El general Luis Alejandre

by

Estimat director:

Si em permets que, en aquesta correspondència que mantenim m’atengui aquest cop a un llenguatge que normalment no m’agrada d’utilitzar, et diré que, amb la decisió de substituir la cúpula militar, el ministre Bono (o si tan vols, el govern socialista) ha disparat a l’exministre Trillo (o potser hauríem de dir al govern del PP) apuntant el seu fusell directament a la persona del nostre paisà, el general Luis Alejandre, el qual ha expiat, com un redemptor qualsevol, els pecats dels conservadors i (encara que Bono afirmi el contrari) el nyap, tan immens com imperdonable, que, a les ordres de Trillo, féu tot l’equip del ministeri de defensa arran de la desgràcia dels militars morts a Turquia, en l’accident del Yak-42, fa una mica més d’un any.

És possible que hi hagi altres raons per a ordenar aquest canvi en la cúpula militar –com al·lega el ministre- i, d’altra banda, si n’hi ha, doncs tampoc no hem d’estripar-nos les vestidures, entre altres coses perquè fa molt de temps que hauríem ja de saber que, en la carrera militar, la teòrica apolitització dels seus membres és clara (i segurament indiscutible) fins que aquests assumeixen el grau de coronel. Però en arribant a general, i diguin el que diguin els entesos, d’alguna manera tot comença ja a estar tocat per política. I no és, només, natural sinó també respectable, que, en el vèrtex de l’administració militar, el govern hi situï els professionals que (ja sigui perquè creu que poden fer-ho millor, ja sigui perquè creu que li són més afins) considera més adients per a dur a terme la missió que, des del poder, se’ls encomana.

Les reaccions, doncs, a aquest tipus de decisions legítimes (encara que subjectivament puguin semblar injustes), quan es fan en to de crítica o, fins de crítica irada, pels mateixos militars afectats (com ha succeït en el cas d’Alejandre), crec que estan fora de lloc i acaben tornant-se contra el qui les ha fet. A mi em sembla admirable que, en un moment de dolor i de ràbia, un home de la talla del, fins fa uns dies, número dos de l’exèrcit, sigui capaç de dir que prefereix “ser esclavo de sus palabras” abans que “propietario de sus silencios”. Però això no justifica la reacció que ha protagonitzat contra la decisió dels qui, en definitiva, són els seus superiors, els quals ho són –no ho oblidem- per decisió popular, l’única que realment compta en el sistema democràtic.

La frase de Luis Alejandre (que he extret dels diaris i que, per tant, pot no ser exacta del tot), no sols és bella sinó que revela, sens dubte, una gran personalitat en el seu autor, però també un talant que difícilment encaixa amb l’esquema que, per al govern de les Forces Armades, imposa la Constitució, en la qual, l’exèrcit és, només, un servidor del poder legítim, el qual esdevé l’únic responsable dels actes de govern i, per tant, l’únic a qui correspon la responsabilitat de decidir la política militar i de nomenar les persones que l’han de dur a terme.

Luis Alejandre, en proclamar tan belles i cultes paraules, en afegir-hi dolgut –immensament dolgut- que “no voy a negar que he vuelto a sentir estos días el temblor incierto de ciertas deslealtades, de las venganzas, de los celos, de las mentiras interesadas, de las manipulaciones informativas” (la citació també està agafada dels diaris), i en negar-se també, com a protesta, a ser present en la presa de possessió de la nova cúpula militar, ha demostrat tenir un gran caràcter -que ningú no ho dubta!- però també ha acabat per donar la raó a aquest alt càrrec del ministeri de la Defensa que, segons conten els diaris, ha declarat que “si aún quedaba alguna duda sobre lo acertado de relevarlo, su comportamiento la ha despejado”. I és que, ni Luis Alejandre podia desconèixer, ni ho podem tampoc desconèixer nosaltres, que la prefectura de l’Exèrcit no és, en el nostre marc legal, un lloc de mèrit, sinó un lloc de confiança política del govern.

No ha estat, doncs, un bell final.

Deixant, però, de banda aquest punt, tornem al principi i reflexionem sobre els fets del Yak-42. Jo comprenc que les circumstàncies en què va haver de treballar el govern no foren gens favorables, però els resultats de les investigacions que s’han dut a terme darrerament per insistència dels familiars de les víctimes que (tot s’ha de dir) han trobat un camí força planer per part del nou responsable del ministeri de la Defensa, ens porten a la conclusió que Trillo i el seu equip actuaren, com a mínim, irresponsablement.

L’endemà de l’accident (29/5/2003) alguns membres de les seixanta-dues famílies afectades, mostraren ja els seus dubtes i el seu malestar pel tractament que el govern donava a la desgràcia. Trillo va arribar a dir que l’avió ensinistrat havia passat una “revisió completa”. I uns dies més tard, el Govern suspenia “amb caràcter immediat” els contractes amb l’empresa britànica Champan Freeborn a través de l’Agència Namsa, de l’OTAN. Però l’interès per a tirar terra sobre aquest assumpte fou gairebé total, fins al punt que les famílies es van veure en la necessitat d’organitzar-se en un intent de trobar empara en els tribunals, empara que no van obtenir atès que, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional com la jutgessa Teresa Palacios, argumentaren la seva incompetència al·legant que l’accident havia tingut lloc fora d’Espanya.

Cap al mes de febrer d’enguany, sorgiren noves contradiccions entre el que Trillo havia dit i els nous detalls que anaven coneixent-se respecte de la perillositat de la flota contractada. I fou un cop els familiars consideraren exhaurides totes les vies ordinàries, que aquests acudiren a la prova de l’ADN. Es tractava de saber si els morts que havien enterrat eren o no eren els seus familiars. Trenta set persones van partir cap a Istanbul el passat 17 de maig, en un viatge desesperat per trobar una resposta. I la van trobar. Tu coneixes, amic director, els resultats provisionals d’aquesta investigació, perquè els ha escampat la premsa. I són aquests: Sembla que, com a mínim, 22 dels 62 militars morts en l’accident del Yakovlev a Turquia no estan enterrats en els fèretres que duen el seu nom. ¿Et sorprèn, doncs, que els seus familiars, indignats, hagin demanat que l’exministre de la Defensa, Federico Trillo, renunciï a l’acte que ostenta avui com a diputat? ¿Et sorprèn que una de les vídues vagi denunciar públicament i entre llàgrimes, la “covardia” i el “silenci” dels companys militars del seu marit mort?

Doncs bé, si això no et sorprèn, ¿pot sorprendre’t, doncs, que, amb aquest panorama –que pot notòriament complicar-se si la Fiscalia General de l’Estat acaba intervenint, cosa que no seria gens estranya- el ministre hagi volgut treure’s de damunt tot allò que d’alguna manera podia relacionar-lo amb el govern del seu antecessor en el càrrec?

A mi no em sorprèn. I l’únic que realment no puc acabar d’entendre és que el ministre Bono s’hagi entestat a dir que la substitució de la cúpula militar no té res a veure amb l’accident del Yakovlev.


%d bloggers like this: