Després del naufragi

by

Raphaëlle Bacqué es demana des de les pàgines de Le Monde fins on continuarà el trist espectacle francès. Chirac –diu- sembla no haver-se adonat del que està succeint, i actua com si res no hagués tingut a veure amb el fracàs del referèndum. Però ell no canvia res, o gairebé res, de la seva política i dels seus homes qui l’encarnen. Exactament com ja va fer després de cadascuna de les derrotes electorals precedents (regionals, cantonals i europees).

¿Dominique de Villepin? –es demana Bacqué. El nou primer ministre promet resultats en cent dies, sense haver tan sols comprès que –fet rar- el seu estat de gràcia no ha conegut ni vint-i-quatre hores.

¿Nicolas Sarkozy? Aquest no amaga que les raons que l’han empès a acceptar aquest lloc ministerial són les de preparar la seva candidatura a la presidència. “[En el ministeri de l’interior] estaré més protegit dels atacs que es facin contra mi”, ha dit. I enfront dels qui s’espanten de tot això, ell no té cap recança d’explicar la seva estratègia: deixarà sens dubtar-ho un moment aquest sorprenent equip un cop el país abordi l’únic objectiu que a ell li interessa: la batalla presidencial.

¿I què hem de dir del Partit socialista? Doncs que el combat intern es fa a baioneta calada. I que amb l’expulsió de Fabius de l’equip directiu, la divisió interna és evident i ningú no pot encara predir-ne les conseqüències, i més si tenim en compte que sis de cada deu socialistes sembla que hagin votat no.


%d bloggers like this: