Indigneu-vos!

by

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, va anar a viure a París el 1924. Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortirà en acabada la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballarà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representarà França al si d’institucions internacionals i serà ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escriurà un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que ha donat la volta el món.

Hessel, als 93 anys, recorda els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirma que són els principis i els valors sobre els quals ha de reposar la democràcia també avui.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, va sorgir, però, una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demana com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, diu, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel fa un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demana als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimiteixi, que no es deixi impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Hessel creu que el feixisme va néixer de la por (sobretot de la por davant la revolució bolxevic), per això apel·la, amb Sartre, a la nostra responsabilitat en tant que individus. És aquest un crit en favor de la responsabilitat, aquesta que l’home no pot remetre ni a un poder (de la naturalesa que sigui) ni a un déu. Ben a contrari, l’home s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat com a persona.

Conscient que vivim més interconnectats que mai a conseqüència de la globalització, Hessel observa, però, en el món coses insuportables. La pitjor de totes, diu, és la indiferència: el “jo me’n fot”. És aleshores quan els homes perdem un dels components essencials de la nostra humanitat: la facultat d’indignar-nos, que ve seguida immediatament del compromís.

Hessel creu que avui hem de fer front a dos grans reptes: 1) L’immensa bretxa que hi ha entre els molt pobres i els més rics, que no deixa de fer-se cada cop més ampla; i 2) Els drets de l’home i l’estat del planeta.

L’objectiu en sortir de la segona guerra mundial era d’emancipar-nos de les amenaces que el totalitarisme havia fet caure sobre la humanitat. I per emancipar-nos-en, calia que els Estats membres de l’ONU es comprometessin a respectar els drets universals. Què lluny som, però, d’aquests objectius! Per això Hessel diu als joves que observin que passa entorn seu, perquè, fent-ho, aviat trobaran elements per indignar-se. Cerqueu-ne i segur que en trobareu! Però no us exaspereu, espereu simplement i actueu des de la no-violència, perquè la violència és sempre una forma d’exasperació. L’esperança és, en canvi, el gran motor de les forces dominants a les revolucions i a les insurreccions. “Jo −escriu Hessel− sento encara l’esperança com la meva concepció de l’avenir.”

Convençut, doncs, que la descolonització, la fi de l’apartheid, la destrucció de l’imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín són les grans conquestes posteriors a la segona gran guerra, creu que els deu primers anys del segle XXI han significat una gran reculada en matèria de drets humans. Molt hi ha tingut a veure la presidència nord-americana de George Bush. Però no és només això, perquè després d’haver sofert una duríssima crisi econòmics, no hem sabut iniciar una nova política de desenvolupament, com tampoc a la cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic hem sabut trobar una veritable política de preservació del planeta.

Les amenaces, doncs, no han desaparegut. Per això, Stéphane Hessel, als 93 anys, ens demana una vertadera insurrecció pacífica contra aquesta “cultura” política i social, divulgada abastament pels mitjans de comunicació, que proposen a la nostra joventut el consumisme, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tot.

Anuncis

%d bloggers like this: