Josep Maria Quintana

A la mort de Ferran VII, el 1833, la seva esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies accedí al tron ​​d’Espanya en qualitat de regent davant la minoria d’edat de la futura reina Isabel II. Es trobà de seguida enfrontada al germà del rei mort, Carles Maria Isidre de Borbó, que no va reconèixer la derogació de la Llei Sàlica, que impedia a les dones d’accedir al tron d’Espanya, llei feta per Carles IV i ratificada i promulgada pel propi Ferran VII. La fi del període absolutista de la Restauració va animar els liberals, defensors de la Regent, a demanar-li que restablís novament la Constitució de 1812 elaborada per les Corts de Cadis. Però Maria Cristina no va veure clara aquella proposta i encarregà a Francisco Martínez de la Rosa, aleshores President del Consell de Ministres, l’elaboració d’una nova norma. Amb la col·laboració de Javier de Burgos i amb no poques dificultats, el 10 d’abril de 1834 es promulgà l’Estatut Reial a manera de carta atorgada que pretenia superar l’anterior norma fonamental de 1812 i acontentar liberals i moderats. Les tensions entre els uns i els altres van aparèixer, però, aviat i feren que l’Estatut reial fos un text que regí durant un temps molt breu. Quan en el Palau de la Granja de Sant Ildefons es produí la revolta dels sergents, el 13 agost 1836, la norma va ser derogada i es restaurà la Constitució de 1812.

La denominació de carta atorgada ve del francès (charte octroyée) i s’aplicava a un document en virtut del qual el rei es comprometia a governar als seus súbdits d’una forma determinada. Suposava, de fet, una constitució per a l’Estat que, en lloc d’emanar del poble, titular de la sobirania nacional (vegeu l’art. 1.2 de la Constitució espanyola de 1987), en el cas de la carta atorgada sorgia del poder absolutista del rei.

Heu vist que parlava en passat («sorgia del poder absolutista», acabo d’escriure), però en el cas del Marroc, que és la matèria de què he de tractar avui, ens cal parlar en present. En efecte, el passat 1 de juliol de 2011, els marroquins van recolzar per aclaparadora majoria (el 98,49% de vots favorables) la nova Constitució proposada per Mohamed VI que, des del punt de vista de l’anàlisi constitucional no mereix sinó el títol de carta atorgada.

En veient com afaitaven les barbes dels seus veïns (la Tunísia de Ben Alí, la Líbia de Muamar El-Gadaffi i l’Egipte de Hosni Mubarak, especialment) el rei «sagrat» del Marroc, el monarca absolut descendent directe del profeta (?), i l’home que és alhora la principal fortuna privada del seu país, ha decidit donar una passa vers la llibertat i ha cregut que el camí era d’aprovar una nova constitució, que ha sotmès a referèndum amb un gran èxit, si és que ens hem de creure les dades que ha aportat el ministeri de l’interior.

L’anunci del canvi va ser fet pel mateix monarca el passat 18 de juny i la cosa va anar tant ràpida que els partits polítics van tenir tan sols deu dies per fer campanya en favor o en contra del nou text que acabaven de conèixer i que el rei sotmetia a referèndum. De fet, el monarca s’havia avançat fins i tot als moviments populars prodemocràtics, ja que al Marroc no s’han conegut les revoltes que, demanant llibertat i democràcia, s’han produït, en canvi, als països veïns que, si més no en el cas de Tunísia i d’Egipte han acabat amb el derrocament de Ben Alí i de Mubarak, els dictadors que els subjugaven.

I què proposa la nova constitució aprovada? Doncs proposa una petita rebaixa de l’absolutisme. El rei es compromet a elegir al primer ministre d’entre les files del partit polític més votat, i el cap de govern ha de ser l’encarregat de nomenar els ministres, els governadors, els ambaixadors i els alts càrrecs de la funció pública. Això vol dir que la monarquia està d’acord a no ser tan autoritària com era, però no accepta convertir-se en una monarquia parlamentària de tall europeu, com l’espanyola, la britànica o l’holandesa, posem per cas, on els monarques regnen però no governen i on la sobirania radica en el poble, que elegeix els seus parlamentaris, els quals, al seu torn, designen el primer ministre.

Curiosament, si llegim l’opinió dels redactors d’aquesta carta atorgada, sembla que tot està molt clar en el nou text constitucional, però no és així, perquè el rei, si bé deixa de ser «sagrat» i passa a ser tan sols «inviolable» (en això com el monarca espanyol, art. 56.3 CE), continua tenint molt de poder, ja que manté la plena autoritat sobre les forces armades i la política exterior, alhora que presidirà el Consell de Ministres i un Consell Nacional que es crearà de bell nou. Alhora que continuarà essent també el líder indiscutible en matèria religiosa, únic àmbit en el qual podrà promulgar decrets reials.

I pel que fa a la justícia, la constitució planteja un nou sistema independent del poder executiu i legislatiu, que millora, és clar, l’actual sistema on el Consell responsable de la designació dels jutges era presidit pel rei.

Què és, doncs, el que canvia? No hi ha dubte que el Parlament veu incrementat el seu poder, però aquest no respon als mínims exigibles perquè el règim constituït es pugui homologar com a democràtic. Això ha fet que hagin estat molts els col·lectius que s’han manifestat en contra de la nova constitució (per bé que el resultat del referèndum no sembla que hagi reflectit aquest descontent). Especialment, cal fer referència al dit «Moviment 20 de febrer» que reivindica reformes polítiques profundes al Marroc, moviment que va protagonitzar una manifestació relativament gran uns dies abans del referèndum.

Quan dic gran, estic parlant d’unes dos mil persones, segons he pogut saber per la premsa, perquè cada cop que surten al carrer els membres d’aquest moviment, de seguida apareixen els dits «Joves monàrquics», amb banderes marroquines, decidits a boicotejar la manifestació. Tot i així, hem de celebrar que, fins ara, no hi hagi hagut enfrontaments entre els uns i els altres, la qual cosa ha evitat que (ben al contrari de Síria, on Bachar El-Assad segueix ferm a la conducta sanguinària del seu pare) hi hagués morts.

No menystinguem, però, aquest moviment. Un dels seus dirigents, Mohamed Abu Nasr, president de la secció local de l’Associació marroquí dels Drets Humans, ha dit que «encara que els grups que recolzen la Constitució van intentar frenar-nos, no han aconseguit impedir que nosaltres ens manifestéssim». Ell assegura que van participar a la protesta milers de persones, a Fes, a Tànger i a Casablanca, encara que no van poder contrarestar la maquinària que el rei va posar en marxa per dissuadir qualsevol brot de crítica.

Carta atorgada, per tant, i no Constitució pròpiament dita, perquè el nom no fa la cosa. I amb això no vull dir que no s’hagi fet una passa endavant, però no s’ha produït, ni molt menys, el que els homes del règim prediquen ni el que reclamen els demòcrates d’aquell país.

He estat dos cops a Atenes: fa deu anys i fa tan sols dos mesos, amb motiu de la publicació de la versió grega d’Els Nikolaidis (Proa, 2006). La primera vegada vaig tenir l’oportunitat de viatjar per algunes de les seves nombroses illes i em vaig enamorar del seu mar, que és el meu, de la nitidesa d’un cel que també és el meu i d’una cultura de la qual, la seva d’avui i també la meva, en són deutores. Ser, doncs, a Grècia és com ser a casa i tot el que pugui esdevenir als grecs és com si ens succeís també a nosaltres que, si bé tenim una economia molt més gran i, probablement, més sòlida, vivim també d’alguna manera una crisi paral·lela (tot i que força menys greu), una crisi econòmica que produeix sofriments a tothom, però sobretot als més dèbils, que són precisament els qui menys tenen a veure amb les causes que l’ha provocat.

De tota manera, a Grècia (també a Espanya), els mals no són imputables només als governants, perquè en una major o menor mesura tots en som responsables. Tots, en efecte, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, tots ens hem enganyat sabent-ho (o tenint possibilitats reals de saber que ens enganyàvem), i ara, ens agradi o no, haurem de fer pinya per sortir d’aquesta mena d’atzucac on ens trobem.

Més enllà de deduir qui és més responsable de la greu situació en què es troba Grècia (si els conservadors de Karamanlis que van obrir les portes al desastre urbanístic, que van permetre que tot l’Estat fos un frau, que van enganyar els comptes a l’hora de mostrar-los a la Unió Europea i que van fer una despesa enorme per obtenir uns Jocs Olímpics que no podien pagar, o si ho són els socialistes de Papandreu, que han imposat la disciplina ferrenya que li ha exigit l’autoritat monetària europea per rebre els diners del rescat). Sigui com vulgui, el que no podem deixar de tenir en compte és que són tots els grecs (encara que, més especialment, la classe política) els primers responsables de viure en un Estat on els elements substancials d’aquest són un frau.

Les autoritats greques han estat, en efecte, els primers responsables de permetre una economia subterrània que s’estima en cent mil milions de dòlars, la qual representa gairebé el 30% del PIB. Un muntant, doncs, gegantí, per a un Estat amb un nivell impositiu fins ara molt feble i on l’evasió al fisc ha significat una mena d’esport nacional. Això fins al punt que si aquesta economia paral·lela no existís, Grècia tindria un superàvit.

Quan vaig ser a l’hotel on he residit aquest darrer cop que he visitat Atenes, vaig pujar a la cafeteria amb terrassa que tenia a l’àtic. Des d’allí es veia perfectament el Partenó i, en veient-lo, l’home que tingui un mínim de sensibilitat artística, no pot menys que emocionar-se. Un matí, la meva dona i jo vam pujar fins l’Acròpolis acompanyats d’Eusebi Ayensa, l’actual director de l’Instituto Cervantes. En ser-hi a la vora em va sorprendre de trobar-hi les mateixes grues que havia vist deu anys enrere. «És que les obres no s’acabaran mai?», li vaig demanar. «Els grecs –em va respondre Ayensa- creuen que mentre hi hagi grues hi haurà subvencions de l’UE, per tant, mai no veurem l’Acròpolis alliberada». El vespre anterior, sopant amb el meu editor d’Atenes, Nikos Iordanidis (Editorial Lagoudera), un home d’empenta però profundament desesperançat, aquest atacà durament els polítics i em va assegurar que un percentatge molt petit dels diners que arribaven d’Europa s’aplicaven a la destinació fixada. La major part d’aquests acabaven a mans privades. Però Iordanidis creia (també jo ho he cregut sempre) que no és encertada l’opinió d’aquells que asseguren que «tenim uns polítics que no ens mereixem». Tan ell com jo creiem que «tenim els polítics que se’ns assemblen». Si són corruptes, això vol dir que també ho som nosaltres. Si són mediocres, això vol dir que també nosaltres ho som. Els polítics són sempre el reflex (potser hauríem de dir la síntesi) de la societat que representen.

Això es veu molt clarament a Grècia on l’Estat (l’hagin governat els uns o els altres) ha dut sempre a terme una política netament i descaradament clientelista. Cada govern ha distribuït als seus fidels funcions retribuïdes pels pressupostos de l’Estat, ordenant una o més pagues extraordinàries fins i tot quan ja s’havia manifestat la crisi. Ara, però, quan el govern aplica mesures dràstiques, la gent protesta, omple la plaça Sintagma (plaça de la Constitució) i trenca vidres, portes i mobiliari urbà. Massa tard. Perquè ara Grècia està fermada de mans i peus. Poc hi poden fer ja els polítics si és que volen que els europeus i els banquers alemanys i francesos els deixin els diners necessaris per al rescat.

Tot el sistema polític i econòmic de Grècia ha estat sempre un immens frau. I d’aquest se’n beneficiaven també els ciutadans, que es van acostumar a viure al marge de les normes. És ben curiós, a tall d’exemple, la imaginació que han tingut darrerament els responsables de la Hisenda municipal atenesa, que han enviat helicòpters als barris residencials d’Atenes per identificar les piscines construïdes. N’han identificat milers, de les quals només 300 s’havien fet i declarat amb les corresponents llicències.

De sobte, la Hisenda pública s’ha interessat a controlar les professions liberals, que a penes pagaven impostos. Només els empleats i els jubilats tenien els sous sota control i pagaven per força. Durant el mes de juny, s’han publicat els noms de seixanta-sis metges acusats de frau, i el passat mes de maig el govern va posar un antic fiscal especialitzat en la lluita antiterrorista al front de la brigada financera. Però les impressions generals són que ben poc s’està aconseguint.

Segons la premsa anglesa, pocs dies abans de les darreres mesures ordenades pel govern de Papandreu, la ministra de Treball, Loúka Katséli, havia criticat en una emissora de ràdio grega la gran flexibilitat dels criteris objectius impositius per determinar la renda de les professions liberals i dels autònoms. Per demostrar-ho, la ministra posava l’exemple d’un matrimoni que posseïa dues residències, dos cotxes, un veler de 10 metres i declarava un ingrés de 19.000 euros de renda anuals. Aquest no pagava més que 9 euros d’impost a la Hisenda Pública.

Grècia necessita, per tant, una reforma profunda, i això demana un canvi de mentalitat. Primerament, en els qui són en el govern o poden ser-hi (cosa que els conservadors no sembla que hagin entès). Però també en els ciutadans, que hauran d’assumir la dura realitat en què es troben i hauran d’acabar entenent que l’Estat no és aquell pare omnipotent i bondadós que sempre està i estarà dispost a donar però mai a rebre. Hauran, doncs, d’assumir que l’Estat no és un pare, ni és omnipotent (gràcies a la crisi hem descobert que els Estats poden fer fallida, cosa que no sabíem fins avui), ni és tampoc un pare bondadós. L’Estat és, a tot estirar, un reflex de nosaltres mateixos.

Després d’unes setmanes en què l’afer Strauss-Kahn ha omplert les pàgines dels diaris de tota Europa degut a la posició internacional que tenia el que era la gran esperança dels socialistes francesos per enfrontar-se a Sarkozy a les presidencials de 2012, he de dir que m’ha sorprès (potser no m’havia de sorprendre) el tractament que aquesta qüestió ha tingut a la premsa gala, que, en general, s’ha desmarcat de les opinions de la majoria, molt crítiques amb el comportament de l’exdirector del FMI.

És cert que eren dures les imatges emeses a través de la televisió nord-americana, que exhibiren DSK detingut a la comissaria amb els braons emmanillats, conduït davant del tribunal i, finalment, traslladat a la presó, un cop es va formalitzar l’acusació d’haver agredit sexualment a una cambrera de pisos d’un hotel de Nova York. Però si la justícia és cega a l’hora de tractar els ciutadans, no ens hem de sorprendre que en un presumpte cas de violació (o de forçaments sexuals), tracti amb la mateixa duresa un taxista de Manhattan que el president del FMI, cosa que la França de l’égalité, la liberté et la fraternité no ha semblat entendre i hauria d’haver entès.

Jack Lang, el recordat i respectat ministre de cultura de François Mitterrand, s’indignà perquè el jutge de Nova York no va posar immediatament DSK en llibertat sota fiança, al·legant que, després de tot, no havia “mort ningú”. I Bernard-Henri Lévy, el filòsof de la revolta quan nosaltres (vull dir els de la meva edat) vivíem el foc de la revolució del 68, no acceptà tampoc el tractament que la justícia de Nova York va donar al personatge: “Estic indignat –va dir- amb aquest jutge americà que, llençant-lo a la tropa dels caçadors d’imatges, ha cregut que [DSK] era un home que es podia jutjar com els altres”.

Aquesta frase, equivalent a aquella altra tan coneguda entre nosaltres del “no sap vostè amb qui està parlant?”, implica entendre que no es pot tractat un “home poderós” com es tractaria, per exemple, un immigrant africà, o com, també per exemple, calia tractar la cambrera de pisos, de raça negra, que, segons sembla, va ser violentada per DSK.

D’altra banda, és ben curiós veure com moltes dones franceses no han respost tampoc com, probablement, havien de respondre, si més no per solidaritat de sexe amb la cambrera de pisos de Sofitel. Sembla més aviat que la consciència de classe ha prevalgut sobre la de sexe, com podem observar llegint, per exemple, les declaracions de Laurence Masurel, una antiga redactora política de Paris Match: “A França –ha escrit Masurel-, nosaltres no volem la guerra de sexes. Tothom sap que, a Amèrica, un jove no té cap dret a tocar una jove”, com volent donar-nos a entendre que els francesos són, en aquest camp, força més avançats que els americans. La qual cosa probablement és certa, però no suficient per justificar la presumpta acció de DSK.

Més greu, però comprensible (encara que el parentiu no crec que justifiqui la naturalesa de l’argument que ha emprat), és el que ha dit Anne Sinclair, l’actual esposa multimilionària de DSK, la qual no ha dubtat d’aplaudir els homes que enganyen, com si l’engany fos una prova de grandesa o, encara pitjor, de masculinitat. “Jo n’estic orgullosa! –ha afirmat Anne Sinclair-. És important per un home polític saber seduir!”

Katha Pollit, una assagista i poeta novaiorquesa, coneguda militant feminista, ha dit que, quan escolta aquests arguments de boca dels francesos, té la impressió que ells estan convençuts que la seva justícia és un model de defensa dels drets dels acusats, mentre que la justícia americana llença innocents als lleons per una simple declaració acusatòria. Però la realitat és que els francesos –potser seria més exacte dir les franceses-, encara que lentament, han començat a parlar de les mancances que observen en el seu país en tot allò que fa referència a les relacions home-dona, i han reconegut comportament francament greus. Sense anar més lluny, la ministra d’Esports, Chantal Jouanno, dotze vegades campiona de França de karate, s’ha queixat de no poder anar amb faldilla a l’Assemblea Nacional (al Parlament!), de por que té de ser importunada. D’altres dones han explicat també la impunitat amb què alguns homes polítics assetgen les seves col·laboradors i les periodistes femenines. En aquest sentit, Stefan Ulrich ha escrit que “ poc a poc, ha anat apareixent la imatge d’un país que podríem denominar Machosistan, que sembla dominat per faunes obscens”. Per exagerada que sembli aquesta imatge, segueix dient la periodista, “és evident que el clima sensual de la cort reial de Versalles s’ha mantingut durant la República. Certs homes poderosos continuen arrogant-se un dret de cuixa, i molts francesos observen els seus governants amb fascinació temorosa, cosa que els impedeix de controlar-los”.

Avui sembla que tots hauríem d’estar convençuts que la dona no és –no hauria de ser- l’encarnació del mal, l’ésser que, durant segles (probablement des d’Eva), ha esdevingut la culpable de tots els perills que afectaven a l’home (i fins pot ser a la humanitat). Però no crec que l’home hagi de ser necessàriament (malgré vous, Monsieur Strauss-Kahn), l’encarnació d’una violència salvatge i irreprensible, i que la societat ha d’avançar envers la instauració de la cultura del respecte recíproc i de la igualtat. Un objectiu, però –em refereixo a aquest darrer-, que difícilment s’aconseguirà fins que la dona no hagi assolit el mateix pes que l’home dins el món d’avui.

En aquest mateix sentit s’ha pronunciat la diputada francesa Valérie Boyer: “El que realment importa –ha dit- no és com nosaltres [les dones] ens vestim, sinó per què som tan poc nombroses a l’Assemblea nacional”. De fet, a França, només el 18,5% dels diputats són dones. Com són només el 15% les dones que formen part dels consells d’administració dels grans grups.

No tinc dades a mà d’Espanya i, per tant, no puc parlar-ne en propietat. A més, dins aquesta secció, pensada per parlar de política internacional, no hi toca. I això em salva de dir què penso de la norma que imposa les “quotes” (femenines, illenques, etc.) en l’elecció del càrrecs públics. Prefereixo que el lector intel·ligent ho endevini sense necessitat que jo m’hagi d’expressar.

El passat dia 20, el Congrés dels diputats aprovà la pròrroga de la missió espanyola a Líbia amb un cost aproximat de 14,4 milions al mes. Hi hagué una certa unanimitat perquè Llamazares (IU), que hi estava en contra, abandonà la sessió abans de votar i Rosa Díez s’abstingué. Per tant, 36 vots a favor i cap en contra.

No tinc opinió. Suposo que és el correcte un cop s’entrà en aquesta dinàmica el passat mes de febrer sense que, de moment, Gaddafi hagi estat derrocat, per  bé que s’ha convertit en un pària internacional que ja no té el suport de ningú.

Jo em vaig mostrar molt crític amb la decisió d’intervenir a Líbia. És provable que anés errat, però encara temo que el bé que amb la intervenció s’intentava aconseguir no hagi produït tant o més dolor del que provocava la dictadura líbia. D’altra banda, està encara per veure l’èxit d’una intervenció que, en negar-se a combatre en terra, s’allargassa i deixa que les tropes (o el que en queda) del coronel vagin provocant desastre rere desastre.

Arnold Chacón, ministre conseller de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya, reconeix que el coronel Gaddafi aguanta malgrat la intervenció internacional, però assegura que caurà. És el mateix que havia dit Robert Gates, el cap sortint del Pentàgon, el qual, però, es queixava darrerament que la majoria dels països de l’OTAN que van donar suport a la intervenció a Líbia ja no combatessin. I la cúpula de la Royal Navy britànica ha admès que la flota no serà capaç de continuar operant a Líbia després de l’estiu. Els dubtes, doncs, continuen.

Qui no en té, de dubtes, és el governador de la Banca central de Tunísia, Mustafà Nabli, en afirmar que “és el G8 el qui ha decidit de fer la guerra a Líbia, però som nosaltres els qui n’hem de suportar el cost”. I és que, en efecte, d’ençà l’inici de la crisi, Tunísia s’ha vist en el deure d’assumir l’arribada de més de 80.000 refugiats.

D’altra banda, cada dia són més els qui es demanen per què hem decidit intervenir a Líbia i, en canvi, sembla que mirem cap a un altre costat quan sabem perfectament que, a Síria, Bachar El-Assad també fa miques el seu poble. És clar que en coneixem perfectament la resposta: d’una banda tenim Rússia i la Xina, que evitaran tota resolució que aprovi una intervenció internacional contra el règim del dictador sirià; i d’una altra, ens enfrontem amb les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’entusiasme en els estats que integren l’OTAN. Això fa que, com apunta Xavier Batalla, l’autòcrata sirià no s’immuti.

“Nosaltres violem les vostres dones”

Sigui com vulgui, del que jo realment volia parlar avui era d’una qüestió humana de la què se n’ha parlat poc i que, això no obstant, comporta drames personals francament terribles. Perquè una de les conseqüències de la guerra és que les tropes del coronel Gaddafi hagin decidit utilitzar un arma que, de fet, es repeteix a totes les guerres i que, a l’Àfrica, és encara força més cruel: la violació. I dic que a l’Àfrica és encara més cruel perquè, si per tot el món, la violació és infamant, la infàmia pot esdevenir fins i tot mortal a societats musulmanes conservadores, com la de Líbia, on comporta una taca inesborrable per a l’honor de tota la família de la dona violada, ja que les víctimes de violació poden ser conduïdes a l’ostracisme pels seus parents, i fins abandonades a la mort en ple desert.

La doctora Seham Sergewa, formada a Londres, treballava (i treballa encara) amb fillets traumatitzats pels combats a Líbia, i ha estat exercint la seva professió que s’ha trobat amb mares absolutament trastornades que necessitaven compartir amb algú el seu secret. Totes havien estat violades per milicians que combatien en defensa del règim de Gaddafi. Davant el drama que intuïa, la doctora Sergewa decidí d’integrar una pregunta sobre la violació a l’enquesta que distribuïa entres els libis que, obligats a abandonar el seu domicili de manera forçosa, s’havien instal·lat en camps de refugiats. Distribuït el qüestionari a 70.000 famílies, la doctora va obtenir 59.000 respostes. “Hem trobat –explica- 10.000 persones que sofreixen les conseqüències de l’estrès posttraumàtic, 4.000 infants que sofreixen problemes psicològics i 259 dones violades”. Més enllà d’aquestes xifres, la doctora Sergewa està convençuda que el nombre de víctimes de violació és força més gran, car les dones tenen por de parlar-ne.

La doctora revela el testimoni d’una agressió que es va produir a Misrata el passat mes de març, quan la ciutat encara estava ocupada per les forces de Gaddafi: “Ells primer van fermar el meu marit. De seguida em van violar davant ell i el seu germà. Després van matar-lo”. També a Misrata, una altra dona ha donat testimoni d’haver estat violada davant dels seus quatre fills després que les forces pro-Gaddafi haguessin calat foc a la seva casa.

Durant el passat mes de maig, el procurador de la Cort penal internacional de La Haya, Luis Moreno Ocampo, va declarar que hi havia “elements de prova sòlids” sobre els crims contra la humanitat comesos pel règim del coronel, que, particularment, fan referència a “les detencions de dones i a les violacions col·lectives”. El que resulta, però, més trist és que, després d’haver interrogat 140 víctimes de violació, la doctora Sergewa no va aconseguir que cap dona interposés una demanda contra els violadors. Ni cap no va voler evocar el seu calvari als periodistes d’Associated Press, que es comprometien a guardar l’anonimat de les declarants.

No ens ha de sorprendre, perquè la major part d’aquestes dones ja havien estat abandonades pels seus marits i temien, en demanar l’ajut mèdic, ser rebutjades i excloses de les seves comunitats. I les que no havien estat encara rebutjades, temien ser víctimes de la repressió dels seus esposos.

El crit de “Nosaltres violem les vostres dones” continua, doncs, essent tan perillós com una bomba, perquè no sols atempta contra la dignitat de les dones violades, sinó que les posa en perill de ser mortes o deixades morir en la solitud del desert per unes famílies que se senten ultratjades per la violació.

Ciudad Juárez, capital de l’Estat mexicà de Chihuahua, és avui la cara més visible de la destrucció nacional mexicana. Potser per això aquesta és la ciutat que, el passat 10 de juny, ha acollit la signatura del pacte nacional destinat a reconstruir Mèxic. El líder d’aquest nou moviment és el poeta Javier Sicília, un fill del qual va ser assassinat el passat 28 de març.

La caravana va partir de Cuernavaca (al sud de México D.F.) on va néixer el moviment de mobilització, per recórrer el que es coneix com la “ruta de l’horror” amb destí a Ciudad Juárez on, de manera metafòrica, intenten escombrar les cendres de la destrucció i avivar les brases de l’esperança.

El president Felipe Calderón va fer de Ciudad Juárez una mena de laboratori d’experimentació de la seva estratègia de seguretat. Segons les xifres oficials, d’ençà que, fa tres anys, la militarització de la regió ha esdevingut el principal instrument de lluita contra el crim organitzat, 250.000 persones han fugit de la ciutat, entorn de 7.000 han estat assassinades i 10.000 infants han esdevingut orfes. Només dins l’any 2010, 3.111 persones han mort de manera violent.

Del 2009 ençà, 10.000 militars i policies federals patrullen a Ciudad Juárez sense resultats aparents a l’hora d’avaluar el cessament de la violència. Ben al contrari, el nombre de demandes per violació dels drets humans s’ha multiplicat. Tot i que s’ha dut a terme una depuració dins la policia (la mexicana és una de les més corruptes de món) i que els nous elements que en formen part han rebut una formació militar, el nombre de morts continua creixent i les matances són quotidianes.

El paisatge urbà de Ciudad Juárez mostra la magnitud del fracàs: 100.000 vivendes han estat abandonades, els habitants que volen seguir-hi vivint bloquegen, ells mateixos, els carrers, les barreres d’accés als llocs públics s’han multiplicat, i els petits comerços s’han buidat o estan protegits per reixes de ferro. Encara més, els llocs públics de treball per a ensenyants i metges queden vacants perquè ningú no vol viure dins la inseguretat, tot i que els militars controlen les principals artèries.

Javier Sicília ha triat Ciutat Juárez per la signatura del pacte nacional perquè és, segons creu, “l’emblema d’aquest país trencat i el lloc on es concentren la majoria de les morts: Ciudad Juárez és una ciutat on el teixit social està desfet i dominat pel crim. És un símbol fort. I és alhora la imatge del que pot arribar a ser tot Mèxic”.

Aquesta complicada realitat ha fet que els ciutadans de Ciudad Juárez s’organitzin per ells mateixos, i la major part de les associacions que ja existien s’han reorientat per donar ajut als sobrevivents d’aquesta guerra. “Hi ha molt de dolor, però també molt d’aprenentatge. Nosaltres ens estem reconstruint, nosaltres aprenem a viure, a construir xarxes, a teixir l’esperança”, ha dit una religiosa de l’equip del pare Enríquez, un altre lluitador per la defensa dels més desfavorits.

Però el gran problema d’aquests desfavorits (especialment els de Ciudad Juárez) és que avui es mouen entre dos focs. El primer és, sens dubte, el dels càrtels de la droga que representen un veritable Estat dins l’Estat. Els càrtels són, de fet, uns poders que governen de manera efectiva vastos territoris, que dicten regles, que imposen taxes i que estableixen un “ordre públic” al seu servei. Ara bé, sembla que l’estratègia del govern del president Calderón per resoldre la impotència de l’Estat i la feblesa de les institucions de cara al flagell del narcotràfec no ha fet, sinó, encendre un altre foc. Aquest ha nascut de la decisió del govern mexicà de militaritzar els carrers i d’atorgar un poder sense precedents al ministeri de la Seguretat Pública (l’equivalent al nostre ministeri de l’Interior), i ha donat lloc a un fenomen que hauria d’inquietar seriosament a la presidència, perquè aquesta ha perdut, de fet, el control dels efectius policials i militars, que han esdevingut pletòrics de poder i s’han convertit en una força de representació pràcticament autònoma. Aquest és l’altre foc de què parlava, un nou problema afegit que hem de qualificar com a extremadament greu, ja que són molts els ciutadans innocents que, cada dia, són víctimes d’aquestes forces de l’ordre, per incompetència, per negligència o por abús de poder. El president de la República ha dit que es tracta de “danys col·laterals” o bé d’“accidents desgraciats”, o fins de “casos isolats”, però el cert és que les víctimes d’aquest segon foc van creixent dia rere dia.

Cal, doncs, veure en la crida del poeta Javier Sicília i en la “marxa per la pau” la reacció de ciutadans que se senten acorralats entre aquests dos focs: el dels narcos i el dels militars; una situació a la què el govern refusa de posar-hi fi. És per això que el moviment que encapçala Javier Sicília pretén dur a terme una pressió social que comporti també una pressió política adreçada clarament al poder federal, car aquest és el qui ha desplegat aquesta estratègia de repressió que, de moment, no ha aconseguit èxits sonors i, en canvi, ha agreujat la repressió en una societat clivellada pel crim i la violència.

La matança de Srebrenica va consistir en l’assassinat d’unes 8.000 persones d’ètnia bosniana a la regió de Srebrenica, el juliol de 1995, durant la Guerra de Bòsnia. Aquest assassinat massiu, dut a terme per unitats de l’Exèrcit de la República Srpska, el VRS, sota el comandament del general Ratko Mladić, així com per un grup paramilitar serbi conegut com “Els Escorpins”, es va produir en una zona prèviament declarada com a “segura” per les Nacions Unides, ja que en aquest moment es trobava sota la suposada protecció de 400 cascos blaus holandesos.

El fet en sí és ja esgarrifant, però ho és més encara si, a banda del número de morts, maldem per trobar-ne la motivació i les conseqüències. En efecte, aquesta matança ha assolit la qualificació de genocidi en el Tribunal Penal per a l’antiga Iugoslàvia a causa de la seva motivació especialment cruel. En aquest cas, no motivà l’acarnissament el fet de voler assassinar una part de la població bosniana pel fet de ser musulmana i de sexe masculí, sinó per tallar d’arrel el que aquells homes haurien pogut ser en el futur més immediat. En efecte, aquells dies de juliol del 1995, les forces serbobosnianes van decidir que matarien la força viva d’una comunitat, els homes que haurien pogut esdevenir oficials, enginyers, advocats, pares de família… I la matança d’homes a l’enclavament de Srebrenica va reduir al no-res la comunitat bosniana de la part oriental del país fins al punt que, d’aleshores ençà, els homes hi figuren únicament com a una excepció estadística.

Els serveis de seguretat de l’exèrcit de la república sèrbia de Bòsnia (Republika Srpska) van ser la punta de llança d’aquest genocidi, però en la complicitat directa o indirecta dels assassinats hi participà molta més gent. Per matar milers de persones no només són necessaris el que premen els canets de les armes de foc, cal també la col·laboració de molts altres que han acceptat de fer la feina bruta i guardar-ne silenci després. Aquesta és la gent que servarà per sempre en el seu cor el secret d’una actuació covarda i miserable que, probablement, cap jutge mai no condemnarà. Alguns intentaran oblidar-la; d’altres, com els membres de la dreta nacionalista d’aquesta república sèrbia de Bòsnia, encara se’n vanten públicament.

Però si els milers de ciutadans anònims tacats de sang per la seva complicitat, física o moral, només se les hauran de veure amb la seva pròpia consciència, és de justícia que els principals dirigents, els primers responsables dels fets, responguin davant dels Tribunals. El primer responsable de la matança va ser, sens dubte, el president de la república Srpska, Radovan Karadžić, detingut el 21 de juliol de 2008 després d’haver viscut amb un canvi de personalitat. El segon, n’era el Comandant en cap de l’exèrcit serbobosnià , Ratko Mladić, detingut el passat 26 de maig a la ciutat sèrbia de Lazarevo. Amb aquesta darrera detenció, Sèrbia intenta girar una pàgina terrible de la seva història maldant per desfer-se del seu passat guerrer. Un passat que avui no té probablement hereus legítims, però que ha fet nombroses víctimes i ha engendrat un gran nombre de botxins.

La qüestió que estic tractant podria, doncs, acabar amb aquesta detenció que posa el darrer gran assassí de Sèrbia davant del Tribunal Penal Internacional, però això seria insuficient, perquè cal també que ens demanem per què Sèrbia ha trigat tants anys a girar una fulla com aquesta que la feia absolutament irreconciliable amb la resta d’Estats europeus. Per què, doncs, els governs precedents a l’actual de Boris Tadic no van arrestar Mladić? Qui en el vèrtex de l’Estat, o de l’exèrcit, ajudava Mladić durant tots aquests anys? S’actuarà contra aquests còmplices? Sabien les institucions (o algunes institucions) de l’Estat on s’amagava Mladić? Creu algú que aquest home podia sobreviure sense una complicitat extrema de les autoritats del país?

El Tribunal Penal farà sens dubte la seva feina, però els Estats europeus i els ciutadans lliures d’aquest món necessitem tenir respostes a aquestes qüestions, encara que som conscients que el sotmetiment a l’acció de la justícia de Mladić i de Karadžić, acusats tots de crims de guerra, esdevenen elements decisius perquè Sèrbia pugui recórrer el camí que la condueix vers les institucions euroatlàntiques.

Com era previsible, els Balcans (aquesta mena de volcà que, de tant en tant, amenaça de vomitar foc sobre Europa) no han reaccionat de la mateixa manera. Mentre per al diari “Dannas” de Belgrad (Sèrbia), la detenció ha estat una magnífica notícia (“Mai no és tard quan la joia és bona”), per a l’editorialista de “Dnevni Avaz”, de Sarajevo (Bòsnia i Herzegovina), l’arrest de Mladić és deu exclusivament a un pur càlcul polític. “Tadic –afirma aquest diari- ha cregut que l’aproximació a la Unió europea bé valia la pell del general serbi. Belgrad ha detingut Mladić en el moment en què el Tribunal Penal Internacional de La Haia començava a sospitar que les autoritats sèrbies guardaven l’infame general en una mena de llibertat controlada. Si aquestes ho haguessin volgut, l’haurien pogut extradir fa molt de temps”. Per aquest diari, doncs, “és lamentable que Sèrbia es pugui beneficiar de l’arrest de Mladić”.

En una posició també crítica se situa el diari “Jutarnji List” de Zagreb (Croàcia), per al qual, l’arrest de Mladić té molta menys importància que les conseqüències derivades de la seva captura. “El president de Sèrbia Boris Tadic –escriu aquest rotatiu- ha decidit detenir i extradir l’antic cap de guerra quan ha vist clarament que Croàcia era a punt de concloure les negociacions d’adhesió a la UE, on s’ha d’integrar en un temps previsiblement curt, mentre que Sèrbia se n’allunyava.” De tota manera, aquest diari acaba concloent que cal estar contents amb l’arrest de Mladić perquè “aporta una satisfacció moral a les víctimes”.

Sigui com vulgui, la detenció de Mladić ha esdevingut una notícia molt positiva per al futur d’Europa, de la democràcia i de les llibertats.

Són ben curioses les semblances entre els dos processos electorals que han viscut Espanya i Itàlia els darrers quinze dies: a) En ambdós casos eren eleccions locals (si bé a Espanya també abastaven la majoria de les comunitats autònomes. b) Tant a un lloc com a l’altre, els comicis s’han fet en clau d’eleccions generals, no locals. c) L’objectiu final que es perseguia era el mateix: batre el president del govern.

També hi ha diferències clares en els dos processos electorals, perquè, en el cas d’Itàlia,  a la derrota de Berlusconi hi trobem fortes raons de caràcter personal i ètic que no es donen a la de Zapatero. A més, resulta que, a Espanya, han estat vençuts els socialistes i a Itàlia els conservadors. Però dit això, les conseqüències dels comicis s’assemblen: a) Els dos presidents del govern han estat severament derrotats. b) Sembla que tots dos tindran un final paral·lel (encara que més definit el de l’espanyol, perquè aquest ja ha manifestat que no acudirà als propers comicis). c) Tant el govern d’Espanya com el d’Itàlia han quedat en una situació molt precària: són dèbils i difícilment (o amb grans dificultats) podran concloure la legislatura. I d) L’un i l’altre han estat víctimes dels seus propis errors i, també –seria injust no reconèixer-ho-, de la crisi econòmica.

Zapatero no ha tingut, certament, una legislatura fàcil, encara que ha pogut governar gràcies al suport del Partit Nacionalista Basc, que n’ha tret rèdits memorables. I si deixem de banda els problemes que pot trobar en el seu propi partit (diré de passada que el fet de negar-se a celebrar un congrés per debatre la seva continuïtat em sembla un error), no hi ha dubte que, amb una oposició forta i segura del PP i amb les conseqüències que es poden derivar dels pactes municipals a Euskadi, on l’èxit electoral de Bildu ho ha trastocat gairebé tot, la resta de legislatura en la què Zapatero haurà de governar pot ser de lenta agonia, si és que, abans d’hora, per la raó que sigui, no se n’ha de dictar la mort.

Berlusconi tampoc no ho ha tingut fàcil. I no sols perquè als problemes polítics ell hi ha d’afegir els judicials –dimarts passat es va reprendre l’escandalós procés del “Rubygate” -, sinó també perquè els pactes amb el seu soci principal, la Lliga Nord, poden fer aigües. De fet, Umberto Bossi ha mostrat una forta indignació per la reculada que, en els seus feus tradicionals, ha sofert la Lliga després de sis anys ininterromputs d’èxits electorals. Bossi (a qui, fa molts anys, vaig escoltar un míting a la plaça del Duomo, a Milà) està, doncs, furiós per uns resultats que li han estat clarament negatius, i això sens dubte implicarà de part seva l’exigència d’una major autonomia respecte d’un govern –el de Berlusconi- cada cop més isolat i a la baixa.

Les ciutats que han esdevingut clau d’aquest canvi a Itàlia han estat Nàpols i Milà: dues ciutats grans i diferents: la primera és al sud; la segona, al nord; la primera és una ciutat en desordre dominada per la Camorra; la segona, una gran ciutat industrial gairebé centreeuropea. Ambdues tenen en comú la passió per l’òpera, amb els dos teatres (el San Carlo a Nàpols i l’Alla’Scala a Milà) més grans d’Itàlia. Tots dos amb una llarguíssima tradició musical.

Els candidats vencedors també tenen coses en comú: són antics magistrats que van penjar la toga amb la idea de dignificar una política –la italiana- immersa en el desprestigi i en la corrupció. Giuliano Pisapia, antic diputat de Refundació comunista, va vèncer Letizia Moratti a Milà, amb deu punts de diferència. A Nàpols, Luigi De Magistris, membre del partit Itàlia dels valors, dirigit per l’exjutge anticorrupció Antonio Di Pietro (recordeu la campanya de mani pulite, el 1992, contra els agents del que els italians van denominar tangentopoli) ha tret trenta punts a l’industrial Gianni Lettieri. I ha estat bàsicament la victòria en aquestes dues grans ciutats (per bé que l’esquerra ha guanyat també a Càller, Trieste, Novara i moltes altres capitals) que han destapat la caixa dels trons i han fet que un analista com Massimo Franco hagi predit que “ha començat l’adéu de Berlusconi”. Curiosament, doncs, l’adéu d’aquest magnat de la indústria i de la comunicació, gran capo de la premsa i de la televisió a Itàlia, anirà paral·lel al d’aquest llicenciat en dret (Zapatero acabà la carrera el 1982 i el 1986 ja era membre del parlament espanyol!), lligat sempre a la política, que assolí el govern a causa d’un gravíssim error de la dreta i que, de victòria en victòria, haurà dut el Partit Socialista vers la gran derrota final.

Pel que fa a la campanya que ha precedit aquestes eleccions diré que, mentre la de Zapatero ha estat tan dura i avorrida com educada, la de Berlusconi, en canvi, ens ha deixat perles glorioses que demostren el seu tarannà més autèntic. La principal, sens dubte, ha estat feta en el programa de Bruno Vespa, “Porta a Porta”, on va afirmar que “Solo un senza cervello può votare per la sinistra”. Una declaració injustificable i inadmissible que només desprestigia a qui l’ha fet.

Sense arribar, però, al despropòsit de Berlusconi, penso que no podem deixar de costat les crítiques que, segons ha dit aquest diari, va fer Vicenç Tur, batlle de Maó i candidat socialista. I amb això no m’he de referir a les dirigides contra el seu partit per seguir una estratègia equivocada o per fer-li defensar posicionaments que, segons ell, la gent no podia entendre, sinó a les que, com Berlusconi, va fer als electors quan –segons el nostre diari- va dir (cito textualment) que “hi ha gent que ens ha deixat de votar i que ha votat el PP, que ha demanat una nova manera de fer política que era la del tot s’ho val, la del profund egoisme, el no importa el benestar dels qui ho passen pitjor…, i aquests votants no sé si els vull recuperar”.

Em sembla que, en aquest cas, estem davant d’una manifestacions molt –però molt- desafortunades. I el fet que constin per escrit en un document (ni que sigui intern) lliurat al partit i que no es tracti, per tant, de declaracions improvisades en un moment de nervis (el clàssic escalfament de boca), les fa encara més greus, alhora que revelen una frustrant incapacitat per a l’autocrítica.

Avui, el més còmode per mi hauria estat parlar de l’afer Strauss-Kahn, de les decisions que ha pres la UE d’embargar els béns de Bachar El-Assad, de la bruta campanya de Keiko Fujimori al Perú, dels mals de cap que Escòcia comença a donar amb el seu pla per la independència al govern conservador  britànic, de la visita de la reina Isabel, vestida de verd (off course) als llocs d’Irlanda que van ser més emblemàtics en la secular lluita per a la independència de Gran Bretanya, i fins podria lligar aquest darrer tema amb la darrera novel·la del Nobel Vargas Llosa, El sueño del celta, sobre la vida de Roger Casement, aquest irlandès ennoblit per la monarquia britànica, defensor dels drets humans al Congo i a l’Amazònia, heroi i traïdor alhora en el combat per a la independència del seu país, executat en una presó anglesa l’any 1916.

Tot això, dic, em seria més fàcil -i fins seria més coherent- en una columna com aquesta que, de manera ordinària, parla de política internacional, però no puc deixar de referir-me a aquesta mena de tsunami polític que ha transformat el país en unes hores i ha capgirat de damunt davall el mapa polític espanyol. No és que jo no esperés un canvi, que es notava a les palpentes, però mentiria si us digués que preveia l’abast que ha tingut.

Ha passat ja una setmana de la votació i tots en coneixeu els resultats; algun, per cert, tan espectacular com el de l’Ajuntament de Maó, amb una victòria conservadora que, prèviament anunciada per l’enquesta publicada a les pàgines d’aquest mateix diari, jo vaig qualificar d’improbable. No, no m’ho podia creure. Això no obstant, la predicció s’ha fet veritat.

Més enllà, doncs, de donar la meva enhorabona als guanyadors i de desitjar-los que treballin amb encert i eficàcia per al país, el que sorprèn (o potser no sorprèn tant) és com una acció política global a nivell de l’Estat –dit d’una manera més clara, com el desencert de la política del govern Zapatero- pot desfermar un tsunami que s’ha endut per davant tot el que trobava al seu pas.

Amb això no vull defensar ni exculpar l’acció política dels que fins avui han governat  l’Ajuntament de Maó i el Consell Insular que, probablement, també han col·laborat en el desprestigi socialista, però em sembla que el perquè del gran abast de la gran derrota (mai no havien tret els socialistes tants regidors com ara ha tret el PP a Maó) l’hem de cercar, principalment i especialment, a vuit-cents kilòmetres de Menorca.

Zapatero, que va aconseguir el poder gràcies als enganys i a la manipulació que, dels atemptats de Madrid, va dur a terme el govern d’Aznar, ha estat l’exemple de l’home lleuger, mediocre, falç i poc (o gens) preparat per endegar l’alta missió que el país li encarregava. Però ha estat també, i alhora, un jugador ràpid de reflexos, un polític hàbil i trapasser. Un home capaç de defensar el blanc i el negre al mateix temps, de negar l’evidència i d’afirmar el que era palmàriament fals. Zapatero, doncs, havia d’acabar per força essent víctima de la seva pròpia estratègia, perquè, com diu l’adagi, “no es pot enganyar tothom durant tot el temps”.

Quan, dilluns matí, encara perplex per l’abast de l’ona blava que ho havia inundat tot, vaig comentar el que sentia a un amic proper ideològicament als socialistes, aquest em va respondre sense dubtar-ho: “S’ho han guanyat a pols”. I tenia raó, perquè era inconcebible que un govern socialista hagués decidit donar 2.500 euros a qualsevol mare –rica o pobra- que tingués un fill, com també ho era que iniciés el camí perillós del populisme malbaratant el superàvit que aleshores tenia l’Estat, perquè ell havia de saber el que ens esperava. Però no! Tossut fins a moll de l’os, Zapatero va decidir que donaria 400 euros lineals a tots els obrers, qualsevol que fos la seva condició econòmica.

Com que érem rics i ell era generós, Espanya es va convertir en una mena de barra lliura per a l’orgia de la irreflexió i de la dilapidació. Els espanyols vivíem en el millor dels mons i Zapatero entenia que la socialdemocràcia (aquesta conquesta de la postguerra europea que està desapareixent i per la qual em sembla que val la pena lluitar) no era una ideologia que exigeix rigor i coherència, sinó una mena d’amulet que el deslliurava de tot mal.

Temps hi va haver de sobres per parar el carro de la demagògia, però calia guanyar com fos les eleccions generals del 2008, i tot valia per a l’ocasió. De fet, la victòria li va somriure un cop més, i Zapatero va creure aleshores que ja era immune a l’adversitat. Al món, doncs, no hi havia cap crisi, i si és que hi era, aquesta mai no ens podia afectar a nosaltres, els espanyols, als habitants de la vuitena potència mundial, als posseïdors d’un sistema financer meravellós que no podia fer aigües. Però –en expressió feliç de Berna González Harbour, “l’infern del dèficit va canviar la percepció del despropòsit, i quan aquest va esclatar, la màquina de cometre errors amb prou feines havia començat encara”.

En efecte, Zapatero seguí negant la crisi, va decidir apostant per la despesa (havíem de refer rotondes a tot el país) i va creure que, fent créixer el dispendi, però deixant inalterable el patró del creixement, resoldria el problema. Òbviament, res no va resoldre, i amb l’Estat a punt de fer fallida, es va veure forçat a canviar de política i fer el que les autoritats monetàries supranacionals li van imposar. I ell va fer el canvi com qui gira una calça, amb el mateix somriure als llavis, com si res no hagués succeït.

Però ja era tard, perquè de sobte ens hem adonat que teníem gairebé cinc milions d’aturats, que el quaranta-cinc per cent dels joves no tenien perspectives de feina i que els sous de moltes famílies no arribaven a final de més. Però -això sí!- teníem el país ple d’aeroports (alguns que no podem pagar, i d’altres on els avions mai no arribaran perquè no hi ha tràfec suficient per a fer-los rendibles), i érem –això també!- la primera potència mundial en xarxa de trens AVE, encara que anàvem molt més enrere pel que fa al número de viatgers. I descobríem també que, tot i gaudir d’un gran sistema financer, les Caixes i alguns bancs feien aigua.

I no és només això: avui, la majoria d’ajuntaments, de consells insulars, de diputacions i de governs autònoms estan en situació teòrica de concurs d’acreedors. Ho hem vist fa uns mesos a Catalunya, quan el govern convergent d’Artur Mas ha confessat que no hi havia altra camí que el dels retalls. Doncs bé, aquest és el panorama que, sens dubte, es trobaran els nous edils quan prenguin possessió de les seves poltrones. És per això que, en aquestes circumstàncies, no els podem, sinó, desitjar-los molta sort.

Parlava diumenge passat dels arguments que poden justificar la violació de la sobirania nacional tot referint-me a Líbia (un cas d’intervenció clara, però amb cauteles, pel fet que els interventors no posen peu sobre el sòl libi), i també a Síria (on no s’ha decidit intervenir), però tinc la impressió que molts dels meus lectors, sobretot els qui s’interessen per la política internacional, en llegint el títol de l’article, es devien pensar que em referiria a l’acció bèl·lica (o simplement militar) que els nord-americans han dut a terme al Pakistan per matar Osama Bin Laden.

Ja sé que parlar d’aquesta qüestió comportarà inevitablement opinions favorables i contràries alhora, perquè no deixa de ser una matèria controvertida per diverses raons: en primer lloc, per haver decidit executar una persona –encara que aquesta sigui un assassí- sense detenir-lo primer ni ser sotmès al judici d’un tribunal. I en segon terme, perquè l’operació militar, preparada minuciosament des de la Casa Blanca, es va dur a terme en un territori subjecte a la sobirania d’un Estat, Pakistan, sense la prèvia autorització d’aquest.

D’espatlles al general Pervez Kayani, que no es va témer dels fets fins al moment en què el raid era ja pràcticament enllestit –l’exèrcit pakistanès va arribar a Abbottabad quan les Navy Seals ja havien partit-, l’operació militar va ser preparada curosament i seguida en directe pels dirigents nord-americans (Obama i Clinton al capdavant), se suposa que amb un ai! al cor perquè el risc de fracàs era enorme. Però no va fracassar. Ben al contrari, va ser un èxit, ja que, en qüestió de poques hores, el criminal més cercat del món era mort (puc dir assassinat?, hauria de dir executat?), el cadàver pujat als helicòpters, dut a bord d’un cuirassat i llençat posteriorment a l’oceà.

Aquests fets són d’una importància tan gran que transcendeixen, sens dubte, el debat de si és just o no violar la sobirania d’un Estat per dur-los a terme, i ens du a un altre debat d’ordre ètic presidit per una pregunta inevitable: És acceptable matar un home (en aquest cas un reconegut criminal, líder i incitador de milers de morts, responsable últim dels estralls de l’11 de setembre de 2001) sense un judici previ?

Més enllà de les reaccions populars, normalment viscerals i poc meditades, han estat moltes les persones de criteri que s’han pronunciat sobre aquesta qüestió. Val a dir que amb resultats absolutament contradictoris. Per a Maureen Dowd, una periodista crítica amb els republicans, que col·labora al New York Times i va ser premi Pulitzer el 1999, l’actuació nord-americana ha estat impecable. El seu raonament és aquest: “Que ningú no em parli de calma. Després d’una tragèdia, és impossible. No, el que jo vull és el record, la justícia, la venjança. Quan es tracta d’un assassí que es vantava d’haver reduït a cendres milers d’americans i desitjava matar-ne d’altres, aquesta em sembla l’única reacció civilitzada i moralment sana. Nosaltres hem celebrat una de les poques victòries incontestables que hem obtingut en el pla militar des de feia molt de temps, un èxit que ens ha donat el sentiment de ser novament americans –intel·ligents i forts, capaços de retrobar els nostres enemics i de fer-los pagar”.

He volgut copiar la frase sencera perquè en aquesta hi ha alguna cosa més que un judici moral. Hi ha, al meu entendre, una definició del que, per a Maureen Dowd, són –o haurien de ser- els nord-americans (visió que, per ella mateixa, demanaria un altre debat). Reconduïm, però, només, l’anàlisi a la primera part de la frase, quan Dowd uneix “record, justícia i venjança” en un mateix objectiu. I en aquest sentit res no he d’oposar a la unió entre record i justícia; tanmateix, em costa d’unir justícia i venjança, perquè aquests són dos conceptes que un tribunal mai no podria aplicar de manera sistemàtica i complementària.

Més prudent –però igualment satisfet de l’operació- es mostrava el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, el qual va declarar que se sentia “del tot alleujat” per la mort del líder d’Al-Qaeda, mentre que, des d’altres posicions ideològiques, Kenneth Roth, director executiu de l’ONG Human Rigts Watch, afirmava: “Ban Ki-moon s’equivoca sobre Osama Bin Laden. Per molt que fos justificat, no és fer justícia matar sense procés ni condemna”. Afirmació que ens duria també a distingir –i no és fàcil- entre “el que és just” i “el que és justificat”, qüestió, però, en la què ara no puc ni vull entrar.

No és la meva intenció, per tant, dirimir sobre una actuació que, des del punt de vista ètic, em sembla molt criticable (a mi, les celebracions per la mort de Bin Laden davant la Casa Blanca em van semblar tan irracionals i perilloses com les que vam veure per televisió després dels atemptats de l’11-S en diversos països musulmans), acció, doncs, que, criticable des del punt de vista ètic, els nord-americans -Obama el primer- han considerat, però, un gran èxit polític.

Tanmateix, amb aquesta actuació militar no penso que s’hagi fet justícia (matar un home de la manera que ells ho han fet mai no és fer justícia), ni penso tampoc que, sense Ossaba Bin Laden, els nord-americans hagin aconseguit que el món sigui més segur. Això sí, hauran venjat la mort de moltes persones, eliminat un criminal i, probablement, afavorit la reelecció d’Obama, perquè, segons podem veure, als Estats Units d’Amèrica, el prestigi polític no s’adquireix ampliant la seguretat social als més desfavorits, sinó fent accions perquè els ciutadans recobrin l’orgull de sentir-se americans. O com diu Maureen Dowd, l’orgull de sentir-se homes intel·ligents, forts i capaços de retrobar els seus enemics per fer-los pagar les culpes.

Per últim, si només parlem de política i no d’ètica –que és del que jo em proposava (encara que sempre em costi deslligar els dos conceptes)- diguem també que l’eliminació d’Osama Bin Laden ha cavat una fossa entre el Poble del Pakistan i el seu exèrcit, i això és bo per a la democràcia en aquell país. Perquè els pakistanesos, molt crítics pel que fa al rol de la jerarquia militar, es demanen avui si els militars sabien que l’home més cercat del planeta vivia a Abbottabad, a només un quilòmetre de l’Acadèmia militar de Kahul. I això perquè, si ho sabien, malament, ja que això comporta una col·laboració amb el terrorisme; i si no ho sabien, doncs encara pitjor, perquè revela una seva gran incompetència.

El 27 de març vaig publicar un article, “Master and commander”, molt crític amb la intervenció internacional a Líbia, que va provocar una disparitat d’opinions, com d’altra banda és normal quan un pren posició respecte de decisions polítiques tan complexes com la d’intervenir militarment en un país sobirà. Avui retornaré sobre la qüestió, no tant per reivindicar el meu criteri d’aleshores, crític amb la resolució 1973 de l’ONU i amb la posició de França i Gran Bretanya, especialment, com per observar la dificultat que tenen els Estats de mantenir un mínim de coherència a l’hora de prendre aquesta mena de decisions.

En realitat, les grans decisions que es prenen en aquest camp venen emparades per dos punts de vista contradictoris: el primer diu que la sobirania dels Estats és intangible i que, per tant, no s’ha d’intentar mai “forçar-la”, per nobles que siguin les motivacions en joc. El segon, en canvi, creu que una posició tan radical no és acceptable i que la sobirania no és un dret absolut que impedeixi la seva violació, sobretot quan hi ha el perill d’una greu de transgressió dels drets humans.

Mentre els criteris que sostenen el primer punt de vista són contundents (el resultat de la violació de la sobirania és sempre negatiu, ja que una infracció del principi de no intervenció en provoca inevitablement d’altres, fins al punt que els problemes que genera sempre són superiors als que resol), el criteris que argüeixen els partidaris de la segon punt de vista solen ser més vagues i poden variar segons el cas. D’aquesta variabilitat no hem de deduir, però, forçosament una arbitrarietat a l’hora de decidir, ja que aquest darrer punt de vista ha de comportar necessàriament una valoració seriosa i responsable dels fets que determinen la intervenció.

Els partidaris d’aquest segon criteri d’actuació en matèria de política internacional entenen, per tant, que la decisió d’intervenir violant la sobirania d’un Estat no es regeix per normes immutables sinó que s’han d’avaluar en cada cas les situacions, ja que cadascuna d’aquestes és particular i, per tant, exigeix una resposta particularitzada. Això fa que, accions que s’assemblen, puguin tenir respostes diferents, fins i tot antagòniques.

Contràriament al que podrien pensar alguns dels meus lectors (sobretot arran de l’esmentat article del 27 de març), no sóc partidari del primer punt de vista sinó del segon. Jo també crec que cada situació exigeix d’una resposta particular i no considero, per tant, la sobirania nacional com un dret intangible (encara que sí l’entenc com un dret fonamental que, en principi, s’ha de respectar). Ara bé, del que no hi ha dubte és que, a l’hora d’optar per aquest darrer punt de vista, correm el perill de caure en la incoherència i de tractar els problemes derivats de la política internacional amb dues vares d’amidar. I això sí que és criticable.

De fet, no cal anar gaire lluny per observar com, durant les darreres setmanes, els actors internacionals estan actuant sense una lògica aparent. En efecte, mentre que, a Líbia, emissaris de la comunitat internacional, amb el suport de països àrabs, fan costat als opositors del dictador Gaddafi, a Bahrein, l’Aràbia Saudita, amb d’altres monarquies del Golf, ha asfixiat l’oposició sense que els països accidentals s’indignessin, per no dir que ho han fet amb el seu acord tàcit. Al Iemen, en canvi, aquestes mateixes monarquies han intentat que es produís un canvi de poder controlat, maldant perquè el president partís alhora que tractaven d’impedir que l’oposició islamista acabés imposant-se. Aquest cop, l’Occident tampoc no ha dit res i ha actuat amb una completa indiferència.

I què hem de dir de la Síria de Bachar El-Assad? En vaig parlar el passat 17 d’abril, i he de tornar-hi perquè, mentre en aquest Estat la violència de la repressió s’intensifica, ningú no sembla que reclami vertaderament una intervenció.

Després que el president silenciés qualsevol mena de canvi polític en el discurs del passat 30 de març, el dia 1 d’abril, a la sortida de la pregària del divendres, deu manifestants van ser morts a Douma, un barri dels afores de Damasc. El 8 d’abril, davant el seguici de manifestacions, el president ordenà a les forces de seguretat que disparessin i aquestes van provocar desenes de morts a tot el país. El 13 d’abril, la protesta s’escampà fins a Alep, i el 15 d’abril, els manifestats hostils al règim es van concentrar per primer cop a Damasc. Davant això, Bachar El-Assad va aixecar, el 21 d’abril, l’estat d’estat d’excepció que regia a Síria des del 1963.

Però això no va ser suficient per ofegar la protesta massiva d’una gent que, pels carrers de la mítica Damasc, cridaven –com abans ho havien fet els manifestants de Tunis, de Líbia o d’Egipte- “Ni salafistes (1) ni Germans musulmans (2). Nosaltres volem la llibertat”. Això fins al punt que, el divendres 22 d’abril, la major part de les grans ciutats sirianes van ser objecte de manifestacions.

El 23, Barack Obama, condemnà les violències del règim sirià, crítica que també va fer la gran majoria de líders europeus. El 26 d’abril, es comptaven ja 400 morts a tot el país, i el 27 d’abril, al Consell de Seguretat de l’ONU, Rússia i Xina bloquejaren un projecte de resolució que condemnava el règim d’El-Assad. A finals d’abril, una sagnant repressió es va abatre sobre els insurgents que obligà a milers de sirians de fugir en direcció al Líban i a Jordània.

Aquesta darrera setmana, Bachar-El Assad ha intensificat la repressió mentre la Unió Europea embargava els bens d’un germà del president de Síria però sense prendre cap determinació sobre els béns d’aquest en el continent europeu.

I jo em demano: és suficient que culpem Rússia i Xina de la no intervenció a Síria? Formalment, sí; però no en el fons. Rússia i Xina han servit aquest cop de paraigües als nord-americans i a les grans potències europees que s’han vist alleugides en saber que la seva teoria de la intervenció –aplicada tan lleugerament a Líbia (sense resultats encara definitius, però que ha provocat ja un seguici de morts i de destruccions d’edificis)- aquest cop no seria aplicable a la Síria de Bachar El-Assad.

—————————-

(1) Els salafistes pretenen trobar una via de modernització que sigui, però, específicament islàmica.
(2) La ideologia dels germans musulmans està basada en l’establiment d’un estat islàmic basat en la Xaria (llei islàmica).