Mali: un conflicte on els perdedors són els drets humans

by

Tres setmanes després de l’inici de l’operació militar francesa contra els grups armats islamistes al nord de Mali, d’on han estat expulsats de les ciutats, el president francès ha visitat aquest país africà per donar suport a les tropes franceses i reunir-se amb les autoritats malianes. I per rebre de passada un petit bany de masses com el de Nicolas Sarkozy a Bengasi el 2011, després de la caiguda del coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia.

Encertava el corresponsal de La Vanguardia en afirmar que, en l’àmbit intern, la intervenció a Mali –avalada pel 75% dels francesos, segons un sondeig de l’institut BVA– ja li ha servit per recuperar una mica la minvada popularitat, que ha pujat –per primera vegada des que va ser elegit– del 40% al 44%. La percepció del president francès com un home competent i capaç de prendre les decisions necessàries ha avançat de manera considerable (del 38% al 46% i del 31% al 48%).

Hollande s’ha desplaçat, doncs a Mali, on ha romàs menys de 24 hores, en un moment que les operacions militars no s’han acabat ni de bon tros. Perquè expulsats de les ciutats que havien pres la primavera passada, els islamistes s’han replegat a les muntanyes, però no estan definitivament vençuts. A més, la regió de Kidal, al nordest del país, no està del tot controlada, encara. Tanmateix, Holande ha estat rebut pel president interí del país, Dioncunda Traoré; ha visitat la ciutat de Tombuctú i les tropes francomalianes que hi ha desplegades, i ha dinat a la capital, Bamako en companyia del seu ministre d’Afers Exteriors, Laurent Fabius; del de Defensa, Jean-Yves Le Drian, i del de Desenvolupament, Pascal Canfin. “Avui és la jornada més important de la meva vida”, ha declarat.

Curiosament, doncs, als ciutadans sembla que ens agradi la carnassa, ja que, si més no en una primera intervenció (recordeu les de Bush pare a la Guerra del Golf per expulsar les tropes de Sadam Hussein de Kuwait el 1991, la de Bush fill contra les suposades armes de destrucció massiva de l’Iraq el 2003 o bé l’actuació britànicofrancesa contra Gaddafi el 2011), sempre aconsegueixen el suport massiu de la gent, encara que, en molts cops els problemes de fons segueixen latents. Penseu en el cas de l’Iraq, on la pau és lluny d’haver arribat, o bé en el de Líbia on, no sols no s’ha consolidat encara una democràcia sinó que, amb la desaparició de Gaddafi, s’ha produït el caos més absolut de la vigilància fronterera de Líbia, amb greus conseqüències per a Europa, ja que ha propiciat un augment del tràfic d’immigrants clandestins, de drogues i d’armes, que han fet fort els grups gihadistes del Sahel.

La rebel·lió dels tuaregs: del MNLA al AQMI

L’Azawad és la regió més meridional del Magrib, incorporada a Mali i a Níger, que ha estat marginada tradicionalment pels governs i s’ha convertit als darrers anys en un territori propici per a l’actuació dels tuaregs organitzats en el MNLA (Moviment Nacional de l’Alliberament de l’Azawad), grup guerriller que va aprofitar les crisis políticomilitars de Bamako per conquerir gran part de l’Azawad i ofegar-se gairebé immediatament en el propi triomf.

El conflicte a Mali enfrontà dins l’any passat l’exèrcit regular d’aquest país als rebels tuareg del MNLA i del moviment salafista Ansar Dine, juntament amb altres moviments islamistes. S’activà el 17 de gener de 2012 amb l’atac als campaments militars malians del nord del país. El MNLA reclamava l’autodeterminació i la independència d’Azawad, corresponents a les tres regions de Kidal a Mali, Tombuctú i Gao. El 5 d’abril de 2012, amb l’adquisició de Douentza, els rebels tuaregs anunciaren la fi de la seva ofensiva i declaraven el dia després la independència de l’Azawad.

Mali

Acabades les hostilitats amb l’exèrcit de Mali a principis d’abril, el MNLA i els islamistes intentaren reconciliar les seves diferències d’opinió que van aflorar immediatament a l’inici del nou estat. Enfrontats bèl·licament, el conflicte es va estendre per tot el territori, i pel de juliol de 2012 els tuaregs ja havien perdut el control de les principals ciutats del nord de Mali. Els qui finalment es van dur el gat a l’aigua van ser els rebels salafistes del GSPC (The Salafist Group for Preaching and Combat), especialitzats en el segrest d’occidentals, grup que el 2007 va entrar a l’òrbita d’Al-Qaida amb el nom de AQMI (desconec que signifiquen les sigles), el qual va assumir el poder dins l’any passat gràcies als suports interessats d’un sector de l’exèrcit algerià i la contractació –amb diners obtinguts pel contraban de drogues a Europa- dels mercenaris tuaregs que havien tornat de Líbia després del derrocament de Gaddafi amb un formidable arsenal i una excel·lent preparació militar, més que sobrada per conquerir l’Azawad però insuficient per enfrontar-se a França.

La violació dels drets humans

La repressió iniciada per l’exèrcit regular de Mali contra els rebels ha conduït a una cacera indiscriminada de la minoria ètnica tuareg i àrab a la qual la majoria negra acusa de donar suport als guerrillers islamistes que van imposar la llei i el terror durant mesos al nord de Mali i ara s’han batut en retirada davant l’avanç de les tropes francomalianes.

Els ministres europeus d’Afers Exteriors, reunits a Brussel·les, es van declarar alarmats davant les acusacions de violacions dels drets humans, i van exigir a les autoritats de Mali que “investiguessin immediatament” les denúncies de represàlies. “Tots els autors de violacions dels drets humans han de ser fets responsables dels seus actes”, van assenyalar en una declaració escrita els ministres dels Vint-i-set, que van demanar a més a més “la mobilització ràpida d’observadors”.

Hollande en Mali

Aquests mateixos ministres europeus han celebrat que el Tribunal Penal Internacional hagi obert una investigació sobre el tema, després que l’ONU denunciés abusos greus contra la població civil comesos tant per part dels grups armats islamistes, que controlaven el nord de Mali des del passat mes de juny, com en les zones que s’havien mantingut sota control de Bamako.

Fa pocs dies, Amnistia Internacional, que ha estat a Mali per quarta vegada des que començà el conflicte pel gener de 2012, ha fet públic un informe mitjançant una roda de premsa a la seu d’Amnistia internacional a Bamako, en el qual constata abusos greus contra els dret humans, amb homicidis i allistament de fillets i filletes soldats per part dels grups armats.

És evident que la resposta cruel de l’exèrcit malià es correspon a una actuació també cruel dels grups armats islamistes. Tots, doncs, han contribuït a la violació dels drets humans. El més greu és que les acusacions afecten també a les tropes franceses; fonamentalment, per l’atac aeri que va tenir lloc a Konna el passat 11 de gener.

Un futur incert

Els ministres europeus d’Afers Exteriors han demanat a les autoritats de Mali que apliquin com és aviat millor el “full de ruta” polític per a la postguerra, aprovat per unanimitat encara no fa quinze dies pel Parlament de Bamako, i han fet una crida per establir un diàleg que inclogui totes les poblacions del nord i tots els grups polítics que rebutgen el terrorisme i reconeixen la integritat territorial de Mali.

El que queda, però, enlaire, és el futur dels tuaregs. Els francesos –que s’han convertit en el braç armat de la pau (¿?)- ja han afirmat que no recolzaran mai un “Estat tuareg”, però exigeixen que es reconegui el que ells qualifiquen com “l’especificitat dels tuaregs” (especificitat que no concreten i que, com tota aquesta mena d’especificitats, no és sinó un brindis al sol), als quals exigeixen, a més, que es pronunciïn clarament contra el terrorisme.

Advertisements

%d bloggers like this: