Josep Maria Quintana

Parlar del que ha viscut Catalunya el passat 11 de setembre hauria de ser possible, i fins ho hauria de ser arribar a un acord respecte del que allí va succeir. Tanmateix es fa difícil perquè Espanya té un problema que es nega a contemplar, com aquell malalt que orina sang i no vol que el metge el visiti dient que no té importància.

Fa mesos, molts, vaig publicar un article on feia una mena de paròdia comparant el que va succeir a Cuba l’any 1898 amb el que pot succeir a Catalunya, no sé si l’any 2014, com volen els de l’Assemblea Nacional Catalana, però sí ben aviat si el govern -i el país en general- no són capaços d’analitzar els fets. Els agradi o no, Catalunya ha posat la directa i Madrid es nega tan sols a contemplar-ho. El mateix que va fer amb Cuba el govern espanyol de 1898. “Cuba siempre será española, Cuba es esencialmente española” es proclamava amb una seguretat, tan ingènua com estúpida, des de la tribuna de les Corts. “Lucharemos hasta el último hombre y la última peseta”, seguien dient, però la història va prescindir d’aquestes declaracions i va fer la resta.

Contemplant el que han dit aquests dies els representants del govern i una gran part de la premsa i les ràdios radicades a Madrid, ens adonem que al nacionalisme català (aquest que algun dels nostres comentaristes qualifica dia rere dia de radical, intolerant, antidemocràtic, absurd, i moltes coses més) el supera tan sols un altre nacionalisme, l’espanyol, que, o s’ho fan mirar aviat o, com sant Pere, “de tan espanyol que era, s’espanyarà tot sol”.

Fa un any –no un segle!- el president Mas va anar a Madrid per sol·licitar de Rajoy un pacte fiscal. I Rajoy, com a gran especialista que és de deixar que les coses es podreixin, li va tancar la porta. L’onada nacionalista de l’11 de setembre de 2012 (que a Catalunya és transversal i es mou per camins diferents dels que transiten els partits polítics) va superar Mas i es va endur, com un sunami, aquella proposta del pacte. Un any més tard, un diàleg sobre el pacte ja no interessa a ningú. Avui, Catalunya demana poder decidir el seu futur ella sola. Es vol autodeterminar. Però no ho vol fer d’una manera revolucionària, sinó per mitjà del vot lliure i democràtic dels ciutadans d’aquella comunitat autònoma en connivència amb el govern de l’Estat. Com es va fer al Quebec (Canadà). Com es farà a Escòcia (Regne Unit).

La cadena humana que el passat 11 de setembre va creuar festivament, lúdicament, però molt compromesa, tota Catalunya des d’El Pertús fins el riu Sènia, era qualsevol cosa menys el que Rajoy va definir l’any passat com una “algarabía”. Certament que no ha comès enguany aquest mateix error, però ell i els seus ministres (sembla que només García Margallo s’hagi adonat de la importància dels fets) han adoptat dues actituds que, a hores d’ara, em semblen incomprensibles: la d’apropiar-se de la voluntat no expressada del que ells en diuen “la majoria silenciosa” (quantes vegades vam sentir dir el mateix als ministres de Franco!) i la de seguir amb la cançoneta de “nosaltres no ens mourem del que diu la Constitució”.

L’opositora Sáenz de Santa Maria

Quan escolto la vicepresidenta del govern sembla que escolto encara una jove que oposita als alts cossos de l’Administració de l’Estat. I puc parlar de la qüestió amb fonament perquè conec bé la cosa per experiència pròpia, ja que també jo vaig ser opositor a un d’aquests alts cossos de l’Administració, i sé que l’opositor –el bon opositor- assimila els cinc-cents temes de quinze o vint minuts de duració cadascun i els “canta” (alguns sembla que els vomitin) davant del tribunal sense fer-ne cap alteració, i sense cap esperit crític. L’opositor no es mou mai del guió preestablert, cosa que, un cop ha aconseguit d’accedir al cos al qual opositava, ha de fer diàriament en l’exercici de la seva funció. Perquè l’aplicació del dret exigeix tenir sempre en compte –com diu sàviament l’article 3.1 del Codi civil-, no sols la llei, sinó també “el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què [les normes] han de ser aplicades”.

Comprenc que moure’s apartant-se tan sols un mil·límetre de l’ambient social, polític i mediàtic (sobretot aquest darrer) de Madrid és francament difícil per a als polítics espanyols. La fòbia anticatalana és avui tan forta a la capital, i la involució anti autonòmica és tan gran, que si ara haguéssim d’afrontar la transició política del franquisme a la democràcia, com es va fer als anys setanta del segle passat, dubto que aquesta transició fos possible. I tanmateix, els polítics de talla no són els qui saben recitar els temes de memòria, sinó els qui són capaços d’avançar-se al seu temps, saben sobreposar-se a les pressions mediàtiques, i obren portes o aixequen ponts per a l’enteniment i la concòrdia entre els ciutadans.

Parapetar-se, doncs, en la Constitució, com fa el govern, dient que aquesta no permet res del que demana el poble de Catalunya o menystenir el que aquest poble exigeix intentant fer veure que els qui no han sortit al carrer –la famosa “majoria silenciosa”- pensen com ell, és suïcidar-se. A més, no és cert que la Constitució hagi de ser necessàriament una barrera per al que demanen els catalans. Dins aquesta trobem vies possibles per donar sortida a les seves peticions (si més no a les d’ara, no sé ja si a les que formularan els catalans l’any vinent). Una d’aquestes la pot trobar l’opositora Sáenz de Santamaría a l’article 92. Una altra a l’article 150.2. I una última encara més clara, a l’article 166, que permet la reforma constitucional.

Però el govern prefereix mirar a l’altra banda, menystenir el que està succeint a Catalunya i escoltar la Brunete mediàtica de Madrid que, això és cert, sembla que parli amb una sola veu: “¡Cataluña es nuestra! ¡Cataluña es España!”; una actitud que, de prevaler, conduirà el país a la ruptura. I el dia que aquesta es produeixi, no succeirà com el 1934, perquè l’Espanya d’avui no és la de la República, ni l’Europa d’avui és la de 1934, amb els feixismes triomfants. I aleshores, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría no trobarà als temes que se sap de memòria com es fa per enviar a la plaça de Sant Jaume els canons del general Batet.

Ramoneda els ho ha dit clarament en un article publicat dijous passa a El País, que no ha merescut, és cert, més que diatribes, insults i incomprensió per part dels comentaristes anònims que han deixat opinions a la publicació digital, però Ramoneda parlava lúcidament, encara que l’opositora Sáenz de Santamaria (que no se sap sortir dels temes que va aprendre de memòria) no sigui capaç d’entendre’l. “La cuestión catalana -ha escrit- exige una solución política. En democracia, las soluciones políticas pasan por la confrontación de proyectos y por el voto de los ciudadanos. Parapetarse detrás de la Constitución para negar el referéndum sólo conduce al agravamiento del conflicto. En democracia, la Constitución no se puede utilizar como una cárcel. Hay que encontrar siempre una puerta para que la voluntad popular pueda expresarse. Así lo entendió en su día el Tribunal Constitucional de Canadá. Y además al Gobierno canadiense le salió bien. Cuestión de coraje democrático.”

Després d’acabada la llicenciatura en lletres, en tornar a Menorca aquell estiu vaig voler conèixer Joan Timoner Petrus, el creador d’uns poemes bellíssims en llengua catalana que, dins la Segona República havia estat un dels defensors més notables del catalanisme. Timoner era un home gran, tímid, retirat de la vida activa (havia estat músic militar i em va fer la impressió que havia sofert moralment durant el franquisme), que solia anar a l’Ateneu de Maó a llegir els diaris. Un dia el vaig abordar per demanar-li que em parlés de la seva visió del catalanisme.

 Vaig veure de seguida que Timoner no tenia ganes de reviure el passat, i en lloc de respondre la meva pregunta em va demanar: “Ha llegit vostè Per la concòrdia d’en Cambó?” “No”, vaig respondre. “Idò llegeixi aquest llibre, jove, llegeixi’l. Hi trobarà tot el que jo pens avui.”

Entre l’impossible i l’inevitable

 He recordat aquesta anècdota quan he llegit a La Vanguardia del passat dia 1 de setembre l’article de José Antonio Zarzalejos intitulat “L’impossible i l’inevitable”, on l’autor parteix d’una cita de Francesc Cambó: “hi ha dues maneres d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; una altra, endarrerir l’inevitable”.

 L’impossible, aritmèticament, políticament i jurídicament, és –segons Zarzalejos- la independència de Catalunya  (…) L’inevitable, tanmateix, és reformular l’statu quo de Catalunya a l’Espanya constitucional. I lluny de fer-ho, el govern de Rajoy es nega a contemplar la realitat.

 Zarzalejos considera un error la política que duu a terme el president de la Generalitat amb el suport (més que suport) d’Esquerra Republicana, però es mostra encara més dur amb la política del govern de l’Estat. “La seva política catalana està errada –escriu-. Després de la quietud de Rajoy i les frases elusives de la vicepresidenta, no hi ha una estratègia seriosa sinó una altra d’escassament perspicaç, combinació de frases rutinàries, remissions legals i una pacient espera que la situació es podreixi. (…) La política d’omissió pròpia de Rajoy és mandrosa i múrria. És mandrosa perquè ni tan sols no atén als centenars de milers de ciutadans catalans no secessionistes famolencs d’arguments que serveixin per contrarestar els qui, com el reg per aspersió, ruixen Catalunya des de les troneres dels partits i mitjans independentistes. Davant les raons històriques, econòmiques, culturals i socials que s’esgrimeixen a favor d’un Estat propi per a Catalunya, el Govern i el PP romanen immòbils i absorts, sense la bel·ligerància argumentativa que requereixen els adversaris de la secessió però que mereixen també els favorables a ella per construir un debat sòlid i solvent i no visceral i merament emotiu.”

 La posició conciliadora de Laín Entralgo

 Fa setze anys, el filòsof madrileny Pedro Laín Entralgo, va publicar un article a El País (25.04.1997) que partia també de les tesis de Cambó. A punt de tancar la dictadura de Primo de Rivera, “Cambó piensa [a Per la concòrdia] que muy pronto va a llegar una nueva y más favorable ocasión para el triunfo de su viejo proyecto y decide proclamarlo otra vez ante los castellanos y los catalanes que van a dar forma y contenido a la ya próxima situación de la vida española.” I afegeix: “Nos dicen los analistas del alma catalana que en sus manifestaciones colectivas ésta oscila entre el seny y la rauxa, y entre el pactisme y el tot o res. Pues bien: Cambó, catalán en cuya indudable genialidad personal y en cuyo no menos indudable cosmopolitismo tan profundamente alentaban el payés del Ampurdán y el burgués de Barcelona, supo como político inclinarse resueltamente hacia los dos primeros términos de esa doble oposición: hacia el seny, porque así lo exigía su firme atenimiento a la realidad; hacia el pactisme, porque, tras la batalla de Muret y el tratado de Corbeil, el destino histórico de los catalanoaragoneses no podía ser otro que su integración en la Península y su participación, rivalizando con Castilla, en el proceso medieval de su unificación política. Un seny y un pactisme, eso sí, que dejen a salvo la fuerza, la cultura y el espíritu de Cataluña.”

La concòrdia que proposa Cambó es mou, per tant, entre dos maldestres extrems: l’assimilisme de tants espanyols -el desig que Espanya sigui uniforme- i el sobiranisme dels catalans –no tots- que aspiren a la independència política del seu país. Doncs bé, entre l’Espanya assimilista i la Catalunya independentista, ¿què cal fer? “Dos cosas, piensa Cambó –escriu Laín Entralgo-. Una previa: mostrar cómo la práctica del asimilismo sólo ha conducido y sólo conducirá a la progresiva intensificación del sentimiento catalanista y al deterioro de las posibilidades históricas de España, y cómo el independentismo es históricamente imposible y sería ruinoso para Cataluña. Otra consecutiva: idear un proyecto de concordia entre la España castellanizada y la España catalana, y convencer a castellanos y catalanes de la viabilidad y la conveniencia de ese pacto, único expediente para dar a España la Constitución que su pueblo viene pidiendo desde la extinción del Antiguo Régimen.”

La solució és política, no només de legalitat

 Zarzalejos (2013), pensa, doncs, de manera molt semblant a Laín (1997) i a Cambó (1930) per resoldre un problema que, a la vista dels fets, sembla irresoluble, però que no ho ha de ser necessàriament. De fet, tots tres aposten per la solució política, mentre que Rajoy i Sáenz de Santamaría només parlen de la via legal, quan tots sabem que és la política la que pot –i ha de- modificar les lleis quan aquestes no serveixen per resoldre els problemes.

 Han passat vuitanta-tres anys de la publicació de Per la concòrdia i no sembla que hàgim avançat gaire en la resolució del problema català, que podria encarrilar-se si Rajoy no fos aquest personatge miop que prefereix no actuar, convençut –com diu Zarzalejos- que si els catalans es divideixen, aleshores el problema secessionista estarà pràcticament resolt, quan el tancament en banda del govern de l’Estat i la constant sordesa a l’hora d’escoltar els greuges dels catalans no són sinó la font més cabalosa d’independentistes.

Jo, que veig els fets des de Menorca i, per tant, des de fora de Catalunya, penso que és molt probable que Cambó tingués raó, com em recordava Joan Timoner, com opina avui Zarzalejos i com ho creia fa uns anys el mestre Laín, però Cambó es va equivocar en creure que potser els intel·lectuals castellans (“en tant que titulars de la denúncia del que és injust i de la imaginació del que és veritat”) entendrien el problema. No, no el van entendre ni, en general, l’entenen tampoc avui. Aquests no reaccionen, com tampoc el rei (ni el príncep) sembla que siguin capaços de reaccionar. És, doncs, molt probable que estem entre l’impossible i l’inevitable –com opina Zarzalejos-, la qual cosa, si no s’administra intel·ligentment, pot conduir a una desfeta del sistema i a una crisi d’Estat que dubto que Rajoy sigui capaç d’imaginar.

Deia a la primera part de l’article que vaig publicar el passat diumenge arran de veure l’exposició que hi ha oberta a l’Hornabec de La Mola sobre “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, que el mediterranisme té sovint lectures diverses. I ara no em refereixo tan sols a lectures en clau conservadora o en clau de renovació, sinó també -i més simplement-, a lectures de caràcter geogràfic.

Narcís Comadira ha observat en aquest sentit que quan el mediterranisme s’associa amb la llum, amb el volum, amb la corporeïtat, amb l’ordre, amb la serenitat, amb l’equilibri, amb Grècia i amb Roma, en definitiva amb el classicisme, ens trobem amb un mediterranisme que no coincideix amb el mediterrani geogràfic; ja que es refereix només al mediterrani cultural de la riba nord. Doncs bé, aquest –i encara més restringit que aquest, ja que el limitarà a l’espai englobat per l’arc llatí que abraça d’Alacant a Sicília- serà el mediterranisme de Nicolau M. Rubió, un mediterranisme que no coincidirà, doncs, exactament amb el de l’Académie Méditerranéenne francesa, el qual –força més ampli- s’estendrà a tot el conjunt de la Mediterrània.

Això no obstant, serà el pensament de l’Académie Méditerranéene –l’elaboració teòrica del qual tindrà lloc a meitats dels anys trenta- el que més influència exercirà sobre La Patrie Latine de Nicolau M. Rubió, obra que –no ho oblidem- escriurà directament en francès i publicarà a París el 1945.[1]

De fet, fou el 18 d’abril de 1935 –per tant, en una època que a Catalunya no es pot parlar ja de Noucentisme-, quan, en el curs d’una sessió pública, George Avril (un dels fundadors de l’Académie Méditerranéenne) proposava l’estudi d’una sèrie de problemes que englobava sobre el títol genèric de “condicions d’un ensenyament mediterrani”, convençut que si el mot “humanisme” té algun sentit, i si aquest sentit té una relació amb la història, és un sentit mediterrani.

El Mediterrani, bressol de civilitzacions

L’estudi comparatiu de totes les civilitzacions de les quals la Mediterrània ha estat bressol fou l’objecte inicial dels estudis de l’Académie, conscient que allò que la societat li demanava no era tant de lliurar-se a aquest estudi o de fer un inventari d’aquestes civilitzacions, com d’esbrinar si aquestes podien alimentar un ensenyament modern que estigués més estès en els seus principis del que ho va estar l’humanisme clàssic, fundat en el coneixement de la literatura grecollatina.

Gabriel Audisio –l’autor de qui Rubió agafarà la definició que féu del Mediterrani com a “continent líquid”, en una obra publicada a principis dels anys trenta, Jeunesse de la Méditerranée-, escriu que un mariner de Carqueranne es troba més proper d’un pescador xipriota que d’un pagès del Delfinat. I això perquè “gràcies a realitats tan concretes com les similituds mediterrànies, la unitat d’un nou món pot encara madurar entorn d’aquest mar que ha conegut moltes vegades el seu replec”.

És, doncs, com si s’esperés que aquest mar, del qual han sorgit tantes divinitats, romangués com una màquina configuradora de la civilització, ja que la realitat mediterrània no és alta cosa que el bressol o el gresol -segons com es miri- on s’ajunten i es fusionen les races en una mateixa realitat patriòtica. I és en aquest sentit que, a partir de les idees de Gabriel Audisio, Jean Desthieux afirma que si d’un lloc es pot predicar la idea de pàtria és, precisament, del Mediterrani: “No creiem –diu- que hi hagi a cap altra banda del món un lloc on aquesta idea pugui trobar una desclosa més gran i un sentit més humà que sobre les riberes d’aquest mar que ha banyat tantes races i ha nodrit tantes victòries. Aquest és el fet mediterrani.”

La qüestió, però, venia de lluny. Perquè va ser l’any 1911 quan Paul Adam anuncià una fraternitat mediterrània que mai no deixà d’aconsellar. Posteriorment, foren homes com Gabriel Audisio, M. Philippe de Zara –que publicà Autour de la Mer Latine-, Jean Rivain, Paul Valéry, Louis Bertrand, Ferdinand Bac i d’altres, com el mateix Jean Desthieux, que contribuiran al manteniment dels valors d’un humanisme llatí a França. Tots aquest personatges es mouen entorn de l’Académie Méditerranéenne i estan vivament influïts per l’obra d’ Hippolyte Taine, el major i més remarcable crític literari francès del XIX. Per a ells, l’herència, el medi i el clima són els factors que més ajuden a explicar el fenomen mediterrani. En aquest sentit és clara l’afirmació de Gabriel Boissy segons la qual “el fet mediterrani… és un fenomen de latitud i de clima en virtut del qual som feliços de veure finalment com els esperits s’orienten vers aquesta base real, terrestre, que prepara i explica tots els passos o inspiracions ulteriors de l’esperit.”

Hi ha, doncs, en aquest “fet mediterrani” un component clar que demana als qui l’habiten de creure en la Mediterrània, “une mer vivante, jeune, éternelle”, que els exigeix d’agrupar-se entorn d’ella com els fillets ho fan entorn de la falda d’una mare adorada.

Frederic Mistral i la llatinitat

Paul Adam havia escrit que “la creació és sempre llatina, germànica la còpia” i Louis Bertrand –que havia signat un pròleg a Les chants séculaires de Joaquim Gasset- escriurà el 1934 que les fronteres que barren el pas a la barbàrie són segurament més restringides que el lloc que ocupa la raça blanca sobre el mapamundi. En realitat, per a Bertrand, la civilització és “un état héroïque”, la qual cosa li permet desitjar que el “Centre Méditerranéen” aconsegueixi de ser el mantenidor i el propagador d’aquest antic humanisme que és base de la civilització mediterrània i, per tant, un lloc de trobada per a la llatinitat mundial.

No es estrany, doncs, que cap al 1935, tres acadèmics -el francès Desthieux, i els italians Chiarelli i Farinelli- celebressin el nom de Frederic Mistral com a campió d’aquest sentiments. Ells, en efecte, entenien que l’obra de Mistral contenia una gran lliçó política, ja que el poeta de Maillane no veia només en el felibre el pretext d’una sèrie d’exhibicions folklòriques, de danses populars o de cançons d’amor. Molt altrament, ell cercava un lligam espiritual que assignava precisament a la Provença un paper unitiu entre les províncies ibèriques i les italianes que es trobaven ja d’alguna manera “federades” per les mateixes aigües del mar. Una idea que Rubió assumirà plenament. Aleshores, adherint-se a la teoria de les elits –i partint de la idea que en el vèrtex d’aquestes elits hi ha els poetes- els esmentats acadèmics jutgen l’obra de Mistral com la d’un far que els il·lumina i la valoren en el seu grau màxim. Per això saluda l’autor de “Mirèio” dient que Mistral “ha volgut eternitzar el que uneix i no el que separa”.

Doncs bé, l’Académie Méditerranéenne, els personatges que la componen i les lectures que forneixen el seu bagatge intel·lectual són realment propers a Nicolau M. Rubió. Ell beurà força de tots aquests a l’hora d’elaborar la seva tesi, la qual presenta, tanmateix, una diferència important ja esmentada: Rubió acotarà la Mediterrània en nom de la “Llatinitat”, mentre que l’Académie Méditerranéenne en mantindrà una visió integral, sens cap mena d’acotament. Per als acadèmics, la Mediterrània oferia perspectives encara més felices que la llatinitat, ja que unia un més gran nombre d’homes i d’ideals. Per tant, en aquesta concepció més ampla, el fet llatí no esdevé l’únic hereu del fet hel·lènic. Per això, a la concepció d’un humanisme estrictament grecollatí els acadèmics oposen la concepció d’un humanisme viu, absolutament mediterrani, que tendeix sempre a una més gran universalitat.

Un dels esdeveniments culturals de primera magnitud d’aquest estiu el constitueix l’exposició que, a l’Hornabec de la Mola, s’ha inaugurat sota el títol “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, un projecte realitzat amb motiu de la Presidència espanyola del Consell Europeu de la Unió Europea, que va tenir lloc el 2010, de la qual se n’ha publicat un catàleg magnífic, en el qual destaca un article absolutament canònic de Tomàs Alcoverro (“Les grans ciutats, protagonistes de la història de la Mediterrània”).

Alcoverro, que va ser a Menorca el passat hivern per pronunciar una conferència a la Fundació Rubió i va dirigir també un seminari a Mongofra sobre “Orient/Occident de la Mediterrània: tan a prop i tan lluny”, ens presenta una visió detallada i rica del que ha estat per al Mediterrani aquest segle XX convuls –que ha viscut dues grans conflagracions mundials (la de 1914-1918 i la de 1940-1945) nombroses guerres regionals i conflictes de tota mena-, i observa que avui les dues ribes del Mediterrani continuen allunyades, amb profundes desigualtats en el nivell de vida entre les poblacions del sud i les del nord, la qual cosa provoca emigracions constants cap a Europa, alhora que ens revela que les poblacions àrabs no comparteixen plenament la consciència mediterrània forjada a Europa de la qual han begut els europeus. En l’inconscient col·lectiu dels pobles de l’islam, el Mediterrani –el Bahr el Rum o mar dels cristians- és –escriu Alcoverro- l’horitzó pel qual van arribar els croats, els exèrcits conquistadors, els agents d’una modernitat laica i estrangeritzant.

Tomás Alcoverro i l’autor de l’article a Mongofra, novembre 2012

El mediterranisme de Nicolau Rubió

He volgut destacar aquesta important observació d’Alcoverro abans d’aproximar-me a la visió que Nicolau M. Rubió (1891-1981) tenia de la Mediterrània, que ell definia com un “continent líquid”; concepte que pren de l’Académie Méditerranéenne, fundada a Niça l’any 1926, institució per a la qual el Mediterrani constitueix, en paraules de Gabriel Boissy, una pàtria comú per als seus riberencs.

L’humanisme, doncs, que assumia l’Académie Méditerranéenne, que va ser definit en un congrés celebrat a Mònaco el novembre del 1935, pretenia abraçar la Mediterrània sencera. Per tant, no sols la mediterrània llatina, sinó també la grega, la jueva i la islàmica. Al Congrés, doncs, s’hi respirava un esperit d’unitat futura i integral entre tots aquests pobles riberencs  que no podien romandre indiferents els uns dels altres. Abraçant, doncs, un món força ampli, i emparant-se en una idea força utòpica, l’objectiu de l’Académie Méditerranéenne era de federar políticament dins el marc europeu aquells pobles que ja estan, de fet, federats per aquest “continent líquid” que és la Mediterrània.

Rubió, que es declara profundament mediterranista, accepta també una concepció utòpica d’aquesta idea, però la limita molt més, ja que ell la circumscriu bàsicament al que definirà com “La pàtria llatina”, que enclou exclusivament el golf que s’ha format a la part nord-occidental de la Mediterrània, que forma un arc –ell en diu l’arc litoral- que comença pel costat de llevant a l’Illa de Sicília, que transcorre tot seguit les costes de Calàbria, que remunta després per la Campània, el Laci i la Toscana, i que, havent passat el seu punt culminant a la Ligúria, descendeix per la Provença, el Llenguadoc i Catalunya, per acabar a Cartagena, al punt Sud-oest del litoral valencià. A l’interior del golf així dibuixat es troben, a més de Sicília, les illes de Sardenya, Còrsega, Mallorca, Menorca, Eivissa i d’altres d’extensió menor.

La “pàtria llatina” no és, però –segons explica Rubió- un lloc geogràfic que ha habitat un únic poble, sinó que ens trobem amb pobles diversos i amb cultures també diferents al llarg del seu recorregut, els quals, però, han experimentat una mena de convergència espiritual, producte d’aquest mar que no ha deixat d’emmotllar-los en una mateixa unitat poètica.

Podríem dir, per tant, que la visió que té Rubió del mediterranisme explicaria d’alguna manera l’inconscient col·lectiu de què ens parla Alcoverro en el seu excel·lent article.

Els mediterranismes en la tradició europea

Els mediterranismes formen part de la tradició cultural europea. De fet, el Mediterrani ha estat un mar vers on han girat sempre els ulls els qui, per una o altra raó, han volgut canviar una estètica, emfatitzar unes constants culturals, posar ordre, o fundar imperis de la mena que siguin. No és estrany, doncs, que un moviment com el Noucentisme (del qual va beure Rubió, encara que ell no era, ni de bon tros, un noucentista), moviment que volia transformar la realitat, que volia fer de la cultura a Catalunya una cultura universal i cosmopolita recuperant de la tradició clàssica aquells trets que l’emparentessin genuïnament amb la cultura humanista de Grècia i Roma, i que volia fer-la servir de fonament per construir un estat modern, acudís al mediterranisme i que aquest li anés com anell al dit.

Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981)

Però ni el mediterranisme és un fenomen estrictament noucentista (ja que també podríem trobar-ne referències en moviments culturals anteriors), ni tampoc el “descobriment del Mediterrani” que, amb una clara voluntat programàtica de la nova estètica, propugnava Eugeni D’Ors en una glosa de 1906, es correspon exactament amb el mediterranisme de Nicolau M. Rubió. Com el d’aquest no s’adapta tampoc, com ja he dit, al mediterranisme “integral” –aquell que abraça tant la vorera europea com l’africana, per entendre’ns- que defensava l’Académie Méditerranéenne, la qual, això no obstant, tanta influència exercí en la figura de Rubió.

D’altra banda, el mediterranisme d’aquest no serà, tampoc aquell mediterranisme confús, inconcret i eteri que massa vegades s’ha fet servir com a coartada per anteposar a l’avantguarda la normativa clàssica amb objectius (polítics o estètics) clarament conservadors, però sí que serà un mediterranisme que es revestirà amb un indubtable component polític, l’objecte del qual no serà, però, la creació d’un nou nacionalisme particular tancat en ell mateix, sinó, ben al contrari, la superació dels nacionalismes particularistes –els dels estats actuals- amb la idea de cercar i de trobar un marc més ampli capaç d’agrupar en el projecte comú pobles diversos, reunits dins una mena de commonwealth mediterrània –o més aviat llatina- que situï aquests pobles en una posició política envejable dins el marc europeu.

En aquest sentit, doncs, tot i que despullat de components feixistes o totalitaris, el mediterranisme de Rubió obeïa  a la voluntat de crear un mite compensatori entre els països meridionals d’Europa.

Benvolguts amics:

Encara que no tenc cap mena de relació directa amb el món educatiu, per més que de jove vaig ensenyar llengua i literatura en un institut i, estant destinat a Barcelona, vaig ser professor col·laborador de Dret Civil a la Facultat de Dret, sempre he cregut que l’educació i la investigació són els pilars fonamentals en l’organigrama polític d’un país. Tots dos, però, són objectius que impliquen molta inversió per part dels governs i –especialment l’educació- un gran esforç de tota la societat implicada. Alhora, les polítiques que es duen a terme en aquests dos camps no donen fruits ràpidament, sinó que comporten una transformació del país que només es veu a la llarga.

Mai no he entès les dificultats que hem tingut els ciutadans espanyols per arribar a un pacte per l’educació, o potser sí que ho he entès perquè, en lloc de creure que l’educació dels fillets i dels joves és un objectiu comú de tots, que està per damunt de les ideologies de partit, sovint la convertim en una arma de la lluita ideològica, i això ens impedeix elaborar una política que sigui seriosa, coherent, dialogada, plural i, a la llarga, eficaç.

Pel que fa a la investigació, tot és encara és més senzill: la bandegem, simplement, perquè no dóna resultats a curt termini i, per tant, no permet el lluïment dels polítics en el transcurs de la seva curta vida activa al front de les institucions.

Vist, doncs, el lamentable espectacle que està vivint el nostre país, on els governs conservadors aprofiten la conjuntura actual de crisi econòmica i de majories parlamentàries per imposar, contra l’opinió d’un gran sector de professionals de l’educació, una política de retalls, sectària i de poca volada, entenc que l’esforç que esteu duent al sí del col·lectiu “MenorcaEdu21” en l’intent d’articular un “Pacte per l’educació” mereix el suport de la societat i, sens dubte, el meu.

Cordialment,

Seguint els esdeveniments polítics a Espanya per mitjà de la premsa i de la ràdio especialment, tinc la impressió que, en cas Bàrcenas, no hem arribat ni de bon tros al “fin de la cita”  de que ens parlava un Rajoy que, al Parlament, volia ser contundent. No, el discurs sobre què ha succeït al llarg d’aquests darrers vint anys a la casa gran del Partit Popular no ha arribat al final, més aviat som al començament d’un calvari que presumeixo llarg, però terrible, a pesar dels esforços que fan els polítics populars i alguns periodistes que els són afins per desviar l’atenció.

En aquesta estratègia s’empren, bàsicament, dos arguments:

El primer, que en el moment en què Espanya sembla que comença a aixecar el vol de la crisi, és suïcida apuntar contra el president del govern i el partit que li dóna suport. El segon, que no hi ha cas PP, sinó cas Bárcenas.

En defensa d’aquest darrer argument va destacar abans d’ahir el senyor Martínez Pujalte, el qual, davant el desconcert que han provocat en l’opinió pública les declaracions dels desmemoriats exsecretaris generals Cascos i Arenas (“no me consta”, “no me acuerdo”), i especialment la feta per l’actual secretària, María Dolores de Cospedal que, els agradi o no, ha apuntat amb bala contra Rajoy aplicant el vell aforisme “que cada palo aguante su vela”,  va decidir-se –em refereixo a Martínez Pujalte- per la tècnica d’Helenio Herrera, que proclamava que la millor defensa és un bon atac, i va arremetre durament contra Bárcenas, a qui va anomenar “pocavergonya”, i a qui va comparar amb “un senyor que és contractat en un hotel i aprofita el seu lloc de feina per traficar amb drogues”. “Qui l’ha contractat ha comès un error en fer-ho –assegurà el diputat conservador-, però no té res a veure amb la venda de la droga”.

El PP, doncs, fa uns esforços sobrehumans per distanciar-se de Bárcenas, a pesar que el duen tatuat a la seva pell, i per això demana que aquest continuï a la presó fins que torni els diners. Però els fets són tenaços i, cada dia que passa, esdevé –i esdevindrà- més difícil en aquest camí del Calvari que ha iniciat Rajoy.

He parlat de dos arguments, però també se’n sol utilitzar un altre de molt gastat, però eficaç: el de “i tu més”. En efecte, no hi ha vegada que, quan en una tertúlia radiofònica es parla del cas Bárcenas, algú que vol canviar de matèria treu els EREs andalusos, que no són, certament, pecata minuta. Però… no hem quedat “que cada palo aguantes su vela”? Així, doncs, si es parla del cas Bárcenas, és d’aquest que parlem, i que els socialistes andalusos estiguin emmerdats en un bon sarau, que possiblement acabarà amb alts dirigents a la presó o fora d’òrbita, ni disminueix la importància del cas Bárcenas ni justifica la presumpta corrupció del PP.

Mentir al Parlament

Més enllà dels fets, el que té avui prioritat en l’anàlisi política es que Rajoy (arrossegat per l’oposició) ha parlat al Parlament espanyol i ha pretès tancar la qüestió amb contundència. Els dies, però, van desmentint les seves afirmacions i demostren que, si és que no va mentir (que no ho sé, però que ho dubto), el que no admet discussió és que no va dir tota la veritat, si hem de fer cas al que ens ha descobert María Dolores de Cospedal, i això és greu. Tant o més que la corrupció per se. Perquè mentir al Parlament és mentir als ciutadans. I mentir als ciutadans en seu parlamentària es condemna (o s’hauria de condemnar) amb l’ostracisme polític.

Clinton va estar a punt de sofrir el que, en el sistema polític nord-americà, es diu un “impeachment” (processament d’un alt càrrec per decisió del Parlament), però no el va sofrir per haver tingut una relació sexual moralment condemnable amb una jove becària, sinó per haver mentit al Congrés, que és mentir als ciutadans.

Per molt menys han dimitit recentment dos ministres alemanys: el 2011, el de Defensa, Karl Theodor zu Guttenberg, després de ser acusat de plagiar la seva tesis doctoral; i el 2013, la ministra de Educació i Ciència, Annette Schavan, per la mateixa causa. També Chris Huhne, exministre britànic d’Energia, va renunciar al seu escó de diputat, l’any 2012, després que es va declarar culpable davant un tribunal de Londres d’intentar ocultar una infracció de tràfic.

Tots aquests són casos d’haver mentit públicament sobre qüestions personals, i tots han frustrat la carrera de personatges públics, segurament prou solvents, però que, en mentir, han perdut la confiança de la ciutadania.

Molt em temo que aquesta serà la fi de Rajoy. Perquè en aquests casos sempre es comença negant-ho tot, però després, com en un degoteig, la veritat s’obre camí, a pesar de les majories parlamentàries.

—————–

Als qui esteu interessats a saber què està succeint a Egipte us recomano la lectura de l’article de Jordi Llaonard que trobareu a l’adreça següent: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/249893

Transcrió íntegra d’un article de Bernard-Henri Lévy publicat a “EL PAIS” que subscric plenament sobre el que està succeint a Egipte.

Hoy más que nunca hemos de apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza

Bernard-Henri Lévy 4 AGO 2013 – 00:00 CET

Hay una cosa segura en Egipto: el islam radical se ha desacreditado a sí mismo; ha demostrado su incapacidad tanto para empezar a construir un Estado como para impulsar un inicio de desarrollo económico y social. Pase lo que pase, los Hermanos Musulmanes habrán sido los verdaderos sepultureros del proyecto de un islamismo moderado, de la idea de una alternancia islamista que no se convertiría en una forma más de despotismo.

Pero hay otra cosa igual de segura: el Ejército ha perdido su credibilidad; ha demostrado a quienes dudaban de ello que no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak. La idea de un Ejército del pueblo y para el pueblo, la hipótesis de un Ejército republicano que no interviene para confiscar el poder en defensa de sus propios intereses y privilegios, sino, como hicieron los capitanes de abril de la revolución portuguesa de hace 40 años, para socorrer a un movimiento civil ávido de derechos y libertades, se ha convertido en una quimera absurda, triste y trágicamente absurda desde la masacre del 27 de julio, que vino a sumar otros 72 muertos a los del tiroteo del 9 de julio.

A partir de aquí, ¿qué puede ocurrir?

Por supuesto, uno podría imaginar un retorno sorpresa de los Hermanos Musulmanes, que, catapultados por el aura de martirio que les han proporcionado los acontecimientos recientes, volvieran a instalarse en un poder del que les ha expulsado el pueblo. ¿Acaso la religión de la muerte y la sangre no es también su religión? ¿Acaso ellos respetan la vida humana mucho más que los militares asesinos? Y, ¿acaso hace dos años y medio, durante los primeros días de la rebelión de la plaza de Tahrir, no escuché cómo uno de los suyos, miembro de la dirección estratégica de la hermandad, me describía hasta el último detalle la cadena de acontecimientos a la que estamos asistiendo y que, en su opinión, solo podía terminar jugando a su favor?

Uno podría imaginar también una nueva y duradera dictadura apoyada por unos asesinos cargados de galones, so pretexto de un imaginario “mandato” de acabar con el “terrorismo”. ¿No hablaba Mohamed Ibrahim, el nuevo ministro de Interior, unas horas después de la masacre, de un “nuevo amanecer” para las Fuerzas Armadas? El tema de los “30 millones de simpatizantes” con el que la televisión oficial justifica a los erradicadores durante todo el santo día, ¿no funciona como una auténtica licencia para matar? Y, aunque seguramente Al Sisi carezca de la estatura para desempeñar duraderamente el papel, ¿cómo no recordar el precedente de los años cincuenta, cuando un coronel apellidado Nasser terminaba imponiéndose tras los dos años de semianarquía que sucedieron al golpe de Estado de los llamados Oficiales Libres?

El Ejército no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak

Otra posibilidad sería un escenario a la argelina, en el que los dos bandos se enfrentasen en una lucha sin piedad y, en cierto modo, sin fin. En su día, yo mismo vi cómo se dibujaba ese escenario e informé del doble reinado del FIS y el GIA, por un lado, y los servicios secretos del régimen, por otro. Por desgracia, hoy, no me cuesta imaginar al Egipto de Mahfouz y Cavafis, de Durrell y Forster, al Egipto real y mítico que, desde la noche de los tiempos, es otra patria de los sabios y los magos, de los filósofos y los amigos de la inteligencia, presa de la misma ley de las masacres, según la cual a las matanzas del ejército responderían, en una espiral sin fin, las represalias de los islamistas, y viceversa.

Finalmente, hay otra salida; la última. No digo que sea la más probable, pero tampoco es la más improbable. En todo caso, es la que deberían desear con toda el alma los verdaderos amigos de Egipto, aquellos que han aprendido a amarlo a través de sus escritores y sus ciudadanos, de los relatos del edificio Yacobián y de los libros de la Biblioteca de Alejandría, escuchando a aquellos egipcios para los que Egipto es una tierra y en contacto con los que lo conciben como una Idea y como la fuente de una historia que es una parte de la historia de la humanidad. Me refiero al retorno del espíritu de Tahrir, que, hace poco más de dos años, animó a la juventud a vencer el miedo y a desafiar y derrotar a un Alí Babá que se creía faraón.

Para que tal cosa sucediera, haría falta que se rompiese esa alianza contra natura, a la que ya no pueden justificar las circunstancias, entre los activistas de Tamarod y el Ejército.

Haría falta que Mohamed el Baradei, conciencia de la nebulosa liberal, no se limitase a un tuit para “condenar” el uso excesivo de la fuerza ni para llamar a “trabajar duro” para salir del impasse en el que se encuentra Egipto.

Y, sobre todo, haría falta que el pueblo comprendiese que solo la discordia en campo amigo, la división de los demócratas, dispersos en dos o tres candidaturas, fue lo que permitió que se hiciese con el poder un islamista por el que, en resumidas cuentas, solo había votado un elector de cada cuatro.

Una revolución no se hace en un día, ni en dos años.

Es un acontecimiento de larga duración, oscuro, conflictivo, en el que los avances repentinos vienen seguidos de retrocesos desesperantes.

Y no será un francés quien diga lo contrario, a menos que haya olvidado aquella interminable revolución que tuvo que pasar por el Terror, la Reacción de Termidor, dos imperios y una Comuna ahogada en su propia sangre, antes de contemplar el nacimiento de la República definitiva.

Hoy, más que nunca, tenemos que apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza del Egipto actual.

Bernard-Henri Lévy es filósofo.

Traducción de José Luis Sánchez-Silva.

Les diferències entre el papa emèrit, Benet XVI, i l’actual papa Francesc no són només de forma. No es tracta tan sols que el primer fos un intel·lectual pur (que mai havia estat al front d’una comunitat) i aquest sigui un pastor que, des de sempre, ha estat en contacte amb els fidels. No. Les diferències abasten també al pensament i a la doctrina de l’un i de l’altre, si ens atenem a conceptes tan clars i, d’altra banda, tan discutits al llarg de la història, com, per exemple, el de “laïcitat”.

Dins l’avió que va traslladar Benet XVI de Roma a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre de 2010, quan aquell pontífex iniciava la seva segona visita a Espanya, va definir el nostre país com a “bressol de la fe”, però també “de l’anticlericalisme”, que va desglossar com “un laïcisme fort i agressiu”, que comparà al de la “la dècada dels anys 30”.

Aquestes paraules  no eren fruit de la improvisació ni de cap mena de “lapsus linguae”, perquè Ratzinger ja havia fet unes declaracions similars al periodista Seewald el mes de juliol de 2010, tal com quedava reflectit en un passatge del llibre que el periodista abordava els viatges pastorals de Benet XVI. En aquestes pàgines, el pontífex es referia a Espanya com “un dels grans països catòlics que ha regalat a l’Església grans sants” i que té una història “excitant”. Però deia també que “és un país de contrastos dramàtics. Pensem en el xoc entre la República de la dècada del 1930 i Franco, o en la dramàtica lluita actual entre la secularitat radical i la fe decidida”, unes declaracions que van molestar al llavors govern socialista de Rodríguez Zapatero.

L’autonomia de l’home i de la societat

Més enllà del que volgués dir el papa Benet (tant el secretari papal, Lombardi, com el cardenal Rouco van assegurar que havíem interpretat malament les paraules on el papa deia el que deia),  el cert és que conceptes com el de “laïcitat”, o com el d’ “estat laic”  han estat proscrits i durament criticats per l’Església des que els Il·lustrats del segle XVIII defensaren l’autonomia de la societat i de l’individu, alhora que negaren la submissió d’aquest o d’aquella a preceptes l’única legitimitat dels quals provingués del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums (entre els quals m’incloc), no és –o no és ja- l’autoritat del passat ni tampoc la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.

És per això que la societat, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’Islam radical) no és la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat. Al món, doncs, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó.

Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (per això el que ara diré no és aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que només els pobles que l’han assumit com a propi han pogut crear els Estats democràtics moderns, i ho han fet sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu la que s’aplica directament en aquests Estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. La llei de Déu serà, sens dubte, un referent per als que tinguin fe, però mai no es podrà imposar de manera coactiva.

La fe no és incompatible amb la laïcitat

Dit això, cal afegir que la defensa de la laïcitat no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes creients. Com tampoc no comporta cap mena de trava perquè la religió es pugui desenvolupar lliurement i plenament dins aquests Estats, sempre que aquesta accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir de la concepció del món que jo assumeixo, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes per aquells que els posseeixin i els sostinguin, però mai no es podran imposar coactivament.

Aquesta manera de pensar de molts ciutadans que ens sentim fills dels pensadors il·lustrats del segle XVIII i que som alhora creients i, per tant, fidels a l’Església, s’ha vist ara reforçada clarament per les paraules del papa  Francesc, el qual, en tornar de Río de Janeiro, ha fet unes declaracions dins l’avió que no tenen pèrdua per la seva claredat. També, perquè impliquen una nova visió del món, força diferent de la de Benet XVI i de la que, entre nosaltres, ha proclamat el cardenal Rouco. Francesc, en canvi, ha defensat sense mitges tintes la laïcitat de l’Estat que, “sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat, afavorint les seves expressions concretes”, alhora que ha destacat la contribució de les grans tradicions religioses, que tenen un paper fecund de ferment en la vida social i d’animació de la democràcia.

Seran, doncs, difícils de tergiversar aquestes paraules del papa que obren, entenc, una nova via d’entesa entre els homes, ja que ell reconeix i assegura que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat.” Una afirmació que no sols comparteixo, sinó que em satisfà plenament.

Uns amics em comentaven l’article de diumenge passat on jo reclamava un debat sobre les idees i criticava durament el sistema vigent dels partits que, protegit per una llei electoral que, avui, resulta injusta, afavoreix el segrest de la democràcia per les cúpules directives en detriment dels ciutadans.

Jo veig clar que si poséssim fil a l’agulla en aquest camp, sense fer desaparèixer els partits, que són indispensables per a l’organització del sistema, els posaríem al seu lloc, que no és el de decidir pel ciutadà, sinó el d’encarrilar adequadament les opinions d’aquest, que són les que de veritat compten.

El poder sovint fa perdre de vista al qui l’ostenta la realitat de les coses, l’aïlla i acaba per  fer-lo sentir infal·lible, fins al punt que pot acabar pensant que  ell és més intel·ligent, més savi i més just que les persones que li han donat aquest poder. Per això s’hi empoltrona sovint i acaba per segrestar la democràcia.

El perill de voler dominar-ho tot

Sense voler dispensar el PSOE de les meves crítiques –temps vaig tenir de fer-ho quan governava el país-, avui hem de constatar que el PP ha sabut trenar un cabdell de fils fins al punt de fer desaparèixer de l’horitzó aquella divisió de poders que, com estudiàvem a la universitat, s’aplicava a països com França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, ja que nosaltres vivíem aleshores en plena explosió del franquisme i ens havíem de conformar amb les Lleis Fonamentals del Moviment.

Podria referir-me a d’altres exemples, però el descobriment fortuït que el president del Tribunal Constitucional era militant del PP abans i durant els primers temps de la seva elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got. Naturalment, els gurus del partit no han trigat un moment a explicar-nos que no hi ha cap irregularitat en aquest fet perquè el TC no és, pròpiament, un òrgan judicial incardinat en el dit Poder Judicial. Per tant, no està prohibida la militància política dels seus membres.

Més enllà que aquesta explicació és difícil d’entendre per algú que no estigui avesat en l’argot jurídic, em fa la impressió que és d’una gran demagògia, perquè en un òrgan on –puresa democràtica- es va recusar el magistrat Pérez Tremp en el debat sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia escrit un article relacionat amb la qüestió que es discutia, ja em diran vostès com pot un magistrat –un president!- debatre i decidir neutralment sobre una norma que ha estat impugnada pels dirigents del partit en el qual milita. Per entendre-ho no calen estudis. Basta una mica de sentit comú.

La compatibilitat de Pérez de los Cobos

Dit això, estic disposat a afegir que el simple fet d’haver militat en un partit no ha d’inhabilitar forçosament una persona per ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa. Sense anar més lluny, jo vaig pertànyer durant vuit anys al Consell Consultiu de la Comunitat autònoma, en el qual hi havia tres persones que tenien carnet de partit i no ho van amagar. I mai –en això vull ser contundent- durant els vuit anys que vaig compartir la funció consultiva amb ells, cap dels tres va prendre una decisió jurídica (eren allí com a juristes) que pogués estar contaminada per la seva ideologia. Sempre van decidir objectivament en dret.

El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos

Per tant, tenen raó els membres del PP quan diuen que haver estat militant del partit no impedeix que Pérez de los Cobos sigui president del Tribunal Constitucional. Però el problema no és, en aquest cas, de compatibilitat, sinó d’ètica, o com a mínim d’estètica, pel fet que Pérez de los Cobos va treure astutament aquest “detall” (la militància en el PP) del seu currículum. Ell, doncs, va ocultar als parlamentaris, a la nació i als seus propis companys (que el van elegir president) la seva militància i és, precisament, aquest engany, aquesta ocultació, que el fa inepte per desplegar, al meu entendre, la presidència de l’òrgan al qual la Constitució atorga el poder de controlar la validesa de les lleis.

Amb l’ocultació de Pérez de los Cobos s’ha fet un gran mal a la democràcia. Se li ha causat una ferida més de les moltes que ha rebut al llarg d’aquests darrers anys on els partits sembla que s’hagin posat d’acord per postergar-la. I això és força més important que el futur de Pérez de los Cobos que, incompatible o no, té ja data de caducitat com a membre del Tribunal, perquè, més prest o més tard, haurà d’abandonar el lloc per covard, per pillet i per inepte.

La regeneració democràtica exigeix un harakiri

Tornem al segrest de la democràcia de què estàvem parlant. No és també un segrest el que ha fet Rajoy des que s’ha destapat l’afer Bárcenas? I no ho dic perquè ho afirmin els socialistes, que, curiosament, actuen de manera paral·lela a Andalusia, on ells impedeixen parlar a fons de l’escàndol majúscul que són els ERE fraudulents. I no ens enganyem, els ciutadans no podem sempre viure segrestats pels nostres polítics, perquè acabarem afartant-nos (es donen ja exemples molt clars de cansament a cada elecció) i la cosa pot acabar malament.

Potser per això els recomanaria que seguissin l’exemple dels procuradors franquistes que –ves per on!- ell sí que es van fer l’harakiri en permetre aquell referèndum de 15 de desembre de 1976 que va fer possible l’enderroc del franquisme i les eleccions lliures de 15 de juny de 1977.

El temps s’esgota i sembla que els partits no en siguin conscients. La democràcia de les idees, la de la participació ciutadana, la de l’estat de dret, la de la separació real de poders, no és compatible amb el que avui vivim a casa nostra. No ho és amb les ocultacions de Pérez de los Cobos, no ho és amb els silencis de Rajoy, i no ho és tampoc amb els ERE d’Andalusia ni amb la pantomima de primàries del PSOE, avui tan lluny del poder.

Les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, les informacions a petites dosis del diari El Mundo, els desmentits del govern i dels homes forts del partit en el poder, així com les tertúlies dels diaris sobre la qüestió, amenacen a ocupar-nos tot l’estiu a l’espera –almenys això és el que desitjaria el president Rajoy- que escampi la pluja de paraules i d’opinions, de veritats i de mentides. Mentrestant, no debatrem d’idees, no parlarem de la Llei d’Educació ni analitzarem els perquès de l’atur i de la crisi econòmica del país que, aquesta sí, sembla que no escampa.

De la mateixa manera que fa uns mesos només parlàvem de Síria i ara ho fem tan sols d’Egipte, a pesar que a Síria les coses continuen anant a mal borràs, Rajoy pensa, contràriament a Helenio Herrara, que la millor defensa és no és l’atac, sinó parapetar-se en el silenci, en el dir que no a tot, en desmentir la premissa major i acusar de calumniador el qui fins fa uns mesos era un amic al qual se li demanava resignació i paciència i se l’encoratjava perquè resistís l’adversitat.

Tots, doncs, com un sol home (si fem excepció de la senyora Aguirre, que no espera res, però que sempre està a punt per agafar el que li caigui del cel, si el que li cau és la presidència del govern), han decidit negar-ho tot i, per molt que la negació no ens convenci gaire (o gens), penso que pot donar-los rèdits judicials, ja que les acusacions de Bárcenas, per espectaculars que siguin, esdevindran efímers focs d’artifici si no les pot provar, i difícilment podrà fer-ho a menys que algun innocent (i els polítics del PP no ho són) hagi deixat rastre (un rebut, per exemple) dels bitllets de cinc-cents euros que, presumptament, van rebre en un sobre marró, com ens explica Bárcenas.

Per tant, pocs resultats judicials espero dels focs d’encenalls que ha encès l’extresorer conservador, però és possible que sí se’n tregui algun de polític, perquè difícilment pot un president del govern respondre cada dia amb evasives les preguntes dels periodistes sobre la presumpta corrupció del partit.

On som?

La trama Gürtel i el cas Bàrcenas, que n’és un serrell, no representa, però, un supòsit de corrupció dels partits massa diferent en el fons del que va conformar la trama d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que va corrompre el PSOE, el qual obtenia diners de la banca i d’algunes grans companyies mitjançant la facturació de suposats informes (entre d’altres mètodes), per sufragar les despeses electorals d’un partit molt endeutat després del referèndum sobre la OTAN. I no difereix tampoc gaire del que està significant, per a aquest partit, el cas dels ERE fraudulents d’Andalusia que està instruint la jutgessa Alaya. Trama que els dirigents d’aquest partit neguen amb la mateixa rotunditat que ho fa la senyora Cospedal o l’ínclit número tres del PP, senyor Floriano. Com no difereix tampoc del conegut cas Palau, que posa en solfa el finançament irregular de Convergència i Unió a Catalunya.

Això vol dir que alguna cosa fonamental està fallant. Vol dir que el sistema polític de partits, tal com el tenim configurat avui, fa aigües per tots costats, i que s’haurien d’arbitrar canvis substancials que donessin força a les idees polítiques per sobre de les cúpules dirigents que, emparades pel sistema, segresten el debat de les idees i imposen els seus criteris, alhora que determinen qui fa política i qui no en fa, sostraient aquest poder als ciutadans.

Els canvis

No hi ha solucions taumatúrgiques als mals que ens afecten, però sí que hi ha maneres d’afrontar-los de cara i de fer que es pal·liïn els seus resultats. La frase mítica del semi desaparegut (però sempre present en els moments decisius) Alfonso Guerra –“El que se mueve no sale en la foto”- és la prova decisiva que el sistema de partits que es va constituir als inicis de la democràcia avui no és l’adequat.

Els espanyols impulsàrem un sistema electoral que dóna tota la força a les cúpules dirigents d’uns partits que calia impulsar després de molts anys de dictadura però la treu als diputats i senadors electes (també, naturalment, als diputats autonòmics o regidors municipals), els quals només tenen possibilitat de ser elegits si la cúpula del partit els situa en bona posició a les llistes electorals d’un sistema proporcional, que, a més,  emparat per les llistes tancades i per la fórmula d’Hont, afavoreix les majories i no permet cap alternativa decisòria als ciutadans.

Els nostres polítics elegits no responen, doncs, davant dels electors (com per exemple els polítics britànics, els francesos o els nord-americans, que sovint fan escac a les cúpules dels seus partits tot imposant criteris propis), i això els fa gairebé inútils. Bastaria que es reunissin al Parlament els caps dirigents per discutir les lleis, perquè aquests tenen segrestada la llibertat de vot dels seus diputats, a menys, és clar, que es tracti de diputats suïcides.

Sé, perquè no sóc candorós, que cap sistema electoral no és innocent, però sí que hi ha sistemes que són molt més respectuosos amb la força dels diputats i en la relació d’aquests amb els seus electors; sistemes que, per tant, afavoreixen la llibertat de vot i el debat de les idees. Certament que això no succeeix al nostre país, que necessita com pocs d’oxigenar el sistema. I ho dic perquè, si algú no creu que el sistema que ara tenim ha tocat fons, em sembla que s’equivoca, tant com penso també que els líders dels principals partits –PP, PSOE i CiU- no estan per la labor de fer-se l’harakiri –que és el que el país necessita-, llevant el poder a les cúpules i modificant un sistema electoral que els dóna tota la força i sense el qual quedarien en el més absolut desempar. I tanmateix, el canvi s’hauria de produir si no volem que l’esclerosi de la democràcia que tenim acabi amb les conquestes que tants anys i esforços van costar als espanyols.

El debat de les idees

És forçós que canviem la manera de fer política, com també de comentar aquesta en els mass-media (televisions, ràdios i diaris), els quals, també, com els partits, avui són un producte més de la insuportable lleugeresa de l’ésser, de què, ja fa molts anys, ens parlava Milan Kundera. I això perquè, com molt encertadament ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia: “No hi ha idees perquè el debat periodístic supleix al debat polític i al debat intel·lectual. Vivim els temps de glòria dels tertulians que som els que parlem de tot a qualsevol hora i sense tenir tota la informació per emetre judicis mínimament solvents. El tertulià ha ocupat la plaça l’intel·lectual i també del polític. No sé què pensarien Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francesc Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón i tants d’altres. Tots van ser persones d’idees que exposaven amb rigor en els temps en què els va tocar viure. I es barallaven i discutien com intel·lectuals sense necessitat d’acudir a aquests fòrums extravagants esquitxats de cridòria i ximpleries.” I tanmateix “les idees són imprescindibles per al bon funcionament d’un país. Són les idees les que alimenten les polítiques i les que fan una societat més justa i més lliure. Idees plurals i diverses”, naturalment.