Els bisbes a la Cambra dels Lords

by

Tenc la impressió que som molts els teleespectadors que hem gaudit veient la sèrie produïda per Peace Arch Entertainment per a Showtime, “Els Tudor”, que desgrana el regnat d’Enric VIII, transcendental per a la història d’Anglaterra i, també, per a la història de l’Església, ja que és durant aquell regnat que es produeix la creació de l’Església anglicana i es consagra, no sense dificultats, un nou cas de divisió entre els cristians que encara perdura.

Més enllà d’algunes llicències literàries o cinematogràfiques que no concorden amb la història −els escriptors de ficció som mentiders per naturalesa− o bé d’algun error que s’hauria pogut estalviar −en referir-se al Papa es parla del “Vaticà”, quan aquest Estat no neix fins al 1922−, en aquesta magnífica i curosa sèrie històrica veiem molt clarament com, adoptant com a principi el propi de la monarquia de dret diví, el rei es considera l’únic intèrpret d’una voluntat de Déu, voluntat que ell imposa fins i tot al Parlament i entorn a la qual es configura tot l’Estat. Recordeu que, encara avui, el rei d’Anglaterra és el cap de l’Església anglicana.

Tanmateix, Enric VIII s’adona que, per convèncer tots els súbdits catòlics del seu país, no basta que ell ordeni el canvi d’orientació religiosa, i sap que no la podrà dur a terme si no aconsegueix que les classes altes del clergat −els bisbes− adoptin els seus punts de vista, donin suport a les seves idees i rompin finalment amb el Papa de Roma; cosa que aconsegueix eliminant els qui no accepten aquesta visió de les coses i donant prebendes als qui estan dispostos a seguir-lo sense protestar. Res, doncs, que sigui sorprenent per a nosaltres.

El que ara, però, voldria remarcar és que va ser a partir d’Enric VIII quan un bon grapat de bisbes addictes a la seva política van començar a ocupar seients al Parlament (els anglesos ja tenien aleshores un Parlament), i això perquè, des d’aquesta posició de força i de preeminència, donessin suport −justifiquessin en definitiva− els divorcis del rei (el Papa mai no va acceptar el seu divorci amb Caterina d’Aragó) i l’execució d’algunes de les seves esposes.

Doncs bé, cinc-cents anys més tard, els successors dels bisbes d’aleshores continuen encara asseguts al Parlament (ocupen vint-i-sis escons a la Cambra dels Lords), des d’on suposo que pretenen representar la voluntat de Déu, ja que la dels electors és clar que no l’ostenten, perquè mai no han estat elegits.

Aquest manteniment de les tradicions, que d’una banda ha estat tan profitós als britànics, presenta en el cas dels bisbes parlamentaris una gran incoherència (potser seria més exacte dir incompatibilitat) amb els principis que impregnen avui el sistema democràtic. I si això és difícil de justificar des del punt de vista de l’Estat, penso que també ho hauria de ser del costat de l’Església (que en aquest cas no és la Catòlica).

En una enquesta ICM recent, el 74% dels britànics pensen que els homes d’Església s’haurien de presentar davant dels electors com el comú dels mortals si volen tenir un escó al Parlament, però res no fan els polítics per resoldre aquesta qüestió que clama al cel com un delicte de “lesa democràcia”.

Diguem que Franco n’era un expert, en aquesta mena de coses, i per això mateix sempre va tenir alguns bisbes a les “Cortes Españolas” −¿qui, de certa edat, no recorda encara els discursos de l’ínclit monsenyor José Guerra Campos?− que justificaven la seva política, la beneïen i l’exalçaven fins al punt de permetre que el dictador entrés sota pali a les nostres catedrals.

En un recent discurs, el primer ministre britànic, David Cameron, recordava molt encertadament als ciutadans musulmans del Regne Unit que havien de respectar “la igualtat dels drets de l’home independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual. És la marca de la nostra societat. Pertànyer a aquesta societat és −deia− creure en tots aquests principis”.

El seu número dos, Nick Clegg, líder del Partit Socialdemòcrata, s’havia compromès abans de les eleccions a fer que, a la Cambra dels Lords, el cent per cent dels membres fossin elegits; la qual cosa significava que havien de desaparèixer els privilegis dels religiosos. Curiosament, tot i que, tant Cameron com Clegg, semblava que tenien clares les idees pel que fa a aquesta qüestió, avui parlen només del vuitanta per cent dels escons, a fi que els bisbes continuïn tenint el privilegi d’ocupar, sense ser elegits, un lloc a l’alta cambra. Un lloc, és clar, des d’on se seguiran oposant (com fins ara) de manera explícita a “la igualtat dels drets independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual”, de què parlava Cameron en el seu discurs.

I dic això perquè els bisbes parlamentaris s’han pronunciat darrerament −i ho han fet en bloc− contra la llei sobre la igualtat, que deixava fora de la persecució judicial els homosexuals, només pel fet de ser-ho; i també han fet bloc per exigir que no es prohibís l’exhibició de pancartes que proclamin “Nosaltres no servim als gays” a les portes de les botigues, de les organitzacions de caritat o dels hotels. I fins han amenaçat de suspendre els serveis d’ajuda a les persones disminuïdes, si és que se’ls impedeix d’excloure’n els homosexuals.

No deixa de ser frapant, doncs, que, avui, només hi hagi ha dos Estats al món que reservin llocs del Parlament nacional a religiosos (ja sigui a bisbes o a imams), els quals tenen la possibilitat d’opinar i de votar des del seu escó en favor o en contra de lleis que els ciutadans hauran de respectar per força. Aquests són el Regne Unit i l’Iran, dos països tan distants i tan distints des de qualsevol altre punt de vista.

Anuncis

%d bloggers like this: