Josep Maria Quintana

Dilluns passat va fer 25 anys de la mort de Josep Tarradellas, l’home que va protagonitzar la restitució de la Generalitat de Catalunya (val a dir que amb l’adjectiu de “provisional”) abans que fos aprovada la Constitució de 1978 i, per tant, abans que es constituís el que hem convingut a denominar “L’Espanya de les autonomies”.

Tarradellas endegà un govern d’aquella Generalitat amb personatges rellevants de tots els partits i amb alguns independents, que van posar les bases del que seria la institució definitiva després d’aprovada la Constitució i l’Estatut de Catalunya; govern que va cessar un cop es van celebrar les primeres eleccions de 1980 que va guanyar Convergència i Unió, coalició que, amb el suport d’Esquerra Republicana, va donar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol i la del Parlament a Heribert Barrera.

Un any més tard, juny de 1981, jo assumia la presidència de l’Ateneu de Maó després que Guillem d’Olives em va convèncer de substituir-lo. Jo era aleshores un jove ambiciós, amb ganes de treballar i de seguir la renovació que el meu antecessor ja havia posat en marxa, i vaig creure que havia d’inaugurar el meu mandat amb una obertura de curs que fes impacte. L’objectiu, doncs, va ser de convidar Josep Tarradellas. Vaig iniciar els contactes amb la seva secretaria abans de l’estiu i un dia em va telefonar Josep Maria de Puig per parlar d’aquesta convidada. Vam pactar una trobada a Barcelona, on em vaig reunir amb ell i amb el president (sempre li vam dir “president”), i després d’explicar-li el perquè de la convidada, Tarradellas em va dir en to solemne: “Quintana, accepto”. I afegí tot seguit: “T’asseguro que farem soroll”.

La logística del viatge se’m va complicar una mica quan Josep Maria de Puig em va dir que el president viatjaria en el barco, amb el cotxe oficial, xofer, i guàrdies de seguretat. “Déu meu –vaig pensar-, la factura!”, i tot seguit em vaig dirigir a la Transmediterrània per parlar amb el seu cap, Antonio Salgado, per veure si em podia donar una mà. Ell va fer els seus contactes i, uns dies més tard, em va respondre que la companyia es feia càrrec de totes les despeses amb la condició que el cap de la “Tras” a Barcelona pogués dur personalment els bitllets al president. Problema resolt!, vaig pensar. Després em vaig posar en contacte amb Joan Casals i, com era d’esperar de la seva generositat, es va fer càrrec de l’allotjament del president i de tot el seu seguici a l’Hotel Cala Galdana. La cosa, doncs, començava bé.

Paco Tutzó era president del Consell de Menorca i també posà en marxa l’artilleria pesada per rebre Tarradellas. Tant, que va aconseguir que es desplacés a Menorca per presidir l’acte el ministre de cultura, Íñigo Cavero, i el governador civil de les Balears, Jacinto Ballester. Tot el poder polític es traslladava, doncs a casa.

Jo havia acordat anar als molls per esperar el president amb dos personatges que m’eren molt propers: Marçal Pascuchi, que havia estat assessor de Tarradellas quan era conseller en cap de la Generalitat, l’any 1937, en plena guerra civil, i Joan Hernández Mora, que, més o menys de la mateixa edat de Tarradellas, em feia de conseller àulic. Pascuchi no havia vist Tarradellas des del 1938 i Hernández Mora no el coneixia i tenia una gran il·lusió per trobar-se amb ell. Però va succeir una cosa que cap els dos esperàvem. Devien ser les 6,30 del dijous 8 d’octubre, quan va sonar el telèfon. Era Hernández Mora que amb aquell to de veu tan recordat dels qui l’hem conegut em deia: “Josep, no et puc acompanyar. Na Maria és morta”. Vaig quedar glaçat. Donya Maria, l’esposa d’Hernández Mora, va morir, doncs, aquella mateixa nit i, no sols el deixava vidu, sinó que li feia impossible de viure l’experiència de conèixer Tarradellas personalment.

Hauria d’anar, doncs, al port només amb Pascuchi, al qual vaig recollir a la seva casa de Binissaida, i amb ell vam rebre Tarradellas que baixà amb tota la seva parafernàlia. El cotxe oficial, que duia la bandera catalana, ens va seguir, i pujàrem a El Toro en primer lloc, per deixar més tard la comitiva a Cala Galdana on els germans Joan i Josep Casals havien fet formar tot el personal de l’hotel a fora, en el més pur estil “Brideshead Revisited”. Una passada!

En tornar de Cala Galdana, vaig visitar Hernández Mora que parava el dol a casa seva davant el cos de donya Maria. La casa era plena de gent que entrava i sortia per expressar al vell professor les seves condolences. Jo el vaig abraçar per expressar-li el meu sentiment i ell em va dir: “No et moguis”, i jo vaig quedar dret al costat seu. I entre mà i mà (“Que al cel la vegem” “Gràcies, moltes gràcies”) em demanava encuriosit: “Digue’m com ha anat? Conta’m! Què diu en Tarradellas?”

La conferència (en guardo un exemplar dedicat), va ser un èxit total. Ple a vessar, tothom escoltà Tarradellas apassionadament. Després, el delegat del govern organitzà un sopar de gala, em sembla que a l’Agamenón. Aquella obertura de curs –una de les més solemnes que ha fet l’Ateneu- ens va resultar la més barata. Entre els uns i els altres ens ho van pagar tot. A l’Ateneu, doncs, no li va costar res, amb gran satisfacció del tresorer, Antoni Salom, que temia amb raó que la meva idea de convidar el president ens costés un ull de la cara.

Quan l’endemà matí vaig anar a trobar Tarradellas, el president era l’home més feliç del món: “Quintana –em va dir-, tots els diaris de Barcelona parlen avui de la meva conferència. ‘Conferencia ultraconservadora de Tarradellas en Mahón’ diu un d’aquests” i es posà a riure. La provocació li encantava.

Vaig suggerir al president que, abans del dinar, visitéssim Hernández Mora, i així ho vam fer. “Punyeta!”, va dir en veure que en aquella casa de la Plaça del Príncep  havia de pujar dos trams d’escala, però els pujà sense dir res fins plantar-se davant aquella porta que jo havia creuat tantes vegades, presidida per una placa daurada que deia: “Juan Hernández Mora, abogado y catedrático”. I el vell professor, vestit d’un negre rigorós, va fer entrar el president a la seva biblioteca i li parlà de tot i molt. Amb en Pascuchi al costat seu, era bonic veure aquells homes grans parlant de les seves experiències.

Cap al migdia ens vam aplegar tots a Mongofra, convidats per Fernando Rubió. S’afegiren a l’àpat algunes personalitats, com el general Baldomero Hernández, el doctor Mateu Seguí Mercadal i l’exsenador Guillem d’Olives, i férem allí una tertúlia que s’allargà fins l’horabaixa.  Tarradellas ens explicà la primera conversa que va tenir amb Adolfo Suárez, l’exigència que li va posar d’entrar a Barcelona com a president de la Generalitat, la seva relació, difícil en un primer moment, però molt amistosa al final, amb el capità general de Catalunya Coloma Gallegos i moltes coses més.

Avui he repassat el meu arxiu i he trobat un article que vaig publicar al diari el 15 d’octubre de 1981 parant de Tarradellas i del seu viatge. L’article, que duia el mateix títol que el d’avui, acabava amb aquestes paraules: “L’Honorable Tarradellas (…) creu que els polítics d’avui han tingut massa fàcil l’arribada al poder, la qual cosa els fa perdre el sentit de tot allò que constitueix el nucli essencial dels temes d’Estat i els aboca per les branques del que és accidental. És que per a Tarradellas –com per al General De Gaulle- resoldre els grans temes d’Estat és l’únic gran repte que s’ha proposar un polític. Totes les altres qüestions són, simplement, material d’intendència”.

——–

M’adono que moltes de les persones que he nomenat aquí ja no són entre nosaltres. Voldria que aquest article fos també un record i un petit homenatge a totes elles, ja que totes han tingut un paper rellevant al servei de la nostra terra.

Article excel·lent de Pedro J. Bosch a El País d’avui: “Ácratas lingüísticos”.

http://elpais.com/elpais/2013/06/02/opinion/1370191558_888313.html

Quan vaig iniciar els meus estudis de Dret civil fa quaranta-tres anys a la Universitat de Barcelona, l’únic matrimoni existent de facto a Espanya era el canònic, presidit, lògicament, per la doctrina de l’Església. Supletòriament, hi havia també un matrimoni civil regulat en el codi de 1889 per a aquelles persones que haguessin abdicat formalment de la fe.

Avui les coses han variat radicalment. No sols perquè des de la reforma de 7 de juliol de 1981 qualsevol home o dona pot contreure el matrimoni civilment sempre que tingui la capacitat suficient (edat, parentiu, etc.), sinó que, d’acord amb la reforma provocada per la Llei de 2 de juliol de 2005, fins poden contreure matrimoni civil persones del mateix sexe.

Quan, durant el franquisme, els joves demòcrates miràvem embalbats el Parlament britànic, se’ns deia que aquest podia fer-ho tot menys transformar un home en dona. Avui, fins això s’ha superat tècnicament i, tornant al matrimoni, encara que amb més dificultats de les previstes, també el Parlament britànic ha acabat aprovant la llei del matrimoni homosexual, ja que el passat dimarts, 4 de juny, la Cambra dels Lords va donar un recolzament clar i definitiu a la llei del matrimoni gai a Anglaterra i Gal·les d’acord amb la proposta del primer ministre David Cameron. Diguem alhora que, des del 17 de maig d’aquest any 2013, també és legal a França per iniciativa del partit socialista del president Hollande.

Si les referències no em fallen, a tots els països de la Unió Europea es reconeix el matrimoni civil heterosexual, i un grup d’aquests accepten també el matrimoni entre persones del mateix sexe. És el cas dels Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Portugal, Espanya, França i el Regne Unit, alhora que d’altres onze Estats reconeixien aquest tipus d’unions amb diferents graus de drets. Des d’una llei amb drets enumerats com la d’Àustria, fins a la quasi plena equiparació al matrimoni que és el cas de Dinamarca.

Els països, per tant, d’arrel cristiana han estat els més avançats a reconèixer, no ja el matrimoni civil –que també-, sinó el matrimoni homosexual, la qual cosa no deixa de ser curiosa si ens atenem al posicionament de les diverses esglésies cristianes, radicalment contrari a aquest tipus de matrimoni. Però la realitat és que en els Estats d’arrel cristiana és on el principi de llibertat ha obtingut un desplegament més gran, el qual ha dut com a conseqüència no sols la defensa a ultrança de la llibertat religiosa dins les seves constitucions (d’aquí el reconeixement del matrimoni civil), sinó també el respecte als drets humans de l’individu, que és el que ha dut com a conseqüència el reconeixement, no sense debat i posicions contràries, del matrimoni gai.

Les traves al dret de contreure matrimoni

Si observem la vasta amplitud del món, aviat podem observar que el dret de contreure matrimoni, que nosaltres hem concebut tan àmpliament, no es dóna a molts Estats del planeta. De fet, fa poc s’han publicat les dades d’un estudi elaborat per Worldwide Freedom of Marriage Project (Projecte mundial per la llibertat de matrimoni) el qual, després d’analitzar la realitat de 194 països, indica que el dret a casar-se lliurement i civilment (no estic parlant, doncs, del matrimoni homosexual) o bé de viure sota un estatus similar, només es dóna a 93 països. A 56, el dret a contreure el matrimoni té limitacions; i a 45, es posen grans obstacles per a contreure’l de manera lliure.

Si entrem a veure quins són els països on el matrimoni està regit per una interpretació estrictament conservadora de la religió dominant i on no hi ha cap alternativa al matrimoni religiós (més o menys el règim matrimonial que establia el Codi civil durant la dictadura franquista) trobarem fonamentalment països regits per la Llei islàmica (sharia). Però és probable que la sorpresa del lector esclati quan li digui que un dels països on no és possible altre matrimoni que el religiós és l’Estat d’Israel, l’única democràcia de l’Orient proper.

El cas d’Israel

A Israel, la legislació no autoritza cap altre matrimoni que el religiós i no admet les unions civils. El Gran Rabinat, d’obediència estrictament ortodoxa, té el monopoli dels matrimonis i reconeix tan sols el dret de casar-se en el territori israelià als jueus reconeguts per la llei ortodoxa. Tenim, doncs, que 300.000 ciutadans (el 4% de la població d’Israel) que s’han declarat “sense religió” no poden contreure cap unió matrimonial en aquell país. En aquests casos sol tractar-se de descendents de parelles que tenen un pare o un avi jueu i una mare o una àvia no jueva.

Hi ha també matrimonis que es regeixen per la llei ortodoxa però que, en determinades circumstàncies, perden el dret de casar-se. Són els joves concebuts fora del matrimoni, que les autoritats rabíniques consideren com a il·legítims, als quals també se’ls nega el dret a casar-se. Així mateix, les dones divorciades no tenen el dret de prendre per marit un home que dugui un dels llinatges de la línia Cohen (ja que les famílies que el duen són reputades com a descendents directes dels antics sacerdots israelites). Com veiem, doncs, la democràcia israeliana presenta fortes limitacions pel que fa al matrimoni que, segurament, ens poden xocar.

El cas de l’Iran

Dels països islàmics, l’Iran és, probablement, un dels més retrògrads pel que fa als drets de les dones, i si bé la legislació del país no autoritza el matrimoni d’aquestes fins que compleixen 13 anys i dels homes fins als 15 (a Espanya, els contraents –home o dona- han de ser majors d’edat o estar emancipats), sabem per un recent estudi publicat a Elaph (Londres) que 850.000 menors de l’Iran estan legalment  casades i tenen, tan sols,  9 i 10 anys, ja que aquests casos s’accepten si els pares i la justícia (?) ho aproven.

Si acudim a xifres oficials, veurem que aproximadament un milió de fillets s’han casat a l’Iran, i com és fàcil d’endevinar, el 85% d’aquests són filletes que, majoritàriament, s’han casat amb homes majors.

L’estudi que he pogut consultar atreu també l’atenció en el fet que personalitats destacades alerten contra els riscos socials i sanitaris d’aquest fenomen, ja que aquests casos es donen bàsicament al si de famílies pobres i poc educades que veuen en el casament de la filla el mitjà de sortir de la pobresa, sense tenir en compte que aquests tipus de casaments comporten grans riscs psicològics i físics en aquestes filletes, que són obligades (no es pot dir d’altra manera) a casar-se en una edat encara tan primerenca.

Curiosament, els responsables de la República islàmica no sembla que s’inquietin gaire per aquest fenomen que nosaltres considerem preocupant. Segons l’agència de premsa World Net Daily, el portaveu del règim iranià ha negat la magnitud del fenomen i s’ha acontentat a dir que aquests matrimonis són legals i que, prohibir-los, seria contrari a la llei religiosa.

Les declaracions que va fer al nostre diari la nova consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha merescut un article admirable del professor Juan Luis Hernández que faria innecessari el meu d’avui. Ara bé, de tot el que ella va dir (aquest cop deixaré anar la qüestió sobre la llengua catalana, que de tan marejada ja provoca arcades) em va sorprendre l’afirmació mitjançant la qual assegurava que “no hay ningún estudio que diga que saldrán mejores estudiantes si hay menos alumnos en classe”.

El professor Hernández la va rebatre, aquesta afirmació, des del sentit comú i l’experiència, però jo no vaig quedar satisfet, a pesar que no em dedic a l’ensenyament i som llec en matèria pedagògica. Tanmateix, em va sorprendre molt que no hi hagués cap estudi que parlés de la qüestió, i a penes m’he posat a cercar, n’he trobat un molt actual del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació (Número 1. Setembre de 2012) de la Universitat de les Illes Balears (UIB) intitulat “Dossier d’Actualitat Sobre la ràtio alumnes per aula”.

 Aquest estudi es deu al fet que, mitjançant el Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu (BOE de 21 d’abril), es va disposar que les administracions educatives poguessin ampliar fins a un vint per cent la ràtio del nombre d’alumnes per aula, que, fins aleshores, estava regulada per l’article 157.1.a) de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, per a l’educació primària i secundària obligatòria, tot abandonant una estratègia de millora del sistema educatiu que fins aleshores semblava sòlida.

Doncs bé, el dossier en qüestió té un capítol (el segon) intitulat així: “Els beneficis de les classes petites segons la recerca educativa”, en el qual se’ns diu que la reducció del nombre d’alumnes per classe és una estratègia que ha demostrat que és beneficiosa per a l’educació dels infants; té un efecte positiu sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat i sobre les pràctiques pedagògiques del professorat. Tot seguit, resumeix alguns dels principals beneficis de les polítiques de reducció del nombre d’alumnes per aula.

Millors resultats acadèmics

L’estudi reconeix que hi ha molts factors (sociològics, econòmics, familiars, etc.) que incideixen en la millora o l’empitjorament dels resultats acadèmics. Per tant, aquest camp presenta sempre una dificultat intrínseca que no permet demostrar amb una sola correlació estadística els possibles efectes del nombre d’alumnes per classe sobre el seu rendiment. Això no vol dir, però, que no es puguin cercar i trobar altres maneres de fer-ho, com es demostra en els treballs que tot seguit assenyalam.

N’hi ha dos de fonamentals i molt ben documentats que demostren que les classes petites afavoreixen uns millors resultats acadèmics: l’experiment Student Teacher Achievement Ratio (STAR), fet als EUA, i l’estudi Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR), fet al Regne Unit.

Student Teacher Achievement Ratio (STAR) és considerat l’estudi experimental més seriós i contundent sobre el tema. Entre els anys 1985 i 1990, uns 8.000 alumnes foren repartits durant cinc anys en dos tipus de classes: uns foren assignats a aules petites (amb una mitjana de 15 alumnes) i els altres a classes amb una mitjana de 22 alumnes. Posteriorment foren mesclats i es va fer un seguiment dels resultats acadèmics durant tota l’escolaritat, fins a l’entrada a l’ensenyament superior. Els resultats són contundents: els alumnes escolaritzats en grups petits obtingueren millors resultats que els altres en matemàtiques, lectura i ciències. A més, els efectes beneficiosos es mantenien quan els alumnes eren reagrupats. Per altra banda, el programa STAR també va mostrar que són els alumnes provinents de minories ètniques els que treuen més beneficis de la reducció del nombre d’alumnes per aula.

The Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR) és un treball que amb metodologia longitudinal es va realitzar al Regne Unit (Blatchford, 2003; Blatchford, Bassett, Goldstein, Martin, 2003; Blatchford, Moriarty, Edmonds, Martin, 2002) fent un seguiment a 10.000 alumnes de 300 escoles des del seu ingrés, als 4 o anys, fins a la finalització de la primària, als 11 anys. L’estudi va demostrar que hi havia un efecte clar en l’èxit acadèmic durant el primer any, tant en alfabetització com en matemàtiques. En el segon any els efectes també eren clars, però en el tercer eren menors. No hi va haver efectes clars a llarg termini en el rendiment en matemàtiques.

Dels treballs posteriors en un entorn més pròxim, cal destacar el dels francesos Piketty i Valdenaire (2006) i Valdenaire (2011), que demostren la influència decisiva de la reducció del nombre d’alumnes per aula, especialment en les escoles de zones desafavorides.

La correlació entre la menor ràtio alumnes per aula i el rendiment (aprofitament) engloba multitud de factors (des dels més amplis, com per exemple el tema de la interacció, fins als més puntuals, per exemple major quantitat de retroacció) que són els que expliquen i donen sentit a la força d’aquesta relació i les diferències observades segons nivells d’edat dels alumnes, procedència sociocultural, etc. Tot seguit assenyalam alguns d’aquests factors.

Una major satisfacció professional del professorat


 Fins i tot treballs escèptics amb la política de reducció del nombre d’alumnes per aula assenyalen una relació positiva entre les classes petites i certs aspectes de les condicions de treball del professorat, condicions que sí que poden afectar més directament la pràctica escolar: una major obertura a la innovació a l’aula i millor satisfacció professional (OCDE, 2011, pàg. 421).

Recentment s’ha demostrat que una ràtio més gran entre professors i alumnes és un factor predictor sobre la síndrome d’esgotament professional (burnout) dels professors de primària i de secundària (González-Morales, Peiró, Rodríguez i Bliese, 2011). Augmentar les ràtios d’alumnes per professor incideix significativament sobre la síndrome d’estar cremat en el col·lectiu de professors, en el seu component associat a «desvinculació» o cinisme. Aquest sentiment és contagiós entre individus i fins i tot genera un clima general d’esgotament institucional, la qual cosa repercuteix en les qualificacions dels alumnes i fins i tot en la seva autoestima, que encara és pitjor. Per tant, ens trobam amb un problema que toca de ple l’àmbit de la salut.

 Un ensenyament més individualitzat amb atenció a les necessitats de l’alumnat

El temps consagrat a l’ensenyament individualitzat i a les interaccions alumne/professor augmenta en les classes petites. També s’assenyala una major freqüència del treball en petits grups en classes reduïdes. D’altra banda, hi ha una millor atenció a les necessitats específiques dels alumnes en els moments en què poden aparèixer dificultats.

 Més temps dedicat a l’ensenyament

Les classes petites faciliten que el professorat es pugui dedicar més temps a l’ensenyament i a l’aprenentatge i menys a intervencions no acadèmiques com la gestió del centre o el manteniment d’un bon clima de convivència. Lapointe (2008) assenyala fins a onze treballs centrats en aquest tema, en deu dels quals s’arriba a aquesta conclusió. També s’ha demostrat que la política de reducció del nombre d’alumnes per aula té una influència positiva sobre la moral i el benestar psicològic del professorat.

 Afavoreix la implicació familiar en l’educació dels infants i millora la interacció professor – alumnes

Lapointe (2008) també ha documentat que la reducció de la ràtio alumnes/classe afavoreix una major implicació de les famílies amb l’escola. Quant al tema de la interacció professor-alumnes ha estat tractat en el marc del Class Size-Research Project 4 (Blatchford , 2003; Brühwiler, Blatchford, 2011; Blatchford, Basset i Brown, 2011). Aquesta interacció millora quantitativament i qualitativament quan el nombre d’alumnes és reduït. Això té un poder explicatiu altíssim de bona part dels avantatges instruccionals associats als grups reduïts. També en aquesta línia, Hattie (200) ha tractat sobre la contribució de la retroacció en la millora dels processos d’ensenyament-aprenentatge, processos que es veuen directament beneficiats quan es desenvolupen en grups reduïts.

En definitiva, que l’afirmació contundent de la consellera és molt discutible a la vista de tots aquests arguments.

El malson sirià ha destruït, sens dubte, aquell esperit de canvis lleugers, possibles, optimistes i positius que van aportar els primers aixecaments de la dita “primavera àrab” que s’inicià a Tunísia l’any 2011. La promesa d’aquesta primavera s’ha substituït a Síria per una violència ostensible i prolongada (en dos anys s’han produït més de 70.000 morts i milions de refugiats), així com per una atenció fixada en la possible intervenció internacional, la desfeta de qualsevol esperança, la fragmentació de la premsa i la fallida de l’Estat.

Més que cap altra cosa, és la violència contínua el que aniquila la primavera àrab. A Egipte i a Tunísia, la situació no és probablement tan pacífica com algú es pensa, ja que tant en un país com en l’altre, s’esdevenen de manera continuada morts de manifestants en enfrontaments amb la policia. A Líbia, la intervenció de l’OTAN es va produir gairebé tot d’una d’iniciada la revolta, fins i tot abans que la resposta violent de Gaddafi s’hagués intensificat. Ben al contrari, la pèrdua cada cop més gran de vides humanes i les destruccions que s’estan succeint a Síria, no ha provocat encara cap resposta clara internacional, per més que el procés de guerra civil s’hagi agreujat i que la decisió de desplegar tots els mitjans de força possible per part del president Bachar El Assad hagi conduït el país a una espiral de militarització i de guerra terribles.

Per poc que observem la situació a Síria podrem veure que la violència s’eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d’inhumanitat. I com a d’altres guerres prolongades, aquesta ha creat i fet arrelar divisions religioses i polítiques que amb prou feines es podien veure abans. Això fins al punt que molts dels analistes que observen la guerra de prop diuen que no és imaginable una via de reconciliació després de l’era El Assad, perquè és pràcticament impossible que els sirians oblidin un dia la crueltat i l’horror que avui els toca viure. D’altra banda, la violència confessional es propaga més enllà de les fronteres sirianes i reforça l’hostilitat i les sospites entre sunnites i xiïtes per tota la regió.

La guerra obra el camí a Al-Qaeda

La guerra a Síria ha obert també –i a això és molt remarcable- la via d’Al-Qaeda per a nombrosos djihadistes, contràriament al que va succeir a les anteriors revoltes àrabs. En aquest sentit, sembla que la violència siriana hagi creat el context perfecte per rellançar una djihad mundial. I enfrontats a un Estat en fallida, tot els països del Golf s’apressen a finançar una guerra santa per sostenir una població sunnita que lluita contra un règim desertor. Potser per això, els ciutadans àrabs que l’any 2011 van superar les seves pors de participar a grans manifestacions de masses contra les dictadures que estaven arrelades als seus Estats (cas de Tunísia, Egipte o Líbia) són avui molt conscients dels riscos que corren i la por ha tornat a dominar els seus cors. I és, probablement, la por que provoquen els horrors que tenen lloc a Síria, el que ha evitat que els jordans s’hagin unit als moviments de protesta.

Síria ha contribuït, doncs, a dissipar aquella impressió embriagadora segons la qual els pobles àrabs acabarien aliant-se contra els seus dictadors. Perquè aquesta bella unitat és ja una quimera i sembla que s’hagi esfumat completament amb el pas dels mesos, un cop les divisions entre els islamistes i els seus opositors han posat fi al consens polític a Tunísia i a Egipte, encara que, en principi, la cohesió era forta.

Síria ha propiciat una mena de “guerra freda” regional

Si analitzem els fets, hem de concloure que, a diferència de Tunísia i Egipte, Síria no ha viscut pròpiament cap mena de primavera. Entre d’altres raons, perquè nombrosos militants “anti israelians” del país van condemnar immediatament la revolta popular contra Bachar El Assat, ja sigui perquè hi veien una conspiració islamista o, ben al contrari, perquè entenien que es tractava d’una conspiració propiciada pels països occidentals.

Sigui com vulgui, l’enfocament que s’ha donat a una possible intervenció militar internacional a Síria ha transformat aquest país en un camp de batalla on també s’enfronten les posicions polítiques de les grans potències. Perquè fins avui, la Xina i Rússia han frenat la iniciativa dels EEUU i d’alguns Estats europeus que reclamaven una intervenció, fins al apunt que el conflicte sirià ha esdevingut l’arena principal d’una mena de guerra freda regional més enllà del que és: una lluita civil per obtenir un canvi polític al país.

De manera coordinada amb l’enfrontament dialèctic entre les grans potències respecte del conflicte sirià, podem observar també la concurrència de les diferents potències regionals. Tenim així que, mentre els països del Golf i Turquia donen suport a determinats grups de rebels, l’Iran i Hezbollah el donen al règim de Bachar El Assad, i això dóna una caràcter molt singular al conflicte.

D’altra banda, no podem deixar d’observar com s’ha anat modificant la cobertura mediàtica d’aquests processos, no sols en el món àrab, sinó també als països occidentals. En efecte, durant els primers temps de la primavera àrab, el mitjans internacionals es van afanyar a mostrar-nos una dotzena d’escenaris que evolucionaven ràpidament –Tunísia, Egipte, Líbia, Bahreïn, Síria i Iemen- tot observant ansiosos gairebé tots els altres països àrabs per veure si aquests s’unirien al moviment de revolta. Aquests darrers temps, en canvi, la premsa cobreix  únicament el conflicte sirià, i potser només el que passa Egipte quan s’hi origina una crisi. Per què? No ho sé. No en tinc la resposta.

Vist, doncs, aquest panorama sembla que podríem concloure dient que el conflicte sirià implica un fracàs de la dita primavera àrab. Però és molt probable que això no sigui del tot cert. Entre d’altres raons, perquè aquestes revolucions eren el signe de canvis estructurals profunds al món polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. I em fa l’afecte que, a pesar de les pors que ha provocat arreu el conflicte de Síria, aquests canvis continuaran desplegant-se durant molts anys. De tota manera, haurem de reconèixer que el conflicte sirià ha pertorbat clarament la situació creada per les revolucions àrabs i ha significat un fre a uns moviments que havien fet renéixer l’esperança a molta gent.

A mesura que avancen les investigacions sobre el dit “cas Bárcenas” se’ns està dotant als escriptors d’un conjunt de materials immillorables per elaborar les fitxes a partir de les quals podrem escriure una novel·la. De fet, si la novel·la vol ser el que demanava Stendhal, és a dir, un mirall de la realitat, en el cas del gerent, tresorer i senador del Partit Popular Luis Bárcenas, el novel·lista només haurà d’imaginar la forma, vull dir el “com” construirà la novel·la, perquè el “què”, és a dir la matèria, la trobarà íntegrament als diaris.

De tota manera, em sembla que fins ara hem conegut tan sols la punta d’un iceberg que s’intueix tan gran que podria acabar enfonsant el Titànic, o el que és el mateix, aquest partit Alfa de què parla Juliana en els seus escrits, que va tenir a sou el personatge en qüestió fins el desembre de 2012, encara que fos acomiadat amb –cito textualment la Cospedal- una “indemnización que se pactó en diferido y, como fue en forma de simulación o en diferido, tenía que tener la retribución correspondiente a la Seguridad Social”. I mantinc l’original perquè la traducció se’m fa impossible, encara que, segons diu també la Cospetal, tot és molt clar. Sobretot, que el PP va actuar “como hay que hacerlo” (“como Dios manda”, hauria dit Rajoy, sempre tan metafísic). És a dir (segons ells asseguren), d’acord amb la legalitat.

Però no em vull referir al contracte que ha lligat Bárcenas al PP durant més de vint anys, sinó a com aquest personatge actuava, cosa que hem conegut a partir de les notes que prenia de manera regular i ordenada l’agent del banc suís -el Dresdner Bank de Ginebra- amb qui Bárcenas tractava habitualment.

Sembla que el personatge començà la seva carrera el 1990, que anà pujant lentament i acaba essent meteòrica a partir del novembre de 2004, com ha explicat en un brillant article d’investigació Luis García a La Vanguardia. Aleshores (el 2004), Bárcenas era tresorer del PP i acabava de ser elegit senador a les files d’aquest mateix partit. Parlem, doncs, d’un home rellevant que deuria tenir l’absoluta confiança del seu cap de files, Mariano Rajoy i de tot l’aparell. Doncs bé, és l’1 de novembre de 2004 quan Bárcenas acut al banc suís i explica al seu interlocutor bancari que, gràcies als “negocis amb obres d’art” que du a terme, serà capaç d’incrementar el seu patrimoni en “un milió d’euros a l’any”. Patrimoni que durà fora d’Espanya en una patriòtica, decisió.

Potser Bárcenas no se’n va adonar, però el cert és que el banquer que el va atendre va fer constar les seves afirmacions en un informe secret a disposició del banc. Sembla, doncs, que el senador popular devia ser molt convincent perquè el banquer féu constar a l’informe que no tenia motius per creure que tot allò era un bluf, ja que en aquell moment el saldo que Bárcenas tenia al Dresdner superava els 10 milions d’euros. Estàvem, doncs, davant d’un home que havia fet ingressos més que considerables al banc des de feia anys. Ingressos, però, que serien una bagatel·la si els comparem amb els 22 milions que va tenir en el compte el 2007, molt inferior encara a la que hi acabaria tenint, ja que el patrimoni que el personatge va  dur a l’estranger assolí finalment els 38 milions d’euros. Estem, per tant, davant una carrera brillantíssima com a inversor.

El corresponsal de La Vanguardia és molt precís en la narració dels fets, tant com ho fou també l’empleat del banc que atenia Bárcenas, el qual, després de fer constar que els ingressos d’aquest fins al 2002 procedien de la construcció (a Espanya, durant uns anys, consumíem més ciment que a tots els països d’Europa junts), anotà que “el client treu d’Espanya i du a paradisos fiscals tot el que pot estalviar”. Això ho va escriure –segons ens conta García- en la “nota de visita” que va fer al Dresdner el 22 de març del 2002. Aquell dia Bárcenas havia dipositat 140.000 euros suposadament guanyats amb “el seu negoci immobiliari domèstic”. L’esmentat negoci “és molt rendible des de fa temps i mostra un gran potencial per a l’exercici 2002-2003”, afegia la comunicació interna, en la qual el seu autor reproduïa i donava per bones les consideracions del client.

La investigació duta a terme per aquest periodista de La Vanguardia és tan excel·lent com aclaridora de l’actuació de Bárcenas, ja que les notes entre els comercials i els directius del Dresdner sobre les posicions i els viatges de l’extresorer del PP formen part dels informes que les autoritats helvètiques han proporcionat al jutge del cas Gürtel-Bárcenas, Pablo Ruz. L’últim d’aquests informes –escriu García-, comporta tretze volums que el jutge ha traslladat a les parts a primers d’abril, i són ara objecte d’examen pels pèrits de la Policia i de l’Agència Tributària.

Un dels aspectes més rellevants de la investigació és l’anàlisi dels missatges entre els empleats i els caps del banc suís, els quals mostren un progressiu deteriorament en les relacions de l’entitat amb Bárcenas des que aquest hi va obrir el seu compte l’any 1990, precisament quan arrenquen els apunts comptables de la presumpta comptabilitat en negre que se li atribueix (els dits “papers de Bárcenas” que han provocat tant d’enrenou).

Escriu Luis García: “Tenint en compte els abundants ingressos que anava efectuant, i amb la vista posada òbviament en la legislació internacional sobre blanqueig de capitals, els gestors del Dresdner es van veure obligats a preguntar a Bárcenas sobre l’origen dels diners. Ell al·ludia gairebé sempre a les seves operacions amb quadres, al seu èxit en el ram immobiliari i a les seves participacions en diferents companyies. Si li demanaven detalls, llançava pilotes fora. ‘Té diverses empreses. Però no vol donar els noms per telèfon’, deia el seu assessor en la nota de l’1 de novembre del 2004. I afegia: ‘Li vaig explicar que la informació és necessària, a la qual cosa ell va contestar que canviaria de banc si això suposava un problema’.”

Aquests dubtes van fer que els silencis de Bárcenas, afegits a la seva condició de senador, induïssin el Dresdner a incloure’l en una “llista de vigilància”. Amb tot –segueix explicant García-, que “el llavors gerent del PP va poder continuar operant amb normalitat fins al 2009, quan el jutge el va imputar en el cas Gürtel i ell va començar a maniobrar per ocultar el seu patrimoni. En aquell moment van saltar totes les alarmes. Però encara van haver de passar gairebé dos anys perquè, arran de la petició d’assistència judicial procedent de l’Audiència Nacional, els suïssos paressin els peus al seu client espanyol, el març de 2011, quan la Fiscalia helvètica va ordenar al banc que congelés el compte de Bárcenas.”

Ben curiosa, per tant, aquesta història referent a un personatge tan íntimament lligat al PP (en això com Jaume Matas, que ho va ser tot dins el partit, no sols a les Balears). Historia que és alhora molt eloqüent per donar-nos a conèixer de prop una mena de paradigma del polític llest, espavilat i sense escrúpols, que és enaltit pels seus partidaris durant anys i que, quan cau en desgràcia, aleshores resulta que ningú no hi tenia res a veure.

La decisió del parlament aragonès

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. Sona a disbarat el que acabo de dir, però és la situació que, des de dijous passat, es dóna a la Franja de Ponent, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén. Doncs el Parlament aragonès, que presideix la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votat una llei per rebatejar aquesta llengua. Allí ja no es parla català sinó “lapao”. A més, també ha canviat el nom de l’aragonès. Aquest, ja no es dirà com sempre. Es dirà “lapapyp”.

Potser vostè, amic lector, creu que li prenc el pèl, però no, li estic explicant la realitat, la nova veritat decretada pel Partit Popular (PP) i pel Partit Aragonès Regionalista (PAR), que són els responsables directes d’aquesta llei. Diguem, però, que del mal fet, l’únic que té d’aprofitable aquesta decisió parlamentària és que ens desmitifica el concepte de “llei” tal com l’hem entès tradicionalment. Sabíem que aquesta podia ser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional. Però ara constatem que també pot ser absurda, arbitraria, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica. Però constitucional!

Torno al “lapao” encara que sé que intentar raonar en matèria de llengües és inútil perquè el qui no està disposat a entrar en raó no hi entrarà mai. Tot i així voldria posar uns exemples als diputats del PP i del PAR que dijous passat van cometre aquesta barrabassada (legal i constitucional). Imaginin per un moment que el govern del president Maduro, a Veneçuela, mogut per la reacció contra la conducta del govern espanyol, du una llei al Parlament, que l’aprova, en virtut de la qual, la llengua oficial del país ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó “corinareal”. Imaginin també –no és demanar massa- que el govern de la senyora Fernández de Kirchner, molesta igualment per les decisions del govern de Madrid, reacciona i decideix que la llengua que parlen els argentins ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó que es dirà “tócatelarajoy”.

Tindrem aleshores que, legalment, la llengües que es parlaran a Veneçuela i a l’Argentina seran el “corinareal” i el “tócatelarajoy”, perquè així ho determinen unes decisions legislatives preses per les cambres on radica la sobirania nacional. Per tant, aquestes denominacions no seran només legals i constitucionals, sinó també democràtiques al cent per cent. Confio tanmateix que els diputats del PP i del PAR estaran d’acord en què seran acientífiques, absurdes i arbitràries. Per més, doncs, que els diputats s’entestessin a fer això, per més que els seus respectius parlaments aprovessin unes lleis ajustades a la constitució en aquest sentit, els veneçolans i els argentins continuarien parlant espanyol. El “corinareal” i el “tócatelarajoy” no serien, sinó, unes absurdes demostracions de la mala fe i de la ignorància dels seus respectius Parlaments. Serien, diguem-ho clar, les seves vergonyes.

La decisió del Parlament de Catalunya

Anem ara a una altra decisió ben diferent: la que ha pres el Parlament de Catalunya quan afirma que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió que, com tots sabem, el govern de l’Estat ha recorregut davant del Tribunal Constitucional, que determinarà si és o no ajustada a la Constitució. I si decideix que no ho és, estarem davant d’una decisió il·legal, per inconstitucional. Però no estarem davant d’una decisió absurda, arbitrària,  irracional o acientífica. Perquè en el cas de Catalunya, no ens movem en el camp de la ciència o de la raó, sinó en un camp molt diferent: en el de dirimir si una decisió política del Parlament és o no és constitucional.

Sé que m’he d’explicar. Avui, molts catalans (si més no els representats pels partits que ostenten la majoria al Parlament de Catalunya) no se senten a gust en el marc constitucional espanyol i volen modificar-lo, però es troben amb una impossibilitat insalvable, perquè els qui són majoria a Catalunya (que ells afirmen que és una nació) representen una ínfima minoria de l’Estat espanyol (on la majoria creu que només Espanya ho és). Ells saben, per tant, que modificar legalment la Constitució en el sentit que voldrien no és possible i aquesta és la causa que els ha dut a iniciar l’únic camí que tenen a l’abast: el de la revolució contra l’ordre establert, que és l’únic mètode que la humanitat coneix per actuar en aquets casos des que té memòria.

En efecte, si l’evolució constitucional per dur a terme els canvis polítics que es pretén consolidar no és possible pels mecanismes legals, aleshores les conviccions polítiques empenyen els homes vers la revolució (que sempre és, per naturalesa, il·legal). Ara bé, la novetat de la revolució que la majoria política dels catalans ha iniciat darrerament radica en el fet que no és una revolució a l’ús, vull dir amb armes, barricades, ferits i morts al carrer. No, és la revolució de la paraula. Perquè en això consisteix la declaració (probablement inconstitucional) del Parlament. I també la declaració de voluntat de dur a terme una consulta democràtica per a la independència.

Tots sabem –jo el primer- que fins i tot també la paraula pot ser il·legal, perquè quan per mitjà d’aquesta es demana un referèndum per a la independència de Catalunya en el qual participin només els ciutadans d’aquesta comunitat, aquesta voluntat no s’adapta a la Constitució. Estem, per tant, davant d’una actitud de desafiament revolucionari, però pacífic. I també democràtic, vist si més no des de la perspectiva dels catalans. Certament que no agradarà a la majoria del poble espanyol –ja ho hem vist i ho veiem cada dia- però ningú no podrà dir que la proposta sigui irracional ni acientífica. Simplement, perquè es mou en un altre terreny. La lluita per la independència (des que el món és món) és una voluntat política d’esdevenir precisament això: un subjecte jurídic i polític sobirà. Voluntat que, en el cas de Catalunya s’ha anat forjant al llarg del temps i que ara té un abast molt ample. Majoritari si tenim en compte les forces que configuren avui el seu parlament. Per això xoca de manera frontal amb la legalitat espanyola, que no vol que aquesta evolucioni en el sentit que demanen els catalans. Per això el govern, sabent que té darrere seu una gran majoria (no a Catalunya però sí en el conjunt de l’estat), es tanca en banda i es blinda amb la Constitució.

Jo no sé com acabarà aquesta revolució de (i amb) la paraula. Però sé que les revolucions triomfen o són ofegades. En el primer cas solen produir herois. En el segon, víctimes. Fins i tot les revolucions de la paraula, com la catalana, per més que, gràcies a Déu i a la intel·ligència dels homes, aquesta no produirà ferits, ni morts, ni destroces d’edificis ni de ciutats. I això no es poc.

En síntesi

El que jo volia destacar quan m’he posat a escriure aquest matí és molt simple: que la decisió del Parlament aragonès de denominar “lapao” al català de la Franja de Ponent pot ser tan legal i democràtica com es vulgui, però és alhora arbitrària, irracional i acientífica. I des del punt de vista polític és, per tant, reaccionària. Perquè respon únicament a una reacció visceral contra l’actitud dels catalans.

En canvi, la decisió del Parlament català que declara que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, molt probablement és il·legal per inconstitucional, però no és arbitrària, ni irracional ni acientífica. Tampoc és reaccionaria. Ben al contrari, és el primer pas d’una decisió política revolucionària, encara que els catalans no estiguin disposats a utilitzar més que el raonament i la paraula en la seva revolució.

Després de gairebé quatre anys de negociacions, Barack Obama ha aconseguit imposar l’aixecament del secret bancari a Suïssa. Berna va acordar implementar la legislació FACTA que preveu l’intercanvi automàtic d’informació en tots els comptes en poder dels nord-americans al país.* I això és una bona notícia. Caldrà esperar que la pressió dels Estats Units d’Amèrica ajudi perquè les coses finalment comencen a traslladar-se a Europa.

Els elements essencials hi són: sembla, per tant, que el secret bancari està vivint els seus últims dies i això, amb sort, pot acabar amb el frau i amb l’evasió d’impostos (o bé ajudar a reduir les dues coses, perquè hem de reconèixer que els experts en aquesta matèria són tan audaços com intel·ligents). A tall d’exemple direm que, només dins la Unió Europea, la pèrdua estimada d’ingressos fiscals anuals és d’un bilió (!) d’euros, molt pocs dels quals pertanyen a les classes mitges i als assalariats, sobre els qual recau el major esforç fiscal.

El dòlar, moneda que continua afirmant que els Estats Units creuen en Déu. “In God we trust”.

Acabarem amb els paradisos fiscals?

Sembla, doncs, que ja és hora d’actuar i d’acabar amb les pràctiques qüestionables d’alguns països d’Europa que coadjuven decididament en aquest frau en massa, perquè, avui, el problema de l’evasió fiscal no sols és coadjuvat per paradisos fiscals llunyans, com per exemple les britàniques Illes Verges (Carib), sinó també per Estats que tenim a la vora i que contribueixen a aquest greu problema de solidaritat i de justícia, com Suïssa, Mònaco o les illes Jersey i Guernsey. I molt pitjor encara, per Estats que formen part de la Unió Europea, com  Luxemburg i Àustria. I això no és tolerable.

Aquests socis europeus no han acceptat fins avui l’intercanvi d’informació sobre la base d’una sospita particular de l’administració tributària respecte d’un contribuent determinat. Sembla, doncs, que, com la Infanta Cristina i el seu marit Iñaki Urdangarin, aquests països consideren que la comunicació de les declaracions de renda a un jutge que sospita de les seves malifetes és un atemptat injustificable a la seva vida privada. Però tots sabem que, per defensors que siguem del respecte a la privacitat –que ho som-, és fonamental que aquesta cedeixi quan l’interès comú ho demana. I el secret bancari dels països que he citat no defensen fonamentalment la privacitat, sinó que, amb la seva actuació opaca, impedeixen que es persegueixin actuacions fraudulentes i, en definitiva, es converteixen en còmplices o, com a mínim, encobridors d’evasions fiscals que poden ser delictives.

Amb les noves normes en preparació, l’intercanvi d’informació serà sistemàtic i els defraudadors ja no es podran escapar tan fàcilment. Aquesta és una mesura de la justícia fiscal, perquè els impostos que ells no paguen els paguen uns altres. Evidentment.

El problema de les SICAVs

Dit això convé recordar que la política fiscal europea no hauria de limitar-se a la lluita contra el frau dels individus, ja que l’optimització fiscal que duen a terme amb gran precisió d’acord amb la llei (!) –i això és el més sagnant- algunes de les grans empreses (Les Societats d’inversió [col·lectiva] de capital variable o SICAVs, que tributen a l’1% ** ) és una veritable injustícia per a les Petites si mitjanes empreses o PIMEs, que no tenen la mateixa capacitat per organitzar-se.

Per tant, encara hi ha molt de camí a recórrer en aquest camp, ja que, a petició de França, Regne Unit i Alemanya, l’OCDE està treballant per establir noves normes per complicar aquest tipus de pràctiques abusives que permeten a empreses com  Starbucks, Google o bé Amazon (per citar-ne tan sols algunes de molt conegudes) pagar poquíssims impostos sobre els seus enormes beneficis.

Val a dir, però, que sóc pessimista, perquè hi ha una cosa que fa difícil canviar la situació impositiva de les SICAVs. És la següent: que si se’ls exigeix pagar més impostos, tot d’una aniran a d’altres països on sigui més fàcil obtenir una rendibilitat superior, traslladant simplement el seu patrimoni a una societat europea que estigui subjecta a una legislació menys restrictiva. Dit d’una altra manera, l’endemà d’augmentar els impostos a les SICAVs, totes estaran domiciliades a Luxemburg.

És, doncs, evident que per resoldre aquesta greu i injusta situació, caldria que es dugués a terme una acció coordinada de tots els països importants a fi d’endurir, conjuntament i alhora, les normes fiscals, per tal que obstaculitzin la fugida dels diners a països que no participin d’aquesta acció coordinada.

Tanmateix, hem de saber que recórrer aquest camí (que a nosaltres ens sembla tan lògic) és, avui, pràcticament inviable, perquè hi ha massa interessos que impedeixen que s’hi avanci. Entre d’altres raons, perquè els amos de les SICAVe són, probablement, el col·lectiu més poderós del món. I el món, avui (es probable que sempre hagi estat així) no el regeixen els governs dels Estats, sinó els grans posseïdors de capital, els quals, entre d’altres facilitats, tenen les tecnològiques, i decideixen sobre els seus diners en dècimes de segon, mentre que els Estats –i no parlem ja de les institucions de poder internacionals, com la Unió Europea-, necessiten dies, mesos i, de vegades, anys per prendre decisions de govern que són tan urgents com necessàries.

Tot i així, definir i implementar una política fiscal comuna dins la Unió Europea és essencial en el context d’una política econòmica que també afecti a tots els Estats (per bé que aquest desideràtum sembli encara molt llunyà). I això perquè els impostos són, de fet, l’instrument que permet que els Estats promoguin el desitjat creixement que  ens ha d’ajudar a sortir de l’actual depressió econòmica.

————

* La Llei FACTA (Foreign Account Tax Compliance Act) dels EE.UU és una llei extraterritorial que elimita el secret bancari i que, en els termes que està redactada, obliga als bancs i entitats financeres de tot el món. De fet, des del passat 1 de gener 2013, les entitats financeres de qualsevol país que siguin (Bancs, Asseguradores, Administradores de Pensions, Administradores de Valors i similars, denominades FFI per les seves sigles en anglès) hauran de complir –segons diu aquesta llei- noves regles en la captació, processament i transmissió d’informació, derivades de la llei fiscal de comptes a l’estranger dels EE.UU). La característica més singular d’aquesta llei és que pretén aplicar-se també a d’altres Estats (d’aquí que sigui molt polèmica), perquè trenca normes internacionals. Per això, el fet que Berna hagi decidit subscriure-la pel que fa als comptes en poder dels nord-americans a Suïssa és un gran avanç en el camí de la transparència i en la lluita contra el frau.

La monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i l’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, han promogut el “Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya”, amb l’objectiu de preparar, diuen, un “canvi de model polític, econòmic i social”. Conviden tots els ciutadans de Catalunya, visquin on visquin, a signar-lo per fer pinya a favor d’aquesta nova iniciativa que vol esdevenir un moviment social cap a una candidatura unitària i popular a les pròximes eleccions al parlament. També poden signar el manifest “com a simpatitzants” els qui no siguin ciutadans catalans. El projecte s’anomena “Procés Constituent”, i segons els dos promotors podria ben bé ser el nom de la futura candidatura.

El programa

El programa que proposen en el manifest que han signat no és confós ni promou mitges tintes. És clar i llampant. Demanen “un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre [que] haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència”. Definir-les és, diuen, una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

–Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.


–Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.


–Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.


–Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.


–No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.


–Dret al propi cos i no a la violència de gènere.


–Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.


–Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.


–Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.


–Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.


Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades han dit que ells no seran candidats i, per tant, el programa és simplement un pols perquè algú el faci seu i intenti dur-lo a terme per mitjà de la política, des de la consciència que, cada dia que passa, la crisi econòmica, la del propi sistema polític i la corrupció fan que els marges dels grans partits s’estiguin estrenyent i –si és que hem de fer cas a les enquestes del CIS- que la representativitat d’aquests sigui cada cop més escassa. Per tant, sembla que s’obre pas a un canvi de règim que sigui capaç de transformar la societat i el sistema polític que la representa. I el manifest d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades va en aquest sentit.

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

És possible una articulació política ordenada de la proposta?

Cal que ens preguntem d’entrada què en sortirà, de la proposta, i és difícil de dir, encara que no hi ha dubte que l’enfrontament amb el “sistema” comença a ser molt evident, com va ressaltar l’exambaixador Dicenta a la Fundació Rubió fa una setmana. En efecte, l’enfrontament començà amb aquella ocupació de la Puerta del Sol (i de la Plaça de Catalunya a Barcelona) que féu el “Moviment dels Indignats”, paradigma d’una nova manera de fer les coses. I es va agreujar amb l’intent d’assalt al Parlament de Catalunya. I el veiem avui amb els més que discutibles escarnis (cast. escraches) dirigits contra els diputats del PP per la PAH, dirigida per Ada Colau.

Tenen futur aquests moviments que qüestionen netament la política que han dut fins avui els grans partits, PP i PSOE? I cito expressament el PSOE perquè aquest partit s’equivocaria si pensés que això no va amb ell, per molt que ara –desnortat com està, sovint inteni afegir-se a l’onada de protestes tot posant-se irracionalment al front de la manifestació. Però aquesta moviments d’indignació i de protesta, si bé recullen el gran malestar social que s’ha creat, encara no han estat incapaços d’articular un model alternatiu i viable per construir el país en tots els diversos aspectes de la vida econòmica, política i social.

No cal dir que la proposta programàtica d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades ho vol ser, un moviment alternatiu, encara que no és fàcil d’articular sense produir un daltabaix. De fet, ràpidament, partits de l’esquerra com ICV i ERC, que, els agradi o no, ho reconeguin o no, fins ara s’han mogut integrats dins el sistema (no oblideu que ICV i ERC han estat partits de govern a Catalunya!), s’han inquietat per por que es remeni la seva bossa de votants i els han ofert acollida. I és que no és fàcil dur a terme un projecte com el que proposen, que, d’altra banda, es deslliga netament de la política europea en la qual estem inserits, que es fonamenta en la defensa del capitalisme de mercat.

És clar que, també a Europa, han sorgit moviments d’aquest estil. Però –i que ningú malintencionat digui que els comparo amb el projecte d’Oliveres i Forcades- també és cert que el populisme (del color que sigui, perquè el populisme mostra sovint colors antagònics) agafa força i guanya espais a Europa. És el cas emblemàtic dels “grillini” a Itàlia (són de dreta?, són d’esquerra?), per no referir-me als –aquest cop clarament dretans- partidaris d’ “Alba Dorada”, que, per cert, són els que, a Grècia, han popularitzat els escarnis contra els seus adversaris.

Caldrà veure, per tant, quines fórmules acabarà adoptant el canvi en països com Espanya, on hi ha hagut fins ara una contenció electoral d’aquests moviments. Les enquestes del CIS presagien, és cert, un espai electoral ampli allunyat dels dos grans partits –PP i PSOE–, espai que sembla que tenen grans expectatives de cobrir IU (ICV a Catalunya) i UPyD. Tanmateix, és possible que l’auge d’aquests partits sigui conjuntural si finalment emergeixen altres moviments més propers a les protestes del carrer o a personalitats atractives i amb ganxo mediàtic, com deia molt bé el director de La Vanguardia, Josep Antich. Aquest també es demanava qui pot aplegar a Espanya els seguidors d’aquests moviments. Els aplegarà el que sorgeixi d’una combinació de Baltasar Garzón i Ada Colau? És possible aquesta combinació? Acceptaria la societat espanyola un moviment com l’italià de Beppe Grillo?

Són preguntes adients però de resposta difícil. De tota manera, no crec –ni de prop- que la idea d’Arcadi Oliveres i de la monja Teresa Forcades s’assembli a la del còmic que ha fet escac a la República italiana, la salvació de la qual depèn avui de la saviesa d’un antic comunista, gairebé nonagenari, a causa del populisme corrupte de Berlusconi, de la desfeta de l’esquerra de Bersani i del magma inqualificable de Grillo, els quals, entre tots,  han acabat per fer ingovernable el país.

Per això mateix ICV, ERC o la CUP s’han afanyat a dir que ells són una altra cosa i han convidat l’economista Oliveres i la monja i metgessa Forcades a engreixar les seves files amb la seva proposta de revolució pacífica contra el sistema, confiats i convençuts que els correspon a ells endreçar el país.

Els qui seguim des d’una altra comunitat autònoma els passos que s’estan donant a Catalunya i ho fem amb una certa complicitat encara que també amb no poc escepticisme, a pesar que, com Xavier Rubert de Ventós i Carles Viver Pi-Sunyer, també jo he acabat per creure que “ni la Constitució ni l’Estatut no serveixen (ja) per donar resposta a les aspiracions de Catalunya”, estarem atents a aquest “Consell Assessor per a la Transició Nacional” que acaba de constituir-se i que, en la primera reunió es va marcar l’objectiu d’elaborar 20 informes durant el 2013 per crear les denominades “estructures d’Estat” a què tants cops s’ha referit el president Artur Mas, i en concret un que lliurarà abans de l’estiu per organitzar la consulta per a l’autodeterminació.

Així, al menys, ho va explicar en conferència de premsa el portaveu del govern i conseller de la Presidència, Francesc Homs, present a la primera reunió d’aquest Consell juntament amb el president de la Generalitat i la vicepresidenta Joana Ortega.



Tot i que “el punt de partida és poder organitzar algun dia una consulta i aconseguir que Catalunya disposi d’un Estat propi”, el Consell no farà “treballs d’estat d’ànim”, va dir el conseller, sinó que elaborarà informes amb fonament acadèmic. El conseller va admetre que el Consell tenia davant seu “un treball dur i complicat i molts interrogants a resoldre”, i els seus 14 integrants, va dir, són plenament conscients que “se’ls mirarà amb lupa”.

Format majoritàriament per acadèmics i presidit per l’exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer, aquest nou organisme es va posar en marxa.

Encara que els moments no són comparables, el “Consell de Transició Nacional” em recorda aquella “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra” que es va constituir en plena guerra civil, de la qual me’n va parlar Marçal Pascuchi una tarda d’estiu de 1975. Gairebé fa quaranta anys. Tanmateix, els moments difereixen de manera notable: ara, la possibilitat que els catalans se’n surtin depèn, com apuntava Antoni Puigverd, que la tenacitat i capacitat de sacrifici del poble de Catalunya sàpiga vèncer les resistències polítiques i legals que representen el govern d’Espanya i la Constitució espanyola, en la lectura estricta que en fa aquell i el Tribunal Constitucional. Aleshores –vull dir el 1937- era encara molt pitjor: depenia del resultat d’una guerra que, sortosament, ara per ara, ningú no albira.

Tarradellas i l’ Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra *

L’any 1936, poc temps després d’ésser cridat a files –m’explicava Pascuchi-, en Jaume Miravitlles, que era president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat, em demanà un article per una revista que la Generalitat editava durant la guerra, dedicada a propaganda, que s’intitulava Catalunya, de la qual se’n feien edicions en diferents idiomes. Recordo que vaig publicar un article sobre l’ensenyament en el qual parlava de l’obra d’Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias, escrita dins el segle XVI. Uns dies després de publicar aquest article, Miravitlles em tornà cridar per dir-me, amb sorpresa meva, que el Conseller en Cap de la Generalitat, en Josep Tarradellas, l’havia llegit, que li havia agradat i que em volia conèixer. Concertada l’entrevista, Tarradellas, em rebé i, d’entrada, va dir-me: “Miri, no sé què pensa vostè de com va la guerra. Tampoc no li ho pregunto. El crido perquè necessito que es constitueixi una oficina que es dirà com vostè vulgui i que tindrà com a objectiu la reconstrucció econòmica de la postguerra. Hem d’estar preparats, ja que la guerra acabarà un dia o altre i és necessari que hi hagi algú que pensi què farem després.” Tot i que jo, des del 18 de juliol ençà (l’entrevista amb en Tarradellas es produí cap al mes de març del 1937) era un pessimista convençut, vaig acceptar. De moment, em donà un despatx on ell solia refugiar-se i m’assignà una secretària que jo mateix vaig escollir entre les alumnes de l’Institut-Escola.

Marçal Pascuchi Cardona (Maó 1904 – Buenos Aires 1983)

En aquells primers mesos, en Tarradellas, que vivia una autèntica guerra civil diària amb els altres membres del govern de la Generalitat, m’encarregà un estudi sobre la municipalització dels serveis públics. Ell no s’explicava massa bé… vull dir que s’expressava com un polític, i cercava més un resultat concret que arribar al fons del tema. En Tarradellas em va dir textualment: “Pascuchi, els socialistes volen municipalitzar els serveis públics. Jo considero que això és un error. Vostè ha de demostrar que ho és, de tal manera que ells s’ho creguin.” En aquells moments, però, el PSUC tenia ja prou força dins el Consell de la Generalitat per tal que les idees no prou ortodoxes mai no obtinguessin el suport del Consell, i la d’en Tarradellas, evidentment, no ho era. El Consell era, en realitat, un vertader galimaties mental que ajudaven a fer l’Esquerra Republicana (partit caòtic), Acció Catalana (partit molt ben organitzat però petit i mal vist per tots els altres) i tota la ressaca de sindicalistes, trotskistes del POUM, etc., etc. El fet és que els meus raonaments no convenceren els membres del Consell. Josep Tarradellas no era, emperò, persona que es deixés guanyar fàcilment, tant és així que tornà a posar fil a l’agulla i em digué: “Ara treballarem més seriosament. Li donaré un pis al carrer Muntaner, li enviaré un majordom perquè li faci d’intendent, un grup d’economistes i tot el que faci falta.” Així ho va fer i vull recordar aquí que entre aquests economistes hi havia Lluís Bertran, que després s’ha distingit molt, Ramon Esquerra, un home amb molt d’enteniment, catalanista i bon escriptor i alguns altres. L’oficina es digué “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra”. La base era crear, a la vegada que es feien estudis, l’arxiu de la reconstrucció econòmica. Aquest arxiu el dirigí el bibliotecari de l’Institut-Escola i, per primera vegada, es féu amb el mètode d’ordenació racional. El primer llibre que férem fou un volum de tres-centes pàgines intitulat “Municipalització de la propietat privada”. Encarregat per Josep Tarradellas, era una diatriba ferotge en contra de la municipalització. Quan el vàrem tenir acabat, en Tarradellas em convidà a sopar. Al Palau de la Generalitat ja no hi havia ningú. En Companys vivia a la Bonanova i en Tarradellas a la Rambla de Catalunya. Allí vaig poder comprovar que els capitostos de la Generalitat, fins i tot aquells dies de guerra, es feien servir el sopar per criats que duien guants blancs i uniformes impol·luts. Llegírem a trossos el llibre i, fonamentalment, els punts que li interessaven més, fins que, sorprenentment, em va dir: “Pascuchi, això és massa llarg!”. “Conseller –li vaig respondre- vós em demanàreu un llibre.” “Sí –em contestà en Tarradellas-, però m’hi he repensat. El que jo ara necessito és el text d’un discurs. Vostè, per tant, haurà de resumir-me tot aquest treball en un discurs que no passi de deu folis.” Així ho vaig fer. Dies més tard, en Tarradellas féu el discurs al Parlament de Catalunya tot atacant els projectes socialistes de municipalització. No cal dir que la pitada fou una de les més sorolloses que es recorden a la història d’aquell Parlament.

Josep Tarradellas en tornar de l’exili (Barcelona, 23/10/1977)

Durant els dos mesos següents, en Tarradellas no em demanà res més, però, això sí, enviava regularment els sous del personal i nosaltres aprofitàrem per recollir tot el que s’havia escrit, de la primera guerra mundial ençà, sobre reconstrucció de la vivenda, sobre problemes dels desplaçats… Aquests foren els nostres treballs. Uns mesos més tard em cridaren per incorporar-me a files, havia d’anar al front de l’Ebre, però jo, que era un home antiguerra per naturalesa, convençut que la guerra era ja una cosa decidida, en veure’m ben perdut i absolutament compromès, vaig aconseguir ésser declarat inútil, primer, i finalment, el 1938, vaig obtenir un passaport per sortir d’Espanya. Fou el començament d’un llarg exili que es va perllongar més de trenta anys.

———–

* La meva conversa amb Marçal Pascuchi, de la qual forma part aquest text, va ser publicat als “Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach”, de Sabadell, l’any 1994, sota el títol “Miquel Carreras i Marçal Pascuchi, testimoni d’una fidelitat”.