Master and Commander

by

La reacció de d’Occident a la crisi de Líbia i el posicionament de la França de Sarkozy que s’ha erigit en “master and commander” de l’ “Operació a l’alba de l’odissea” sembla que em deixava amb el cul a l’aire, com se sol dir vulgarment, perquè el meu criteri era que no era aconsellable d’intervenir militarment a Líbia si no es tractava d’una operació estrictament humanitària.

Tanmateix, no estic molt segur d’haver de variar el meu criteri (ja sé que minoritari, atès que fins i tot el parlament espanyol ha donat suport a la iniciativa que comporta la complicitat d’Espanya en l’operació). De fet, França ha tret pit, encara que han estat els Estats Units els qui han disparat els coets Tomahawk des dels portaavions situats en el Mediterrani. I no crec que canviï molt la situació amb l’acord pres dijous passat, després de sis reunions, que l’OTAN prendrà el control de l’espai aeri. De fet, Sarkozy ha dit que la decisió política ha de correspondre als Estats que intervenen en l’operació, i això significa que, en aquest cas, estarem davant una estructura de doble comandament.

A Líbia s’ha actuat, és cert, partint d’una aprovació de l’ONU. En aquest sentit, doncs, s’ha actuat d’acord amb la legalitat internacional, cosa que no va succeir en la intervenció a l’Iraq. Ara bé, l’acord de les Nacions Unides és molt dubtós que empari tot el foc que s’ha fet, que, anant molt més enllà del que podria ser la defensa d’una zona d’exclusió aèria per evitar que Gadafi bombardegés els seus adversaris polítics i la població civil.

Què empara, però, la resolució 1973 del Consell de seguretat de l’ONU, quan anuncia la necessitat de “protegir les poblacions i les zones civils d’amenaces d’atac” ? Empara la força bèl·lica fins al punt de convertir Gadafi (i els seus) en l’objectiu? Aquest sembla, però, el criteri dels britànics de dos ministres britànics, el d’afers estrangers, William Hague, i el de Defensa, Liam Fox, els quals han deixat entendre que apuntar directament contra Gadafi amb un atac militar és una “possibilitat”, ja que l’objectiu és “aquell que mata civils”.

Obama, més caut, va dir des de Xile el passat dilluns que Gadafi ha de partir, però no va entrar directament en una qüestió militar que presenta tants interrogants que, fins i tot el secretari de Defensa, Robert Gates, ha reconegut que “seria imprudent que establíssim objectius que no poguéssim aconseguir”.

D’altra banda, cal recordar que el cap de la Lliga àrab, Amr Moussa, ha exhortat els països de la coalició a respectar més estrictament el contingut de la resolució de l’ONU. “El que està esdevenint a Líbia -ha dit- difereix del que havíem cregut en recolzar la imposició d’una zona d’exclusió aèria. El seu objectiu era protegir la població civil, no bombardejar més objectius civils”.

Aquesta és la causa per la qual els vint-i-dos Estats membres de la Lliga Àrab, que van suspendre Líbia arran de la repressió dels soldats del coronel Gadafi contra els combatents rebels que reclamaven la llibertat, i que van donar suport a la creació d’una zona d’exclusió aèria per impedir els atacs sobre Bengasi i el sector en mans dels rebels, hagin, finalment, condemnat la intervenció armada occidental.

Segons aquesta organització regional, amb seu a la plaça Tahrir del Caire, la resolució 1973 sobre la protecció de civils no autoritza cap invasió militar. De fet, Alemanya es va abstenir en el Consell de Seguretat perquè no va veure clar en què consistiria l’operació, com dubto que la tinguin clara els que la duen a terme. Amb els bombardeig sembla que hàgim debilitat molt les forces de Gadafi (sense eliminar-lo). Què és, doncs, el que ens queda per fer? Seguir bombardejant per tal que siguin els rebels els que l’eliminin? És aquest l’objectiu final?

Desenganyem-nos, a Líbia s’ha declarat una guerra civil en tota regla: lluiten un sàtrapa i uns rebels que diuen (o diem que diuen) que volen instaurar la democràcia, però que no sabem qui són ni què pretenen exactament, ni si són capaços d’estructurar un Estat democràtic de dret. Tanmateix, nosaltres, els occidentals, hem decidit que els volem donar suport perquè considerem avui prioritari per als nostres interessos que Gadafi (que hem protegit i venerat quan ens convenia) desaparegui. I la resolució de l’ONU ens serveix de salconduit.

Però és aquest el camí? Ajudarem d’aquesta manera a construir una nova democràcia? Ho dubto. I sembla mentida que hàgim oblidat tan ràpidament què han significat les darreres incursions occidentals en l’àrea musulmana. En un article publicat a La Vanguardia, Antoni Puigvert es demanava si podem garantir que a l’Afganistan i a l’Iraq hi ha menys patiment avui que ahir. I responia: “Allà no hi ha ara pau, ni integritat, ni per descomptat democràcia. Cada vegada que tornem a intervenir amb les armes en el vesper d’Orient compliquem més el nus que va començar, per la nostra part, amb l’arribada de Napoleó a Egipte. Des de llavors, cada intervenció occidental ha afegit un embolic més al nus.”

En aquest mateix article al·ludia a una qüestió a la què també jo feia menció fa quinze dies. I si jo em referia a la guerra civil espanyola, ell anava més enllà. Retrocedia fins a la revolució francesa: “¿Hem oblidat –es demanava- que la revolució francesa, origen remot dels drets humans i de la democràcia europea, va donar pas a la destrucció, el terror, la tirania, les guerres de Napoleó i, finalment, després de milions de morts, lentament, cap al que ara anomenem democràcia? ¿No seria millor deixar que ells avancessin a la seva manera, repetint o no les nostres convulsions històriques, en lloc de donar classes de democràcia a cop de Tomahawk?”

Aquest és també el meu criteri, certament minoritari pel que veig després d’escoltar el debat que hi ha hagut al parlament espanyol sobre la qüestió. Que hipòcrita m’ha semblat, però, la posició majoritària! Tota farcida d’arguments “humanitaris” -això sí!- que no se sostindrien només que els demanessis per què, doncs, si és com ells diuen, no vam intervenir en tants i tants genocidis que al món s’han donat. Per què ens vam mantenir amb els braços creuats a les matances de civils que van tenir lloc a Uganda, al Sudan o al Zaire? Més proper encara: per què no actuem en defensa dels ciutadans palestins de Gaza que viuen cada dia mancats dels més elementals drets humans?

Només els portaveus d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Gallec m’han semblat que parlaven dient la veritat. I això que no coincideixo amb la seva ideologia.

Anuncis

%d bloggers like this: