El perill de l’aïllament o la configuració de societats virtuals

by

Dimecres, 19 de desembre. He escoltat la tertúlia de Catalunya Ràdio mentre anava de Maó a Ciutadella, on tinc el despatx, i m’ha semblat interessant, molt interessant, tant pels acords com per les discrepàncies que s’hi han produït.

A la tertúlia es discutia bàsicament de Catalunya (però la qüestió és més general), quan un dels tertulians ha parlat de les “illes” que s’estan formant dins la nostra societat, que, si bé és cada cop més plural, viure-hi la pluralitat se’ns fa cada cop més difícil i això té com a conseqüència que acabem optant per habitar en una mena d’illes (l’ huis clos sartrià?) on la realitat no és sinó una realitat virtual.

Dos dels qui intervenien a la tertúlia han discrepat d’aquesta opinió, tot observant que la societat catalana, no sols és plural –molt plural-, sinó que és també un món on la pluralitat es viu molt més intensament que a la societat espanyola, si és que ens atenem, per exemple, al que, en aquest sentit, poden representar els mitjans de comunicació.

Tots estaven d’acord en aquest punt i també jo ho estava, perquè penso que els mitjans de comunicació catalans (el mateix diria del diari Menorca) són força més plurals que els que tenen seu a Madrid, i això no és tan sols un elogi a aquests mitjans, sinó també a la nostra societat (la catalana i la menorquina, perquè jo escric des de la meva Menorca on visc). Però dit això, he d’afegir que, també entre nosaltres, he constatat –i parlo en primera persona- la tendència real que tenim a aïllar-nos en el món virtual on ens sentim a gust, que no és, probablement, el món real. Aquesta actitud, que adoptem per sentir-nos millor, és, però, el símptoma clar –i cruel alhora- d’una societat que s’està esquarterant, de manera que una part d’aquesta tendeix a excloure l’altra fins a un punt que es poden arribar a trencar els lligams que la subjecten. I això és molt perillós perquè comporta el desmembrament d’aquesta societat.

Durant l’època de l’Aznar vaig deixar de veure els telediaris de TVE en adonar-me que el conductor (especialment el del vespre) era un home tendenciós fins a l’extrem, i que les notícies que rebia eren del tot esbiaixades. Durant els vuit anys del govern de Zapatero –al qual no he escatimat crítiques des d’aquesta mateixa columna- els telediaris i les ràdios estatals van millorar sensiblement. Reflectien molt més la pluralitat d’Espanya. Avui, les notícies de RNE i de TVE han tornat a mostrar un perfil sectari tan extremat que esdevé, si més no al meu entendre, el reflex d’una Espanya, segurament majoritària –molt majoritària-, però que no és l’Espanya real, força més diversificada i plural que la que detectem a través dels mitjans que depenen de l’Estat.

Aquesta darrers mesos, a partir del debat sobre la independència de Catalunya i/o el dret a decidir, el biaix informatiu s’ha reforçat. Cosa que ha fet que jo m’hagi (diguem-ho així) “aïllat” en el món virtual que considero més proper a la meva manera de veure les coses: al món de TV3 i de Catalunya Ràdio, perquè em costa haver d’aguantar els atacs, els insults, els menyspreus i les sortides de to de quasi tots els tertulians i comentaristes que, des de Madrid, intervenen a RNE i a TVE.

Això significa que, també jo he caigut en aquest aïllament perillós de què ens parlava un dels comentaristes de Catalunya ràdio aquest matí. Per tant, en sóc conscient. I encara que també opino que els mitjans de comunicació catalans són més plurals i més objectius que els de Madrid (segurament perquè la societat catalana és més plural que l’espanyola), estic convençut que la tendència a aïllar-nos, a deixar d’escoltar (a vegades de voler saber) el que diu o pensa l’altre és una realitat que va a més, a pesar que, si aquesta tendència continua, la sèquia que ja ens separa es farà cada cop més gran.

Per què, doncs, actuem així? Probablement, perquè cada dia ens fem més intolerants els uns als altres i, especialment, perquè els qui són majoria –clara majoria a Espanya- han magnificat i santificat una sèrie de principis de convivència (alguns d’ordre constitucional) que els van bé, molt bé, però que dolen profundament a una minoria que no s’hi reconeix. I encara que el grup majoritari ho sap i ho veu, es mostra incapaç de cedir o, com a mínim, d’escoltar i de fer l’esforç d’entendre aquesta minoria, que és, però, molt majoritària a Catalunya. D’aquí el gran desencontre. Però en lloc de construir ponts, els majoritaris s’emparen en aquesta majoria i rebufen i envesteixen com a braus (el cas Wert n’és un exemple paradigmàtic) i això fa que els rebufats i envestits es tanquin encara més en el seu món i el diàleg esdevingui impossible.

Aquest procés ha conduït, doncs, a un reforçament de les postures de cadascú i ha tingut com a conseqüència la pèrdua constant de pluralisme en aquestes “illes” culturals i polítiques que són els nacionalismes (l’espanyol i el català, per entendre’s); i aquest fenomen provoca que persones com jo, profundament lligades al catalanisme, però que no vivim a Catalunya ni som catalans des del punt de vista administratiu o polític, sovint ens cansem escoltant o llegint els mitjans de comunicació catalans. Tanmateix, acabem consumint-los perquè escoltar, llegir o mirar els mitjans més significatius de Madrid ens irrita fins al punt que seguir-los se’ns fa insuportable. L’autoflagelació es pot aguantar un dia, dos o fins una setmana, però no perpètuament.

Anuncis

%d bloggers like this: