La decisió que afecta al dragatge és una decisió política, no exclusivament tècnica

by

La informació que, en titulars, duia el nostre diari el passat dia 26, era clara: “Reynés reitera que el dragado cuenta con plenas garantías”. I si llegíem el reportatge del ple de l’Ajuntament, veurem que l’argument cabdal de la batllessa, sempre segons el diari, era aquest: “Águeda Reynés asegura que Autoridad Portuaria garantiza un plan de vigilancia ambiental estricto”. Val a dir que la resposta era similar a la que vaig escoltar per ràdio al batlle de Sant Lluís, Cristóbal Coll: Confiança absoluta en els tècnics de l’APB (encara que no vol que li tirin els residus davant de casa).

No entraré en el fons de la matèria perquè no en som expert, però sí a aquest terrible fenomen contemporani que afecta la política, que, cada dia més, desapareix davant la tecnocràcia.

És rara, en efecte, la vegada que, quan un ciutadà presenta un projecte directament al governant, la resposta condescendent del polític no contengui aquest advertiment: “Veurem, però, què en diuen els tècnics”.

Mahon

Avui, en efecte, la relació entre tecnocràcia i política apunta directament a una de les qüestions centrals de la democràcia: la seva connexió amb el coneixement expert. En principi –escriu Fernando Vallespín (La mentira os hará libres, Galaxia Gutemberg, 2012), el coneixement expert hauria d’entrar com a simple mitjà a disposició dels polítics per dur a termes les finalitats que es pretén implementar. Per tant, hauria d’oferir una adequada visió dels problemes, i també la capacitat de trobar formes de resoldre’ls. Però el que mai no pot fer el coneixement expert és decidir qüestions relacionades amb els fins. Només es pot pronunciar respecte dels mitjans. Diu Vallespín: “[El conocimiento experto] no puede prescribir las acciones del individuo o de la Sociedad (que corresponen al polític), sino limitarse a formular las posibilidades para la acción”.

Vallespín posa l’exemple de les centrals nuclears: “Podemos decidir si nos compensa o no mantener centrales nucleares una vez informados por los expertos sobre los riesgos que generan y el precio de las Fuentes de energía alternativas. Pero la decisión final no es de ellos, es de la ciudadanía, que es la que está capacitada para ponderar los costes y beneficios sociales más generales que comporta una u otra opción.”

Això ens condueix a la següent pregunta: “Fins a quin punt es pot imposar l’acció política sobre un previ emmarcament tècnico-científic d’una determinada realitat? Des del meu punt de vista, s’ha d’imposar sempre. I això perquè, quan el polític abdica de la seva responsabilitat de decidir emparant-se en l’opinió del tècnic, aleshores desapareix el ciutadà (al qual el polític representa).

Per tant, les decisions que més ens afecten (i la del dragatge del Port de Maó n’és una de principal), no es poden escapar del nostre control democràtic directe sota el criteri que la seva complexitat exigeix descansar l’opinió en els experts (en l’APB, en aquest cas). D’altra manera no caldria que anéssim a les urnes per elegir els nostres polítics i podríem confiar als tecnòcrates el govern de la ciutat.

Advertisements

%d bloggers like this: