França i Holanda han dit no

by

Estimat director: Els qui (ens agradés més o menys el text constitucional que es proposava per Europa) ens vam mostrar des del primer moment partidaris del sí, no podem deixar de tenir en compte la gran esllavissada que per a la Constitució han significat els referèndums negatius de França i Holanda. Però un cop reconegut això, no necessàriament hem de deduir que el projecte fos negligible, i menys encara hem de creure que les opcions negatives majoritàries de França i d’Holanda representen posicions clarament europeistes o de reconegut progrés social. Més aviat jo penso, estimat director, que les reaccions negatives responen bàsicament, o principalment, a una clara oposició a cedir sobirania, a actituds nacionalistes i netament egoistes que són més pròpies del segle XIX que del segle XXI, i a la por a enfrontar-se amb la lliure competència i amb la lliure circulació de persones dins el marc de la UE. Les negatives, doncs, des del meu punt de vista, responen no tant a un no davant una mala proposta, com a un no basat en el més ranci egoisme de campanar.

Mario Vargs Llosa ens diu que “probablemente pocas naciones han hecho avanzar tanto el progreso social, económico y cultural en el mundo como Francia, sin cuyos pensadores, artistas, estadistas, y sin la voluntad transformadora y modernizadora de vastas capas de su población en los siglos XVIII y XIX, el mundo sería infinitamente más pobre y menos libre de lo que es hoy.” I tot seguit es demana: “¿Por qué se ha extinguido ese espíritu en la sociedad francesa y lo ha reemplazado ese terrible letargo y resistencia a la modernización que está, paso a paso, hundiendo cada día más a Francia en una decadencia que parece irreversible?

La Francia de la Enciclopedia y de “les philosophes” que inventó el universalismo, proclamó los Derechos del Hombre, inauguró la secularización de la cultura, es hoy una sociedad profundamente conservadora y reaccionaria, tratando desesperada y absurdamente de oponerse a la gran revolución de nuestro tiempo que es la globalización y oponiéndole un nacionalismo anacrónico y cerril, del que, aunque utilizando argumentos distintos, se alimentan prácticamente todas las fuerzas políticas, desde el fascista Le Pen hasta la extrema izquierda comunista y trotskista, pasando por gaullistas, republicanos, socialdemócratas y socialistas.”

És evident que els referèndums francès i neerlandès no han mostrat, només, aquesta tendència al replegament poruc i egoista al qual he fet referència. Ambdós ens donen també a entendre que s’està obrint una gran fossa entre la classe política dirigent i els electors, perquè no és possible que en uns països on els partits partidaris del sí ocupaven entorn del 85 per cent dels escons en els seus respectius parlaments, es veiessin desbordats per un no que defensaven polítics que representaven entorn del 15 dels parlamentaris electes. Hi ha, doncs, una clara ruptura entre polítics i ciutadans que caldrà analitzar amb calma si no volem que les nostres democràcies representatives deixin finalment de ser-ho i el sistema democràtic esdevingui un sistema fal·laç.

Però no és, només, això. Tret dels socialistes francesos dissidents del PSF i dels partits comunistes i trotskistes, que argumentaven el no al·legant la defensa d’una Europa més social de la que el tractat construïa (proposició que jo et qüestionava a la carta que vaig dirigir-te fa un parell de setmanes intitulada “Per un sí i per un no”, els grans argumentadors del no han estat els moviments nacionalistes d’extrema dreta, com el de Le Pen a França i la també extrema dreta del LPF holandès, la qual, recolzada curiosament pel Partit Socialista, d’extrema esquerra, i pel Grup Wilders format per un sol diputat desitjós de donar el gran salt, han aconseguit d’escampar entre la ciutadania una gran por a perdre la identitat com a nació (tant França com Holanda), o bé la sensació que acabarien essent engolits per una UE en constant expansió, i al manteniment de la qual Holanda està contribuint més que cap altre estat europeu, realitat aquesta que no es deu, però, a la futura constitució, sinó a l’actual repartiment de càrregues aprovat per la Comissió de Brussel·les.

La principal propaganda, doncs, que han dut a terme els partidaris del no a Holanda ha estat, precisament, la denúncia que han fet de la contribució neta que els holandesos feien de 385€ per persona a les arques de l’UE. S’han distribuït milers i milers de cartells explicant-ho i al·legant també que una futura integració de Turquia significaria una definitiva pèrdua de la seva pròpia identitat.

Amb aquests arguments (no a contribuir tant i no a l’entrada de Turquia), ¿creus tu, amic director, que el que propugnaven els partidaris del no a Holanda era una Europa més social? ¿Ho creus, realment?

Per últim voldria destacar un altre fenomen al qual, en altres escrits, he fet ja referència. Tant a França com a Holanda, molts ciutadans han distorsionat el sentit del referèndum i, en lloc de votar el que realment era la proposta (la Constitució), han preferit pronunciar-se en clau interna i passar comptes als governs de torn. En el cas de França, passar comptes a un Chirac que fa aigües per tots costats i que no ha tingut la grandeur de dimitir com hauria fet ben segur el seu mestre De Gaulle. I en el cas d’Holanda, passar comptes a Jan Peter Balkenende, l’ascens meteòric del qual es deu al vot de protesta emès fa tres anys, dies després de l’assassinat de Pim Fortuyn, per expulsar del poder els partits de centresquerra que havien controlat els últims governs.

No vull doncs, estimat director, excloure els vicis que sens dubte conté el text constitucional proposat (crítiques que els qui hagin seguit la meva pàgina web hauran pogut constatar). Però el sentiment majoritari que hi ha rere el no (per molt que se’l vulgui disfressar de preocupació social) és la por, aquesta por terrible que s’està escampant entre els europeus més afavorits per la història (els més rics, per entendre’ns) de veure’s perjudicats per una superestructura (l’europea) que d’alguna manera s’imposarà a les estructures actuals dels estats-nació.* En definitiva, es tracta de la por a perdre poder, a perdre identitat i a acceptar la diferència, encara que tot això es faci per construir una Europa que sigui capaç d’assumir el pes que li correspon en un món com el nostre, liderat avui clarament pels Estats Units d’Amèrica.

———–

*Ah! I que el PSM es desenganyi: El “no” en cap moment pot interpretar-se com un “sí a l’Europa dels pobles”. Ni molt menys! Els francesos partidaris del no, el que realment han votat és el contrari: Sí a “l’estat-nació” tal com és ara. Resulta delirant pensar que un Fabius o un Le Pen poden estar a favor d’una Europa de les nacions petites (de Bretanya, de Còrcega, de Catalunya, etc. etc.) I el mateix caldria dir d’Holanda. Voler això pot ser molt respectable, però creure que aquest és un sentiment compartit pels líders europeus del no, és no tocar de peus en terra! És tancar els ulls a la realitat!


%d bloggers like this: