El laberint basc

by

Em calia parlar avui de les eleccions al País Basc, i quan pensava en el que havia de dir, tenia la impressió que, digués el que digués, la meva posició seria fàcil de rebatre. I fins ho seria per mi mateix, perquè si alguna cosa resulta francament complexa i difícil en política és parlar del País Basc.

D’entrada recordaré que, l’endemà de les eleccions, vaig dir que allò que, al meu entendre, reclamava el resultat electoral era un govern de coalició entre els nacionalistes i els socialistes, com va succeir fa trenta anys. Em semblava que aquesta era l’única manera possible d’intentar superar aquesta dicotomia terrible entre els qui creuen que només són bons bascos els nacionalistes (i per tant, només ells estan legitimats per governar –filosofia clarament explicitada per Ibarretxe en el discurs d’ahir) i els qui opinen que només mereixen el qualificatiu bons bascos els qui, alhora, se senten també bons espanyols (discurs que ha explicitat durant tota la campanya Basagoiti i –per damunt de tot- Rosa Díez).

He de reconèixer, però, que quan els socialistes del PSE, fa trenta anys, van intentar dur a terme aquesta política conciliadora de què acabo de parlar, i van donar el poder al PNV tot i que ells l’havien avançat en vots i en diputats, no sols no va obtenir d’aquell sacrifici els resultats que esperaven, sinó que donaren ales als nacionalistes per a governar trenta anys més, mentre ells es ficaven dins un pou del qual els ha estat impossible sortir encara. I dic que els ha estat impossible sortir perquè, de fet, no n’han sortitper ells mateixos, sinó gràcies als vots del PP, és a dir, gràcies als vots d’un partit que defensa un nacionalisme espanyol gairebé tan radical com radical és també el nacionalisme basc del PNV.

Comprenc, doncs, que Patxi López hagi intentat de cercar una solució (o potser, més modestament, hauríem de dir d’encetar un camí) diferent del que va propiciar Ramon Jáuregui fa trenta anys.

D’entrada, aquest nou camí ens ha demostrat dues coses: a) que la filosofia nacionalista del PNV és radicalment perversa, perquè no podem acceptar que Ibarretxe acusi el nou govern de voler “destruir l’esperit nacional basc”, esperit del qual només ell i els seus en tindrien només el monopoli, i b) que aquest nou govern en minoria, que només es pot mantenir viu amb el suport del PP, difícilment podrà resoldre aquest enigma tan mal d’entendre, però real, que coneixem com “el problema basc”.

Als qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) se’ns fa molt difícil d’entendre que hi hagi un sector quantitativament important de gent que no sigui capaç de desmarcar-se dels violents (Aralar ho ha fet) i de defensar les seves idees sobiranistes de manera democràtica. Però si els qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) som, però, o volem ésser, inequívocament demòcrates, haurem de dir que també ens costa d’acceptar un sistema que –reconec que amb motes raons- margina del sistema un sector important, qualitativament i quantitativament, de ciutadans amb una llei –”la Ley de Partidos”- que ha fet fora del parlament i dels ajuntaments bascs una sèrie de partits, amb els quals estic radicalment en desacord, però que no són virtuals sinó reals, i que en no poder tenir representativitat, falsegen la democràcia.

Així doncs, Patxi López hauria de saber que ha arribat a la lendakaritza, no només amb el suport indispensable del PP, sinó també gràcies a haver marginat del sistema els votants de Batasuna i del Partit de les Terres Basques, partits que són per a mi abominables, però darrere dels quals hi ha també ciutadans com jo.

Per això dic que la situació de López em sembla francament dèbil, i també difícil. Però no seré jo qui el deslegitimi, ni tampoc el qui posi pals a les rodes del seu govern, èrquè, com haurà vist el lector que hagi arribat al final d’aquesta columna, he de reconèixer que, tot i que he parlat del País Basc, no em considero capacitat (ni gairebé legitimat) per fer-ho. Per tant, amic lector, li recomano que oblidi el que acaba de llegir i en faci cas.

Advertisements

%d bloggers like this: