Josep Maria Quintana

La notícia de la setmana, no per important però sí per curiosa, és la victòria de l’esquerra en el Senat francès. I és notícia perquè, per primera vegada des de la constitució de la V República (la que De Gaulle creà el 1958), la Cambra alta tindrà majoria d’esquerres i serà presidida per l’extrotskista Jean-Pierre Bel, que simbolitza d’aquesta manera el gir que, cap a la socialdemocràcia, ha donat aquesta cambra després de les eleccions parcials del diumenge 25 de setembre.

Mai un polític socialdemòcrata havia accedit a aquest càrrec que ara recau en un exmilitant de la Lliga Comunista Revolucionària, el qual en la seva joventut va recolzar la resistència antifranquista espanyola, fet que li va valer un pas per les presons del règim de Franco. Als 59 anys, aquest senador rural del sud-oest, qualificat de discret per la majoria, s’ha convertit en el principal càrrec electe del seu partit i simbolitza la reculada electoral de la dreta dirigida pel president del país, Nicolas Sarkozy, a set mesos de les Presidencials.

La victòria socialista és ben estranya en aquest cas perquè el Senat francès representa, bàsicament, per la seva estructura, la França rural, que sol ser majoritàriament conservadora, no debades aquesta institució constitucional francesa sempre havia estat dominada per la dreta. Per què s’ha produït aquest canvi? És probable que per raons molt diverses. Tenim en primer lloc la còlera dels responsables polítics locals que no han acceptat les reformes territorials que ha fet el govern; també hi ha la inevitable referència a la crisi econòmica que alimenta l’animadversió pel qui governa l’Estat, sigui del color que sigui, i hi ha també un cert repudi a la política del president francès, Nicolas Sarkozy, el qual després de guanyar de carrer les eleccions presidencials, l’any 2007, a la candidata socialista Ségolène Royal, ha perdut les eleccions municipals, cantonals i regionals, derrotes prèvies que expliquen, probablement, la desfeta al Senat on tindran majoria les esquerres que han donat a Bel la segona magistratura del país, ja que, en el sistema polític francès, el president del Senat és el que ocupa la presidència si es produeix la vacant a l’Elisi. (1)

Sarkozy es maneja molt bé a l’escena internacional: ha estat decisiu en la presa de decisions que van provocar la intervenció de l’OTAN a Líbia, i ocupa un primer lloc, al costat d’Angela Merkel, en l’aventura que han emprès per salvar l’euro, de la qual veurem si se’n sortiran. Tanmateix, i a pesar d’aquesta forta presència internacional de Sarkozy, sembla que els francesos li hagin girat l’esquena.

L’any 2007, després de guanyar la presidència del seu país, Sarkozy disposava d’una molt ampla majoria a les dues cambres del Parlament. La seva promesa de modernitzar activament França va fer néixer grans esperances al país. Fins va aconseguir que gent d’esquerra entrés en el seu partit (va donar el ministeri d’exteriors al socialista Bernard Kouchner), protagonitzà també una obertura a gent que militava a partits ecologistes i així afeblí considerablement els seus adversaris. D’alguna manera semblava que es convertiria en el més gran president de la Història. Però si els esdeveniments polítics segueixen en l’actual direcció, els llibres d’història no diran això que ara mateix insinuava, sinó que va ser el primer president gaullista que va perdre el Senat en favor de l’esquerra.

És cert que, des del punt de vista polític, la pèrdua del Senat no és greu en la mesura que la cambra alta pot només retardar l’adopció de les lleis, però mai impedir-la (en aquest sentit és com l’espanyol). Ara bé, des del punt de vista simbòlic, la pèrdua del “Palau de Luxemburg” és un dur revés que ha posat la por al cos dels conservadors i liberals, que temen les eleccions de la primavera pròxima, mentre en el camp de l’esquerra estan  convençuts que aquest és l’inici d’una propera victòria que pot situar un socialista a l’Elisi en substitució de Nicolas Sarkozy.

Vistes les coses des d’Espanya, on els socialistes somien (fan bé de somiar) en una victòria de Rubalcaba el proper 20 de novembre, la victòria socialista francesa al Senat tindrà una conseqüència que no sé com ens explicaran Zapatero, Blanco i Rubalcaba, ja que els socialistes francesos són contraris a introduir a la Constitució la regla de l’equilibri pressupostari, aquesta “regla d’or” que hem entrat a la Constitució per la porta de darrera sense a penes cap debat.

L’esquerra francesa és contrària –radicalment contrària- a l’enquadrament de les despeses públiques, com ho era també l’esquerra espanyola fins que Merkel i Sarkozy van decidir el contrari, i Zapatero (sempre el primer de la classe) va voler que nosaltres donéssim exemple de bon comportament. Dons bé. Nosaltres haurem donat exemple i ara resultarà que el mestre d’escola –Sarzozy- no podrà introduir aquest mateix principi en la constitució del seu país, perquè s’hi oposaran els socialistes.

De tota manera, la victòria socialista al Senat francès no comporta necessàriament la victòria del candidat d’esquerres a la presidència de la República l’any vinent, però sí que pot significar un avís respecte a aquells que s’esforcen per salvar l’euro a d’altres països i potser tindran problemes per imposar els seus criteris al seu propi país.

Conscients, doncs, d’aquesta realitat, no seria gens estrany que la França profunda renovellés els seus principis i, en una segona votació, tornés donar la victòria a Sarkozy a les presidencials, però –i això ho dic en desgreuge de Zapatero- el que sembla inevitable és que la crisi –aquesta que no coneix fronteres- actua decididament contra els governs. Merkel ha perdut totes les eleccions parcials a Alemanya, i ara el Senat francès passa a mans dels socialistes.

Convé que ho sàpiga Rajoy, el qual té un avantatge sobre tots els altres candidats: no ha promès mai res. I com tampoc no sabem què pensa (fa uns dies Cospedal va dir que la reforma laboral que propugnen garantirà als obrers contractes estables i als empresaris la flexibilitat laboral!) ni quina política farà, això comporta que tots estem convençuts que el treball sorgirà com per art d’encanteri, es reduirà l’atur, els mercats deixaran d’empaitar-nos i Espanya esdevindrà una nova i paradisíaca Shangri-la.

———-

(1) Des de la fundació de la V República, només en dues ocasions el president del Senat ha assumit la prefectura de l’Estat, sempre en la persona d’Alain Poher. Va ser el 1969, quan es va produir la dimissió del general De Gaulle i el 1974 després de la mort de Georges Pompidou.

El president Abbas, amb la il·lusió de tot un poble al darrere, ha mantingut  el desafiament i ha sol·licitat a l’Organització de les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a Estat membre de ple dret -el 194è- i de Jerusalem com la seva capital. Al matí, a les 11,45 h (hora local), va formalitzar el lliurament de la petició a Ban Ki-moon. El secretari general de l’ONU la va passar a la tarda al responsable del Consell de Seguretat perquè iniciï una tramitació de durada incerta en el temps. “Ens agradaria que es fes demà”, va dir un delegat palestí, després de recordar que el reconeixement del Sudan del Sud es va produir en només sis dies, però va matisar que no són ells els que manegen el calendari. I té raó.

Emparat amb una joia popular sense precedents a Ramallah, que no ha dubtat d’acusar Obama de “traïdor”, el president Abbas ha pujat a la tribuna i, davant una audiència majoritàriament favorable ha dit que reclama per al seu país la independència.  Més enllà, però, de demanar el reconeixement d’un Estat propi per als palestins –un dret que avui no nega ningú (tampoc Israel)- Abbas ha optat pel més vistós, jo diria fins i tot que pel més fàcil, però és molt probable que no hagi optat pel camí dret ni el més eficient. Perquè la realitat és molt més crua i tinc la impressió que la independència no serà possible mentre no es resolguin una sèrie de qüestions clau que precises de la negociació entre els principals interessats: els palestins i els israelians.

Abbas va dir que Palestina demana les fronteres de 1967, amb Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental. “Les negociacions manquen de sentit –insistí Abbas- mentre Israel segueixi construint assentaments i continuï canviant la demografia del nostre país per crear un nou ordre i alterar les fronteres”. Aquesta és una política –digué- que suposa un perill per a l’estructura de l’Autoritat Nacional Palestina “i fins i tot la seva existència”.  Frases a les què va respondre uns minuts més tard Netanyahu (sense la presència ja a la sala dels palestins, que li van fer el boicot) defensat la necessitat de conservar aquests territoris per salvaguardar la supervivència de l’”Estat jueu”. Cedir Cisjordània –va assegurar- seria permetre que l’Iran armés “fins a les dents” els terroristes, el “cocodril de l’islamisme radical”.

El procés a l’ONU i el “Quartet per a l’Orient Proper”

Amb unes negociacions interrompudes des de fa més d’un any, la proposta d’Abbas a l’ONU més aviat sembla un “desafiament” que una demanda amb possibilitats; perquè com molt bé ha dit Netanyahu, la solució ha de venir tan sols del diàleg i de la negociació entre els interessats. No de les Nacions Unides. I què succeirà? Doncs en relació a la petició palestina sobre la seva adhesió a l’ONU, una vegada que la carta arribi al Consell de Seguretat i hagi passat els tràmits tècnics pertinents (que els passarà), aquest òrgan no tindrà un termini determinat per analitzar-la.

Aquest és un dels punts clau de la qüestió, atès que la seva anàlisi es podria demorar moltes setmanes i podria donar temps per trobar una sortida diplomàtica. El que sí que està clar és que els Estats Units vetarà la sol·licitud palestina d’ingressar a l’ONU, com ja ho havia anunciat.

Vistes així les coses, els Estats Units apareixen com els dolents de la pel·lícula, per dir-ho ras i curt, i tanmateix les coses són més complexes, perquè, si bé Abbas ha aconseguit el que pretenia –saltar-se el “conducte reglamentari” i aconseguir un suport del món (però d’un món que no té facultats ni possibilitats de decidir)- difícilment pot resultar triomfador quan tots sabem que els països més influents i poderosos estan dividits sobre aquesta qüestió i que el camí que havien emprès –el que es feia (i es segueix fent) per mitjà del dit “Quartet per a l’Orient Mitjà, que formen els Estats Units, la Unió Europea, l’ONU i Rússia, del qual n’és el principal responsable Tony Blair-, s’havia reunit prèviament per tractar d’intervenir i aconseguir un acord per a l’any 2012.

Siguem clars: els europeus estan dividits. Tots estan compromesos amb el concepte de dos estats, però Alemanya segueix tenallada en relació amb Israel a causa del genocidi nazi, com els Països Baixos, Polònia i Txèquia continuen vinculant la seva posició a la de Washington. No tenen una posició definida respecte a l’Orient Proper, però no volen votar diferent que Estats Units. Per tant, és poc probable que es produeixi una afirmació forta i comuna per part dels europeus. Certament que no hem d’excloure el risc de veure el seu vot repartit entre el sí, el no i l’abstenció, configurant un nou episodi poc gloriós per a una Europa que vol ser actor global i que, d’altra banda, és el primer soci comercial d’Israel i el primer contribuent d’ajuda a l’Autoritat Palestina.

Abbas sabia de més que Washington posaria tot d’una en marxa la maquinària per evitar que els palestins aconsegueixin els nou vots -dels quinze requerits- per “guanyar” en el Consell de Seguretat. Això, si és que s’aconsegueix, evitaria que Obama es “retratés” imposant el seu veto, la qual cosa deixaria en mal lloc el seu entusiasme per la primavera àrab i avivaria el perill d’una ruptura i de l’incendi de la violència a Orient Mitjà. Però, després dels contactes de la setmana passada, els palestins van assegurar que tenien “garantits” aquests nou vots. “El suport dels països del món – va insistir Abbas- [que] és una victòria de la veritat, de la llibertat i la justícia”.

Obama, però, conscient de la realitat, va dir en el discurs fet també a l’ONU uns dies abans, que “no hi ha dreceres per a la pau”. Si aquestes fossin possibles, ja s’haurien recorregut, i va recordar el que tots sabem: que l’única via possible per a la pau és la del diàleg directe entre els dos protagonistes, Israel i Palestina. Idèntic argument al que s’aferrà Netanyahu: “La seguretat de la zona –va dir- s’ha de segellar abans que es declari l’estat palestí. “Segueixo amb l’esperança que Abbas serà el meu aliat per aconseguir la pau. Però li vaig demanar negociacions directes i encara estic esperant la seva resposta”. És clar que, amb la decisió que ha pres aquesta mateixa setmana el govern israelià de construir 1.100 vivendes més per a colons a Jerusalem-Est, cridar al diàleg i queixar-se que els palestins no s’hi presten, no deixa de ser una mica hipòcrita.

I Hamas?

Abbas ha anat a l’ONU amb el suport del Consell Nacional de Palestina. Per a ell, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) és el “sol representant legítim del poble palestí”. Però i Hamas? És cert que el moviment islamista Hamas ha decidit no complicar més les coses amb el seu rival Fatah (el partit d’Abbas), però tot i així, aquest partit, que controla la banda de Gaza, ha afirmat que la intervenció d’Abbas “comportava grans riscs”. Tan sols una setmana abans de la intervenció a l’ONU, el primer ministre de Hamas, Ismaïl Haniyeh, va reiterar el rebuig del seu moviment a aquesta iniciativa, tot afirmant que “cap actor palestí té el mandat per fer concessions històriques sobre el territori palestí o sobre els drets dels Palestins, en particular el dret al retorn [dels refugiats]”. Aquests troben dèbil Mahmud Abbas i no accepten que l’OLP sigui l’únic representant dels palestins. Em sembla, doncs, evident que la “qüestió palestina” difícilment serà resolta ara a l’ONU pel Consell de Seguretat.

Alhora que la marxa dels rebels sobre Trípoli marcava una nova passa en la dita “primavera àrab”, el reemborsament de les sumes desviades pels dirigents destituïts de la regió no es troba sinó en braceroles. Entre d’altres raons, perquè es tracta d’un procés d’una gran complexitat.

Constrets per una forta pressió del carrer, els nous règims tunisià i egipci van descobrint com n’és, de difícil, la recuperació dels milions de dòlars congelats en els bancs de Suïssa, del Regne Unit i d’altres països, i s’enfronten ara a una sèrie de dificultats jurídiques de difícil solució. I en el cas de Suïssa, la restitució d’ingents sumes de diners desviats pels corruptes responsables polítics estrangers és tan complexa, que funcionaris del govern suís ajuden als països àrabs en els seus propòsits. “Nosaltres volem resultats ràpids”, afirmava Amir Chaïkh, conseller jurídic de la Banca Africana del Desenvolupament, una institució que ajuda les autoritats tunisianes a recuperar actius desviats per Ben Alí. Però alhora reconeixia que “ens caldrà molta paciència”.

Les caixes fortes dels dictadors

A Egipte, l’antic líder Hosni Moubarak i els seus dos fills són avui jutjats per corrupció i per complicitat en l’assassinat dels manifestants. A Tunísia, Ben Alí ja ha estat condemnat en tres processos diferents per desviament de fons, corrupció i d’altres delictes. I a Líbia, la restitució de milers de milions de dòlars que pertanyien al règim del coronel Gadafi és a punt d’experimentar els mateixos processos que han afectat als actius monetaris egipcis i tunisians.

Els diners libis han estat congelats en virtut de sancions polítiques decidides per les Nacions Unides, i això permet que l’ONU decideixi el desbloqueig dels fons congelats amb una nova resolució, però aquesta iniciativa ha d’obtenir l’aval de països com la Xina o Rússia, que han criticat durament els atacs de l’OTAN contra les forces del coronel Gadafi. Per tant, no serà fàcil.

Uns 378 milions de dòlars d’actius libis es troben avui congelats pels Estats Units, els quals van proposar, el passat 24 d’agost, una resolució a l’ONU perquè autoritzés amb fins humanitaris la transferència d’entorn de mil cinc-cents milions de dòlars a costa dels diners Libis. Una gran part d’aquests serien gestionats pels rebels i una altra part confiada a ONGs, si és que hem de creure el que han dit els nord-americans. Però els mateixos Estats Units han reconegut que, com els actius van ser congelats en virtut d’una resolució de l’ONU, caldria una autorització d’aquest organisme per desbloquejar els fons.

Pel que fa a la Unió Europea, aquesta ha sancionat les societats públiques relacionades amb la família Gadafi. Per tant, si les autoritats europees ho decideixen, els bancs hauran de tornar els actius sobre els quals han recaigut les sancions, però el futur règim libi haurà de demostrar que aquests actius provenen de la corrupció, perquè siguin retornats a Tunísia.

El cas de Suïssa és una mica diferent, perquè les autoritats helvètiques han congelat els actius tunisians i egipcis per la sospita que es tractava de diners desviats pels dirigents d’ambdós països, i això fa que els advocats que defensis el governs actuals de Tunísia i Egipte hagin d’aportar proves de la corrupció, el que podria implicar mesos o anys de plet. Només si el resultat d’aquests plets esdevé favorable a les sospites de corrupció actuals, els diners podran ser reemborsats.

La dificultat dels procediments judicials

Són ben curiosos els procediments judicials a què els països democràtics sotmeten aquests casos, perquè en els supòsits de corrupció, moltes vegades les condemnes no basten per convèncer les autoritats estrangeres per restituir els fons congelats. Els advocats dels països que han sofert la corrupció han de provar que aquells actius provenen d’un delicte específic, tasca força delicada quan tots sabem que els rastres escrits de totes aquestes transaccions fetes pels dictadors i sàtrapes són molt difícils de seguir i, encara més, de provar, ja que utilitzen societats interposades (societats-pantalla) així com identitats falses. Fins avui, Tunísia ha assenyalat com a mínim dotze països on Ben Ali i els seus associats tenen diners per un muntant de milers de milions de dòlars.

Val a dir, però, que fins avui, ni Egipte ni Tunísia han aconseguit associar els diners dipositats a Suïssa amb delictes comesos en els seus països respectius per les anteriors autoritats. I en el cas dels egipcis, les autoritats afirmen que no saben, ara per ara, on són els diners de Hosni Moubarak ni de quines sumes estem parlant.

D’altra banda, el laberint jurídic és tan complex, que els representats dels països extorsionats han d’esbrinar quines són les exigències de cada país on els fons van ser dipositats. I en el cas de Suïssa, per exemple, tenim que no els serveix que els advocats egipcis o tunisians reclamin els diners al·legant l’enriquiment il·lícit de Moubarak o de Ben Ali, perquè resulta que, a la legislació suïssa, el delicte d’enriquiment il·lícit no hi ve contemplat. I això implica que aquells han d’al·legar un altre tipus de proves. De poc ens serveix, doncs, que les autoritats suïsses vagin congelar els fons que pertanyien al règim de Ben Ali cinc dies després de la caiguda del president i només triguessin una hora i mitja a congelar els del clan Moubarak, si el camí del retorn d’aquests diners robats (perquè aquesta seria la paraula exacta) puguin ser retornats als seus legítims titulars: el poble egipci i tunisià.

Les xifres

Quant a les xifres de què estem parlant, si ens atenem a fonts provinents de The Wall Street Journal i del Ministeri d’Afers Extrangers de Suïssa, els diners que han atresorat els dictadors són de la magnitud següent: Ben Ali, 51 milions d’euros; Gadafi, 550 milions d’euros; Moubarak, 347 milions d’euros; i Bachar El-Assat, 23 milions d’euros.

Diners –ja per acabar- que els estats democràtics hem deixat dipositar en els nostres bancs sens cap mena de prevenció, i no em sorprendria que rebent els representants dels dictadors en cotxes oficials i sobre gruixudes moquetes, però que a l’hora de reemborsar-los als seus amos legítims ens refugiem en complexes normes jurídiques emparades en el principi de seguretat i de legalitat. En el fons som uns autèntics hipòcrites.

El primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, ha afirmat que Israel seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, després de l’atac sofert a l’Ambaixada israeliana per desenes de manifestants al Caire. “Israel –ha dit en una roda de premsa en la seva oficina a Jerusalem – seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, però demanarem al Caire que les mesures de seguretat al voltant de la nostra legació siguin suficientment fortes com per impedir que es repeteixin els fets”.

Netanyahu ha agregat que “interessa als dos països” seguir mantenint la pau, al mateix temps que ha reiterat que el Govern israelià continuarà també “evitant l’agreujament de les relacions amb Turquia”.

Aquestes declaracions després dels gravíssims fets succeïts a Egipte són de gran importància perquè, cada cop que Israel ataca els palestins o bé els soldats egipcis apostats al Sinaí, apareixen veus que demanen l’abrogació dels acords de Camp David. Aquests acords, que van signar Anwar El Sadat i Menachem Beguin el 17 de setembre de 1978, amb la mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, van provocar un clar refús dels països que vam denominar aleshores com el “front de refús i de la fermesa”. En aquest front hi havia l’Iraq, Síria i el Líbia. De fet, aquests tres països estaven dedicats enterament a conspirar i a llençar amenaces de guerra contra Anwar El-Sadat, però sense disparar mai una sola bala contra Israel. Els dos règims baasistes de l’Iraq i de Síria, i també el règim de la jamahirya de Gadafi, de què us parlava diumenge passat, han estat, però, la mostra del fracàs àrab des del punt de vista que han estat incapaços d’oferir una alternativa a la línia política de Sadat.

És francament difícil reclamar l’abrogació d’aquests acords proposant com alternativa una cosa que seria pitjor, si és que hem de tenir en compte la política que s’ha dut a terme a Líbia, a Síria o per l’acòlit d’aquest, que no és altre que Hezbollah al Líban.

Tanmateix, el que s’hauria d’avaluar és si aquests acords, que tenen ja més de trenta anys, han estat un èxit en la mesura que han permès recuperar un territori ocupat (la península del Sinaí)  o bé han judicat Egipte i anorreat el seu paper de potència regional. Val a dir, però, que ens trobem avui (tot i les crisis que poden sorgir, com la de l’assalt a l’ambaixada d’Israel amb què he oberta aquesta reflexió) davant molts canvis, ja que les revolucions àrabs afecten també de manera molt directa el règim egipci, signatari dels acords de Camp David, alhora que han tret Gadafi del poder de Líbia i sembla que clivellin el règim de Bachar El-Assad a Síria.

Dret o tort, els egipcis tenen dret a sentir-se molests per les actuacions del govern d’Israel, i de fer pressió per venjar els seus màrtirs (els darrers són cinc soldats egipcis que van ser morts a causa de les incursions de militars israelians per venjar –sempre la venjança!- els atacs palestins a Eilat el passat 19 d’agost). Ells tenen dret també a enviar un missatge a Israel i a tot el món per dir que l’Egipte de la revolució actual no s’assembla ja al de Hosni Moubarak, que està en condicions de presentar batalla política i jurídica contra Israel i que no renuncia a rebatre amb la força els atacs contra els seus soltats. Ara bé, s’equivocarien els nacionalistes i els islamistes egipcis si arrosseguessin el seu país vers nous fracassos, com quan sortiren en la defensa de Saddam Hussein, de Bachar El-Assad o de Hassan Nasrallah (el comandant en cap de Hezbollah), tot considerant-los com un model de resistència, però passant per alt els seus crims.

Dins aquest món tan complex i mutable, l’actitud de Hillary Clinton (per tant, la dels Estats Units) d’establir contactes amb els Germans Musulmans a Egipte és prometedora, ja que d’aquesta manera, Occident sembla que aixequi acte de la seva existència, partint del principi que és menys costós políticament treballar amb ells que deixar-los de banda.

Aquesta evolució, deguda al que hem vingut a denominar “la primavera àrab” permet que esperem una reconciliació històrica entre Occident i l’islam polític. Fins ara això no semblava possible perquè ens topàvem amb la línia radical dels islamistes, per una banda, i per l’altra, amb la violència i la seguretat d’Israel. Els governants occidentals sembla, doncs, que estiguin dispostos a tractar amb els Germans musulmans egipcis sota determinades condicions, i aquests sembla que hagin adoptat un discurs que està al nivell de les esperances d’aquells: un discurs que accepta treballar dins un marc democràtic.

D’altra banda, els Germans musulmans han acceptat acollir un centenar de cristians entre ells a fi de desmentir les acusacions d’anticristianisme que els adjudicava l’antic règim. I a més, han posat terra entre ells i Al-Qaeda, alhora que han criticat l’extremisme salafista de la Gamaa (un moviment islamista egipci concurrent).

En aquesta mateixa línia, el govern Obama s’ha mostrat també conciliador amb elo moviment Ennahda, primer partit islamista de Tunísia, tot convidant els seus dirigens el passat mes de maig a Washington, on es van poder reunir amb representants del departament d’Estat, així com amb diversos parlamentaris, entre els quals hi havia John McCain, excandidat a la presidència el 2008.

Aquesta nova actitud dels Estats Units revela la voluntat del govern americà de no perdre una altra ocasió d’obrir un diàleg i d’influir en la nova generació de dirigents regionals. Sense aquesta nova actitud d’apropament i de diàleg, els Estats Units corren el risc d’allunyar-se dels islamistes moderats i d’empènyer-los vers Hamas en els territoris palestins, vers Hezbollah al Líban i vers el règim antiamericà de Teheran. I això seria suïcida per a la política d’Occident.

Quan, després de mig any de bombardeig i de guerra, estem a punt de tocar el final d’aquesta operació militar que l’OTAN ha dut a terme a Líbia, emparada per una resolució de l’ONU que, com ressaltava fa uns dies Luis Alejandre, no es pot agafar ni amb pinces, ens hem de plantejar quin és el futur d’aquest Estat (que d’Estat en té només el nom) on, fa 42 anys, el dictador Gadaffi va crear un règim únic per la seva naturalesa –la Jamahiriya- desproveït de les institucions generalment admeses a les democràcies, que funcionava a través de comitès populars que prenien les decisions mentre d’altres comissions les executaven. Perquè a Líbia, Gadaffi no tenia cap càrrec formal, ni ningú no coneixia els noms dels seus responsables polítics, ni dels ministres, ja que només es mencionava el càrrec, però no les persones que prenien decisions, que eren canviades amb regularitat. Un invent del dictador que ha estat vigent des de 1970.

Arribem, dic, al final d’aquesta lluita civil cruenta que tindrà un perdedor clar: Muammar El Gadaffi, però de la qual en desconeixem encara el vencedor, perquè ens trobem davant d’una situació extraordinària, ja que si bé és cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) de Bengasi ha estat reconegut per la comunitat internacional, els rebels de Misrata, que han combatut molts mesos en defensa de la seva ciutat, afirmen privadament que ells no tenen cap intenció d’obeir les ordres del CNT. És possible que la seva intransigència no duri gaire, però és, com a mínim, un signe de profundes divisions que aixequen nombroses incògnites davant el futur.

Fa només unes setmanes, el cap de l’exèrcit rebel, Abdel Fatah Younis, va ser assassinat després de ser cridat del front amb no sabem quin pretext i separat dels seus guardaespatlles. Va ser torturat i el seu cos cremat. Que jo sàpiga, la tribu a la qual pertanyia el general assassinat no ha obtingut encara cap explicació sensata de la seva mort, i fa uns dies, The Times deia que fonts diplomàtiques creïbles sospitaven del president del consell executiu del CNT, Mahmud Jibril, d’haver participat en l’assassinat, en témer que el general mort s’imposés com a cap suprem, un cop les seves tropes prenguessin Trípoli.

Hi ha, doncs, profundes divisions entre els insurgents de l’est i de l’oest del país, que es malfien de certs trànsfugues de l’antic règim que, després d’haver-lo traït, han assumit llocs de comandament a Bengasi.

Per a molts libis, la fi del llarg regnat de Gadaffi serà un gran alè. El culte que calia dedicar a la seva personalitat, l’autoritarisme, la seva ideologia pueril i les seves bufonades d’opereta havien aconseguit dur a terme una opressió molt particular. A manera d’exemple diré que estudiants libis es van veure obligats a refer un any sencer dels seus estudis perquè havien suspès l’examen obligatori sobre el “Llibre verd” de Gaddafi. No ens ha de sorprendre, per tant, que l’edifici on radicava el departament d’estudis sobre aquest “Llibre verd” vagi ser un dels primers a ser incendiats a Bengasi un cop la rebel·lió va començar el passat 15 de febrer.

Les mesures de l’OTAN

Contràriament al que va succeir a l’Iraq després del derrocament de Saddam Hussein per les forces americanes i britàniques, els rebels libis gaudiran, tanmateix, d’una situació més privilegiada, a pesar del que he vingut dient fins ara. En primer lloc, ells tenen un pla, cosa que no succeí a Bagdad, l’abril de 2003, quan els americans hi van enviar Paul Bremer, un administrador que espero que sigui apallissat per la Història.

Un document secret que ha publicat The Times explica que els insurgents i els seus aliats han previst un destacament d’entre 10.000 i 15.000 homes –cap dels quals no és originari dels bastions rebels de l’est del país-, per assegurar la seguretat a la capital, on viuen 2 milions de persones. Contràriament, doncs, al que va succeir a l’Iraq, aquí hi ha un govern revolucionari que potser (confiem-ho) serà capaç de prendre el poder. Encara més, aquest afirma tenir ja decidits qui seran els seus representants polítics a Trípoli, com també els agents que dirigiran la seguretat, cap d’ells amb compromisos anteriors a l’antic règim.

És evident que l’OTAN vol evitar a tot preu de repetir els desastrosos errors comesos a Bagdad, on l’exèrcit havia estat completament dissolt, i el partit Baas, que exercia el poder, completament purgat. El resultat va ser que centenars de milers de soldats professionals es van trobar sense salaris i sense cap esperança de tenir-ne un; circumstància que els feia susceptibles de ser reclutats per la rebel·lió a fi de combatre els ocupants estrangers.

Tot i així, la transició no es farà sense dificultats. Després de la sagnant batalla de Trípoli, la creació d’un nou Estat serà complexa, si és que tenim en compte la dificultat de reprimir les represàlies, les matances i el pillatge, així com la destrucció de les infraestructures públiques essencials per al redreçament d’una economia en estat de ruïna.

La formació d’un òrgan de govern per a Trípoli comporta també riscos intrínsecs, perquè un exèrcit rebel ja ha pres posició a l’est i també s’ha creat un segon exèrcit a l’oest, i això significa –i, sens dubte, comportarà- una rivalitat entre les dues regions que s’hauria de superar. A més, com he dit al principi, l’estabilitat en la direcció del moviment de l’exèrcit és lluny d’estar assegurada.

El principal desafiament, doncs, a què s’ha d’enfrontar el CNT un cop els exèrcits hagin capturat, viu o mort, Gadaffi, és d’esdevenir capaç de controlar la situació, d’assegurar la seguretat i de restablir l’estabilitat en el més breu espai de temps possible. La tasca que haurà de dur a terme en els vint o trenta dies que seguiran a la caiguda definitiva del règim, hauria de consistir, per tant, a preparar una llei electoral per organitzar unes eleccions generals lliures dins els propers sis mesos. Un desafiament, sens dubte, propi de titans.

Arran de la proposta del candidat socialista, Pérez Rubalcaba, sobre la possibilitat i conveniència de suprimir les diputacions, han sorgit moltes crítiques: algunes favorables i la majoria contràries. Fins el nostre diari va publicar un editorial el passat dia 23 d’agost (“No cabe debate sobre la continuidad de los consells”) en el qual es concloïa que “En efecto, no tendría sentido poner ahora en tela de juicio la personalidad jurídica y territorial propia de los consells, muy distinta a la de las Diputaciones, ya que adaptan los intereses generales de la Comunidad Autónoma a la idiosincrasia y necesidades de cada isla, ejerciendo un papel descentralizador para acercar el gobierno a los ciudadanos”.

Els Consells Insulars són unes institucions que han centrat la meva atenció des de fa molts anys, i he escrit i publicat molta lletra sobre la qüestió. És per això que voldria puntualitzar una mica l’opinió editorial, que en línies generals comparteixo, parlant del Consell de Mallorca. I ho faré a partir del text d’una conferència que vaig pronunciar a l’Ateneu de Maó el 18 de febrer de 1999, dins un cicle organitzat pel Consell Insular de Menorca amb motiu dels vint anys de la seva constitució.

La conferència, anterior a la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, i, per tant, a la decisiva modificació de l’Estatut de les Illes Balears, per Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, es titulà “Els Consells Insulars, una institució mal resolta”, i es va dividir en quatre apartats: 1. De la Constitució a l’Estatut: un debat insatisfactori.- 2. Els Consells insulars: un nou plantejament per a una qüestió mal resolta.- 3. Les qüestions que caldria afrontar.- I 4. Les reformes que s’haurien d’haver arbitrat.

Em limitaré a reproduir avui el punt 3. Les qüestions que caldria afrontar, on em plantejava l’estructura administrativa dels consells insulars i donava una opinió que va provocar ampolles a Mallorca i una dura resposta de Maria Antònia Munar, aleshores deessa de la política mallorquina, i avui una proscrita pels seus afers amb la justícia penal.

Les qüestions que calia afrontar

La primera pregunta que ens hem de fer és: Té sentit mantenir els Consells Insulars en el marc de la nostra Comunitat Autònoma? O dit d’una altra manera: Té sentit avui mantenir els Consells Insulars amb la seva actual estructura i, per tant, amb el mateix nivell competencial, a les illes de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa-Formentera?

D’entrada he de reconèixer que els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) –cosa, per cert, que al seu dia consideràrem com a una gran conquesta i que,  potser avui, pel que diré tot seguit, hem de lamentar. Ara bé, això no significa que, necessàriament, s’hagin de mantenir amb l’actual estructura, ni amb un mateix nucli competencial a totes i cadascuna de les illes, tot i que som conscient que els esdeveniments han generat ja una dinàmica que és difícil arbitrar una tornada enrere. Per tant, el que ara us diré ens aboca en una pura reflexió teòrica.

En efecte, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars aviat veurem que aquests són una conquesta de les illes menors de l’arxipèlag Balear. El seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que illes com Menorca i Eivissa han dut a terme al llarg de tot aquest segle* (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per tal de veure reconeguda la seva personalitat territorial i per tal que aquestes illes menors poguessin tenir uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis -però propis- entre la Província i els Municipis; en definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes massa petites (si les comparam amb Mallorca) per poder assolir un pes decisiu dins la Comunitat Balear, la qual cosa explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d’institucions territorials pròpies que les representin, institucions que -en un camp o en un altre, i amb més o menys competències- puguin actuar com a representants insulars i administrin alguns interessos exclusius d’aquelles comunitats petites. Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que acaben imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial  i, com a conseqüència, la necessitat de transformar l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que, de fet, era bàsicament mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en tres Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca i un tercer per a Eivissa i Formentera. **

I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament important -prescindint, ara, del resultats i de la valoració que els actuals Consells ens mereixin- l’establiment dels Consells a aquelles illes.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició. Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, i pensem que, a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té -i, naturalment, ha tingut- la consideració de província de 1833 ençà, amb el corresponent òrgan de govern que, com sabem, era la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca de 1883 ençà hagués estat més o menys la mateixa que ha estat fins avui. Fins i tot és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos Presidents de la Diputació que ha tingut i, pràcticament, els mateixos diputats que han configurat aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que els puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc  va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia, pens també que, des de Mallorca, mai no es va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins –representativa, és clar, al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida-. Per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina i també incardinada a Mallorca. I això per la pròpia naturalesa de les coses.

Tornem, ara, a la ficció: Què hauria succeït si Mallorca -i només Mallorca, amb els seus illots adjacents- hagués estat la província, en aprovar-se la Constitució i en transformar-se aquesta illa en Comunitat Autònoma? Doncs molt simplement: Mallorca, pel seu pes específic, s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat). Hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc massa diferent als que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que s’han constituït fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit, sens cap mena de dubte, el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis. Entre d’altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

És a dir que, mentre el Govern de la Comunitat -tant per raons de pes específic de Mallorca respecte de les illes menors, com pel fet de ser illes- mai no podrà suplir, a Menorca i a Eivissa i Formentera, la necessitat de tenir institucions territorials i administratives pròpies (amb més o menys competències), això no necessàriament ha de succeir a Mallorca que, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, sí que es pot sentir representada i atesa -magníficament atesa- pel Govern de la Comunitat i per la seva pròpia estructura administrativa.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca, però sense que aquesta illa n’hagi sentit mai cap necessitat objectiva. I quan dic sense necessitat vull dir un cop constituïda la Comunitat Autònoma, perquè, si aquesta no s’hagués constituït, naturalment que, en el marc de la província i, per tant, de l’Administració local, aleshores sí que Mallorca hauria tingut necessitat d’un Consell Insular que substituís l’antiga Diputació Provincial, tot i que reduint, com així ha estat, el seu àmbit territorial a l’illa de Mallorca.

Així doncs, un cop constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera i del tot innecessària si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública, perquè ni la fa més propera al ciutadà, ni tampoc hi ha cap raó perquè sigui més eficaç en l’exercici de les seves competències del que ho podria esser una administració depenent del Govern Balear. Ben al contrari, diversifica innecessàriament l’exercici d’una administració que es dualitza, s’encareix indubtablement i es complica de manera innecessària.

I si vostès m’ho permeten, els diré allò que, al meu entendre, ha estat fins avui el Consell de Mallorca: o bé ha estat un contrapoder intern del PP, o bé una reacció difícilment justificable i dubtosament operativa contra el poder del PP a la Comunitat Autònoma. I això, que possiblement ha pogut satisfer interessos personals -i fins i tot polítics- molt respectables, és, si més no, discutible que hagi significat quelcom de positiu de cara a establir a Mallorca una administració àgil, econòmica, eficaç i operativa. I, a més, ha dificultat poder resoldre amb intel·ligència i adequadament el problema dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera que, a més d’assumir funcions representatives de caràcter territorial, sí que podien apropar als ciutadans d’aquelles illes l’administració autonòmica, rebent de manera adequada el traspàs de determinades funcions executives  en el marc legal establert pel Parlament i en el marc reglamentari dibuixat pel Govern Balear, que, tot i esser el govern de tots -que això no ho discuteix ningú- mai no podrà sentir-se, per les raons a què he fet referència, com a  propi des de la perspectiva de les illes menors. Encara més: a Menorca, a Eivissa i a Formentera, els Consells poden aspirar a ser l’administració indirecta de la Comunitat a cadascuna d’aquelles illes, la qual cosa no té cap raó de ser a l’illa a Mallorca on radica el Govern i totes les seves institucions.

———–

* Em referia al segle XX.

** Avui són quatre, ja que el 2007 es constituí el Consell Insular de Formentera

Enric Juliana ens ha explicat amb pèls i senyals (vegeu La Vanguardia del 14.08.2011 i alguns altres articles posteriors) el que intuíem, potser fins i tot el que sabíem: que va ser dins la primavera del 1982, quan el cardenal Tarancón, l’home que havia impedit la creació a Espanya d’un partit d’obediència catòlica i maldat per evitar que es reproduïssin entre nosaltres els esquemes polítics que ens havien dut, quaranta anys abans, a una cruel guerra civil, va rebre potser la més gran reprimenda de la seva vida. “Vostè serà –li va dir Joan Pau II- el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya, mentre ens esforcem per doblegar el comunisme, cada vegada més feble”. Una sentència terrible que, sens dubte, també hem de fer nostra els catòlics que, amb Tarancón (l’home més odiat de la dreta franquista –recordeu allò de “¡Tarancón al paredón!”-), amb Pau VI i amb el bisbe Moncadas, vam compartir una manera d’entendre l’Església que, des de Joan Pau II, la mateixa Església ha censurat.

Pocs dies després de confirmar que, en efecte, Karol Wojtyla trobava a faltar a Espanya un partit catòlic que preservés la rereguarda europea, immersos en una Europa absolutament desconcertada per la crisi econòmica, en una Europa que es revela incapaç d’assumir el lideratge d’una regeneració política a escala supranacional, Madrid ha viscut, de la mà de Joseph Ratzinger, el papa Benet, l’apoteosi més gran de fervor cristià que era imaginable. La JMJ ha estat un èxit total.

Amb un govern esgotat, amb una esquerra mig morta i anul·lada pels esdeveniments, que ha perdut, en gran part, el suport del món intel·lectual, amb un president que s’ha revelat davant el món com el símbol més conspicu de la vacuïtat i de l’erratisme polític, els espanyols hem quedat enlluernats per la puixança d’una fe que mou muntanyes, que ha sabut traslladar a Madrid milers i milers de joves enardits de tot el món i que és capaç de demostrar urbi et orbi que és viva, influent i poderosa, encara que les esglésies estiguin pràcticament buides i que, en la vida diària, la influència pràctica del catolicisme (allò de “siau la sal de la terra enmig del món”) sigui mala de constatar.

Però Juliana ens ha explicat encara més coses referents a la subtil política Vaticana, i ens ha revelat la brillant actuació del que ell denomina la “línia Bertone”, aquesta que, discretament però eficaç, va aconseguir transformar l’estratègia que havia ideat l’home fort de l’Església al nostre país, el cardenal Rouco Varela, el “papa d’Espanya”, com algú metafòricament li ha dit: aquella que passava per la ingerència directa en el món de la política, a través de mitjans com la COPE, liderada per uns predicadors apocalíptics. Una estratègia que “la línia Bertone” va fer avortar.

Rouco, però, no s’ha conformat amb èxit indiscutible de la JMJ, ni tampoc amb l’exquisida neutralitat que, malgrat tot, el Papa ha mantingut en els seus discursos, que han estat, aquest cop, estrictament teològics i profundament cristians. Ni una paraula, doncs, de crítica al govern i a la seva política, tantes vegades titllada de laïcista, ha sortit dels seus llavis, una prova evident del savoir faire de la diplomàcia vaticana, com també de la confiança que té avui l’Església amb l’absoluta incapacitat de Zapatero per posar-li novament el dit a l’ull, un cop ha replegat veles i –nou èxit de la “línia Bertone”- resta fet un cadàver que ni tan sols és capaç de molestar.

Dic que Rouco no s’ha conformat i ho mantinc, perquè l’endemà de la tornada del Papa al Vaticà, reducte últim del poder terrenal del vicari de Crist –un poder tan simbòlic com es vulgui, però que grinyola, i com!, amb l’actitud que, al llarg de tot l’evangeli, mostra Jesús de rebuig del poder-, Rouco ha reunit milers i milers de fidels –neocatecumenals bàsicament- entorn de la font de Cibeles –la mítica estàtua que acull les victòries del Realíssim Madrid i que, ben segur, aplegarà uns eufòrics seguidors del PP la nit del proper 20 de novembre-, en un encontre novament multitudinari, amb els fidels prèviament enardits per Kiko Argüello, camisa negra de màniga curta i, també, corbata negra. Un aplec que ha volgut ser una nova demostració de força i una clara exaltació del poder que té el cardenal.

Com em recorda tot això (em refereixo a l’apoteosi catòlica) aquelles processons del Corpus Christi a la postguerra! A Alaior, avui “ciutat industrial i universitària”, els cristians (érem aproximadament la meitat del poble, però actuàvem com si fóssim el tot) omplíem els carrers i els ocupàvem convençuts que aquests eren exclusivament nostres. Sí, el Corpus era aleshores un d’aquells tres jueves del año que relucen más que el sol; una festa que ens arribava cada any amb un cel irritant de nitidesa on brillava (no podia ser d’altra manera) un sol omnipotent, sota el qual, nosaltres, a la terra, celebràvem la gran processó. Perquè… ¿qui no recorda encara la processó del dia de Corpus, la més bella d’aquelles que es fan i es desfan? Qui (dels vells) no recorda encara els centurions de Sant Corneli vestits de gala, amb la capa vermella i els calçons blancs?

Pètals de flors oloroses cobrien el terra i flairoses olors de primavera procedien de tots els costats mentre la banda de música sonava melodies adequades, algunes, fins i tot, amb lletra del gran intel·lectual del franquisme, el poeta José María Pemán. I al bell mig de la plaça del poble s’hi aixecava un altar, ornat amb roses blanquíssimes, amb lliris i palmes del dia de Rams; un altar al qual s’accedia pujant unes grades que el feien altíssim, i la plaça s’omplia de gent sota un cel net i blau que solcava un aire molt prim de primavera. El rector feia aleshores una plàtica vibrant, d’un gran efectisme, molt semblant a la de Rouco Varela, una plàtica que acabava amb la benedicció solemne, gairebé papal. “Cantemos al amor de los amores”, entonava aleshores la banda de música, “cantemos al Señor”, seguíem tots nosaltres a l’uníson, mentre se’ns posava la pell de gallina, embolcallats com estàvem de glòria i majestat.

Érem, si fa no fa, els mateixos que, el 9 de febrer, día de la Victoria, omplíem el teatre del Casino, a la plaça, el que era situat vora el bell l’edifici de l’arquitecte Feminias, un teatre avui desaparegut; i allí assistíem a una peça de teatre escollida, que es representava (naturalment!) en castellà; i acabada la representació, des del palco presidencial, el senyor Basili, que era el batlle d’aleshores, deia a mon pare: “Toni, dóna’m es to”, i el meu pare es posava la mà a l’orella i l’hi donava. I tots, el senyor Basili el primer, escortat pel cap de Falange amb la camisa blava i pel rector del poble ensotanat de dalt a baix, aixecàvem el braç i entonàvem el “Cara el sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer”. Era l’apoteosi d’un Altar i un Trono que es confonien en una mateixa unidad de destino en lo universal.

Tot recordant això i retenint les imatges de Cibeles, he de confessar que planyo, de ben de veres, Mariano Rajoy quan, després de la seva victòria, s’haurà d’enfrontar a les hosts de Rouco Varela, als neocatecumenales de Kiko Argüelles, als homes i dones de comunión y liberación, als dirigents d’Intereconomía i, en definitiva, als posseïdors de “la veritat”, que es creuran amb dret a marcar-li el pas. Tot, sota la mirada atenta d’un José María Aznar que contemplarà (discretament?) l’apoteosi de la que ha de ser, amb tota probabilitat, la seva darrera victòria, potser fins i tot la més gran.

Parlava fa dos diumenges del respecte que hem de tenir al multiculturalisme que els nous temps ens imposen. I acabava l’article apel·lant a la necessitat que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre –deia- que tots respectem els principis democràtics de llibertat i de tolerància recollits en el nostre marc constitucional.

Doncs bé, avui, quan anava a iniciar aquest article per insistir en això darrer arran d’un informe que he llegit sobre les dificultats que té la dona a l’hora de veure’s respectada en alguns territoris de fe musulmana, he escoltat des de casa meva uns crits que provenien de l’altre costat de la cala Pedrera (Es Castell). Era una veu masculina que, fora de sí, deia: “¡Vete a tu país, puto cabrón!”. Aleshores he mirat per la finestra i he vist l’home que cridava això. Ho feia des del jardí d’uns apartaments i es dirigia a un altre home que caminava per la vorera del penya-segat. No he distingit la raça d’aquest, ni he pogut distingir tampoc les seves característiques personals o ètniques (era massa lluny), però he vist com l’home agredit feia mutis i desapareixia de l’escena.

Amb aquesta agressió he comprovat que no és fàcil això del multiculturalisme en una societat que no li fa res rebre magribins quan aquests han de cultivar maduixes d’amagat en unes plantacions clandestines i a un preu de pena (recordeu el cas d’El Ejido), però que ens molesten quan els hem de reconèixer els drets socials i polítics inherents a la seva dignitat.

I dit això, torno a la matèria de què m’havia d’ocupar. Concretament, a les dificultats en què es troba encara la dona a les societats on aquesta no ha vist reconeguts els seus drets d’igualtat.

Segons un estudi realitzat per “Euromet Gender Equality Programme (EGEP)”, entre el 40% i el 75% de dones de nou països de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica del Nord són víctimes de violències conjugals. Un d’aquests és el Líban, país multicultural i multireligiós per excel·lència, on els grups religiosos han manifestat la seva oposició a un projecte de llei que intenta reconèixer drets a les víctimes dels mal tractaments o de violència conjugal.

Si el projecte de llei s’arriba a aprovar, la llei reconeixerà com a delictes (avui no ho són) els maltractaments físics, psíquics, mentals i sexuals, la violació conjugal i els crims d’honor. Un fiscal serà designat a cadascun dels sis districtes territorials del país per rebre les denúncies i dirigir les investigacions, i es crearan unitats especials al si de la policia. Aleshores, els culpables seran sancionats i podran ser condemnats amb multes i també amb penes de presó. D’acord amb aquest projecte de llei, els centres de salut hauran de declarar els maltractaments que hauran constatat en les dones que atenguin i aquestes podran demanar (com succeeix a Espanya) mesures d’allunyament dels culpables.

Aprovat aquest projecte de llei a principis de 2010, ha estat estudiat per una comissió parlamentària el passat mes de maig, i això ha obligat els diferents grups parlamentaris a prendre posicions.

Dar Al-Fatwa, la més alta autoritat de l’islam sunnita del Líban i el Consell superior islàmic xiïta, s’han oposat al projecte de llei al·legant que aquest és contrari a la “Xaria” (llei islàmica), única norma que accepten per protegir la dona. Dar Al-Fatwa ha acusat també aquest text de ser “occidental” i d’“encoratjar la ruptura familiar”. Per últim, ha asseugrat que era “herètica” qualsevol disposició que converteixi la violació conjugal en un crim punit per la llei i ha acusat els autors del projecte de llei d’“inventar nous tipus de delictes”.

La oficina de l’antic alt dignatari xiïta Sayyed Mohammed Hussein Fadlallah (considerat com el pare espiritual de Hezbollah, mort l’any 2010) comparteix aquesta opinió. Un dels seus representants afirma que l’esposa “ha d’acceptar, en efecte, els requeriments forçats [del seu marit], a menys que tingui raons vàlides per oposar-s’hi”, entre les quals podem citar una  malaltia, una fatiga extrema o la menstruació (perquè la fa impura).

Interrogat sobre com creu que la Xaria protegeix els drets de la dona contra la violència del marit, el secretari general de Dar Al-Fatwa, Khaldoun Oreimet, ha respost que les esposes poden demandar una reparació al tribunals islàmics (la legitimitat dels quals es deu a la Llei islàmica i no a les institucions de l’Estat).

Segons han dit algunes organitzacions feministes, les autoritats religioses han rebutjat el projecte de llei perquè aquest les feia sentir amenaçades. Per a Zoya Rouhana, dirigent d’una d’aquestes organitzacions (que es mouen en la clandestinitat), “els dignataris religiosos que s’han oposat a la llei no l’han estudiat en detall i l’aborden des d’un punt de vista patriarcal en afirmar que aquesta amenaça el poder de l’home sobre la família i ataca directament regles destinades a preservar la unitat familiar. Malauradament –segueix dient Zoya Rouhana-, ells no volen veure que l’ús de la violència en les relacions familiars és la veritable causa de la destrucció de la unitat de la família”.

El passat 6 de juliol, Human Righs Watch ha expressat el seu suport al projecte de llei i ha fet una crida als polítics del Líban perquè l’aprovin, convençuda que amb aquesta llei s’establirà “un criteri a seguir pels països veïns”. D’aleshores ençà, centenars de libanesos han intervingut en el debat i fins s’ha creat un grup de reacció a les declaracions de Dar Al-Fatwa a Facebook, confiant que la llei s’aprovi.

Aquest tipus de qüestions, que afecten clarament als drets humans i a la dignitat de la persona (de la dona, en aquest cas) marquen els límits del nostre respecte al multiculturalisme. Posicions com les que he transcrit en aquest article són les que no podem acceptar, respectar ni tolerar, perquè trenquen els drets i la dignitat de la persona que enclou i protegeix el pacte constitucional.

Quan a l’època de Franco un ministre es veia involucrat en algun afer impropi (deixem-ho així), diuen que el general, a més de cessar-los (agraint-los formalment els serveis prestats), els renyava dient: “Siempre os pillan por la cartera o por la bragueta”. I, probablement, tenia raó el vell jerarca perquè si el sexe és (o pot ser) un problema per al polític, els diners en són un altre, avui per avui, superior. Permeteu-me, doncs, que parli d’una qüestió tan perillosa com llenegadissa com és el comportament sexual dels polítics i que ho faci arran del cas recent de Dominique Strauss-Kahn.

En efecte, tots sabem que el passat 1 de juliol, la justícia de Nova York va decidir alliberar DSK sota fiança. Els advocats de l’anterior dirigent del Fons Monetari Internacional (FMI) volien, a més, que el deslliuressin també dels càrrecs que manté contra el seu client la jove que l’acusa d’agressió sexual, tot al·legant que el seu testimoni és cada cop menys fiable (i potser tenen raó, no ho sé). De moment, la justícia nord-americana no hi ha accedit i no sabem com acabarà la cosa, encara que, a molts diaris francesos, es continua opinant que DSK ha estat objecte d’un “assassinat” mediàtic i judicial. Encara més, alguns dels seus amics socialistes al·leguen que ha estat objecte d’una persecució i apel·len a un complot, alhora que subratllen que el testimoni de la dona de feines guineana és poc fiable. Fins i tot, en un diari com Le Monde (3.07.2011), Denis Lacorne, especialista en els Estats Units, ha escrit respecte d’aquesta dona guineana “de pell negra” que “El mite roussonià i postcolonial del ‘bon salvatge’ s’esfondra”. Quasi res!

No em correspon a mi jutjar DSK i no ho faré. Per tant, no sé si el vell patró de l’FMI és o no és culpable del que se l’acusa. Deixem-ho, doncs, que ho resolguin els tribunals. Però el que em sembla interessant d’observar és la polèmica que ha sorgit darrerament a França sobre les possibilitats que té DSK (si és declarat innocent) de ser el candidat dels socialistes a les presidencials de 2012.

De fet, la moral sexual dels polítics és una matèria que distingeix les nacions llatines d’altres més puritanes. Sembla que els llatins (diguem-nos francesos, italians o espanyols) admirem els seductors, mentre que els nord-americans, els britànics i els alemanys es mostren molt més repatanis a l’hora d’admetre’ls. Això ha fet que nosaltres, els llatins, siguem molt més tolerants que els britànics, alemanys i nord-americans a l’hora de jutjar la moral sexual dels nostres dirigents. I de tots nosaltres, sembla que els francesos són els campions en aquest camp.

Curiosament, no crec que hagin influït només en aquesta actitud tolerant dels francesos el segle les Llums (tan admirat per mi) o bé el repudi revolucionari a la intolerància de l’Església en matèria sexual, perquè la cosa ve de lluny, com ho demostra que, també els monarques francesos (ells tan “cristianíssims”), s’envoltaven d’amants a la seva cort, sense mai amagar-les, a diferència dels monarques espanyols, que també fornicaven, però d’amagat. D’altra banda, penso que cap país té una literatura eròtica del nivell de la francesa: que abraça tout court, des del marquès de Sade a Catherine Millet.

Dic això perquè, si els francesos són tan tolerants pel que fa a la moral sexual dels seus polítics i DSK acaba essent absolt, no s’entén el resultat de l’enquesta que acaba de publicar el magazine Le Point (4.07.2011), segons la qual el 51% dels francesos creuen que DSK hauria de renunciar a ser candidat a les presidencials, mentre que només el 42% creuen que el personatge té encara davant seu la possibilitat de fer carrera política.

He de reconèixer que la lectura d’aquest resultat m’ha sorprès perquè sembla que qüestioni, potser per primer cop, la relació entre poder i sexe i, contràriament al que crèiem fins avui, revela un desamor entre els francesos i les històries de seducció. Però si analitzem una mica més a fons el cas de DSK, potser haurem de concloure que no és tant que els francesos s’hagin tornat puritans, com que l’actitud de DSK trenca els mínims que s’exigeix en el comportament d’un polític que pretén assolir la presidència del país.

Perquè, per poc que analitzem el debat que el cas ha provocat a França, veurem, en efecte, que la qüestió de fons que discuteixen els francesos arran del comportament de DSK no és, pròpiament (ni exclusivament), d’ordre moral. No significa, per tant, que els francesos hagin renunciat de sobte a les conquestes de les Llums ni a les que els va comportar la Revolució en matèria de llibertat, com algú ha volgut donat a entendre. Es tracta més aviat que DSK, amb el seu comportament irresponsable, ha posat en entredit algunes de les virtuts capitals que ha d’ostentar la persona que ha de presidir l’Estat. I aquestes virtuts no impliquen tant l’exigència d’un determinat comportament en matèria de sexe, com d’una conducta que garanteixi l’estabilitat i la seguretat d’un país que atorga al president uns poders excepcionalment grans. I un home que es complau, com DSK, a ficar-se en situacions tan compromeses, ha de saber que molt fàcilment pot caure en un parany que comprometi greument el present i el futur de França.

Em sembla, doncs, que, mostrant-se contraris a la represa de la carrera presidencial de DSK, els francesos no reivindiquen tant la moralitat sexual del president com la seguretat i l’estabilitat que exigeix el càrrec. Entre d’altres raons, perquè el president de França no pot ser un home sotmès a cap tipus de pressió. I de temptatives de pressió segurament n’hi ha moltes, però dues són molt evidents: una  és el sexe (“la bragueta”, que deia Franco); una altra són diners (“la cartera”, en frase del general).

Aquests dies, DSK, està essent jutjat (i criticat) per la primera, però damunt ell pesa també la segona temptativa de pressió. I no tant perquè se l’acusi d’haver robat, ni perquè se l’hagi acusat de suborn, ni perquè s’hagi enriquit il·legalment, com ha succeït en tants polítics espanyols que no cal que mencioni, sinó per una cosa més subtil: pel rebuig que els francesos han demostrat, no sols al llibertinatge narcisista i prepotent de què ha fet gala DSK, sinó també, i sobretot, al tren de vida fastuós i ostentós en què es mou habitualment. Un tren de vida que ha ferit la sensibilitat de la gent i que ha provocat les més dures crítiques de la premsa francesa.

El passat 22 de juliol els ciutadans europeus vam contemplar atònits com un home jove de 32 anys produïa una matança horrible en una illa situada davant mateix d’Oslo, la capital d’un estat, el de Noruega, presidit pels valors de la llibertat i de d’igualtat; uns valors summament importants per als joves membres del Partit Socialista assassinats, els quals s’havien reunit per debatre sobre la seva ideologia.

Si l’any 1986, al veí estat de Suècia, ens va sorprendre l’assassinat del primer ministre, Olof Palme, mentre feia la cua per entrar en un cinema sense cap escolta, ara ens sorprèn, i no poc, l’assassinat d’aquest gairebé centenar de joves que debatien tranquil·lament sense protecció a Noruega, entre d’altres raons perquè ningú no havia cregut estaven sota cap amenaça.

Acostumats com estem a la guerra contra el terrorisme de signe islàmic –fonamentalment d’Al-Qaida- , els europeus veiem de sobte com hi ha un altre perill que ens amenaça: el de l’extrema dreta, que va prenent posicions cada cop més sòlides (i preocupants) en molts estats, especialment centreeuropeus i del nord d’Europa.

El que a mi em sorprèn de la figura d’aquest jove assassí, de nom Anders Breivik, més enllà de la commoció que, a qualsevol persona sensata, ha de causar el seu crim, és el perquè De la seva acció violent. Coneixedors de la ideologia nazi, sempre hem cregut que l’extremisme de dreta tradicional fonamentava les seves arrels en una pretesa superioritat de raça que permetia eliminar les races considerades inferiors. No és aquest el cas de Breivik, encara que alguna cosa d’això trobem també en el seu pensament. Aquest, en efecte, en una auto-entrevista que va penjar a Internet, respon a la pregunta de si es considera de “sang pura” i diu que està orgullós de la seva ascendència vikinga, però per poc que aprofundim en el que anem coneixent d’aquest personatge sinistre, aviat podrem observar un canvi en el que, fins ara, havíem cregut que eren les principals motivacions dels partits neonazis europeus. Ja no és la supremacia de la raça que els mou (cosa que encara trobem, per exemple, a la ideologia del British National Party (BNP), sinó un rebuig profund al multiculturalisme.

Breivik és, probablement, un exemple del nou discurs antimusulmà que, dia rere dia, es va instal·lant al si de l’extrema dreta europea. Aquesta, més que oposar-se a la immigració i a l’islam per raons racials, malda per situar el seu fonament en la cultura, que és una matèria que, avui, pot ser més acceptable socialment. Per a Breivik, doncs, i per aquesta nova extrema dreta europea, els musulmans no són biològicament inferiors a nosaltres, però ens són incompatibles. Una opinió que, com acabo de dir, pot ser assimilada per molta més gent que la d’una pretesa superioritat racial.

Matthew Goodwin, professor de la universitat de Nottingham, que acaba de publicar un llibre sobre el BNP (“The New British Fascim: Rise of the BNP”), opina que seria un error considerar Breivik com una excepció noruega. Diu, en efecte, aquest professor que després de passar quatre anys entrevistant militants d’extrema dreta,  ha observat que la majoria d’aquests refusaven la violència política, però mostraven alhora, de manera indiscutible, una “cultura de la violència al si de la subcultura d’extrema dreta”. Segons Goodwin, les idees que ha copsat en les investigacions que ha dut a terme són, precisament, les mateixes que Breivik han fet palès abans i després dels assassinats de l’illa d’Utoya. Aquesta nova “cultura” (?) entén que les comunitats musulmanes constitueixen una amenaça que els partits polítics vigents són incapaços de gestionar i tallar d’arrel. D’aquí la conclusió final que, davant el “xoc el civilitzacions”  que, de manera inevitable, es produeix entre la majoria de la població (“nosaltres”) i aquests grups minoritaris (“ells”), cal exterminar no sols aquests grups, sinó també les persones i els polítics que els toleren.

És, doncs, en aquestes idees que les organitzacions d’extrema dreta troben una justificació per implicar-se en la lluita contra el que ells consideren un perill per a la “nostra civilització”. Aquesta ciutadans, doncs –dels que Breivik n’és un exemple-, en dur a l’extrem la seva ideologia, arriben a creure que la seva comunitat es troba amenaçada, no sols per Al-Qaeda, sinó també per organitzacions supranacionals com la Unió Europea (UE) o per les Nacions Unides (ONU) i, naturalment, per la immigració i pel creixement de la comunitat musulmana instal·lada al seu país.

En la mentalitat de l’extrema dreta d’avui, aquesta amenaça és més d’ordre cultural que econòmic. Per tant, el problema que se’n deriva no comporta només que aquests (“els altres”) ens prenguin els (“nostres”) llocs de treball o els (“nostres”) habitatges. No. Ells creuen que els nostres valors, la nostra manera de viure i la nostra comunitat estan en perill i que, lògicament, només una acció radical podrà eliminar aquest perill. Amb el seu crim, doncs, Anders Breivik lluitava guiat pel seu odi contra una societat oberta (com la de Noruega i com la nostra), i també contra la idea d’un país on les cultures i les idees diferents es puguin mesclar sense problemes i puguin conviure en llibertat.

Atesa la gravetat del crim, com calia reaccionar? Penso que Noruega ens ha donat a tots un exemple de serenitat de bon govern. En primer lloc, perquè els seus polítics ens han evitat un debat indigne entre ells pel que fa a la responsabilitat del govern que no va saber evitar la matança (què no hauria dit el senyor González Pons si això hagués succeït a Espanya!). I en segon terme, perquè aquest fet (que no per ser excepcional ens ha de deixar de preocupar) no ha provocat entre els noruecs cap reacció de follia en favor de la “seguretat” (com aquesta que patim a la UE i als EEUU, que aviat ens farà despullar en el control dels aeroports). Ben al contrari, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha demostrat que era un líder savi i assenyat en afirmar que Noruega no és una nació que es deixi intimidar fàcilment per les bombes o pels trets. Ha dit que la vigilància serà reforçada, però sense transformar el país en un Estat policial.

El perill, doncs, a què ens poden sotmetre els moviments cada cop més forts d’extrema dreta no ha de ser, per tant, deixat a la mà de Déu. Els polítics s’hi han d’enfrontar amb fermesa, però sense abandonar mai els principis de llibertat, de tolerància i de respecte al multiculturalisme. Cal que vetllem perquè la nostra societat resti oberta a tothom i a totes les maneres de pensar, sempre, és clar, que tots respectem els principis democràtics a què acabo de fer referència.