Josep Maria Quintana

Sí, tal com l’hi dic: rebel·li’s! Perquè les grans decisions sorgeixen de la decepció, del desengany que et produeixen els teus, o els que, siguin o no els teus, administren allò que tu entens que és una cosa teva. I el port de Maó ho és. O ho hauria de ser, encara que, ja ho sé, la Constitució diu que… Déu meu, diu tantes coses la constitució!

Però cregui’m quan li confés que m’ha semblat ressuscitar en llegir el que vostè ha declarat: que “el Ayuntamiento debe liderar el plan del Puerto”, una afirmació que m’ha donat a entendre que, per molta vaselina que hagués posat fins ara a les seves declaracions (“La APB sabrá lo que hace”, “Tengo plena confiança en los estudios de la APB”, etc., etc.) , la paciència se li havia acabat. Benvolguda manca de paciència! “O felix culpa”, la que ha provocat una resposta tal! I quan parl de l’APB no cregui que em referesc a aquest tal senyor Urrutia que se’ns ha enviat del cel com si d’un nou papa es tractàs, sinó a tots els senyors Urrutia que ha conegut aquest ens, que més s’assembla a la cova d’Alí Babà que a una institució administrativa, es diguin Urrutia, Triay, Ramis d’Aireflor o Verger els seus capitostos,  per citar només aquells dels quals ara en tenc record.

Però el problema, senyora alcaldessa, no deriva dels Urrutia, sinó del sistema; el problema, cregui’m, és aquesta institució que existeix perquè –ja ho he dit- el port de Maó forma part dels “ports de l’Estat” i, per tant, això fa possible que uns senyors que se’ns imposen sembla que puguin actuar sense que el nostre Ajuntament hi pugui dir res. Ni sobre els amarraments, que fins els van donar “arbitràriament” (mai no han explicat el perquè)  a una societat presidida per un convicte que és a la presó després de fer-nos creure que era un empresari modèlic, ni sobre coses força més elementals, com els bancs de formigó, que no es feien malbé i, potser per això, els han substituït per uns de fusta que s’hi faran, després d’inundar mitja Menorca amb aquells bancs teòricament inservibles, però que tots hem pogut comprovar que serveixen, i bé. Ni tampoc sobre el dragat, com si aquest no afectés al nostre bé comú. I en dir bé comú em referesc no sols a l’ecologia, sinó també al comerç, i, per tant, a l’economia de la nostra ciutat.

Per això li deman que es rebel·li. I que proclami, ras i curt, que l’Ajuntament hi té cosa a dir, en tot el que fa referència al port. Sí o sí! Valenta. Tant com ho faria una independentista; ni que sigui per fer veure a tots els Urrutia de torn que no es pot acceptar que actuïn sempre d’esquena al que pensa i vol la societat de Maó; perquè els faci veure que no és cert que no volem dragar el port; el que no volem és fer-ho de qualsevol manera, com si la conseqüència de fer-ho malament no ens afectàs. I no es preocupi si ara se’ns amenaça des de l’APB que no vindran creuers de gran calat, perquè, com molt bé deia l’humorista Zaca, el que passa és que noltros els tenim ben calats, aquesta gent, vull dir els Urrutia i tutti quanti que han governat l’APB.

I ja que hi som posats, aprofitaré per demanar-li que també es rebel·li contra la política lingüística del govern, i se sumi  a les declaracions del conseller Bosch, quan diu que no coneix la “llengua balear”, i deixa ben clar que la nostra llengua és la catalana (l’Estatut dixit, ves per on!), la qual és una sola llengua, encara que siguin diverses les parles. Com succeeix a totes les llengües del món.

Sí, alcaldessa, sí, revolti’s contra les declaracions d’aquest delegat d’educació a Menorca del qual ho desconeixíem tot quan “el van fer cosa” (mai no li havíem sentit dir res, ni mai li havíem llegit res sobre la llengua) i del qual segurament no en sabrem res mai més quan el destitueixin, i que l’única missió del qual és dir amén-amèn als qui l’han nomenat, encara que resulti que els qui decideixen sobre la nostra llengua són persones que mai no parlen català (hi ha consellers del govern que dubto que en sàpiguen) o que, si hi parlen, ho fan a contra cor.

A més, desenganyi’s, senyora alcaldessa, respecte del futur de les famoses “modalitats” de la llengua que diuen defensar, perquè el que ells de veritat cerquen no és, com molt bé raonava una professora a les pàgines d’aquest diari, que diguem “idò” en tost (au, ja en té una, de modalitat!) de “doncs”, sinó que acabem dient “pues”, que és cap on la llengua forta i invasora ens encamina.

I li deman que es revolti, senyora alcaldessa, perquè si vostè i el seu ajuntament no protesten contra la política dels partidaris de “Sa llengo baleà” que tanta influència tenen sobre el nostre govern autonòmic, seran corresponsables de tot aquest enderrossall (vet-ne aquí una altra, de modalitat!) que ens caurà damunt. Ja que el pas següent, senyora alcaldessa, és afirmar –com va fer un “intel·lectual” il·lustre (li donaré, si vol, la citació en privat, per no ofendre el seu nom en públic)-, que “el menorquí no es pot escriure”, ja que no hi ha manera humana de trobar una grafia que transcrigui fonèticament la nostra “modalitat”. Vaja, com si els andalusos transcrivissin fonèticament la seva! O els madrilenys, o els val·lisoletans. Per això li dic que es revolti contra tota “aquesta gent que truca de matinada”. No sé si m’entén. Però del que estic segur és que els de “Sa llengo baleà” sí que m’entenen. I saben el que fan. En això –no s’enganyi- com els de l’APB.

En ocasió d’un debat que tingué lloc a Àustria sota el títol “Repensar Europa amb (o sense) religió”, la doctora brasilera Julia Mourao Permoser (Rio de Janeiro, 1980) donà una conferència a la universitat de Viena a la qual cità dos pensadors d’avui, el canadenc Charles Taylor, el qual afirma que vivim una “era secular”, i l’alemany Jürguen Habermas, que parla d’una “civilització postsecular”. Mourao creu que les dues tesis no són contradictòries. Taylor –explica Mourao- parla d’era secular perquè aquesta està marcada pel pluralisme i al seu si la religió no és determinant, ni políticament ni socialment, per a la participació a la vida política. Alhora, la civilització postsecular d’Habermas fa referència a una societat laica, però que té en compte la importància persistent de la religió. En aquest sentit, Habermas s’interessa per la manera com aquesta societat pot gestionar un pluralisme creixent –alhora religiós, cultural, ètnic i polític-, on tots els ciutadans, creients o no, i independentment de la seva religió, siguin tinguts en compte i plenament reconeguts.

Charles Taylor

Julia Mourao creu que és aquest el desafiament major del nostre temps: configurar l’esfera pública de manera que aquesta aculli tot el món amb el mateix respecte, sense que la gent sigui obligada a renunciar a aspectes determinants de la seva identitat o que els hagi de circumscriure a l’àmbit de la vida privada, però també sense que aquesta gent imposi als altres la seva concepció particularista de com s’ha de viure. Dit d’una altra manera: els ciutadans i la classe política han de partir del principi que nosaltres vivim en una societat plural, que ho serà cada dia més, i que això és una cosa bona. Per tant tots hem d’actuar en conseqüència.

Anem cap aquí?

Ho dubto, sobretot si contemplem els països musulmans on, tret de Turquia (que és, probablement, un exemple de síntesi entre una política fonamentada en postulats religiosos i un govern elegit democràticament que funciona), està per veure si els governs dels Germans Musulmans (pensem en Egipte o en Tunísia després de la primavera àrab) es comportaran més o menys com ho feien els governs europeus de la Democràcia Cristiana durant la postguerra o acabaran tenint serioses dificultats per adaptar els seus dogmes a les contingències quotidianes de la societat.

Si recordeu l’afer de les caricatures de Mahoma que va tenir lloc el 2006 com a conseqüència d’una publicació que féu una revista satírica danesa, tindreu present com les ambaixades de Dinamarca van ser atacades a tot el món musulmà i com la bandera del país va ser reiteradament cremada. Aleshores, dos bisbes danesos van recordar als seus fidels que aquestes banderes duien una creu, el símbol cristià per excel·lència, tot suggerint que cremar-les representava també un sacrilegi del mateix nivell que el produït per la publicació de les caricatures del Profeta. Tanmateix, aquestes declaracions no van ser escoltades, perquè el fons del problema tenia una altra dimensió: el que una societat occidental i liberal com la danesa mai no havia de posar traves a la llibertat d’expressió. Per tant, l’Estat no tenia dret d’intervenir, fins i tot quan l’exercici d’aquesta llibertat d’expressió –el cremar una bandera- pogués molestar a alguns ciutadans.

El paper del fet religiós

Acabem de veure dues actituds oposades davant una actuació que fereix les sensibilitats religioses, i això ens obliga a plantejar el paper del fet religiós sobre l’escena política, que, al meu entendre, es troba lligat a una qüestió fonamental: la de decidir el sistema de referència en el qual el món contemporani vol evolucionar.

Per poc que reflexionem sobre què ha estat el segle XX veurem que aquest s’ha recolzat fonamentalment en les ideologies, però avui –hem viscut ja una dotzena d’anys del segle XXI- sembla que aquestes no tinguin un paper substancial dins la societat, i això fa que, en molts casos –no, certament, als que m’he referit de Charles Taylor y de Jürguen Habermas- es vulgui retornar a models més tradicionals, que han estat els vigent durant els segles anteriors al XX. El resultat, doncs, del que avui podem observar és una mescla més aviat curiosa de principis que han dominat en èpoques on la identitat religiosa precedia i se sobreposava a la identitat nacional o ètnica.

Vull dir amb això que, de prosseguir aquest procés, les relacions entre els Estats del segle XXI s’assemblaran més a les del XIX que no a les del XX. Fonamentalment, perquè hem passat d’una influència força notable de les ideologies (la divisió del món Occidental en dos blocs ideològics n’era un exemple clar), a un retorn als principis d’una realpolitk clàssica. Però com les identitats, per fortes que semblin, s’erosionen perillosament mentre que, ben al contrari, la religió esdevé sovint una marca clara de la pertinença a una comunitat, això ens duu a una mena de renaixement del model medieval, època on Europa comptava amb identitats espirituals i religioses netament supranacionals.

El repte de la globalització

És cert que la globalització no ha destruït els Estats, contràriament al que havien pronosticat els seus adeptes més fervents fa una vintena d’anys, però ha fet enormement permeables les seves fronteres, cosa que ha sotmès les societats als impulsos i les influències més diverses. Les migracions en massa, els intercanvis d’informació totalment incontrolables (fins la Xina té problemes en aquest sentit) han esdevingut la norma, i res no ho detindrà. Aquest fet inquieta, però, molta gent, que tem perdre a la llarga la seva pròpia identitat, nacional, cultural i social. I és en aquest punt que es reforça el recurs a les religions, que són uns fenòmens força més estables, que han sabut travessar mil·lennis i es veuen sovint com ancoratges que garanteixen la preservació, o bé l’adquisició, d’una identitat.

Jürgen Habermas

Fins on jo puc arribar contemplant el món, diré que no preveig un conflicte entre religions en el sentit que Europa ha conegut temps enrere, però em sembla que la religió serà a la base de molts dels conflictes a què ens haurem d’enfrontar. Confio tanmateix en els qui, a Occident, han entès el compromís religiós en el marc d’aquesta “era secular” de què parla Taylor, o d’aquesta “civilització postsecular” que ens explica Habermas, per tal que sàpiguen defensar les seves conviccions davant dels fanàtics que pretenen que el món –polític, econòmic i social- es plegui als dogmes de la seva religió.

Sovint hi estic pensant i avui, contemplant el món, em fa l’efecte que la idea de progrés és un fenomen que sembla formar part d’una altra època. Se’m va ocórrer per primer cop quan diverses personalitats situades dins l’esquerra van decidir donar suport a Nicolas Sarkozy (Bernard Kouchner, com a ministre d’exteriors n’era, segurament, el més destacat), i vaig tornar pensar-hi quan el socialista Ferran Mascarell (que havia dirigit la cultura a l’Ajuntament de Barcelona amb governs del PSC) passà a formar part del gabinet d’Artur Mas. En tots aquests casos, les personalitats que van reforçar els gabinets presidits per partits situats dins la dreta es van definir com a “progressistes”.

Cal, per tant, interrogar-se sobre la significació d’aquesta temptativa d’alteració d’un vocabulari polític ancorat de sempre a l’esquerra que, si més no amb els exemples que he posat, sembla que hagi esdevingut flotant. O transversal, com es diu avui.

A la vida política –especialment la francesa- no són rares les individualitats que han canviat de camp, i si bé podem trobar exemples de casos que s’han unit també a l’esquerra, com ho testimonia la primera obertura mitterrandiana (pels qui encara la recordin), el més corrent és que es donin en el sentit contrari.

De tota manera, els casos particulars tenen poca importància. És el fet que hagin acudit a la definició de “progressistes” que m’ha impactat. I he de dir tot seguit que em fa la impressió que el problema veritable que revelen no és tant d’arribar a comprendre el sentit del que anomenem progressisme com el fet que sigui el mateix concepte de Progrés que avui és qüestionat.

La nostra època mostra, en efecte –i crec que indiscutiblement- un escepticisme generalitzat respecte de totes les promeses de progrés, i de manera especial quan ens referim al camp polític. Degut a la gran crisi econòmica, la gent es troba avui obsessionada per la por a perdre el nivell que havia ocupat (a sofrir el que podríem descriure com una “degradació” en l’escala social), i això fa que la idea de progrés que durant un temps ha estat tan generalitzada (o potser  hauríem de dir de progressió en aquesta escala social de què acabo de parlar) s’estigui afeblint gairebé fins a desaparèixer.

Doncs bé, la idea subjacent a aquesta perspectiva no és tant d’arribar a preveure el futur des del punt de vista de com podem progressar, sinó de com podem evitar el declivi. És com si el ritornello de Spengler (recordeu la seva gran obra d’èxit titulada “La decadència d’Occident” (1916), rondi altre cop per tots els esperits, i la seva melodia ens resulti cada vegada més familiar i quotidiana.

Avui, doncs, el progrés no té res a veure amb aquell fetitxe dels positivistes d’Auguste Comte que creien en una mena d’evolució lineal i benèfica de la història. De fet, les dues guerres mundials que ha viscut el segle XX desmentirien per elles soles aquesta afirmació, i fins he de dir que, avui, la idea que tenim del progrés s’assembla a la maledicció que el filòsof Adorno va fer de la poesia (“No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”, va dir, semblantment al que afirma el pintor Marc Cursach a la meva darrera novel·la, quan diu que després Auschwitz no li ha estat possible dibuixar la figura humana).

Ara bé, aquesta crisi del progrés ha de ser considerada com a definitiva i insuperable? Ens hem d’arrenglerar necessàriament amb la tesi que pregona la fi del progrés i s’apunta a una mirada recelosa respecte del futur de la història?

No negaré que hi ha factors  més que suficients per sentir-se pessimista, fins i tot davant d’un aspecte del progrés que no sembla discutible: el tècnic, però que, això no obstant, no sempre s’aprofita en benefici de la humanitat (pensem, per exemple, què ens podria succeir si el llunàtic de Kim Jong Un desencadenés una guerra atòmica). Però tot i així, em fa la impressió que el cadàver del progrés encara es mou i que aquesta noció avui tan censurada pot esdevenir un motiu potent i sens dubte necessari de l’acció política en dos sentits: com a motor d’aquesta acció i com a matèria d’un discurs polític inquietant, sempre que no caiguem en la trampa de creure en una concepció lineal de la història i a condició de no caure tampoc en un optimisme innocent.

A pesar, doncs, de totes aquestes reserves, em vull mostrar optimista davant la idea de progrés perquè, del contrari, ens encaminem al suïcidi com a poble. Quin sentit tindria, si no, la vida en una ciutat, en un país, que no creu en la possibilitat d’un futur millor?  Si així fos, ens assemblaríem als ciutadans d’aquell poema de Kavafis que ens parla d’un poble que espera desesperadament l’arribada dels bàrbars rere un mur clos i es lamenta de no veure’ls venir perquè, en el fons, ells representen una solució. I la solució no rau en els bàrbars sinó en nosaltres mateixos.

I dic això perquè l’espai públic i polític que no és capaç de trobar en ell mateix els motius per a una refundació, acaba per desitjar desficiosament ser destruït. Ja que és el progrés de les idees el que ens ajuda a conviure, a crear i a compartir. També a allunyar els impulsos de mort que ronden les civilitzacions i els individus i amenacen de convertir-los en un desert inhòspit.

Sense una idea de progrés, hauríem de renunciar a projectar-nos cap al futur i ens veuríem forçats a entendre la política com un fenomen sense projecció. Perquè tan sols el progrés  continua sent aquesta “autoritat de futur” que pot evitar que els nostres somnis i els nostres projectes col·lectius es dilueixin en un present que s’esllangueix de manera interminable, tot esperant  beckettianament (i absurdament) un Godot que mai no arribarà.

———————————

N.B. Arran del meu article sobre el papa Francesc he rebut la carta d’una persona que, en un llenguatge educat i des d’una posició de fe, em diu coses extremadament dures. Més enllà que jo, com a persona, puc i he d’avaluar objectivament el seu contingut, em sembla que un mínim de caritat cristiana exigeix que la carta no sigui tan sols signada amb un nom i dos llinatges que no em diuen res (l’autor mateix declara que no ens coneixem, encara que demostra un saber exquisit respecte de mi i de la meva esposa), sinó que hauria d’anar acompanyada d’un remitent amb una adreça postal o electrònica per poder-m’hi comunicar. D’altra manera no té sinó la força d’un anònim.

Una revista tan poc sospitosa com el setmanari catòlic italià Famiglia Cristiana va senyalar unes setmanes abans del conclave el que, per als seus redactors, eren els principals desafiaments del nou papa: reforçar els lligams amb els laics de la comunitat eclesial, alliberar el pontificat de tot lligam i de tot compromís amb les finances (és a dir fer que l’Institut per a les obres de religió, la dita “banca vaticana” sigui transparent), i repensar el poder del papa, o el que és el mateix, enfortir la col·legialitat en detriment del poder absolut.

La dimissió del papa Benet

Des del meu punt de vista, la dimissió del papa Benet (“un fet coratjós” segons Hans Küng) és –i sens dubte serà- el gest més revolucionari que s’haurà produït dins l’Església Catòlica els darrers segles, perquè, per primer cop en molt de temps, un monarca absolut, el que està revestit del poder espiritual suprem, el que és el vicari del Crist per al món catòlic, confessa la seva impotència (espiritual i física) i ens evita mostrar la seva decrepitud pels mitjans. Per tant, el símbol del conservadorisme més refinat, el restaurador del llatí, de vestimentes oblidades i fora del temps, però també l’home que ha demanat perdó en nom de l’Església per escàndols financers i de pederàstia, després d’afrontar un problema molt greu que s’havia amagat rere silencis, es retira amb un gest d’humilitat suprema per donar pas a un successor que ell no elegirà, ni tan sols insinuarà. Per això dic que aquest gest, en un món tan poc innovador com el de l’Església catòlica, és revolucionari.

L’estructura d’Església prové del segle XI

Per als creients, l’Església és una institució divina, però que es mostra i actua –no podria ser d’altra manera- a través d’estructures netament humanes. Fins i tot, actua sota la forma d’un Estat (el Vaticà), que és subjecte de dret internacional, que té un govern, unes lleis (el Dret canònic) i uns tribunals que no es diferencien dels que tenen els altres estats del món.

Vist des d’aquest costat humà, hem de reconèixer (per molt que ens dolgui) que el Vaticà i l’Aràbia Saudita s’assemblen com una gota d’aigua no es diferencia d’una altra gota d’aigua: tots dos són monarquies absolutes que no han admès cap mena de reforma estructural d’importància i que s’emparen en un concepte difícil de definir i menys d’interpretar, com és la tradició. La de l’Aràbia Saudita té dos-cents anys, i la catòlica uns dos mil, per tant, encara és més veterana.

Tanmateix, com han explicat molt bé tots els historiadors o exegetes catòlics, l’estructura de l’Església que coneixem avui no va més enllà del segle XI, moment en què Gregori VII fa una reforma que introdueix tres aspectes del sistema catòlic que són encara en vigor: un poder centralitzat i absolut en la persona del papa, l’estructuració del clergat de la manera que nosaltres el coneixem, i el vot de celibat per als clergues i els religiosos consagrats.

Vist això, podem concloure amb l’octogenari teòleg Hans Küng, que els concilis reformadors del segle XV, la Reforma protestant del segle XVI, la Il·lustració del segle XVIII, la Revolució Francesa i el Liberalisme del segle XIX –per citar els moviments més destacats de la història d’Occident- no han conegut un èxit que es pugui comparar tan sols amb el que va tenir la “reforma gregoriana” del XI a què m’he referit. Fins i tot el concili Vaticà II  (1962-1965), que simbolitza l’obertura de l’Església al món modern a través de les seves encícliques –especialment de la Gaudium et Spes, si un teòleg més entès no em corregeix- s’ha vist ofegat pel poder d’una cúria romana que (amb la vestimenta inclosa), sembla encara sortida del segle XI i ha dificultat les temptatives de reforma, l’entesa amb les altres Esglésies cristianes i les altres religions, així com la presa d’una posició constructiva envers el món modern.

Els reptes del nou papa

En un article publicat al diari italià La Repubblica dies abans de l’elecció del papa Francesc, Hans Küng assenyalava els reptes als què, en la seva opinió (que comparteixo) s’havia d’enfrontar el nou papa. Escrivia: “La principal qüestió que el món sencer es planteja a partir d’ara és la següent: ¿reeixirà el proper papa a inaugurar una nova era, una nova primavera per a l’Església catòlica?” I la responia dient: “És impossible ignorar aquesta necessitat absoluta per al catolicisme. Europa, Amèrica llatina i Àfrica sofreixen una manca catastròfica de sacerdots. Molts fidels han abandonat l’Església, especialment en els països industrialitzats. Darrera la bella façana, l’edifici s’esfondra”.

“És, doncs, en aquest context dramàtic que l’Església té necessitat d’un papa que no visqui a l’Edat Mitjana, que no sigui el portaveu de teologies, de litúrgies o de concepcions de l’Església que daten d’aquesta època –afirmava Hans Küng-. L’Església té necessitat d’un papa obert als problemes polítics plantejats per la reforma, per la modernitat. D’un papa que no obligui més als bisbes a sotmetre’s a idees reaccionàries i que alhora posi en marxa una vertadera democràcia al si de l’Església tot inspirant-se en els inicis del cristianisme…”

El papa Francesc

En un WhatsApp, un sacerdot amic em deia pocs dies després de l’elecció del cardenal Bergoglio: “No pensava mai que els cardenals, tots nomenats en els darrers temps d’involució, elegissin aquest home. Es veu que l’Esperit encara hi és present!”.

L’expressió espontània d’un fet que aquest sacerdot no esperava, revela una sorpresa idèntica a la que jo vaig tenir en escoltar, després de cinquanta minuts d’espera, aquell “Buona serà” tan natural i tan senzill d’un home vestit de blanc, sense cap additament enllà de la sotana i amb el pectoral d’un metall que no semblava noble, que, abans que cap altra cosa, demanava als fidels que li donessin la seva benedicció.

Després hem vist que aquells gestos no eren una excepció en un home que parla dret i no assegut des del setial, que predica sense la mitra calada, que duu unes sabates negres comprades a qualsevol botiga normal (en lloc dels mocassins vermells d’Adriano Stefanelli), i que, de moment, s’ha negat a habitar els luxosos apartaments papals i segueix vivint en una cel·la senzilla de la residència Santa Marta. Un home, a més, que ha parlat de l’Església dels pobres i que, de moment, està marcant un terreny ignot i sense precedents. L’Esperit, en efecte –i això és un gran consol per als creients-, sembla que ens faci sentir el seu alè i me n’alegro.

Temps hi haurà per veure què succeeix amb la Cúria vaticana, amb Institut per a les Obres de Religió i amb les qüestions doctrinals. En aquest darrer aspecte, diuen que és un home molt conservador –bàsicament per la pugna que va tenir a l’Argentina contra la regulació del matrimoni civil entre homosexuals-. He de dir que no m’importa gaire que defensi el que creu –és el seu deure-, sempre que sàpiga respectar l’autonomia de la societat civil –una conquesta inalienable del segle de les Llums-. I la legislació sobre el matrimoni civil entre homosexuals (ens agradi o no, hi estiguem d’acord o no) és una disciplina civil per a la qual és competent l’Estat, no a l’Església. Tanmateix, per ferm que sigui en els seus convenciments, serà bo que sàpiga escoltar la gent i no es tanqui en aquest gueto que és l’Estat Vaticà (que, com a tal Estat, hauria de desaparèixer), i sàpiga que, segons una enquesta recent feta a Alemanya, el 85% dels catòlics són favorables a la supressió del celibat dels sacerdots, que el 79% creu que s’ha de permetre casar els divorciats (com ho han permès d’altres confessions cristianes) i que el 75% entén que les dones s’han de poder ordenar.

Però més important que les qüestions doctrinals és l’exemple que el papa ens doni com a cristià, com a bisbe de Roma, com a creient que testimonia la fe en Jesucrist i la fidelitat a l’Evangeli. I val a dir que, en els pocs dies del seu pontificat (una paraula que també hauria de desaparèixer del vocabulari eclesiàstic), el papa Francesc em té el cor robat. Sento, amb el seu, l’alè de l’Esperit, i em fa viure la Pasqua com una resurrecció. I això no té preu.

La informació que, en titulars, duia el nostre diari el passat dia 26, era clara: “Reynés reitera que el dragado cuenta con plenas garantías”. I si llegíem el reportatge del ple de l’Ajuntament, veurem que l’argument cabdal de la batllessa, sempre segons el diari, era aquest: “Águeda Reynés asegura que Autoridad Portuaria garantiza un plan de vigilancia ambiental estricto”. Val a dir que la resposta era similar a la que vaig escoltar per ràdio al batlle de Sant Lluís, Cristóbal Coll: Confiança absoluta en els tècnics de l’APB (encara que no vol que li tirin els residus davant de casa).

No entraré en el fons de la matèria perquè no en som expert, però sí a aquest terrible fenomen contemporani que afecta la política, que, cada dia més, desapareix davant la tecnocràcia.

És rara, en efecte, la vegada que, quan un ciutadà presenta un projecte directament al governant, la resposta condescendent del polític no contengui aquest advertiment: “Veurem, però, què en diuen els tècnics”.

Avui, en efecte, la relació entre tecnocràcia i política apunta directament a una de les qüestions centrals de la democràcia: la seva connexió amb el coneixement expert. En principi –escriu Fernando Vallespín (La mentira os hará libres, Galaxia Gutemberg, 2012), el coneixement expert hauria d’entrar com a simple mitjà a disposició dels polítics per dur a termes les finalitats que es pretén implementar. Per tant, hauria d’oferir una adequada visió dels problemes, i també la capacitat de trobar formes de resoldre’ls. Però el que mai no pot fer el coneixement expert és decidir qüestions relacionades amb els fins. Només es pot pronunciar respecte dels mitjans. Diu Vallespín: “[El conocimiento experto] no puede prescribir las acciones del individuo o de la Sociedad (que corresponen al polític), sino limitarse a formular las posibilidades para la acción”.

Vallespín posa l’exemple de les centrals nuclears: “Podemos decidir si nos compensa o no mantener centrales nucleares una vez informados por los expertos sobre los riesgos que generan y el precio de las Fuentes de energía alternativas. Pero la decisión final no es de ellos, es de la ciudadanía, que es la que está capacitada para ponderar los costes y beneficios sociales más generales que comporta una u otra opción.”

Això ens condueix a la següent pregunta: “Fins a quin punt es pot imposar l’acció política sobre un previ emmarcament tècnico-científic d’una determinada realitat? Des del meu punt de vista, s’ha d’imposar sempre. I això perquè, quan el polític abdica de la seva responsabilitat de decidir emparant-se en l’opinió del tècnic, aleshores desapareix el ciutadà (al qual el polític representa).

Per tant, les decisions que més ens afecten (i la del dragatge del Port de Maó n’és una de principal), no es poden escapar del nostre control democràtic directe sota el criteri que la seva complexitat exigeix descansar l’opinió en els experts (en l’APB, en aquest cas). D’altra manera no caldria que anéssim a les urnes per elegir els nostres polítics i podríem confiar als tecnòcrates el govern de la ciutat.

Els dies i els anys passen ràpidament i sovint oblidem esdeveniments que han estat cabdals en la vida dels homes. La memòria es fràgil i aviat deixem de recordar fets o actuacions de gran transcendència que, anys després, descobrim que s’han fonamentat en una mentida que es va revestir enganyosament de veritat. I quan descobrim l’engany és ja massa tard per reparar el mal causat. Tanmateix, no ho és –mai no ho és- per demanar perdó.

És cert que els homes ens equivoquem tot sovint, però l’error no és comparable moralment a la mentida. Per tant, si traslladem aquesta màxima a la política, haurem de concloure que el més greu d’un polític no és equivocar-se, sinó enganyar els electors que li han fet confiança i l’han cregut de bona fe.

La guerra de l’Iraq

Per què dic això? Doncs perquè aquests dies tots recordem la tristament famosa invasió de l’Iraq que organitzaren els americans amb el suport dels britànics (i la connivència i col·laboració d’altres estats, entre aquests l’espanyol), que s’inicià el 20 de març de 2003, ara fa deu anys. Una invasió que, justificada en l’existència en aquell país d’armes de destrucció massiva, va permetre una guerra que acabà amb el derrocament de Saddam Hussein, l’execució d’aquest a la forca i una posterior retirada parcial dels efectius militars que han deixat un país desfet i pràcticament ingovernable. A més d’haver produït 200.000 morts, 4.500 dels quals eren soldats nord-americans.

Per recordar els deu anys d’aquells fets, la BBC ha emès un reportatge en el qual es fa evident com la CIA i l’MI6, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i el Regne Unit, van passar informació als seus governs respectius assegurant que no era segur que existissin les esmentades armes. Al programa s’explicava com el ministre d’Exteriors iraquià i el servei d’intel·ligència de Saddam Hussein van demostrar als seus homòlegs anglonord-americans, en una reunió que tingué lloc a París, que a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva.

És, doncs, evident, que els senyors Bush, Blair i Aznar van mentir als ciutadans i fonamentaren tota la raó de ser d’aquella invasió i d’aquella guerra en una gran mentida.

“La mentida –ha escrit Foix a La Vanguardia– té els peus lleugers i recorre la terra confonent els humans des dels temps més antics. Fa deu anys que es va allotjar en les ments de George W. Bush i Tony Blair per utilitzar-la com a pretext per envair l’Iraq i enderrocar el dictador Saddam Hussein. A l’ombra de la mentida es va arrecerar també José María Aznar, que es va retratar a les Açores per deixar constància que era entre els grans d’aquest món per iniciar una guerra que ha estat una catàstrofe política i militar per als Estats Units, els seus aliats i la regió de l’Orient Mitjà.”

I la pregunta que, deu anys després, podem i hauríem de formular al president Aznar és aquesta: Per què ens va mentir quan ens demanava que li féssim confiança i el creguéssim en assegurar-nos que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva? I si no ens va mentir, perquè no s’ha dirigit mai a l’opinió pública dient que es va equivocar?

Però no només hem de fer preguntes, sinó que tenim dret a analitzar les conseqüències d’aquella actuació del president Aznar. Perquè si ens va mentir, penso que estaria desacreditat absolutament per fer política, ja que no podem acceptar un polític que fonamenti els seus raonaments en la mentida. I si no va mentir però es va equivocar, penso que, com a mínim, ens hauria de demanar perdó per deixar-se entabanar pels poderosos simplement pel delit de poder fotografiar-se amb ells com si, també ell, fos un dels grans de la terra. En qualsevol de les dues hipòtesis, Aznar en surt desprestigiat.

El cas Clinton

És clar que hi ha mentides i mentides. Vull dir que no totes tenen la mateixa dimensió ni les mateixes conseqüències. Una de molt menys important en tots els aspectes va ser la que, ara fa quinze anys, va dir el president Clinton respecte de les relacions que va mantenir amb Monica Lewinski, que gairebé van provocar la seva destitució de la presidència dels EEUU. I convé tenir clara una cosa: Clinton no va haver d’enfrontar-se al que en dret anglosaxó es diu un “Impeachment” (procés judicial que s’inicia amb una aprovació del legislatiu) per haver mantingut una relació adúltera amb una jove becària que es va fer famosa i avui ningú no recorda, sinó per haver mentit al parlament.

En efecte, el fiscal independent del cas Whitewater, Kenneth Starr, que va rebre permís formal per incloure el cas Lewinski en la seva investigació, va lliurar un informe al Congrés dels Estats Units el 9 de setembre de 1998 en el qual demanava la destitució del president Bill Clinton per perjuri, obstrucció a la justícia, coacció de testimonis i abús de poder.

L’impeachment exigia una aprovació de dos terços dels senadors, i, després d’un llarg i penós debat, es lliurà del càrrec de perjuri perquè una majoria de 55 senadors, inclosos 10 republicans, va votar en contra de la destitució de Clinton, mentre que 45 senadors republicans volien expulsar-lo de la Casa Blanca.

Després de la votació, el secretari del Senat, complint amb les regles de la Cambra,  va acudir al Departament d’Estat per notificar a la secretària Madeleine Albright dels resultats de la votació i el jutge president del Tribunal Suprem, William Rehnquist, va ordenar el tancament del judici polític contra el president dels Estats Units.

Clinton, però, no es va emparar en aquesta resolució dels senadors per treure pit, sinó que va comparèixer davant les cambres de la televisió per demanar perdó al poble nord-americà i al Congrés. Clinton, en efecte, conscient que havia mentit, va fugir del triomfalisme en realitzar una curta declaració al país per afirmar que se sentia “humil”, “agraït” i “profundament penedit” dels seus actes.

Aznar, en canvi, continua traient pit com si res no hagués passat, com si no hagués tingut cap responsabilitat en  aquella guerra a la qual va contribuir conscientment a pesar que estava fonamentada en una gran mentida: la de les armes de destrucció massiva que ocultava Saddam Hussein.

—————-

N.B. Parlant de mentides, si es comprova que, com s’assegura per determinats mitjans, que el president Bauzà va tenir (i cobrar) una dedicació exclusiva com a alcalde quan aquesta no era tal perquè seguia al front de la seva farmàcia, no sols haurà contravingut les normes que regulen les incompatibilitats, sinó que haurà dit una mentida als ciutadans de la nostra Comunitat Autònoma. I la pregunta és clara: podem confiar en un polític que, conscientment, sabem que no ha dit la veritat?

Diversos diputats del PP s’han burlat en el Ple del Congrés del fet que la seu d’Esquerra Unida (IU) a Getafe (Madrid) vagi ser embargada i hagués de sortir a subhasta el passat dimecres per 275.000 euros. L’embargament era conseqüència del deute que la federació madrilenya d’IU té amb l’Agència Tributària.

Mentre el representant d’ICV Joan Coscubiela interrogava el president Mariano Rajoy precisament sobre el drama de les execucions hipotecàries, un diputat del PP denuncià l’absència en l’hemicicle de Cayo Lara, president del grup d’Esquerra Plural i coordinador federal d’IU.

“On és Cayo Lara? No se’l veu!”, va cridar un parlamentari del grup popular. “L’estan desnonant”, va replicar igualment des de la bancada del partit que dóna suport al Govern, provocant rialles en aquesta part de l’hemicicle.

Potser estem només davant d’una anècdota o d’un acudit, però és el reflex clar d’una gent que no sap comportar-se. O el que és encara pitjor: que demostra una absoluta insensibilitat davant el sofriment dels altres. Probablement, perquè aquest sofriment no l’ateny personalment, i/o perquè, en el fons, menysprea els pobres i desvalguts d’aquest món pensant que ho són perquè no en saben més i s’ho mereixen. D’altra manera no s’explica tanta insensibilitat.

Fa uns mesos va ser un diputat del PP prou conegut a casa nostra que va emetre comentaris que, com a mínim, hauríem de considerar de mal gust respecte dels seus adversaris per mitjà del twitter, i encara fa més temps (crec que era a principis d’estiu de 2012), refugiada a l’àmplia bancada popular al Congrés dels Diputats, Andrea Fabra (Castelló, 1973), una política que havia passat inadvertida pel gran públic fins que twitter la va situar a l’ull de l’huracà, va ser “caçada” remugant “Que es fotin” (bé, la castellonenca va dir “¡Que se jodan!) mentre Mariano Rajoy anunciava la retallada en la prestació d’atur.

A dia d’avui, tots aquests parlamentaris continuen seient a la bancada popular com qui no hagi passat res. Per què? Doncs suposo que perquè som incapaços de fer autocrítica i els líders no creuen necessari (o potser no poden?) instaurar la cultura de la dimissió.

Per no caure en una crítica que es podria titllar de partidista, temo molt que actuacions inacceptables es poden trobar també en els altres partits, i naturalment en el partit de l’oposició, que, com hem comprovat aquesta setmana, ha caigut de quatre potes en un gran error en propiciar la moció de censura a Ponferrada amb el vot d’un regidor condemnat per un delicte d’assetjament sexual. Equivocació que ha irritat les diputades més conegudes del partit, per bé que, misses dites, la direcció de Rubalcaba va decidir actuar. Però tardanament, no cal dir-ho. I malament, perquè ni tan sols ha acceptat la dimissió del número tres del partit, Óscar López, quan aquest ha reconegut que ell va aprovar la moció i posava el càrrec a disposició del president.

Nosaltres, de bona fe, hem de creure que la cosa va anar així, però no us heu de sorprendre si algú creu que va ser el mateix Rubalcaba el qui va permetre la moció i López no ha estat sinó el qui ha salvat el seu líder assumint la responsabilitat del fet.

Què s’ha de fer, doncs, per dimitir o perquè t’acceptin o et forcin la dimissió al nostre país? Fa uns mesos, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar la dimissió de la seva ministra alemanya d’Educació i Ciència, Annette Schavan, per l’escàndol entorn del presumpte plagi de la seva tesi doctoral, en una compareixença conjunta davant els mitjans. “Amb mal de cor he acceptat la dimissió” de Annette Schavan, la “més reconeguda i prestigiosa ministra d’Educació i Ciència” en la història d’Alemanya, va dir Merkel en comunicar l’abandonament del càrrec per part d’una de les seves més estretes col·laboradores i amiga personal de confiança.

El 2010, l’exministre del Tresor David Laws, liberaldemòcrata, va dimitir en veure’s esquitxat per un escàndol sobre dietes parlamentàries. Laws va desviar 47.000 euros de les dietes parlamentàries per pagar la pensió a la seva parella, un home anomenat James Lundie. Va ser la primera baixa que patí el Govern encapçalat pel primer ministre conservador, David Cameron. “No veig com puc continuar amb el meu important treball del pressupost i la revisió de les despeses mentre he de atendre amb les conseqüències privades i públiques de les recents revelacions”, va dir Laws. Una afirmació que tothom pot entendre.

A primers de febrer d’aquest any, el ministre britànic d’Energia, Chris Huhne, va dimitir després que la Fiscalia informés que seria processat per intentar amagar el 2003 una infracció de trànsit (sí, ho heu llegit bé, “una infracció de trànsit!”). El director de la Fiscalia, Keir Starmer, va donar a conèixer la decisió després d’una investigació policial de vuit mesos sobre l’actuació del ministre liberaldemòcrata i la de la seva exdona, Vicky Pryce, qui també seria processada per aquest cas. En una breu declaració després de l’anunci del fiscal, Huhne va negar els càrrecs i va dir que teia tota la intenció de defensar-se davant dels tribunals, encara que per “evitar qualsevol distracció” pel procés judicial va dimitir com a titular d’Energia. Ara resulta que ha estat condemnat a vuit mesos de presó.

Reivindicar la política implica alguna cosa més que acceptar l’espectacle dels enfrontaments que, al Congrés o al Senat, podem observar a cada sessió de control, on el més important no és defensar les idees pròpies sinó destruir l’adversari, acusant-lo de tots els mals del món o amb l’ “i tu més” amb què ens tenen acostumats els nostres parlamentaris.

Reivindicar la política exigeix el respecte a les idees dels altres, el no burlar-se de l’adversari com ho han fet els personatges a què m’he referit a la primera part d’aquest article, i saber dimitir quan una ombra raona da sospita –i l’acusació d’un possible delicte per la Fiscalia ho és- recau damunt seu. Aquí, però, res d’això no es practica.

——————

N.B. El problema no és que el president Bauzà faci política essent farmacèutic. El problema és que essent titular de la farmàcia de Marratxí (i percebent, per tant, els beneficis que aquesta legítimament li donava) tingués “dedicació exclusiva” com a alcalde del seu poble. Si això darrer és cert, Bauzà va mentir en declarar que es dedicaria exclusivament a l’alcaldia, única raó que justificava el sou per aquest concepte.

Parlava el passat diumenge de les perspectives de canvi polític que vivim, no sols a Espanya, sinó arreu d’Europa, amb uns governs elegits democràticament, però que no semblen respondre a les expectatives dels electors. També de la resposta ciutadana que s’està produint cada cop més deslligada dels governs, dels polítics, dels sindicats i de les estructures representatives. El cas d’Itàlia és paradigmàtic si analitzem el resultat de les passades eleccions.

D’entrada cal que ens remuntem una mica més endarrere, concretament al 9 de novembre de 2011, quan Mario Monti, després d’haver estat comissari europeu per Itàlia més d’un cop, va ser nomenat senador vitalici per part del President Giorgio Napolitano, que li va encarregar de formar un nou govern substituint Silvio Berlusconi, la coalició del qual (Poble de la Llibertat) tenia majoria a les cambres.

Una setmana més tard, el 16 de novembre, jurava el càrrec de Primer Ministre d’Itàlia, on ha governat fins les passades eleccions i està encara en funcions. Els mitjans i analistes veieren el perfil de Monti com el d’un govern tecnòcrata de transició, que tindria com a objectiu principal posar en marxa les reformes econòmiques imposades per la Unió Europea. De fet, el professor va formar un govern de ministres independents amb la idea de deixar el país encarrilat per a les eleccions de 2013.

Aquestes s’han produït i el resultat és decebedor des del punt de vista democràtic, perquè sembla que serà impossible de formar govern a la vista de la distribució dels escons.

El Moviment 5 estrelles

Mentre els Demòcrates d’esquerra de Pier Luigi Bersani (Partit Demòcrata) han obtingut la victòria a l’Assemblea dels Diputats, el partit de l’incombustible Silvio Berlusconi guanyava el senat, de manera que, degut als mecanismes de la Constitució italiana, cap dels dos pot formar govern si no s’alien o bé obtenen el suport d’un nombre suficient de diputats i senadors provinents de les altres forces polítiques.

Mentre els seguidors de Monti s’han repartit molt pocs escons, la sorpresa (relativa per com anaven els sondejos) ha estat l’èxit del còmic Beppe Grillo i del seu Moviment 5 estrelles que s’ha fet amb 108 escons a l’Assemblea dels Diputats i amb 54 senadors, però amb una idea absolutament rupturista del sistema i, per tant, negant-se a donar suport al que Beppe Grillo (un líder que no es presentava a cap càrrec) denomina “les forces del sistema”, que són les que, segons ell, encarnen la corrupció de la democràcia italiana i, per tant, les forces a batre en primer lloc.

Massimo Gramellini escrivia al diari La Stampa, de Torí, que és com si el crit de mil solituds s’hagués aixecat de mil habitatges lligats per cables d’ordinador. Una emoció virtual que s’ha anat materialitzat lentament i uneix els individus que se senten incompresos i amenaçats per l’ombra sorda de nombrosos grupuscles. Especialment, la casta dels polítics, dels periodistes, dels banquers, dels poderosos o dels protegits.

No sembla que sigui la política allò que horroritza els votants d’aquest Moviment 5 estrelles, sinó els qui l’exerceixen des de fa molt de temps amb incompetència i sense autoritat moral.

El que veiem, però, és que amb aquests qualificatius no engloben tan sols Silvio Berlusconi i tot el que ell representa, sinó també Pier Luigi Bersani i el seu partit, quan estem davant d’un home honest, que ve de l’antic Partit comunista italià, que, des del punt de vista personal i polític, es troba a les antípodes del seu adversari de la dreta.

Qui forma part del Moviment 5 estrelles?

Entorn d’aquest moviment que ha liderat un personatge d’opereta que no es presentava a les eleccions trobem un magma de gent diversa que uneix un mateix esperit de desolació davant les estructures vigents de poder. Esperit que intenten omplir amb una dosi de proposicions concretes relligades per la utopia.

Algú ha dit que el Moviment 5 estrelles és una mena de franquícia que engloba gent força diversa pel que fa a la seva composició social. Hi trobem a Torí els centri sociali, una mena d’espais culturals autogestionats que freqüenten bàsicament  joves decidits a abatre el capitalisme; a Bèrgam, els caps de petites empreses que lluiten contra Equitalia (una mena d’equivalent de la nostra Agència Tributària); a Palermo, moviments al·lèrgics a qualsevol forma d’opressió pública o privada… En realitat, Grillo el que ha fet és escollir un format i una cara diferents a cada lloc on hi havia un problema o una realitat que provocava malestar a la gent.

Estudiant els grans suports que ha tingut aquesta candidatura “a la contra” (que és com penso que se l’ha de definir), em fa la impressió que ha aconseguit unir dos sentiments que semblen fins i tot oposats. D’una banda, el desig passional de provocar la caiguda del sistema, amb l’esperança que de les cendres d’aquest sorgirà una nova classe dirigent. I d’una altra, el càlcul racional d’enviar al Parlament un contingent de persones estranyes al sistema, però lúcides, perquè es facin amb les regnes del poder.

Gramellini escrivia a l’article que he esmentat més amunt que un amic seu, votant del M5S, li va confessar el següent: “Penso que no escolliria mai un partidari de Grillo per dirigir la meva comunitat de veïns, però, quan es tracta de cercar els polls a un dirigent, no n’hi cap altre que sigui més fiable.”

És probable que sigui bo fer una neteja de polls, però la governança exigeix alguna cosa més, i és molt dubtós que, amb el que ens asseguren els portaveus d’aquest Moviment (que seran substituïts cada tres mesos per cares noves, per tal que ningú en sigui, pròpiament, el líder) de prendre totes les decisions després de consultar-les una a una, al poble per Internet, es pugui governar la República. Però és el que hi ha, i els líders de les forces tradicionals farien malament no tenir en compte aquest fenomen que s’estén com una gota d’oli.

No em sorprendria, doncs, gens ni mica que, el 2015, Espanya visqués un fenomen semblant al d’Itàlia. Si és que no l’ha començat a viure ja amb la UPyD del senyor Toni Cantó.

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, ha mort als 95 anys. I ho ha fet de manera suau i pacífica, com ell havia desitjat.

Fa poc, Hessel va parlar del seu traspàs, i després d’afirmar que havia tingut una vida llarga i, en alguns moments, terriblement difícil, reconeixia que havia estat plena i que esperava la mort com l’experiència vital més important, la definitiva.

Em commou escoltar com parlen de la mort persones com aquest lluitador i ho fan en aquests termes. Naturalment, pacíficament, conscients que, potser la mort pot esdevenir una major naixença, com havia afirmat Joan Maragall en el “Cant espiritual”, una de les pàgines més belles de la nostra literatura.

Indigneu-vos!

Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortí en acabar la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representà França al si d’institucions internacionals i va ser ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escrigué un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que va donar la volta el món.

Hessel, als 93 anys, ens recordava en aquest breu opuscle els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirmava que és sobre els principis i els valors que ha de reposar, també avui, la democràcia.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, es produí una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demanava fa dos anys com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell any 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, deia, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel feia un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demanava als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimitís, que no es deixés impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Contra què ens indignem?

Albert Lladó observava des de les pàgines de La Vanguardia que gent de totes les edats ha omplert darrerament les places per mostrar la seva indignació cap a la classe política. Però, de què es queixen?, Què volen?, es demanava. Alguns estan molt preocupats pels gairebé cinc milions d’aturats. Altres vénen de moviments anti-capitalistes, del decreixement, del Creative Commons, de la lluita per la igualtat de gènere, o simplement creuen que l’actual sistema de representació no els representa. Poca broma.

També hi ha obrers que, després de dedicar tota una vida al seu treball, es veuen al carrer i sense esperances. Hi ha empresaris i liberals que no entenen que el rescat sigui als bancs i no als autònoms. I el “ja n’hi ha prou” a les retallades és un constant a totes les manifestacions, com també la defensa de la societat del benestar que veu com alguns dels seus puntals, com l’Educació o la Sanitat, trontollen mentre es mantenen sous milionaris de directius i polítics. Ah, i la corrupció! I els responsables de la bombolla immobiliària! I els qui han redreçat Bankia que, enguany ha perdut dinou mil milions d’euros, més els quatre mil de fa un any, mentre el seu president assegura que és una entitat sòlida!

Som enmig del canvi

Del que no hi ha dubte és que estem enmig d’un canvi que abraça tots els aspectes de la societat: el sistema de partits, els sindicats, la família, el treball… Esquemes que havien estat sòlids durant anys s’esberlen; llocs on agafar-se que semblaven segurs es trenquen i ens deixen caure en les tenebres del dubte i de la inseguretat. I ens indignem. Són els centenars de manifestacions –algunes molt nombroses- pels carrers de les nostres ciutats, els quasi assalts als parlaments (recordeu el que va succeir al de Catalunya), les acampades a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya, les exigències del sí o sí de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, i tantes altres expressions d’indignació que responen, en molts casos, a situacions que es consideren injustes i que exigeixen una mudança segurament molt gran.

Tanmateix, tinc la impressió que estem als preliminars d’un canvi que ningú encara no albira de manera prou clara, perquè la indignació és, segurament, el primer estadi d’aquesta transformació futura de la societat, però aquesta transformació no està definida ni es produirà necessàriament en uns termes que, amb tota seguretat, ens resoldran el problema global. El resultat dependrà de nosaltres, i nosaltres haurem d’actuar sense GPS, sense tenir la Terra promesa a l’horitzó. No basta, per tant, indignar-se per transformar la realitat que tenim. Cal també saber-ne construir una altra que sigui alternativa a la que volem abandonar. I això no ens ho garanteix ningú, perquè la indignació pot conduir a la revolta i a la destrucció del sistema. I al caos fa fred. Ningú no hi pot habitar. Cohabitar-hi és menys possible encara. Cal, per tant, construir una alternativa al que tenim avui. I això implica que sapiguem què i com ho hem d’edificar.

“Ja està bé que surtin al carrer –ha dit Hessel- i que es queixin de coses, però encara és més important saber per quins canvis de la societat estan treballant, i han de tenir clar que no només han d’estar en contra d’alguna cosa, sinó que també han d’estar a favor d’alguna cosa nova, alguna cosa essencial: més justícia i més respecte per la natura i pel nostre planeta “.

És clar que tots els qui estan protagonitzant aquests dies les protestes “contra el que tenim” em diran que tenen clara l’alternativa que propugnen, però em fa l’afecte que, en el conjunt de la societat, aquesta clarividència no és general. Potser perquè alguns no ens hem indignat prou. És possible. O potser perquè, entre tots, no sabem encara quin món hem de construir. No ho sé. Sí,però, estic segur que el canvi ha començat i que l’estem vivint en directe. Un canvi que, sens dubte, serà radical en molts aspectes de la vida. Però tinc la impressió que el que està naixent encara no ha acabat de néixer i que el que està morint s’aferra a la vida i no acaba de morir.

Hamadi Yebali tira la tovallola

El primer ministre de Tunísia, Hamadi Yebali, va anunciar la seva dimissió el passat dimecres després de no haver aconseguit el suport necessari per a un govern de tecnòcrates, de manera que s’aprofundeix encara més la crisi al país africà després de l’assassinat del polític d’oposició Chokri Belaid fa a penes dues setmanes.

Pel que sembla, els que més es van oposar a la idea de Yebali van ser els seus propis coreligionaris del partit islamista Ennahda, la força més important dins de la coalició de govern. El partit, en definitiva, que després d’haver monopolitzat tota la maquinària de l’Estat, es mostra incapaç de satisfer les aspiracions de llibertat i de justícia expressades a partir de l’aixecament popular contra Ben Alí, el gener de 2011, ara fa dos anys.

Les seves tendències autoritàries, associades a una incompetència i una irresponsabilitat generalitzades, han conduït el país a una situació de cisi latent i accelerada que sembla conduir a la descomposició de l’Estat després de decennis de construcció d’institucions republicanes dignes d’aquest nom.

Pel que fa als aspectes socials, Ennahda (la versió tunisenca dels Germans musulmans d’Egipte), després d’haver fet de la identitat àrabomusulmana i de la primacia de la religió els seus fonaments ideològics, no ha trigat a dividir la població: els ciutadans que s’adhereixen a la seva ideologia són considerats bons musulmans; els qui no ho fa són exclosos i qualificats de descreients i esbirros d’Occident, fet que legitima la violència contra ells i crea greus tensions socials. La vella por a la dictadura s’ha transformat avui en una por a la mateixa societat, alguns components de la qual, encoratjats pels islamistes, esdevenen intolerants envers totes les diferències fins al punt que les agressions contra els “incrèduls” s’han multiplicat.

S’ha esvaït, doncs, el somni d’una societat pacífica, plural i tolerant (que és el que perseguien els inductors de la dita “primavera àrab”) on la cohabitació entre tots els ciutadans sigui possible amb igualtat de deures i de drets.

D’altra banda, els indicadors econòmics testimonien un enfonsament de l’economia, independentment dels esforços que faci el govern per amagar la realitat. El declivi econòmic, que s’ha accelerat des de l’accés al poder dels islamistes, afecta tots els sectors a una escala tan gran que el desenvolupament de l’economia posa en perill la capacitat del govern per complir els seus compromisos. El resultat, doncs, que podem esperar és que el país vegi com s’esfondra el deute sobirà i el seu sistema bancari.

Egipte: la llibertat sota control

I què podem dir d’Egipte, d’aquell país on encara ressonen els crits de “Llibertat! Llibertat! Llibertat!” a la plaça Tahrir? Al començament de 2011, Moubarak ostentava el poder i governava el país amb una mà de ferro. Però al país n’estaven farts i no van dubtar de sortir al carrer (encoratjats pels tunisencs) i d’ocupar les places públics, prometent que no retornarien a les seves cases si no recuperaven la llibertat. Doncs bé, quan Moubarak va abandonar el poder, l’11 de febrer de 2011, els egipcis se’n va alegrar, convençuts que recuperaven aquesta llibertat perduda i negada repetidament. Què en queda, però, avui, d’aquesta esperança?

La Constitució egípcia adoptada el passat 25 de desembre imposa noves limitacions a la llibertat dels mitjans de comunicació i nombroses disposicions inquieten els partidaris de la llibertat. Sense anar més lluny, l’article 44 criminalitza “l’insult als profetes” i l’article 48 autoritza els tribunals a tancar els diaris, ràdios i televisions que “no respectin el caràcter sagrat de la vida privada dels ciutadans i els imperatius de la seguretat nacional”.

L’article 215 fa desaparèixer l’Alt Consell de la premsa, un òrgan elegit, en benefici d’un Consell nacional dels mitjans de comunicació encarregat de posar en solfa “mecanismes d’enquadrament de les reglamentacions que garanteixin el compromís dels mitjans en favor del respecte dels criteris professionals i ètics”, criteris que no defineix ni diu qui els ha de definir.

És possible l’esperança?

Davant aquests fets que mostren al món la vertadera cara dels Germans musulmans i d’Ennahda, grups polítics que s’han convertit en els dominadors d’aquests països i en els garants de la sharia en els seus països respectius, és difícil sentir-se esperançats, per més que hi ha encara qui no ha perdut la i la il·lusió, com l’escriptor egipci Gamal Al-Ghitany, que ha llençat un manifest publicat al diari Al-Watan d’El Caire, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier International. L’aporto aqui perquè m’ha semblat encoratjador. Diu:

L’escriptor i novel·lista Gamal El-Ghitani (Photo: Ayman Hafez)

“No ens hem d’abandonar a la desesperació davant la força dels Germans musulmans i d’altres corrents extremistes. Això constitueix una catàstrofe per a Egipte però nosaltres no hem esgotat tots els mitjans de posar-hi remei. És cert que, cada dia, ells destrueixen un poc més l’Estat, desmantellen la justícia, els mitjans i preparen l’assalt que els ha de permetre controlar tot l’univers islàmic. Però davant aquesta ofensiva, veiem igualment els signes d’una resistència popular.

Avui, el règim dels Germans musulmans no canviarà per via electoral. Ells volen instal·lar-se perpètuament i s’han proposat l’objectiu de canviar la identitat egípcia i l’islam que s’hi practica. Els egipcis tenen la impressió que se’ls vol imposar un islam estrany al que ells estaven adherits de feia segles. És per això que comencen a resistir-s’hi, sobre tot les classes mitjanes que es beneficien d’un cert nivell d’educació. Per primer cop dins la nostra història assistim a protestes contra els imams després de la pregària del divendres. Això s’ha produït a moltes mesquites, en una de les quals pregava Mohamed Morsi en persona. A Alexandria, s’acabà en una batalla campal quan l’imam Ahmed-Al-Mahlaoui va voler fer de la seva pregària un discurs polític. Jo conec també joves que comencen a pregar fora de les mesquites, que s’han convertit en un lloc de propaganda dels Germans musulmans. EL fenomen més interessant radica en la reacció als islamistes que van dir que no calia desitjar un bon Nadal als coptes. Quina idea absurda i perillosa. Mai no havia vist res semblant a l’islam en general, ni a Egipte en particular. La reacció dels egipcis no s’ha fet esperar. Contràriament al que ha succeït anys anteriors, i sense que s’hagi organitzat prèviament, totes les esglésies han vist com molts musulmans els mostraven la solidaritat. Els egipcis comencen, per tant, a oposar una resistència cultural a les idees que són estranyes al seu islam. Alguns dies abans de Nadal, el cap de l’exèrcit, Abdel Fattah Al-Sissi, va enviar una delegació d’alt nivell a la catedral. Després, el mateix dia de Nadal hi va enviar el comandant general per felicitar [els coptes] en nom seu.

 La mentida organitzada per les forces polítiques vingudes de la prehistòria, les seves temptatives de destruir l’Estat i d’imposar les seves idees no serà acceptat fàcilment. Ells s’hauran d’enfrontar a una resistència que sobrepassa les organitzacions polítiques, i també a les veus que s’eleven –de poetes, de novel·listes i de periodistes-, que expressen tots amb força el seu rebuig al perill que els amenaça.”