli’ls –m’etzibà el personatge-, que vostè està ancorat en els anys setantes” (la frase no sé si és literal, però l’esperit era aquest). ¿Però què significa reciclar-se? ¿Significa fer-se conservador? ¿Retornar al cristianisme de pràctiques exteriors? ¿Tornar al nacionalcatolicisme? ¿Afirmar que fora de l’Església no hi ha salvació possible? Perquè el que jo puc constatar d’aquests joves (mossens o seglars) que prediquen això, és que tots –i quan dic tots vull dir tots- militen políticament en la dreta més liberal o neocon.

De tota manera, el fenomen deu ser complex perquè mostra també altres connotacions fora de l’Església. Sense anar més lluny, avui, en Pere, el meu fill, m’envia un correu des de Tolosa on em diu això: “Acaba de passar una escena molt curiosa a la pausa del cafè. Tots els joves defensaven el NO demagògic [al referèndum del passat dia 29], l’únic que els plantava cara era un home a punt de jubilar. Els acusava de ser conservadors per molt que ells es creguessin d’esquerres. També aquí –diu en Pere- [succeeix] com a l’Església, on els joves són els conservadors i els vells els progressistes…”

Potser això ens haurà de fer pensar.


%d bloggers like this: