Contra la llibertat d’expressió

by

Durant el franquisme –ho recordem els qui els anys ens permeten tenir-ne bona memòria-, totes les manifestacions estaven prohibides. No parlem ja de les que eren a favor del “Català a l’escola”, perseguides acarnissadament per l’autoritat  governativa. A més, quan demanaves per fer un acte públic –posem una festa al carrer- l’autoritat, no sols volia saber qui era la persona o la institució que organitzava l’acte, sinó que es preocupava de saber “qui ha havia al darrere”, perquè els governadors estaven sempre amb la mosta darrere l’orella i creien que “al darrere” sempre hi havia algú que apuntava contra el govern, o bé que volia aprofitar la festa –servir-se dels al·lots, quan d’al·lots es tractava- per manipular-los en favor d’una idea política.

En la democràcia les coses no van d’aquesta manera perquè, en principi, ni els actes reivindicatius que no ocupen el carrer ni la manifestació d’idees o de pensament necessiten seu autoritzades, ja que tenen com a límit el que marca la llei. Hi ha una llei que s’ha de respectar i prou. Si s’incompleix o es depassa, aleshores els responsables n’han de sofrir les conseqüències.

Ara bé, quan les autoritats han de fer lleis especials per prevenir determinades manifestacions d’opinió, aleshores la cosa comença a ser problemàtica, perquè significa que la discrepància els fa por, i per això actuen. És clar que raons sempre en troben. Per exemple, la d’impedir l’adoctrinament dels al·lots, que és –diuen- el que fan els professors (no només els de català, sinó “tots” els professors) quan protesten contra la política lingüística del govern del senyor Bauzà, ja sigui manifestant-se de paraula o bé penjant signes que demostren aquest rebuig.

Això darrer –impedir les protestes des dels llocs públics d’ensenyament- és el que pretén el Govern de les Illes Balears amb el projecte de llei que està discutint (de moment és en fase d’esborrany) de “símbols institucionals de la comunitat”, en el qual es recull que no podran penjar-se grans llaços amb la senyera, ni tampoc els professors es podran pronunciar a favor de la llengua pròpia en l’exercici de les seves funcions.

Pel que fa als símbols, encara ho podria entendre (fent un gran esforç), però impedir que els professors es pronunciïn a favor de la llengua pròpia va contra la llibertat d’expressió i contra la llibertat de càtedra, protegides constitucionalment, i esdevé una remembrança franquista que no és de rebut.

Tindrem, doncs, que un professor podrà parlar als al·lots en defensa de la fe o confessant-los la seva descreença, però no podrà parlar-los en favor de la llengua pròpia, que és, per cert, un concepte que estableix l’Estatut més enllà del de llengua cooficial (que és l’únic que el govern té en compte, sovint per recordar-nos que es pot dirigir als ciutadans en castellà quan li doni la gana). No cal dir que el projecte de llei conté un règim sancionador molt dur contra les persones que utilitzin o col·loquin “símbols no permesos” i , a més molt eficaç, ja que es dirigeix també contra els directors, als quals es castigarà quan permetin aquestes manifestacions.  Vaja, com 40 anys enrere! I segur que ens expliquen que és per defensar la llibertat dels ciutadans!

J.V.Boira, Ernest Lluch, Turbino i Cervantes

Aquesta gent mai no entendrà el que Zapatero (que tampoc no ho entenia) definí com l’ “Espanya plural”, a diferència d’autors tan reconeguts com Cervantes, que parla dins el Quixot de “las Españas” tres vegades (“El río Tajo fue así dicho por un rey de las Españas…” “pidió que quitase otro lienzo, debajo del cual se descubrió la imagen del Patron de las Españas a caballo” i “me puse camino de las Españas donde hallaría el remedio de mis males”). Concepte –el de “las Españas”- molt representatiu de la idea que tenien d’aquest “Estat plural” els espanyols del segle XVI i XVII (de fet fins la dinastia dels Borbó, el 1714), però que els polítics del segle XXI (a diferència dels del segle XX, que ho tenien més clar –els del PP inclosos) estan fent un esforç indicible per esborrar del nostre univers per retornar a l’Estat jacobí d’encuny francès que pretén resoldre les diferències eliminant-les o fent que siguin imperceptibles, encara que no aconsegueixen sinó que el problema s’enquisti i, quan esclati, siguin encara més gran.

El professor J.V.Boira, de la Universitat de València ens recordava fa uns dies a La Vanguardia el llibre d’Ernest Lluch “Las Españas vencidas del siglo XVIII”, on el desaparegut professor i bon amic meu usava aquest concepte en plural, i també els estudis del gadità Francisco María Turbino, historiador i acadèmic nascut a San Roque el 1833, que sota el títol de “Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia” parlava d’una nació catalana dins de l’espanyola (“Parte integrante, en la actualidad, la nación catalana de la espanyola…”). Això el 1880! Per tant, abans de les Bases de Manresa, que són del 1892.

A la vista del que està succeint a Espanya amb la reforma del ministre Wert, i tambçe a les nostres Illes amb la intransigència del govern Bauzá, no em sorprendria que aviat es prohibís llegir Cervantes, perquè, com diu Turbino (citat per J.V.Boira) “Según Cervantes, era la Península asiento de muy diversas gentes, y para tan justa observación, ateníase a la discordancia prominente en que se conservaban los pueblos por ella desparramados; contemplar cómo la familia, en su organización, la propiedad en sus formas y relaciones, el derecho en sus cláusulas, la lengua en sus monumentos, las costumbres en sus tipos, mudaban según las comarcas derivando la variedad presente de la sustancial en los más remotos habitantes”.

Ves a saber si, d’aprovar-se la nova llei del govern Bauzá, llegir llibres com el d’Ernest Lluch, el de Turbino o fins el Quixot podran provocar una sanció, perquè segons es diu en el text, el que s’expliqui dins les escoles “no ha de tenir cap connotació ideològica”, i els textos que acabo de llegir segur que en tenen (si més no, per a ells).

Advertisements

%d bloggers like this: