Egipte, una Constitució que no pot durar

by

Qualsevol que hagi estat el resultat de l’escrutini sobre la nova Constitució d’Egipte (un 64% a favor del sí en una votació on ha participat només del 30% dels teòrics votants amb dret a fer-ho), tinc la impressió que aquesta no ha de durar. És molt difícil acceptar jurídicament la validesa d’un text que va ser redactat pràcticament en una nit (la del 28 al 29 de novembre), que no recull de cap manera l’esperit dels manifestants de la plaça Tahrir (els quals van ser els principals protagonistes de la caiguda del règim de Mubarak), que confisca les llibertats públiques, nega drets essencials als ciutadants, reforça el poder del president i maltracta el poder judicial.

També podríem parlar de les irregularitat de l’escrutini, però el que sembla més rellevant és veure que la nova Constitució no aporta l’estabilitat a un país que ha dividit clarament en dos camps: d’un costat, el del fonamentalisme religiós i obscurantista; de l’altre, el de l’Estat civil, democràtic i modern.

Aquesta divisió es remunta a l’elecció de Mohamed Morsi el passat mes de juny quan només uns sis milions de persones van votar per ell (un el 23% dels electors possible), però el greu problema del nou president és que governa en nom de -i per a- les persones que el van votar, no per a tots els egipcis.

Des del principi del seu mandat, Morsi començà una clara islamització dels engranatges de l’Estat i s’envoltà tan sols dels membres de la confraria dels Germans musulmans. D’aquesta manera, traïa el seu compromís amb la ciutadania, com també traïa la promesa de nomenar vici-presidents un representant dels joves revolucionaris, un copte i una dona. No ha format tampoc un govern d’unió nacional, ni nomenat una personalitat independent per al lloc de primer ministre. Ben al contrari, en lloc d’honorar les seves promeses d’un Estat civil democràtic, modern, respectuós amb les llibertats i amb els drets dels ciutadans, Morsi ha adoptat l’esperit sectari de l’organització dels Germans musulmans que el van proposar i que l’elevaren al poder.

Lluita per la identitat

La llibertat de premsa ha estat la primera víctima del poder de Mohamed Morsi, ja que els mitjans del sector públic s’han posat sota la direcció d’un ministeri d’Informació, que ha sortit naturalment de la seva confraria. Els redactors en cap dels diaris han estat reemplaçats per homes fidels (cosa semblant, encara que en menor escala, ha succeït entre nosaltres a TVE i RNE); algunes cadenes de televisió i també alguns diaris han estat tancats i els seus dirigents conduïts davant la justícia acusats d’ “insultar el president”, conscients que la nova Constitució preveu penes de presó per als periodistes.

El seu fracàs principal ha estat, per tant, de no saber ni voler unir la nació quan la situació del país no sols ho reclamava sinó que ho afavoria. Els desacords al si de la comissió constituent es van veure ben aviat i van sortir a la llum pública, però en lloc de prendre una decisió que hauria pogut crear el consens, el 22 de novembre de 2012, Morsi va decidir publicar un decret en virtut del qual s’arrogava tots els poders, una perversió que ni tan sols Mubarak va dur a terme. I aquesta decisió és l’inici de tots els mals que han vingut després i que vindran en el futur.

Avui, el teixit social i polític d’Egipte es troba estripat i fortament dividit per una lluita per obtenir una identitat: islàmica segons uns i civil segons els altres, i aquesta divisió té una sortida difícil perquè Morsi ha perdut tota la credibilitat davant el conjunt dels ciutadans egipcis i també davant el món lliure. I no ens hauríem de sorprendre si, bloquejades les vies de diàleg i negada tota possibilitat de consens, molts dels qui es van manifestar a favor de la caiguda del règim militar, es giren ara cap al nou cap del Consell Suprem de les forces armades, el general Abdelfattah Al-Sissi, i li demanen que intervingui per restablir, com a mínim, la laïcitat del poder.

I si això acaba succeint, ens trobarem davant una terrible regressió, perquè el retorn dels militars al poder mai no és una solució per al país. Però pot acabar succeint, perquè quan el cap de l’Estat és a punt de provocar un gran incendi (i això és el que està fent Mohamed Morsi) i es mostra incapaç d’inspirar confiança a tots els actors, solen ser els militars els qui se senten legitimats per apagar-lo.

Anuncis

%d bloggers like this: