La laïcitat forma part del llegat democràtic europeu

by

Quan contemplo el debat sobre la laïcitat que, de manera continuada, segueix el seu curs a França i observo també la manera de concebre’l entre nosaltres, sento una sana enveja respecte dels nostres veïns del nord.

Si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és així com jo l’entenc), hem de fixar el concepte: La laïcitat implica acceptar el pas al domini profà de certs valors que pertanyien al domini sagrat, i especialment l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament).

A conseqüència de la Revolució Francesa, tot el segle XIX va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de l’ultramontanisme, que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació de les Esglésies i de l’Estat) encara vigent, que, en proclamar aquesta separació implica, en paraules de Guy Haarscher, que “L’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, alhora que garanteix la lliure expressió de cadascuna dins de certs límits”.

Aquesta separació, que va costar de ser acceptada, ho és avui per tots com una conquesta, entre d’altres raons perquè és la que ha permès a cada religió de poder trobar el seu lloc respecte del ciutadà, fins al punt que, el passat 30.03.11, els representants de sis grans religions (catòlica, protestant, ortodoxa, jueva, musulmana i budista), entre els quals hi havia el cardenal André Vingt-Trois, president de la Conferència episcopal francesa, publicaven un manifestes en alguns mitjans de comunicació francesos (entre els qual puc citar La Croix i Le Parisien/Aujourd’hui en France), del que vull extreure’n alguns paràgrafs:

“Aquesta iniciativa –es refereix a la Tribuna de representants de les sis grans religions- està justificada per la voluntat d’aprofundir en el nostre coneixement mutu, pel sentiment de contribuir conjuntament a la cohesió de la nostra societat en el respecte dels altres corrents de pensament i pel reconeixement de la laïcitat com un element que forma part del bé comú de la nostra societat. La laïcitat és un dels pilars del nostre pacte republicà, un dels suports de la nostra democràcia, un dels fonaments del nostre voler viure conjuntament. Vetllem, doncs, per no dilapidar aquesta preciosa conquesta.”

Aquesta concepció de la laïcitat que comparteixen tots els duu a parlar de la complexa situació político-econòmica actual, i ho fan d’aquesta manera:

“[El debat i la reflexió sobre aquestes qüestions] il·lustra perfectament tota la riquesa i la profunditat de l’experiència francesa sobre la laïcitat. Nosaltres hi retornarem un cop ens tornem a trobar. Agitat per crisis contínues, polítiques, econòmiques, financeres i morals, el període actual és difícil d’entendre però no està mancat d’esperança. El deure dels qui tenen responsabilitats consisteix a il·luminar el camí i a elaborar solucions conformement al bé de tots. No afegim confusió al període atribolat que travessem. Nosaltres militem conjuntament per una laïcitat ben entesa. La laïcitat no és separable dels valors fonamentals que nosaltres compartim, particularment de la dignitat i dels respecte de la persona humana i de la seva inalienable llibertat. Aquests valors que no es poden desplegar sinó a partir d’una confiança mútua que és la font de la pau per a la nostra societat”.

Dit això, voldria remarcar la preocupació que molts ciutadans francesos tenen per un problema que també ens pot acabar afectant: avui la religió musulmana en el continent sovint qüestiona la integració d’aquesta en el pacte religiós establert a tota Europa. I això perquè, en el fons del problema, s’hi amaguen en realitat les greus dificultats d’integració de grans poblacions d’origen immigrat que es troben amb grans entrebancs d’ordre econòmic i laboral per integrar-se socialment. I això perquè diverses generacions establertes de fa temps en el sòl europeu tenen una gran dificultat per sortir de les classes baixes.

En aquests casos, el fet religiós té el perill d’esdevenir un element identitari. Un element, per tant, visible de la diferència, quan aquesta havia de restar en el domini privat. Sobretot, perquè aquesta temptació no es limita a les classes treballadores. També afecta a les persones que, en un moment de ràpida globalització, recerquen punts de referència. Per tant, l’expressió d’idees nauseabundes com les de Thilo Sarrazin a Alemanya o l’ús de la franja més extremista de l’Església Catòlica en reconeixement de les arrels cristianes d’Europa tenen un ressò que no es deuria produir un cop hem acceptat viure en un espai continental secularitzat.

En aquest sentit, és d’interès remarcar les paraules que l’acadèmic René Rémond va escriure dient que la llibertat de consciència “és un element que forma part de l’acord entre els membres de la Unió Europea: forma part, doncs, com la separació de poders, la independència de la justícia o el control de la constitucionalitat del corpus que defineix l’estat de dret i dóna sentit al desig comú de viure en els pobles d’Europa”.

——–
Thilo Sarrazin és un polític alemany membre del SPD. Va ser senador de finances per l’Estat de Berlin (2002-2009). Des de 2009 ha estat membre de la Junta Directiva del Deutsche Bundesbank. Va ser molt criticat per uns polèmics comentaris sobre la política d’immigració alemanya en un llibre Deutschland schafft sich ab (“Alemanya se suprimeix ella mateixa”), publicat l’agost de 2010.

René Rémond, (1918-2007) va ser un historiador i politòleg francès. Professor de l’Institut d’Etudes politiques de París, president de la Universidad de París – X Nanterre i de la Fondation national des sciences politiques. Era també membre de l’Acadèmia francesa i de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials.

Anuncis

%d bloggers like this: