La Síria de Bachar El-Assad

by

El redreçament democràtic de Costa d’Ivori és aquesta setmana una bona notícia, tot i les grans incògnites que presenta el futur govern d’Ouattara, que no es pot recolzar en cap institució atès el buit institucional que ha deixat el deposat Gbagbo. Cal també tenir en compte les dificultats que tindrà per fer-se amb un país dividit un cop les tropes franceses i de l’ONU es retirin. Però avui no em vull referir a Costa d’Ivori ni a Líbia sinó a Síria, un país governat dictatorialment, on qualsevol tipus de revolta és avortada mentre el món occidental i les institucions internacionals no fan gaire cosa per impedir la política de terror que du a terme Bachar El-Assad.

De fet, la sang dels sirians ha corregut ben sovint després de les matances col·lectives durant els trenta anys del règim de Hafez El-Assad (1970-2000). I no ens és sorprèn tampoc de veure Bachar El-Assad (l’hereu d’aquesta espècie de república hereditària) com reprèn l’herència sagnat del seu pare amb la mateixa barbàrie. Els darrers esdeveniments han succeït molt recentment a la província i a la ciutat de Daraa, de 85.000 habitants.

Després dels enfrontaments en senyal de protesta que es van cobrar 26 víctimes el passat divendres 8.04.11, foc de les forces de seguretat van fer almenys tres morts i ferits diumenge 10.04.11 a la ciutat costanera de Baniyas, perquè el règim sirià està decidit a acabar amb el moviment de protesta. Darrerament, armes de foc pesat s’han escoltat també en aquesta ciutat, situada al nord-oest, on el govern sirià ha enviat reforços per reprimir les manifestacions. Allí, les forces de seguretat van obrir foc al barri sunnita de Ras al-nabe, fent almenys tres morts i dotze ferits, segons dos testimonis oculars. «És una massacre –han dit-, hi ha franctiradors que disparen a matar».

A Síria (Estat que té frontera amb Turquia, Iraq, Jordània, Israel i Líban i gaudeix de la protecció d’Iran), l’estat d’excepció és vigent des del cop d’estat militar del 8 de març de 1963. Aquest estat d’excepció implica el control de les correspondències privades i dels diaris; l’evacuació o isolació de determinades regions; la limitació d’horaris d’obertura o de tancament dels llocs públics; la confiscació d’immobles o de mobles quan sigui precís; la restricció de la llibertat de reunió, de residència i de moviments; l’autorització per obrir un procediment civil o penal a qualsevol persona, etc., de manera que el president sirià gaudeix d’un poder absolut que ha reemplaçat i ha assumit de fet tots els poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Allí, les forces del règim es mostren unides al crit col·lectiu de «Déu! Síria! Bachar! Això és tot!» i actuen a partir d’un missatge clar del seu líder, que va donar ordre als serveis de seguretat de disparar contra els manifestats a Daraa (24.03.11) i a les unitats especials d’atacar una vella mesquita (teniu en compte que el partit Baas d’El-Assad –el mateix de Saddam Hussein- és de concepció laica) i sembrà la mort entre els seus murs.

De moment, la Unió Europea ha demanat a Damasc que aturi la violència contra els manifestants i ha convidat Bachar El-Assad a iniciar les reformes. Però no ha fet res més. Prou problemes tenen Sarkozy i Cameron fent múscul a Líbia per haver enfrontar-se ara a un aliat de l’Iran. Tanmateix, l’esperança en aquest país –com també a Líbia, a Tunísia, al Marroc, a Egipte o al Iemen- s’ha de trobar dins el mateix país, en aquests joves compromesos amb la llibertat que, en el crit tradicional que he citat més amunt, substitueixen «Bachar!» per «Llibertat!»

L’opositor Sobhi Hadidi està convençut que la llibertat ha de ser una conquesta dels sirians i pensa que Bachar El-Assat ha clavat ja tres claus sobre el que ha de ser el taüt d’un règim que, més prest o més tard, està destinat a caure:

El primer d’aquests és l’afirmació que les revoltes han estat provocades per «infiltrats» o per «agents» d’altres potències, afirmació feta davant un Parlament que feia enrogir de vergonya només de veure’l per televisió, el qual ha justificat la repressió per tal d’eradicar la revolta.

El segon clau és la decisió d’atacar una mesquita on s’havien refugiat ferits i ciutadans desarmats que no podien fer cap mal a les unitats militars que envoltaven l’edifici (Hafez El-Assad mai no s’hi havia atrevit) . Afegint la humiliació a l’atac, perquè les càmeres del poder han filmat dins la mesquita diners i armes que els infiltrats haurien rebut de l’estranger (quan el més raonable és que tot sigui un muntatge del règim).

El tercer clau és el menyspreu de tota memòria col·lectiva del poble sirià, com ho demostra el fet d’escollir el general Rustom Ghazali (cap dels serveis d’intel·ligència) com a mediador amb els ciutadans de Daraa. I mentre aquest mediador (un dels pitjors agents de la tirania) exercia les seves funcions de mediació, les unitats especials rebien l’ordre d’encerclar la ciutat, de tallar l’electricitat, el telèfon i Internet, i de cometre una matança dins la mesquina Al-Omari.

L’esperança ha brollar del cor dels mateixos sirians, d’aquells que, a diferència dels parlamentaris venuts en cos i ànima al règim, creuen en la llibertat. No hi ha cap raó perquè les revoltes es produeixin a d’altres països que tenien uns règims semblants i aquestes s’ofeguin a Síria, però molt em temo que, en aquest cas, la comunitat internacional no trobarà raons tan solvents com les que ha emprat per intervenir a la Líbia de Gadafi que, per cert, després de setmanes de lluita civil, amb gran implicació internacional que, per cert, em sembla que ha anat molt més enllà del que ordenava la resolució de l’ONU, és encara en el poder.

Anuncis

%d bloggers like this: