Josep Maria Quintana

Quan contemplo el debat sobre la laïcitat que, de manera continuada, segueix el seu curs a França i observo també la manera de concebre’l entre nosaltres, sento una sana enveja respecte dels nostres veïns del nord.

Si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és així com jo l’entenc), hem de fixar el concepte: La laïcitat implica acceptar el pas al domini profà de certs valors que pertanyien al domini sagrat, i especialment l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament).

A conseqüència de la Revolució Francesa, tot el segle XIX va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de l’ultramontanisme, que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació de les Esglésies i de l’Estat) encara vigent, que, en proclamar aquesta separació implica, en paraules de Guy Haarscher, que “L’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, alhora que garanteix la lliure expressió de cadascuna dins de certs límits”.

Aquesta separació, que va costar de ser acceptada, ho és avui per tots com una conquesta, entre d’altres raons perquè és la que ha permès a cada religió de poder trobar el seu lloc respecte del ciutadà, fins al punt que, el passat 30.03.11, els representants de sis grans religions (catòlica, protestant, ortodoxa, jueva, musulmana i budista), entre els quals hi havia el cardenal André Vingt-Trois, president de la Conferència episcopal francesa, publicaven un manifestes en alguns mitjans de comunicació francesos (entre els qual puc citar La Croix i Le Parisien/Aujourd’hui en France), del que vull extreure’n alguns paràgrafs:

“Aquesta iniciativa –es refereix a la Tribuna de representants de les sis grans religions- està justificada per la voluntat d’aprofundir en el nostre coneixement mutu, pel sentiment de contribuir conjuntament a la cohesió de la nostra societat en el respecte dels altres corrents de pensament i pel reconeixement de la laïcitat com un element que forma part del bé comú de la nostra societat. La laïcitat és un dels pilars del nostre pacte republicà, un dels suports de la nostra democràcia, un dels fonaments del nostre voler viure conjuntament. Vetllem, doncs, per no dilapidar aquesta preciosa conquesta.”

Aquesta concepció de la laïcitat que comparteixen tots els duu a parlar de la complexa situació político-econòmica actual, i ho fan d’aquesta manera:

“[El debat i la reflexió sobre aquestes qüestions] il·lustra perfectament tota la riquesa i la profunditat de l’experiència francesa sobre la laïcitat. Nosaltres hi retornarem un cop ens tornem a trobar. Agitat per crisis contínues, polítiques, econòmiques, financeres i morals, el període actual és difícil d’entendre però no està mancat d’esperança. El deure dels qui tenen responsabilitats consisteix a il·luminar el camí i a elaborar solucions conformement al bé de tots. No afegim confusió al període atribolat que travessem. Nosaltres militem conjuntament per una laïcitat ben entesa. La laïcitat no és separable dels valors fonamentals que nosaltres compartim, particularment de la dignitat i dels respecte de la persona humana i de la seva inalienable llibertat. Aquests valors que no es poden desplegar sinó a partir d’una confiança mútua que és la font de la pau per a la nostra societat”.

Dit això, voldria remarcar la preocupació que molts ciutadans francesos tenen per un problema que també ens pot acabar afectant: avui la religió musulmana en el continent sovint qüestiona la integració d’aquesta en el pacte religiós establert a tota Europa. I això perquè, en el fons del problema, s’hi amaguen en realitat les greus dificultats d’integració de grans poblacions d’origen immigrat que es troben amb grans entrebancs d’ordre econòmic i laboral per integrar-se socialment. I això perquè diverses generacions establertes de fa temps en el sòl europeu tenen una gran dificultat per sortir de les classes baixes.

En aquests casos, el fet religiós té el perill d’esdevenir un element identitari. Un element, per tant, visible de la diferència, quan aquesta havia de restar en el domini privat. Sobretot, perquè aquesta temptació no es limita a les classes treballadores. També afecta a les persones que, en un moment de ràpida globalització, recerquen punts de referència. Per tant, l’expressió d’idees nauseabundes com les de Thilo Sarrazin a Alemanya o l’ús de la franja més extremista de l’Església Catòlica en reconeixement de les arrels cristianes d’Europa tenen un ressò que no es deuria produir un cop hem acceptat viure en un espai continental secularitzat.

En aquest sentit, és d’interès remarcar les paraules que l’acadèmic René Rémond va escriure dient que la llibertat de consciència “és un element que forma part de l’acord entre els membres de la Unió Europea: forma part, doncs, com la separació de poders, la independència de la justícia o el control de la constitucionalitat del corpus que defineix l’estat de dret i dóna sentit al desig comú de viure en els pobles d’Europa”.

——–
Thilo Sarrazin és un polític alemany membre del SPD. Va ser senador de finances per l’Estat de Berlin (2002-2009). Des de 2009 ha estat membre de la Junta Directiva del Deutsche Bundesbank. Va ser molt criticat per uns polèmics comentaris sobre la política d’immigració alemanya en un llibre Deutschland schafft sich ab (“Alemanya se suprimeix ella mateixa”), publicat l’agost de 2010.

René Rémond, (1918-2007) va ser un historiador i politòleg francès. Professor de l’Institut d’Etudes politiques de París, president de la Universidad de París – X Nanterre i de la Fondation national des sciences politiques. Era també membre de l’Acadèmia francesa i de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials.

Tenc la impressió que som molts els teleespectadors que hem gaudit veient la sèrie produïda per Peace Arch Entertainment per a Showtime, “Els Tudor”, que desgrana el regnat d’Enric VIII, transcendental per a la història d’Anglaterra i, també, per a la història de l’Església, ja que és durant aquell regnat que es produeix la creació de l’Església anglicana i es consagra, no sense dificultats, un nou cas de divisió entre els cristians que encara perdura.

Més enllà d’algunes llicències literàries o cinematogràfiques que no concorden amb la història −els escriptors de ficció som mentiders per naturalesa− o bé d’algun error que s’hauria pogut estalviar −en referir-se al Papa es parla del “Vaticà”, quan aquest Estat no neix fins al 1922−, en aquesta magnífica i curosa sèrie històrica veiem molt clarament com, adoptant com a principi el propi de la monarquia de dret diví, el rei es considera l’únic intèrpret d’una voluntat de Déu, voluntat que ell imposa fins i tot al Parlament i entorn a la qual es configura tot l’Estat. Recordeu que, encara avui, el rei d’Anglaterra és el cap de l’Església anglicana.

Tanmateix, Enric VIII s’adona que, per convèncer tots els súbdits catòlics del seu país, no basta que ell ordeni el canvi d’orientació religiosa, i sap que no la podrà dur a terme si no aconsegueix que les classes altes del clergat −els bisbes− adoptin els seus punts de vista, donin suport a les seves idees i rompin finalment amb el Papa de Roma; cosa que aconsegueix eliminant els qui no accepten aquesta visió de les coses i donant prebendes als qui estan dispostos a seguir-lo sense protestar. Res, doncs, que sigui sorprenent per a nosaltres.

El que ara, però, voldria remarcar és que va ser a partir d’Enric VIII quan un bon grapat de bisbes addictes a la seva política van començar a ocupar seients al Parlament (els anglesos ja tenien aleshores un Parlament), i això perquè, des d’aquesta posició de força i de preeminència, donessin suport −justifiquessin en definitiva− els divorcis del rei (el Papa mai no va acceptar el seu divorci amb Caterina d’Aragó) i l’execució d’algunes de les seves esposes.

Doncs bé, cinc-cents anys més tard, els successors dels bisbes d’aleshores continuen encara asseguts al Parlament (ocupen vint-i-sis escons a la Cambra dels Lords), des d’on suposo que pretenen representar la voluntat de Déu, ja que la dels electors és clar que no l’ostenten, perquè mai no han estat elegits.

Aquest manteniment de les tradicions, que d’una banda ha estat tan profitós als britànics, presenta en el cas dels bisbes parlamentaris una gran incoherència (potser seria més exacte dir incompatibilitat) amb els principis que impregnen avui el sistema democràtic. I si això és difícil de justificar des del punt de vista de l’Estat, penso que també ho hauria de ser del costat de l’Església (que en aquest cas no és la Catòlica).

En una enquesta ICM recent, el 74% dels britànics pensen que els homes d’Església s’haurien de presentar davant dels electors com el comú dels mortals si volen tenir un escó al Parlament, però res no fan els polítics per resoldre aquesta qüestió que clama al cel com un delicte de “lesa democràcia”.

Diguem que Franco n’era un expert, en aquesta mena de coses, i per això mateix sempre va tenir alguns bisbes a les “Cortes Españolas” −¿qui, de certa edat, no recorda encara els discursos de l’ínclit monsenyor José Guerra Campos?− que justificaven la seva política, la beneïen i l’exalçaven fins al punt de permetre que el dictador entrés sota pali a les nostres catedrals.

En un recent discurs, el primer ministre britànic, David Cameron, recordava molt encertadament als ciutadans musulmans del Regne Unit que havien de respectar “la igualtat dels drets de l’home independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual. És la marca de la nostra societat. Pertànyer a aquesta societat és −deia− creure en tots aquests principis”.

El seu número dos, Nick Clegg, líder del Partit Socialdemòcrata, s’havia compromès abans de les eleccions a fer que, a la Cambra dels Lords, el cent per cent dels membres fossin elegits; la qual cosa significava que havien de desaparèixer els privilegis dels religiosos. Curiosament, tot i que, tant Cameron com Clegg, semblava que tenien clares les idees pel que fa a aquesta qüestió, avui parlen només del vuitanta per cent dels escons, a fi que els bisbes continuïn tenint el privilegi d’ocupar, sense ser elegits, un lloc a l’alta cambra. Un lloc, és clar, des d’on se seguiran oposant (com fins ara) de manera explícita a “la igualtat dels drets independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual”, de què parlava Cameron en el seu discurs.

I dic això perquè els bisbes parlamentaris s’han pronunciat darrerament −i ho han fet en bloc− contra la llei sobre la igualtat, que deixava fora de la persecució judicial els homosexuals, només pel fet de ser-ho; i també han fet bloc per exigir que no es prohibís l’exhibició de pancartes que proclamin “Nosaltres no servim als gays” a les portes de les botigues, de les organitzacions de caritat o dels hotels. I fins han amenaçat de suspendre els serveis d’ajuda a les persones disminuïdes, si és que se’ls impedeix d’excloure’n els homosexuals.

No deixa de ser frapant, doncs, que, avui, només hi hagi ha dos Estats al món que reservin llocs del Parlament nacional a religiosos (ja sigui a bisbes o a imams), els quals tenen la possibilitat d’opinar i de votar des del seu escó en favor o en contra de lleis que els ciutadans hauran de respectar per força. Aquests són el Regne Unit i l’Iran, dos països tan distants i tan distints des de qualsevol altre punt de vista.

Després que el Parlament de Portugal es negués a donar suport al pla de rigor que va proposar el govern socialista de José Socrates (per mi, una irresponsabilitat de les que, de manera habitual, duen a terme els nostres polítics), el president del govern portuguès va presentar la dimissió i el país s’ha vist constret a demanar ajuda a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI). I com no podia ser d’altra manera, aquestes institucions han assenyalat que l’ajuda, que ha de ser del voltant de 80 mil milions d’euros, està condicionada a l’adopció d’un “programa d’ajustament” fonamentat en mesures d’austeritat “ambicioses”. En definitiva, ha dit que els portuguesos s’hauran d’ajustar el cinturó en els termes que havia previst José Socrates. Ni més ni menys.

Entrar en una situació com aquesta de mancança pròpia i d’ajuda internacional no és una bagatel·la: implica haver d’assumir que el país –que cadascun dels ciutadans de Portugal- haurà de pensar d’una manera diferent de com ho havia fet fins ara. I, el que és pitjor, també haurà de viure d’una manera diferent. Com a Grècia i a Irlanda, els ciutadans portuguesos hauran d’assumir que no són europeus rics i es veuran obligats a acceptar que –els governi qui els governi- hauran de cedir part de la sobirania nacional a aquestes institucions europees que aportaran els 80 mil milions d’euros per poder tirar endavant. Podran, doncs, fer eleccions i elegir majories i minories parlamentàries, però no hi ha dubte que el primer ministre haurà de seguir el guió dels propietaris dels diners prestats, que, avui com sempre, són els qui tenen el poder de les nacions.

De fet, vivim un procés de globalització tan rigorosament perfecte (en aquest cas, no heu d’interpretar necessàriament l’adjectiu “perfecte” com a “bo”, sinó en el sentit que la cosa funciona d’una manera clara i inequívoca), que qualsevol desequilibri que es produeix en el sistema, que qualsevol canvi imprevist, ni que sigui en un cap de món, pot provocar un vertader terrabastall a l’altra punta del planeta.

He començat aquest article Parlant de Portugal i dels ajustaments que ha previst l’UE i el FMI per al rescabalament de la seva situació político-econòmica, i em sembla que, tant vostè, amic lector, com jo, estàvem convençuts que la decisió de seguir endavant depenia només del fet que Portugal acceptés clarament la seva gran situació de dependència, que prengués consciència que ha deixat de pertànyer al “club dels rics”, que es troba en una mena de llimbs entre aquest club i el tercer món i que no té alternativa a la de seguir els passos que li marquin els països que han decidit posar els diners per a ajudar a resoldre el seu problema. Doncs bé, fins un esquema tan ordenat es pot ensorrar.

Diumenge passat, en un país nòrdic, la República de Finlàndia, en un estat d’una mica més de 5 milions d’habitants (per tant, menys poblat que Catalunya), s’han celebrat unes eleccions al Parlament que ha donat un resultat fins ara inèdit: un partit que era molt minoritari, el partit dels “Vertaders finlandesos”, dirigit per Timo Soini, s’ha situat en una tercera posició, frec a frec amb els socialistes i conservadors. Dels 200 escons que té el Parlament finlandès, la comissió electoral n’ha adjudicat 44 a la Coalició nacional (conservadora), 42 al Partit socialdemòcrata (SDP) i 39 als Vertaders Finlandesos (dreta nacionalista). Tenim, doncs, que la Coalició nacional ha recollit el 20,4% dels sufragis, l’SDP el 19,1% i els Vertaders Finlandesos el 19,0%.

Això ha significat un gran avanç per aquest darrer partit, que no comptava sinó amb 6 escons a l’Assemblea parlamentària anterior. No és estrany que Timo Soini hagi afirmat que es tracta d’un “canvi històric” en aquell país. I quina és la causa d’aquest canvi? Doncs que aquest partit ultranacionalista (el dels “vertaders” el dels “bons”, el dels “noltros som noltros”, com deia en Maura) ha adoptat com a grans temes de campanya el de l’anti-immigració i de l’anti-euro. Els grans principis, doncs, del nacionalisme antieuropeista més esquerp.

En temps de mancança sempre tendim a refugiar-nos en el “jo” i a culpar l’“altre” de tots els mals. Doncs bé, Timo Soini ho ha fet: ha refusat que Finlàndia participés en la idea d’una Europa Unida i, més especialment, en el rescat dels països que ell ha titllat de “dilapidadors” de la zona euro: Irlanda, Grècia i Portugal.

De moment, Finlàndia ha acceptat de garantir els 80 mil milions d’euros del Fons europeu d’estabilitat financera, d’un total de 440 mil milions. Són molts, però, avui els qui creueu que aquesta darrera xifra s’haurà d’augmentar, i ho temen alhora perquè són conscients que aquest augment implica un vot unànime del 17 membres de l’Eurogrup, i basta, per tant, que un d’aquests membres decideix retirar-se del Fons perquè aquest s’hagi de desmantellar.

I amb això torno al tema de la globalització: ha bastat que en aquest país petit que és Finlàndia, gairebé insignificant dins el conjunt de la UE, un partit ultradretà i ultranacionalista hagi tret el 19 per cent dels vots perquè, de sobte, tot l’entramat econòmic previst sembli que pot esberlar-se i que l’enginyeria financera que tenia previst rescatar Portugal, Irlanda i Grècia corri el perill d’ensorrar-se en un tres i no res.

Però no és només això. És que, de sobte, aquesta mena de petita ona anti-europea i anti-euro que ha provocat la decisió d’unes quatre-centes mil persones (les que han votat els “Vertaders Finlandesos”) d’un total de més de cinc-cents milions de persones (que és la xifra de ciutadans que té la UE), no només és a punt de bloquejar el rescat de Portugal, sinó que ha fet que les borses europees caiguessin de sobte entre un i dos punts i que, a Espanya, l’interès del bonus a deu anys s’acostés al 5,6%, que dilluns passat va fregar els seus màxims des de l’any 2000, i que la prima de risc continués per damunt dels 230 punts bàsics. Una tensió, aquesta, que persistia abans de conèixer el resultat de la subhasta de deute de Grècia que es farà després que jo hagi deixat ja escrit aquest article per mor d’unes vacances de Pasqua que m’he agafat.

Què significa, per tant, tot això? Doncs que la globalització ho envaeix tot, que la sobirania no és ja el que havíem après de joves, que la riquesa és un bé escàs i que els “mercats”, constituïts en nous déus d’aquest món interrelacionat i complex, són els que marquen la pauta d’uns ciutadans que, cada dia que passa, tenen més dificultats per ser autènticament lliures. D’ací la temptació d’arreplegar-nos sobre nosaltres mateixos, d’exaltar els valors del “jo” sobre el “nosaltres” i de practicar l’egoisme per damunt de la solidaritat. Una temptació, però, que hauríem de ser capaços de vèncer.

El redreçament democràtic de Costa d’Ivori és aquesta setmana una bona notícia, tot i les grans incògnites que presenta el futur govern d’Ouattara, que no es pot recolzar en cap institució atès el buit institucional que ha deixat el deposat Gbagbo. Cal també tenir en compte les dificultats que tindrà per fer-se amb un país dividit un cop les tropes franceses i de l’ONU es retirin. Però avui no em vull referir a Costa d’Ivori ni a Líbia sinó a Síria, un país governat dictatorialment, on qualsevol tipus de revolta és avortada mentre el món occidental i les institucions internacionals no fan gaire cosa per impedir la política de terror que du a terme Bachar El-Assad.

De fet, la sang dels sirians ha corregut ben sovint després de les matances col·lectives durant els trenta anys del règim de Hafez El-Assad (1970-2000). I no ens és sorprèn tampoc de veure Bachar El-Assad (l’hereu d’aquesta espècie de república hereditària) com reprèn l’herència sagnat del seu pare amb la mateixa barbàrie. Els darrers esdeveniments han succeït molt recentment a la província i a la ciutat de Daraa, de 85.000 habitants.

Després dels enfrontaments en senyal de protesta que es van cobrar 26 víctimes el passat divendres 8.04.11, foc de les forces de seguretat van fer almenys tres morts i ferits diumenge 10.04.11 a la ciutat costanera de Baniyas, perquè el règim sirià està decidit a acabar amb el moviment de protesta. Darrerament, armes de foc pesat s’han escoltat també en aquesta ciutat, situada al nord-oest, on el govern sirià ha enviat reforços per reprimir les manifestacions. Allí, les forces de seguretat van obrir foc al barri sunnita de Ras al-nabe, fent almenys tres morts i dotze ferits, segons dos testimonis oculars. «És una massacre –han dit-, hi ha franctiradors que disparen a matar».

A Síria (Estat que té frontera amb Turquia, Iraq, Jordània, Israel i Líban i gaudeix de la protecció d’Iran), l’estat d’excepció és vigent des del cop d’estat militar del 8 de març de 1963. Aquest estat d’excepció implica el control de les correspondències privades i dels diaris; l’evacuació o isolació de determinades regions; la limitació d’horaris d’obertura o de tancament dels llocs públics; la confiscació d’immobles o de mobles quan sigui precís; la restricció de la llibertat de reunió, de residència i de moviments; l’autorització per obrir un procediment civil o penal a qualsevol persona, etc., de manera que el president sirià gaudeix d’un poder absolut que ha reemplaçat i ha assumit de fet tots els poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Allí, les forces del règim es mostren unides al crit col·lectiu de «Déu! Síria! Bachar! Això és tot!» i actuen a partir d’un missatge clar del seu líder, que va donar ordre als serveis de seguretat de disparar contra els manifestats a Daraa (24.03.11) i a les unitats especials d’atacar una vella mesquita (teniu en compte que el partit Baas d’El-Assad –el mateix de Saddam Hussein- és de concepció laica) i sembrà la mort entre els seus murs.

De moment, la Unió Europea ha demanat a Damasc que aturi la violència contra els manifestants i ha convidat Bachar El-Assad a iniciar les reformes. Però no ha fet res més. Prou problemes tenen Sarkozy i Cameron fent múscul a Líbia per haver enfrontar-se ara a un aliat de l’Iran. Tanmateix, l’esperança en aquest país –com també a Líbia, a Tunísia, al Marroc, a Egipte o al Iemen- s’ha de trobar dins el mateix país, en aquests joves compromesos amb la llibertat que, en el crit tradicional que he citat més amunt, substitueixen «Bachar!» per «Llibertat!»

L’opositor Sobhi Hadidi està convençut que la llibertat ha de ser una conquesta dels sirians i pensa que Bachar El-Assat ha clavat ja tres claus sobre el que ha de ser el taüt d’un règim que, més prest o més tard, està destinat a caure:

El primer d’aquests és l’afirmació que les revoltes han estat provocades per «infiltrats» o per «agents» d’altres potències, afirmació feta davant un Parlament que feia enrogir de vergonya només de veure’l per televisió, el qual ha justificat la repressió per tal d’eradicar la revolta.

El segon clau és la decisió d’atacar una mesquita on s’havien refugiat ferits i ciutadans desarmats que no podien fer cap mal a les unitats militars que envoltaven l’edifici (Hafez El-Assad mai no s’hi havia atrevit) . Afegint la humiliació a l’atac, perquè les càmeres del poder han filmat dins la mesquita diners i armes que els infiltrats haurien rebut de l’estranger (quan el més raonable és que tot sigui un muntatge del règim).

El tercer clau és el menyspreu de tota memòria col·lectiva del poble sirià, com ho demostra el fet d’escollir el general Rustom Ghazali (cap dels serveis d’intel·ligència) com a mediador amb els ciutadans de Daraa. I mentre aquest mediador (un dels pitjors agents de la tirania) exercia les seves funcions de mediació, les unitats especials rebien l’ordre d’encerclar la ciutat, de tallar l’electricitat, el telèfon i Internet, i de cometre una matança dins la mesquina Al-Omari.

L’esperança ha brollar del cor dels mateixos sirians, d’aquells que, a diferència dels parlamentaris venuts en cos i ànima al règim, creuen en la llibertat. No hi ha cap raó perquè les revoltes es produeixin a d’altres països que tenien uns règims semblants i aquestes s’ofeguin a Síria, però molt em temo que, en aquest cas, la comunitat internacional no trobarà raons tan solvents com les que ha emprat per intervenir a la Líbia de Gadafi que, per cert, després de setmanes de lluita civil, amb gran implicació internacional que, per cert, em sembla que ha anat molt més enllà del que ordenava la resolució de l’ONU, és encara en el poder.

La neutralitat africana defensada per la política de Nicolas Sakozy ha fracassat estrepitosament i no s’ha pogut sostenir a Costa d’Ivori. El caos en què s’ha vist immers Abidjan té ja aspecte de guerra civil i les matances perpetrades en els dos camps han fet ressorgir dos dels pitjors malsons de la comunitat internacional, que va restar passiva davant les massacres de Srebrenica, a Bòsnia (1995), i davant el genocidi rwandès (1994). El francesos, però, s’han vist finalment impel·lits a actuar, emparats per la resolució 1975 de les Nacions Unides, adoptada fa una setmana, que autoritza “totes les mesures necessàries” per destruir i anul·lar les “armes pesades” que amenacen els civils.

Desprès d’haver fet disparar els canons i els míssils des dels seus helicòpters, França ha estat la primera a encetar negociacions amb el president deposat. Diplomàticament, ha donat suport a la resolució sobre les armes pesades; militarment, ha enviat 900 soltats per actuar contra les forces del president rebel.

En el moment d’escriure aquest article (7.04.11), el president Gbagbo no ha acceptat la seva derrota i, contràriament al que s’havia dit, no ha abandonat el país, sinó que resisteix emparat per la seva guàrdia pretoriana. La UE ha imposat noves mesures d’embargament (d’això en vull parlar un altre dia) i tot sembla a punt per a una dura i sagnant ofensiva final.

M’interessa, però, apuntar una altra qüestió que m’ha fet notar Manolo Bonet (amic i coterrani nostre que resideix a la veïna Ghana, amb qui he estat en contacte aquests dies): Bonet té por que la crisi, que dura ja més de deu anys, no acabi essent, després de la victòria pírrica de Ouattara, una lluita entre musulmans (nord) i cristians (sud). I hem de ser conscients que els catòlics hem influït (potser d’una manera irresponsable) en aquest enfrontament. I en dir això em refereixo a l’actuació de Joan Pau II quan, l’any 2005, va consagrar la basílica de Yamoussoukro, una rèplica exacta del Vaticà, però 60 metres més alta, que és també el mausoleu del president Félix Houphouët-Boigny, el qual, per fer-la, va buidar les arques del país tot invertint 40 mil milions de francs francesos en l’obra (65 milions d’euros! I Costa d’Ivori és un dels països més pobres del món!).

En un article publicat el 2005 (l’he extret del diari digital “Jeune Afrique” nº 2620, de 27.03.11) Valérie Thorin ressenyava aquesta inauguració que es va fer en presència de Jacques Chirac, aleshores alcalde de París, de Jacques Foccart, exassessor de l’Elisi per als Assumptes Africans, de Jean-Christophe Mitterrand, fill del president francès, de l’exprimer ministre de França Pierre Mesmer i de Pik Botha, ministre de Relacions Exteriors de Sud-àfrica. Escrivia Valérie Thorin: “[és]el major edifici religiós mai construït en sòl africà: “Quants esforç abans d’arribar-hi! Dissenyat per l’arquitecte líbano-ivorienc Pierre-Fakhoury i construït pel francès Antoine Cesareo, cap de la Direcció per al Control de les obres públiques (DCGTX), la basílica ha esdevingut la construcció més gran realitzada en el continent des de la presa Assuan, a Egipte, durant la dècada de 1960. Mil cinc-cents treballadors i enginyers d’empreses de Costa d’Ivori, israelianes, franceses i italianes han treballat dia i nit durant només tres anys −un rècord− fins acabar-la. L’edifici, un gegant, té capacitat per a 18.000 fidels, dels quals, 700 asseguts, i 300.000 a l’atri. Té 250 columnes de marbre rosa, de 31 metres d’alçada. Compta amb quatre ascensors i sis escales mecàniques. L’inventari dels materials utilitzats parla per ell mateix: 70.000 m2 de marbre importat d’Itàlia, Espanya i Portugal, i 7.663 m2 de vitralls construïts a França. La cúpula, similar a la de Bernini per a la basílica de Sant Pere a Roma, però molt més alta, té 160 metres (només 100 la de Roma), i està construïda amb 7.000 peces d’acer. A tot això hem d’afegir 1.810 projectors per a l’enllumenat, 7 campanes de bronze foses a França, la més gran de les quals pesa 4,2 tones, un sistema d’aire acondicionat dissenyat per a operar amb les portes obertes i un orgue digital que s’ha dut directament dels Estats Units. La factura oficial en francs francesos de l’època és de 40 mil milions, segons va dir el cap de l’Estat, als que cal afegir 500 milions per al manteniment anual, que correspon pagar al Vaticà, que és el receptor oficial d’aquest faraònic regal .”

La basílica arribà en un moment d’aguda crisi econòmica i de tensió social i s’ha convertit ràpidament en el malson de Costa d’Ivori, perquè avui la culpen de tots els seus mals: de la desocupació, de la disminució dels nivells de vida, de l’augment de la delinqüència, etc. És cert que Joan Pau II va trigar molt a acceptar els arguments del cardenal Bernard Gantin, de Benín, que li va aconsellava que no tingués en compte les crítiques i li demanava que anés a Yamoussoukro a consagrar la “Mare de Déu de la Pau”. Finalment, així ho va fer.

Davant una concepció de la religió que entén fets com aquest poden servir de reforçament a la presència cristiana i fan de contrapès a l’auge de l’islam, confio que siguem encara molts els creients que entenguem que no és aquest el camí. Sortosament, també són molts els no cristians avui ja pensen com nosaltres. I aquesta és la nostra esperança per al futur!

Avui, en efecte, els joves que han estat protagonistes de la “moguda laica” i revolucionària del Magrib no s’han mogut −contràriament al que proclama Gadafi− cridant “en nom d’Allah”, ni ho han fet tampoc exigint que s’apliqui la “djihad” (la justícia islàmica), sinó −com m’apunta a la seva carta Manolo Bonet− substituint aquests conceptes per un de novell: el de “Thawra” (revolució), al qual han afegit eslògans com el de llibertat i democràcia.

Tot està canviant, i també nosaltres hauríem de canviar. I és en aquest canvi que, en el cor de l’Àfrica negra, Manolo Bonet veu renéixer l’esperança. “Essent −diu− pobles mediterranis, crec que les seves ones de frescor de primavera ens haurien de tocar de ple… amb la força d’un tsunami interior.”

La meva presa de posició sobre Líbia ha provocat reaccions ben diverses. Persones que són ben a la vora meu s’han manifestat de manera contradictòria. Unes felicitant-me per la presa de posició, d’altres indicant-me que havia optat per una opció equivocada.

Sé que la qüestió és complexa i no sabria dir (potser el temps ens ho dirà) qui és que té raó en aquest cas, però del que no dubto és de la diferent manera que tenim els occidentals d’afrontar les situacions de crisi. Mentre que Sarkozy, Cameron, Obama i, posteriorment, l’OTAN han intervingut emparats per la resolució 1973 de l’ONU, ara resulta que, tant ells com les Nacions Unides, sembla que hagin qualificat la repressió duta a terme pel clan Gbagbo a la Costa d’Ivori (excolònia francesa fins al 1960) com un fet que no els afectava gens.

Després de molts dies d’ofensiva, les forces republicanes, va entrar fa uns dies a Abidjan, per intentar apoderar-se del palau presidencial i de la residència de Laurent Gbagbo, l’home que va perdre les eleccions democràtiques i s’ha negat a abandonar el poder, protegit pels membres de la Guàrdia Republicana, una unitat d’elit fortament armada.

Davant aquesta crisi, que ha produït més de mil morts, segons ha declarat el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), poca cosa ha fet l’Operació de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (Onuci), dotada d’helicòpters MI-24, capaços de neutralitzar els canons de terra o, si més no, de dissuadir els tiradors. Aquesta organització internacional té el mandat de protegir els civils per tots els mitjans, i les seves forces estan investides del dret a la legítima defensa dels civils no armats. Però malgrat els munts de cadàvers, de la fuita massiva de gent que ha abandonat les poblacions, de la destrucció d’objectius no militars, de la distribució d’armes als civils que donen suport a Gbagdo, el Consell de seguretat no ha actuat. Què espera per fer-ho?

Des de Costa d’Ivori, els ciutadans veuen com las grans potències democràtiques, com França, els Estats Units i el Regne Unit, no han fet sinó declaracions buides. “No ens sorprèn −escrivia Christian Brazzin en El Patriota, un diari publicat a Abidjan en llengua francesa−, Costa d’Ivori no és a dues hores de París, no és al cor d’Europa, no és tampoc vora la Mediterrània, ni és un país que tengui el 3% de la producció mundial de petroli…”

Després de l’explosió de les revolucions àrabs, el president Obama ha posat un gran interès a defensar el discurs del Caire, destinat al món àrab, però segurament obvia el d’Accra, destinat a l’Àfrica negra. Això no obstant, a Costa d’Ivori, el sufragi del poble ha estat segrestat per un tirà i per la seva dona, i els ciutadans són massacrats per haver elegit lliurement un president, Alassane Outtara, en unes eleccions lliures controlades i certificades per les Nacions Unides.

Els partidaris del president electe creuen que es donen tots els criteris que legitimen una més forta intervenció de la comunitat internacional, però aquesta, més enllà de la primera salva de sancions, ha quedat paralitzada per la guerra civil.

A propòsit de Líbia, el president Sarkozy ha declarat: “Nosaltres intervenim per permetre que el poble libi pugui elegir el seu destí”. Dons bé, a Costa d’Ivori el pobla ja ha elegit el seu destí i l’home que l’ha de dur a terme. No ens hem de sorprendre, per tant, que els seus partidaris estiguin farts d’escoltar paraules estèrils. L’Onuci i el Consell de seguretat s’han amagat fins avui rere l’argument que “la responsabilitat de protegir els civils incumbeix a les autoritats nacionals”. Resulta, però que el president electe no disposa de cap exèrcit a les seves ordres, ja que és el que va perdre les eleccions i ha segrestat el poder, el qui ataca amb les forces republicanes i està causant els morts.

Certament és lluny aquest país, i a més és pobre, però és un estat que forma part del concert de les nacions. Ni més ni menys que Líbia. I també allí hi ha un foll, un dictador, un home que no accepta el veredicte de les urnes, que s’ha atrinxerat en el poder i que no dubta a l’hora de causar morts i més morts entre la població civil davant la indiferència de les grans potències.

Puc acceptar, doncs, que la meva posició respecte de Líbia no sigui encertada, però deixeu-me dir, si més no, que la vara d’amidar que tenim els països occidentals rics no és la mateixa per a tots els casos i per a totes les ocasions. Perquè els esforços que fem a Líbia per defensar la població civil i perquè els insurrectes puguin construir un país democràtic no s’assemblen als que hem desplegat a Costa d’Ivori, on un poble ha elegit democràticament, però un sàtrapa no accepta el resultat de les urnes.

La reacció de d’Occident a la crisi de Líbia i el posicionament de la França de Sarkozy que s’ha erigit en “master and commander” de l’ “Operació a l’alba de l’odissea” sembla que em deixava amb el cul a l’aire, com se sol dir vulgarment, perquè el meu criteri era que no era aconsellable d’intervenir militarment a Líbia si no es tractava d’una operació estrictament humanitària.

Tanmateix, no estic molt segur d’haver de variar el meu criteri (ja sé que minoritari, atès que fins i tot el parlament espanyol ha donat suport a la iniciativa que comporta la complicitat d’Espanya en l’operació). De fet, França ha tret pit, encara que han estat els Estats Units els qui han disparat els coets Tomahawk des dels portaavions situats en el Mediterrani. I no crec que canviï molt la situació amb l’acord pres dijous passat, després de sis reunions, que l’OTAN prendrà el control de l’espai aeri. De fet, Sarkozy ha dit que la decisió política ha de correspondre als Estats que intervenen en l’operació, i això significa que, en aquest cas, estarem davant una estructura de doble comandament.

A Líbia s’ha actuat, és cert, partint d’una aprovació de l’ONU. En aquest sentit, doncs, s’ha actuat d’acord amb la legalitat internacional, cosa que no va succeir en la intervenció a l’Iraq. Ara bé, l’acord de les Nacions Unides és molt dubtós que empari tot el foc que s’ha fet, que, anant molt més enllà del que podria ser la defensa d’una zona d’exclusió aèria per evitar que Gadafi bombardegés els seus adversaris polítics i la població civil.

Què empara, però, la resolució 1973 del Consell de seguretat de l’ONU, quan anuncia la necessitat de “protegir les poblacions i les zones civils d’amenaces d’atac” ? Empara la força bèl·lica fins al punt de convertir Gadafi (i els seus) en l’objectiu? Aquest sembla, però, el criteri dels britànics de dos ministres britànics, el d’afers estrangers, William Hague, i el de Defensa, Liam Fox, els quals han deixat entendre que apuntar directament contra Gadafi amb un atac militar és una “possibilitat”, ja que l’objectiu és “aquell que mata civils”.

Obama, més caut, va dir des de Xile el passat dilluns que Gadafi ha de partir, però no va entrar directament en una qüestió militar que presenta tants interrogants que, fins i tot el secretari de Defensa, Robert Gates, ha reconegut que “seria imprudent que establíssim objectius que no poguéssim aconseguir”.

D’altra banda, cal recordar que el cap de la Lliga àrab, Amr Moussa, ha exhortat els països de la coalició a respectar més estrictament el contingut de la resolució de l’ONU. “El que està esdevenint a Líbia -ha dit- difereix del que havíem cregut en recolzar la imposició d’una zona d’exclusió aèria. El seu objectiu era protegir la població civil, no bombardejar més objectius civils”.

Aquesta és la causa per la qual els vint-i-dos Estats membres de la Lliga Àrab, que van suspendre Líbia arran de la repressió dels soldats del coronel Gadafi contra els combatents rebels que reclamaven la llibertat, i que van donar suport a la creació d’una zona d’exclusió aèria per impedir els atacs sobre Bengasi i el sector en mans dels rebels, hagin, finalment, condemnat la intervenció armada occidental.

Segons aquesta organització regional, amb seu a la plaça Tahrir del Caire, la resolució 1973 sobre la protecció de civils no autoritza cap invasió militar. De fet, Alemanya es va abstenir en el Consell de Seguretat perquè no va veure clar en què consistiria l’operació, com dubto que la tinguin clara els que la duen a terme. Amb els bombardeig sembla que hàgim debilitat molt les forces de Gadafi (sense eliminar-lo). Què és, doncs, el que ens queda per fer? Seguir bombardejant per tal que siguin els rebels els que l’eliminin? És aquest l’objectiu final?

Desenganyem-nos, a Líbia s’ha declarat una guerra civil en tota regla: lluiten un sàtrapa i uns rebels que diuen (o diem que diuen) que volen instaurar la democràcia, però que no sabem qui són ni què pretenen exactament, ni si són capaços d’estructurar un Estat democràtic de dret. Tanmateix, nosaltres, els occidentals, hem decidit que els volem donar suport perquè considerem avui prioritari per als nostres interessos que Gadafi (que hem protegit i venerat quan ens convenia) desaparegui. I la resolució de l’ONU ens serveix de salconduit.

Però és aquest el camí? Ajudarem d’aquesta manera a construir una nova democràcia? Ho dubto. I sembla mentida que hàgim oblidat tan ràpidament què han significat les darreres incursions occidentals en l’àrea musulmana. En un article publicat a La Vanguardia, Antoni Puigvert es demanava si podem garantir que a l’Afganistan i a l’Iraq hi ha menys patiment avui que ahir. I responia: “Allà no hi ha ara pau, ni integritat, ni per descomptat democràcia. Cada vegada que tornem a intervenir amb les armes en el vesper d’Orient compliquem més el nus que va començar, per la nostra part, amb l’arribada de Napoleó a Egipte. Des de llavors, cada intervenció occidental ha afegit un embolic més al nus.”

En aquest mateix article al·ludia a una qüestió a la què també jo feia menció fa quinze dies. I si jo em referia a la guerra civil espanyola, ell anava més enllà. Retrocedia fins a la revolució francesa: “¿Hem oblidat –es demanava- que la revolució francesa, origen remot dels drets humans i de la democràcia europea, va donar pas a la destrucció, el terror, la tirania, les guerres de Napoleó i, finalment, després de milions de morts, lentament, cap al que ara anomenem democràcia? ¿No seria millor deixar que ells avancessin a la seva manera, repetint o no les nostres convulsions històriques, en lloc de donar classes de democràcia a cop de Tomahawk?”

Aquest és també el meu criteri, certament minoritari pel que veig després d’escoltar el debat que hi ha hagut al parlament espanyol sobre la qüestió. Que hipòcrita m’ha semblat, però, la posició majoritària! Tota farcida d’arguments “humanitaris” -això sí!- que no se sostindrien només que els demanessis per què, doncs, si és com ells diuen, no vam intervenir en tants i tants genocidis que al món s’han donat. Per què ens vam mantenir amb els braços creuats a les matances de civils que van tenir lloc a Uganda, al Sudan o al Zaire? Més proper encara: per què no actuem en defensa dels ciutadans palestins de Gaza que viuen cada dia mancats dels més elementals drets humans?

Només els portaveus d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Gallec m’han semblat que parlaven dient la veritat. I això que no coincideixo amb la seva ideologia.

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, va anar a viure a París el 1924. Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortirà en acabada la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballarà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representarà França al si d’institucions internacionals i serà ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escriurà un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que ha donat la volta el món.

Hessel, als 93 anys, recorda els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirma que són els principis i els valors sobre els quals ha de reposar la democràcia també avui.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, va sorgir, però, una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demana com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, diu, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel fa un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demana als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimiteixi, que no es deixi impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Hessel creu que el feixisme va néixer de la por (sobretot de la por davant la revolució bolxevic), per això apel·la, amb Sartre, a la nostra responsabilitat en tant que individus. És aquest un crit en favor de la responsabilitat, aquesta que l’home no pot remetre ni a un poder (de la naturalesa que sigui) ni a un déu. Ben a contrari, l’home s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat com a persona.

Conscient que vivim més interconnectats que mai a conseqüència de la globalització, Hessel observa, però, en el món coses insuportables. La pitjor de totes, diu, és la indiferència: el “jo me’n fot”. És aleshores quan els homes perdem un dels components essencials de la nostra humanitat: la facultat d’indignar-nos, que ve seguida immediatament del compromís.

Hessel creu que avui hem de fer front a dos grans reptes: 1) L’immensa bretxa que hi ha entre els molt pobres i els més rics, que no deixa de fer-se cada cop més ampla; i 2) Els drets de l’home i l’estat del planeta.

L’objectiu en sortir de la segona guerra mundial era d’emancipar-nos de les amenaces que el totalitarisme havia fet caure sobre la humanitat. I per emancipar-nos-en, calia que els Estats membres de l’ONU es comprometessin a respectar els drets universals. Què lluny som, però, d’aquests objectius! Per això Hessel diu als joves que observin que passa entorn seu, perquè, fent-ho, aviat trobaran elements per indignar-se. Cerqueu-ne i segur que en trobareu! Però no us exaspereu, espereu simplement i actueu des de la no-violència, perquè la violència és sempre una forma d’exasperació. L’esperança és, en canvi, el gran motor de les forces dominants a les revolucions i a les insurreccions. “Jo −escriu Hessel− sento encara l’esperança com la meva concepció de l’avenir.”

Convençut, doncs, que la descolonització, la fi de l’apartheid, la destrucció de l’imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín són les grans conquestes posteriors a la segona gran guerra, creu que els deu primers anys del segle XXI han significat una gran reculada en matèria de drets humans. Molt hi ha tingut a veure la presidència nord-americana de George Bush. Però no és només això, perquè després d’haver sofert una duríssima crisi econòmics, no hem sabut iniciar una nova política de desenvolupament, com tampoc a la cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic hem sabut trobar una veritable política de preservació del planeta.

Les amenaces, doncs, no han desaparegut. Per això, Stéphane Hessel, als 93 anys, ens demana una vertadera insurrecció pacífica contra aquesta “cultura” política i social, divulgada abastament pels mitjans de comunicació, que proposen a la nostra joventut el consumisme, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tot.

La caiguda d’alguns règims autocràtics com el de Tunísia i Egipte, i l’impasse que viu ara el món occidental amb la guerra civil desplegada a Líbia, posen de manifest l’erràtica (potser seria més adient titllar-la d’hipòcrita) política seguida per la Unió Europea i pels Estats Units respecte dels dictadors que han presidit aquests estats durant dècades, els quals han considerat com a garants de la llibertat, sense que, fins avui, els nostres representants democràtics haguessin denunciat (encara que tots ho sabien) què hi alenava, darrera de personatges com Mubarak (Egipte), Ben Alí (Tunísia), Buteflika (Algèria) o Gadafi (Líbia), als què potser hauríem d’afegir també Mohammed V (Marroc), si és que no ens volem moure de la ribera sud del Mediterrani.

El fet és, però, que les revoltes internes −les primeres grans revolucions del segle XXI− han fet saltar pels aires aquesta política hipòcrita, i com deia un editorial de The Economist fa uns dies, “els qui han acceptat de considerar els membres del clan Gadafi com els garants dels drets de l’home, han esdevinguts víctimes de la seva cobdícia, com ho seran un dia tots aquests juristes, aquests banquers, aquest especialistes de les relacions públiques que avalen els oligarques russos amb les mans tacades de sang”.

Dit això, molta gent es demana si nosaltres, els occidentals, hauríem d’intervenir o no en aquests estats (fonamentalment a Líbia, on la guerra civil és viva), no sols per ajudar a la pacificació del país, sinó també per col·laborar en la instauració d’un sistema democràtic. En aquest sentit, la secretària d’Estat Hillary Clinton ha fet unes declaracions que apuntaven aquesta possibilitat que, tanmateix, no s’ha dut a terme.

Entenc que, sense cap necessitat de seguir les polítiques hipòcrites que hem dut a terme fins ara, una intervenció militar occidental en les crisis que s’estan produint en els estats autocràtics del nord d’Àfrica (crisis que es poden estendre també a d’altres repúbliques hereditàries, com per exemple Síria o el Iemen del Nord) no és recomanable. Les democràcies no es poden imposar per decret i, encara menys, per la força. El darrers exemples més flagrants que ens revelen la bondat d’aquesta afirmació són les intervencions bèl·liques a l’Afganistan (feta amb l’aquiescència de l’ONU) i de l’Iraq (en aquest cas per decisió unilateral), on haurem d’acabar constatant que res no s’ha resolt amb unes intervencions bèl·liques contra el règim dels talibans i contra les hosts de Saddam Hussein. Aquestes intervencions armades han causat milers de morts, tant dels intervinguts com dels intervinents, sense que s’hagin pacificat el països ni s’hagin tampoc creat unes estructures polítiques que responguin als principis bàsics que qualsevol règim democràtic exigeix.

Els països occidentals poden, doncs, desplegar la seva actuació en els camps de l’ajuda humanitària o del desenvolupament econòmic i social d’aquests països, poden pressionar en els organismes internacionals, poden prendre mesures de boicot (que sovint perjudiquen més a la gent que als dictadors) i poden actuar en el camp diplomàtic (és la decisió de França i del Regne Unit de reconèixer com a interlocutors els rebels de Líbia, decisió que hauria estat molt més efectiva d’haver estat presa per la Unió Europea), però no poden mai pretendre imposar-los un règim per la força de les armes, per molt que considerem que, només en democràcia es poden desplegar la justícia i les llibertats. I això perquè el resultat d’aquestes intervencions sol acabar, en el millor dels casos, en una mena de nous protectorats, de nous models de colonització, que són també incompatibles amb l’autogovern i amb l’exercici de les llibertats que es pretenen instaurar.

És dur haver d’acceptar que hàgim de restar impassibles des del punt de vista de la intervenció político-militar (que no vol dir que hàgim de restar passius diplomàticament) davant de conflagracions bèl·liques de caràcter civil com, per exemple, la que s’està produint a Líbia, o fins i tot en d’altres més pacífiques, com les d’Egipte o Tunísia), però aquesta és, em sembla, l’única manera de col·laborar.

A la democràcia només s’hi arriba pel propi esforç i pel propi convenciment, i s’hi arriba quan al si de la realitat social, política i econòmica del país s’han produït els canvis suficients per fer d’aquesta una societat madura, que sigui capaç d’assumir per ella mateixa que només mitjançant el diàleg i amb l’acceptació dels governs que sorgeixen d’unes eleccions democràtiques ens podem governar.

També Espanya va dirimir en una sagnant guerra civil les diferències sorgides entre una dreta feixista i una esquerra comunista o anarquista que –tant l’una com l’altra- eren incapaces de conviure en un règim de llibertats. L’any 1936, els demòcrates espanyols (que n’hi havia) havien quedat pràcticament anul·lats per uns polítics que no entenien de diàlegs i que pretenien excloure “l’altre” del marc democràtic. De poc hauria servit que les potències occidentals democràtiques haguessin intervingut en el nostre país. Això hauria servit, probablement, per augmentar encara l’abast de la guerra. Perquè, en el fons, érem nosaltres, els espanyols, que no acceptàvem la democràcia. Érem els uns i els altres que volíem imposar als altres i als uns, en forma de “trágala”, la nostra manera de pensar. A manca d’aquest esperit democràtic vam haver de suportar tres anys de guerra i quaranta de dictadura fins que la societat espanyola va ser capaç, per ella mateixa, d’entendre i d’acceptar que, només des de la democràcia, es pot construir la llibertat.

Per això dic que no podem intervenir militarment en aquests països que lluiten per trobar el camí de la llibertat i de la democràcia. La nostra ajuda ha de ser, per tant, de suport als demòcrates i de tipus humanitari, però no hem de caure mai en la temptació de creure que podem imposar-los un sistema de llibertats. Són ells que hi ha d’arribar, i ho han de fer per les seves pròpies forces.

Els ciutadans europeus assistim aquestes darreres setmanes a un procés de transformació dels països del nord d’Àfrica, tots ells de base musulmana, que desperta en les nostres consciències democràtiques un sentiment de gaudi i que, alhora, ens presenta forts interrogants. D’una manera inequívoca, a Tunis, a Egipte i a Líbia, tots aquests moviments de revolta popular espontània presenten el comú denominador de reclamar llibertat i justícia enfront de la tirania. I això és esperançador. Tanmateix, desconeixem encara cap on acabaran orientant-se aquestes “revolucions”. D’ací que ens hàgim de demanar quina plaça ocuparà l’islam en el futur dels nous règims polítics que sorgiran després de la revolta.

El politòleg libanès Ghassan Salamé ens fa una mica de llum dient que aquests processos s’expliquen pel progrés tecnològic i per la globalització, i això hi descarta d’entrada un paper clau de l’islam. Els règim que hi ha hagut fins avui s’han obert −ho volguessin o no− a la tècnica (cadenes de satèl·lit, Internet…) que ha significat espais enormes de llibertat. Però aquest avanç, que ha fet que els joves poguessin veure en directe el que succeeix a tot el món (per cert, els valencians ara no poden veure TV3, quina paradoxa!), s’ha conjugat amb un retrocés dramàtic en un camp indispensable per sentir-se lliure: la democràcia, que comporta la possibilitat d’alternança en el poder.

Els dirigents àrabs han considerat l’Estat com un objecte de propietat privada, i els ciutadans, no sols no han pogut exercir com a tals, participant en les decisions polítiques del país, sinó que han vist com emergia una nova classe d’homes rics, la riquesa dels quals s’havia de lligar forçosament al règim. Això era del tot contradictori amb l’evolució d’una societat cada cop més madura que ha tingut accés a l’educació (més en uns països que en uns altres), que ha cursat estudis universitaris i que, al final del camí, s’ha trobat sense cap possibilitat de feina, alhora que aquesta mateixa societat ha vist com l’economia de mercat que regia als seus països no servia sinó per enriquir les famílies addictes al règim. D’alguna manera, doncs, les revoltes reclamen llibertat, igualtat d’oportunitats i destrucció dels sistemes polítics autocràtics i corruptes que ha permès tot això.

Tenc, dons, la impressió, a la vista d’aquests elements, que les revoltes actuals no proclamen només el fracàs dels règims dictatorials, sinó també un fracàs de l’islamisme, entès aquest com a sistema global (polític i religiós), que és el que, l’any 1979, imposà l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. Fixeu-vos com ara no han estat Mohammed Badie, el guia dels Germans Musulmans egipcis, ni Rached Ghannouchi, el cap del moviment islamista tunisià Ennahda, els líders més destacats de les revoltes, ni tampoc han estat els més perspicaços o els qui han tingut una més gran inventiva a l’hora de proposar solucions. Tant l’un com l’altre han estat superats pels esdeveniments i s’han apuntat a una revolta que ells no van iniciar. Doncs bé, això em sembla de gran interès a l’hora d’avaluar el futur paper de l’islam en el devenir polític d’aquests països.

Potser el futur d’aquests territoris mediterranis tan propers a nosaltres no serà, doncs, islamista (com l’Iran o l’Aràbia Saudita) sinó islàmic. Així, tout court.