Un dilema per resoldre

by

Ahir va venir a veure’m al despatx mossèn Llorenç Olives, un prevere jubilat, antic professor meu, amb el qual vaig mantenir una animada conversa. Té problemes a les cames i s’ajuda d’un bastó per caminar, però conserva un cap absolutament clar, fet que li permet d’escriure uns articles força interessants en el diari Última Hora.

Vam parlar de moltes coses i ambdós estàvem d’acord que el Concili Vaticà II va eixamplar els nostres cors i esdevingué un revulsiu per a les nostres vides. Ell, molt crític amb el populisme de Joan Pau II, confia, però, amb la saviesa de Benet XVI, el qual –em diu- va fer una homilia esplèndida de presa de possessió com a Summe pontífex, una homilia força diferent, és cert, de la que va pronunciar en el funeral del papa Wojtila. I és que ell, com jo, com molts cristians, s’aferra (ens aferrem) a l’esperança.

Tot seguit li expresso un cert pessimisme en observar el clergat jove, el qual puja –aquesta és, si més no, la impressió que en tinc- amb una idea força més conservadora i (el que em sembla encara pitjor) fonamentalista de la fe, molt diferent de la que va impregnar la nostra joventut. En això ell hi està també d’acord, i li dol perquè –com amb raó reconeix- el futur és seu i no nostre.

De fet, un jove catòlic pertanyent a no sé quina d’aquestes associacions religioses de moda, va criticar durament els meus articles sobre l’Església i va dir-me molt clarament el que en pensa, dels homes de la meva generació: “Recicli’ls –m’etzibà el personatge-, que vostè està ancorat en els anys setantes” (la frase no sé si és literal, però l’esperit era aquest). ¿Però què significa reciclar-se? ¿Significa fer-se conservador? ¿Retornar al cristianisme de pràctiques exteriors? ¿Tornar al nacionalcatolicisme? ¿Afirmar que fora de l’Església no hi ha salvació possible? Perquè el que jo puc constatar d’aquests joves (mossens o seglars) que prediquen això, és que tots –i quan dic tots vull dir tots- militen políticament en la dreta més liberal o neocon.

De tota manera, el fenomen deu ser complex perquè mostra també altres connotacions fora de l’Església. Sense anar més lluny, avui, en Pere, el meu fill, m’envia un correu des de Tolosa on em diu això: “Acaba de passar una escena molt curiosa a la pausa del cafè. Tots els joves defensaven el NO demagògic [al referèndum del passat dia 29], l’únic que els plantava cara era un home a punt de jubilar. Els acusava de ser conservadors per molt que ells es creguessin d’esquerres. També aquí –diu en Pere- [succeeix] com a l’Església, on els joves són els conservadors i els vells els progressistes…”

Potser això ens haurà de fer pensar.


%d bloggers like this: