El règim nazi va prohibir l’Art Modern, que va condemnar per degenerat. D’acord amb la seva ideologia, l’art s’havia desviat de la norma prescrita, de la bellesa clàssica. I per això mateix, els artistes d’avantguarda alemanys eren considerats enemics de l’Estat i també una amenaça a la nació alemanya. De fet, molts van haver de marxar a l’exili i allí van perdre la seva reputació i, també, la credibilitat. I tan arrelada era aquesta idea entre els nacionalsocialistes, que, el 1937, van organitzar una exposició difamatòria, Entartete Kunst (art degenerat), a Munic, que posteriorment va viatjar a onze ciutats d’Alemanya i Àustria. El programa va ser concebut com una condemna oficial de l’Art Modern i va incloure més de 650 pintures, escultures, gravats i llibres de les col·leccions de trenta-dos museus alemanys.
El mateix comença a succeir avui a l’Egipte del president Mohamed Morsi on els Germans Musulmans i, especialment, els portaveus més destacats del moviment salafista, han iniciat una companya, no ja contra l’Art Modern, sinó contra tots els artistes en general, comprenent-hi els escriptors i, en definitiva, tots els qui treballen per la cultura des de la llibertat.
Els menys radicals dels islamistes estarien disposats a acceptar “l’art que té un bon sentit” (naturalment que reservant-se ells el dret a definir quin és aquest), però un corrent cada cop més ample entén que l’expressió artística (de la naturalesa que sigui) és una forma d’occidentalització que encoratja els valors contraris a la tradició islamista del país. I això fa que els artistes siguin atacats pels líders religiosos i abordats sovint enmig del carrer, on els partidaris dels Germans Musulmans actuen molts cops amb impunitat.
Naturalment, des del punt de vista dels artistes, els límits que imposen els religiosos són un atac contra les llibertats arrabassades després de la revolució de 2011. I no tan sols això, perquè són també, una escomesa inacceptable contra la identitat cultural del país.
Ara fa un any, un cop va ser elegit el primer parlament democràtic, format amb un 70 per cent d’islamistes, milers d’artistes van convergir vers l’òpera del Caire per demanar al primer ministre elegit que respectés la llibertat d’expressió. No va servir de gaire aquesta exigència, perquè les tensions s’han produït des del primer moment.
Fa un parell de setmanes, el portaveu del moviment salafista Abdel Moneim Al-Shahat, va titllar d’infidel Naguib Mahfouz (premi Nobel de literatura el 1988) i declarà tot seguit que els seus llibres encoratjaven l’ateisme i l’homosexualitat. Més esperpèntic encara: Al-Shahat es va referir també a les construccions de l’època dels faraons dient que aquestes promouen una cultura que no honora el Déu vertader, i declarà que la democràcia era un pecat. De manera que promulgà tot seguit una fatwa cridant a destruir l’esfinx i les piràmides de Gizeh. I poca broma, perquè fa 12 anys, el Mul·là Omar, que va ser el líder dels talibans de l’Afganistan i dirigent de facto d’aquest país entre els anys 1996 i 2001, va fer destruir els Budes de Bamian, que la Unesco havia declarat Patrimoni de la Humanitat.
Darrerament, predicadors islamistes han atacat públicament la immoralitat de certs artistes egipcis. Per bé que, encara no fa un més, l’actriu Elham Shahin ha guanyat el procés que havia posat en marxa contra el xeic Abdallah Badr, el qual, després d’un programa de televisió, la va insultar, com també a d’altres actrius i realitzadors, alhora que declarava que estava maleïda que i no entraria mai al paradís per immoral.
Aquest fet –i la possibilitat que l’actriu insultada pogués anar als Tribunals i guanyés el plet- ens serveix encara d’esperança –la primavera, per tant, no s’ha esvaït del tot-, perquè el xeic Abdallah Badr ha estat condemnat a un any de presó i a pagar una multa de 2.300 euros. Tanmateix, ens obliga també a contemplar el perill d’una islamització que pot acabar malmetent les esperances (en gran part frustrades) que va provocar la revolta democràtica de 2011, amb les grans manifestacions de la plaça Tahrir i el derrocament de Mubarak.
Mohamed Morsi neda entre dues aigües, perquè fa uns mesos va acceptar de trobar-se amb un grup d’artistes al palau presidencial d’El Caire. A la sortida, el president va declarar als artistes que el seu treball comptava per a l’Estat, i que la cultura era un dels pilars d’Egipte. Però la reacció no es va fer esperar i nombrosos líders islamistes han criticat aquesta aproximació de Morsi als “pecadors” fins al punt que, segons he pogut llegir en una la crònica d’un periodista egipci en el portal d’un diari francès, el xeic Wagdi Ghoneim ha penjat un vídeo a You Tube (que no he trobat) sota un títol que formula amb una pregunta: “És art, això?”. No cal dir que és negativa la resposta que se’n dedueix, segons ens explica Rowan El Shimi (que així es diu el periodista). I els atacs d’aquest xeic no acaben aquí, ja que ha acusat el president Morsi d’establir lligams amb els artistes immorals. No cal dir que aquest home proposa la sharia com a únic camí viable per al futur d’Egipte. En definitiva, que el país no es reguli per una constitució democràtica sinó per les lleis religioses de l’Islam.
Josep Maria Quintana 