Els sistemes democràtics no es poden imposar

by

La caiguda d’alguns règims autocràtics com el de Tunísia i Egipte, i l’impasse que viu ara el món occidental amb la guerra civil desplegada a Líbia, posen de manifest l’erràtica (potser seria més adient titllar-la d’hipòcrita) política seguida per la Unió Europea i pels Estats Units respecte dels dictadors que han presidit aquests estats durant dècades, els quals han considerat com a garants de la llibertat, sense que, fins avui, els nostres representants democràtics haguessin denunciat (encara que tots ho sabien) què hi alenava, darrera de personatges com Mubarak (Egipte), Ben Alí (Tunísia), Buteflika (Algèria) o Gadafi (Líbia), als què potser hauríem d’afegir també Mohammed V (Marroc), si és que no ens volem moure de la ribera sud del Mediterrani.

El fet és, però, que les revoltes internes −les primeres grans revolucions del segle XXI− han fet saltar pels aires aquesta política hipòcrita, i com deia un editorial de The Economist fa uns dies, “els qui han acceptat de considerar els membres del clan Gadafi com els garants dels drets de l’home, han esdevinguts víctimes de la seva cobdícia, com ho seran un dia tots aquests juristes, aquests banquers, aquest especialistes de les relacions públiques que avalen els oligarques russos amb les mans tacades de sang”.

Dit això, molta gent es demana si nosaltres, els occidentals, hauríem d’intervenir o no en aquests estats (fonamentalment a Líbia, on la guerra civil és viva), no sols per ajudar a la pacificació del país, sinó també per col·laborar en la instauració d’un sistema democràtic. En aquest sentit, la secretària d’Estat Hillary Clinton ha fet unes declaracions que apuntaven aquesta possibilitat que, tanmateix, no s’ha dut a terme.

Entenc que, sense cap necessitat de seguir les polítiques hipòcrites que hem dut a terme fins ara, una intervenció militar occidental en les crisis que s’estan produint en els estats autocràtics del nord d’Àfrica (crisis que es poden estendre també a d’altres repúbliques hereditàries, com per exemple Síria o el Iemen del Nord) no és recomanable. Les democràcies no es poden imposar per decret i, encara menys, per la força. El darrers exemples més flagrants que ens revelen la bondat d’aquesta afirmació són les intervencions bèl·liques a l’Afganistan (feta amb l’aquiescència de l’ONU) i de l’Iraq (en aquest cas per decisió unilateral), on haurem d’acabar constatant que res no s’ha resolt amb unes intervencions bèl·liques contra el règim dels talibans i contra les hosts de Saddam Hussein. Aquestes intervencions armades han causat milers de morts, tant dels intervinguts com dels intervinents, sense que s’hagin pacificat el països ni s’hagin tampoc creat unes estructures polítiques que responguin als principis bàsics que qualsevol règim democràtic exigeix.

Els països occidentals poden, doncs, desplegar la seva actuació en els camps de l’ajuda humanitària o del desenvolupament econòmic i social d’aquests països, poden pressionar en els organismes internacionals, poden prendre mesures de boicot (que sovint perjudiquen més a la gent que als dictadors) i poden actuar en el camp diplomàtic (és la decisió de França i del Regne Unit de reconèixer com a interlocutors els rebels de Líbia, decisió que hauria estat molt més efectiva d’haver estat presa per la Unió Europea), però no poden mai pretendre imposar-los un règim per la força de les armes, per molt que considerem que, només en democràcia es poden desplegar la justícia i les llibertats. I això perquè el resultat d’aquestes intervencions sol acabar, en el millor dels casos, en una mena de nous protectorats, de nous models de colonització, que són també incompatibles amb l’autogovern i amb l’exercici de les llibertats que es pretenen instaurar.

És dur haver d’acceptar que hàgim de restar impassibles des del punt de vista de la intervenció político-militar (que no vol dir que hàgim de restar passius diplomàticament) davant de conflagracions bèl·liques de caràcter civil com, per exemple, la que s’està produint a Líbia, o fins i tot en d’altres més pacífiques, com les d’Egipte o Tunísia), però aquesta és, em sembla, l’única manera de col·laborar.

A la democràcia només s’hi arriba pel propi esforç i pel propi convenciment, i s’hi arriba quan al si de la realitat social, política i econòmica del país s’han produït els canvis suficients per fer d’aquesta una societat madura, que sigui capaç d’assumir per ella mateixa que només mitjançant el diàleg i amb l’acceptació dels governs que sorgeixen d’unes eleccions democràtiques ens podem governar.

També Espanya va dirimir en una sagnant guerra civil les diferències sorgides entre una dreta feixista i una esquerra comunista o anarquista que –tant l’una com l’altra- eren incapaces de conviure en un règim de llibertats. L’any 1936, els demòcrates espanyols (que n’hi havia) havien quedat pràcticament anul·lats per uns polítics que no entenien de diàlegs i que pretenien excloure “l’altre” del marc democràtic. De poc hauria servit que les potències occidentals democràtiques haguessin intervingut en el nostre país. Això hauria servit, probablement, per augmentar encara l’abast de la guerra. Perquè, en el fons, érem nosaltres, els espanyols, que no acceptàvem la democràcia. Érem els uns i els altres que volíem imposar als altres i als uns, en forma de “trágala”, la nostra manera de pensar. A manca d’aquest esperit democràtic vam haver de suportar tres anys de guerra i quaranta de dictadura fins que la societat espanyola va ser capaç, per ella mateixa, d’entendre i d’acceptar que, només des de la democràcia, es pot construir la llibertat.

Per això dic que no podem intervenir militarment en aquests països que lluiten per trobar el camí de la llibertat i de la democràcia. La nostra ajuda ha de ser, per tant, de suport als demòcrates i de tipus humanitari, però no hem de caure mai en la temptació de creure que podem imposar-los un sistema de llibertats. Són ells que hi ha d’arribar, i ho han de fer per les seves pròpies forces.

Anuncis

%d bloggers like this: