Hi ha lloc per al progrés?

by

Sovint hi estic pensant i avui, contemplant el món, em fa l’efecte que la idea de progrés és un fenomen que sembla formar part d’una altra època. Se’m va ocórrer per primer cop quan diverses personalitats situades dins l’esquerra van decidir donar suport a Nicolas Sarkozy (Bernard Kouchner, com a ministre d’exteriors n’era, segurament, el més destacat), i vaig tornar pensar-hi quan el socialista Ferran Mascarell (que havia dirigit la cultura a l’Ajuntament de Barcelona amb governs del PSC) passà a formar part del gabinet d’Artur Mas. En tots aquests casos, les personalitats que van reforçar els gabinets presidits per partits situats dins la dreta es van definir com a “progressistes”.

Cal, per tant, interrogar-se sobre la significació d’aquesta temptativa d’alteració d’un vocabulari polític ancorat de sempre a l’esquerra que, si més no amb els exemples que he posat, sembla que hagi esdevingut flotant. O transversal, com es diu avui.

A la vida política –especialment la francesa- no són rares les individualitats que han canviat de camp, i si bé podem trobar exemples de casos que s’han unit també a l’esquerra, com ho testimonia la primera obertura mitterrandiana (pels qui encara la recordin), el més corrent és que es donin en el sentit contrari.

De tota manera, els casos particulars tenen poca importància. És el fet que hagin acudit a la definició de “progressistes” que m’ha impactat. I he de dir tot seguit que em fa la impressió que el problema veritable que revelen no és tant d’arribar a comprendre el sentit del que anomenem progressisme com el fet que sigui el mateix concepte de Progrés que avui és qüestionat.

La nostra època mostra, en efecte –i crec que indiscutiblement- un escepticisme generalitzat respecte de totes les promeses de progrés, i de manera especial quan ens referim al camp polític. Degut a la gran crisi econòmica, la gent es troba avui obsessionada per la por a perdre el nivell que havia ocupat (a sofrir el que podríem descriure com una “degradació” en l’escala social), i això fa que la idea de progrés que durant un temps ha estat tan generalitzada (o potser  hauríem de dir de progressió en aquesta escala social de què acabo de parlar) s’estigui afeblint gairebé fins a desaparèixer.

Doncs bé, la idea subjacent a aquesta perspectiva no és tant d’arribar a preveure el futur des del punt de vista de com podem progressar, sinó de com podem evitar el declivi. És com si el ritornello de Spengler (recordeu la seva gran obra d’èxit titulada “La decadència d’Occident” (1916), rondi altre cop per tots els esperits, i la seva melodia ens resulti cada vegada més familiar i quotidiana.

la-decadencia-de-occidente-t-i-9788467023459

Avui, doncs, el progrés no té res a veure amb aquell fetitxe dels positivistes d’Auguste Comte que creien en una mena d’evolució lineal i benèfica de la història. De fet, les dues guerres mundials que ha viscut el segle XX desmentirien per elles soles aquesta afirmació, i fins he de dir que, avui, la idea que tenim del progrés s’assembla a la maledicció que el filòsof Adorno va fer de la poesia (“No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”, va dir, semblantment al que afirma el pintor Marc Cursach a la meva darrera novel·la, quan diu que després Auschwitz no li ha estat possible dibuixar la figura humana).

Ara bé, aquesta crisi del progrés ha de ser considerada com a definitiva i insuperable? Ens hem d’arrenglerar necessàriament amb la tesi que pregona la fi del progrés i s’apunta a una mirada recelosa respecte del futur de la història?

No negaré que hi ha factors  més que suficients per sentir-se pessimista, fins i tot davant d’un aspecte del progrés que no sembla discutible: el tècnic, però que, això no obstant, no sempre s’aprofita en benefici de la humanitat (pensem, per exemple, què ens podria succeir si el llunàtic de Kim Jong Un desencadenés una guerra atòmica). Però tot i així, em fa la impressió que el cadàver del progrés encara es mou i que aquesta noció avui tan censurada pot esdevenir un motiu potent i sens dubte necessari de l’acció política en dos sentits: com a motor d’aquesta acció i com a matèria d’un discurs polític inquietant, sempre que no caiguem en la trampa de creure en una concepció lineal de la història i a condició de no caure tampoc en un optimisme innocent.

A pesar, doncs, de totes aquestes reserves, em vull mostrar optimista davant la idea de progrés perquè, del contrari, ens encaminem al suïcidi com a poble. Quin sentit tindria, si no, la vida en una ciutat, en un país, que no creu en la possibilitat d’un futur millor?  Si així fos, ens assemblaríem als ciutadans d’aquell poema de Kavafis que ens parla d’un poble que espera desesperadament l’arribada dels bàrbars rere un mur clos i es lamenta de no veure’ls venir perquè, en el fons, ells representen una solució. I la solució no rau en els bàrbars sinó en nosaltres mateixos.

I dic això perquè l’espai públic i polític que no és capaç de trobar en ell mateix els motius per a una refundació, acaba per desitjar desficiosament ser destruït. Ja que és el progrés de les idees el que ens ajuda a conviure, a crear i a compartir. També a allunyar els impulsos de mort que ronden les civilitzacions i els individus i amenacen de convertir-los en un desert inhòspit.

En attendant Godot

Sense una idea de progrés, hauríem de renunciar a projectar-nos cap al futur i ens veuríem forçats a entendre la política com un fenomen sense projecció. Perquè tan sols el progrés  continua sent aquesta “autoritat de futur” que pot evitar que els nostres somnis i els nostres projectes col·lectius es dilueixin en un present que s’esllangueix de manera interminable, tot esperant  beckettianament (i absurdament) un Godot que mai no arribarà.

———————————

N.B. Arran del meu article sobre el papa Francesc he rebut la carta d’una persona que, en un llenguatge educat i des d’una posició de fe, em diu coses extremadament dures. Més enllà que jo, com a persona, puc i he d’avaluar objectivament el seu contingut, em sembla que un mínim de caritat cristiana exigeix que la carta no sigui tan sols signada amb un nom i dos llinatges que no em diuen res (l’autor mateix declara que no ens coneixem, encara que demostra un saber exquisit respecte de mi i de la meva esposa), sinó que hauria d’anar acompanyada d’un remitent amb una adreça postal o electrònica per poder-m’hi comunicar. D’altra manera no té sinó la força d’un anònim.

Anuncis

%d bloggers like this: