Deu anys de la gran mentida

by

Els dies i els anys passen ràpidament i sovint oblidem esdeveniments que han estat cabdals en la vida dels homes. La memòria es fràgil i aviat deixem de recordar fets o actuacions de gran transcendència que, anys després, descobrim que s’han fonamentat en una mentida que es va revestir enganyosament de veritat. I quan descobrim l’engany és ja massa tard per reparar el mal causat. Tanmateix, no ho és –mai no ho és- per demanar perdó.

És cert que els homes ens equivoquem tot sovint, però l’error no és comparable moralment a la mentida. Per tant, si traslladem aquesta màxima a la política, haurem de concloure que el més greu d’un polític no és equivocar-se, sinó enganyar els electors que li han fet confiança i l’han cregut de bona fe.

La guerra de l’Iraq

Per què dic això? Doncs perquè aquests dies tots recordem la tristament famosa invasió de l’Iraq que organitzaren els americans amb el suport dels britànics (i la connivència i col·laboració d’altres estats, entre aquests l’espanyol), que s’inicià el 20 de març de 2003, ara fa deu anys. Una invasió que, justificada en l’existència en aquell país d’armes de destrucció massiva, va permetre una guerra que acabà amb el derrocament de Saddam Hussein, l’execució d’aquest a la forca i una posterior retirada parcial dels efectius militars que han deixat un país desfet i pràcticament ingovernable. A més d’haver produït 200.000 morts, 4.500 dels quals eren soldats nord-americans.

Per recordar els deu anys d’aquells fets, la BBC ha emès un reportatge en el qual es fa evident com la CIA i l’MI6, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i el Regne Unit, van passar informació als seus governs respectius assegurant que no era segur que existissin les esmentades armes. Al programa s’explicava com el ministre d’Exteriors iraquià i el servei d’intel·ligència de Saddam Hussein van demostrar als seus homòlegs anglonord-americans, en una reunió que tingué lloc a París, que a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva.

És, doncs, evident, que els senyors Bush, Blair i Aznar van mentir als ciutadans i fonamentaren tota la raó de ser d’aquella invasió i d’aquella guerra en una gran mentida.

“La mentida –ha escrit Foix a La Vanguardia– té els peus lleugers i recorre la terra confonent els humans des dels temps més antics. Fa deu anys que es va allotjar en les ments de George W. Bush i Tony Blair per utilitzar-la com a pretext per envair l’Iraq i enderrocar el dictador Saddam Hussein. A l’ombra de la mentida es va arrecerar també José María Aznar, que es va retratar a les Açores per deixar constància que era entre els grans d’aquest món per iniciar una guerra que ha estat una catàstrofe política i militar per als Estats Units, els seus aliats i la regió de l’Orient Mitjà.”

800px-Bush,_Barroso,_Blair,_Aznar_at_Azores

I la pregunta que, deu anys després, podem i hauríem de formular al president Aznar és aquesta: Per què ens va mentir quan ens demanava que li féssim confiança i el creguéssim en assegurar-nos que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva? I si no ens va mentir, perquè no s’ha dirigit mai a l’opinió pública dient que es va equivocar?

Però no només hem de fer preguntes, sinó que tenim dret a analitzar les conseqüències d’aquella actuació del president Aznar. Perquè si ens va mentir, penso que estaria desacreditat absolutament per fer política, ja que no podem acceptar un polític que fonamenti els seus raonaments en la mentida. I si no va mentir però es va equivocar, penso que, com a mínim, ens hauria de demanar perdó per deixar-se entabanar pels poderosos simplement pel delit de poder fotografiar-se amb ells com si, també ell, fos un dels grans de la terra. En qualsevol de les dues hipòtesis, Aznar en surt desprestigiat.

El cas Clinton

És clar que hi ha mentides i mentides. Vull dir que no totes tenen la mateixa dimensió ni les mateixes conseqüències. Una de molt menys important en tots els aspectes va ser la que, ara fa quinze anys, va dir el president Clinton respecte de les relacions que va mantenir amb Monica Lewinski, que gairebé van provocar la seva destitució de la presidència dels EEUU. I convé tenir clara una cosa: Clinton no va haver d’enfrontar-se al que en dret anglosaxó es diu un “Impeachment” (procés judicial que s’inicia amb una aprovació del legislatiu) per haver mantingut una relació adúltera amb una jove becària que es va fer famosa i avui ningú no recorda, sinó per haver mentit al parlament.

En efecte, el fiscal independent del cas Whitewater, Kenneth Starr, que va rebre permís formal per incloure el cas Lewinski en la seva investigació, va lliurar un informe al Congrés dels Estats Units el 9 de setembre de 1998 en el qual demanava la destitució del president Bill Clinton per perjuri, obstrucció a la justícia, coacció de testimonis i abús de poder.

L’impeachment exigia una aprovació de dos terços dels senadors, i, després d’un llarg i penós debat, es lliurà del càrrec de perjuri perquè una majoria de 55 senadors, inclosos 10 republicans, va votar en contra de la destitució de Clinton, mentre que 45 senadors republicans volien expulsar-lo de la Casa Blanca.

Després de la votació, el secretari del Senat, complint amb les regles de la Cambra,  va acudir al Departament d’Estat per notificar a la secretària Madeleine Albright dels resultats de la votació i el jutge president del Tribunal Suprem, William Rehnquist, va ordenar el tancament del judici polític contra el president dels Estats Units.

Clinton, però, no es va emparar en aquesta resolució dels senadors per treure pit, sinó que va comparèixer davant les cambres de la televisió per demanar perdó al poble nord-americà i al Congrés. Clinton, en efecte, conscient que havia mentit, va fugir del triomfalisme en realitzar una curta declaració al país per afirmar que se sentia “humil”, “agraït” i “profundament penedit” dels seus actes.

Aznar, en canvi, continua traient pit com si res no hagués passat, com si no hagués tingut cap responsabilitat en  aquella guerra a la qual va contribuir conscientment a pesar que estava fonamentada en una gran mentida: la de les armes de destrucció massiva que ocultava Saddam Hussein.

—————-

N.B. Parlant de mentides, si es comprova que, com s’assegura per determinats mitjans, que el president Bauzà va tenir (i cobrar) una dedicació exclusiva com a alcalde quan aquesta no era tal perquè seguia al front de la seva farmàcia, no sols haurà contravingut les normes que regulen les incompatibilitats, sinó que haurà dit una mentida als ciutadans de la nostra Comunitat Autònoma. I la pregunta és clara: podem confiar en un polític que, conscientment, sabem que no ha dit la veritat?

Anuncis

%d bloggers like this: