Tunísia i Egipte: l’esperança que defalleix?

by

Hamadi Yebali tira la tovallola

El primer ministre de Tunísia, Hamadi Yebali, va anunciar la seva dimissió el passat dimecres després de no haver aconseguit el suport necessari per a un govern de tecnòcrates, de manera que s’aprofundeix encara més la crisi al país africà després de l’assassinat del polític d’oposició Chokri Belaid fa a penes dues setmanes.

Pel que sembla, els que més es van oposar a la idea de Yebali van ser els seus propis coreligionaris del partit islamista Ennahda, la força més important dins de la coalició de govern. El partit, en definitiva, que després d’haver monopolitzat tota la maquinària de l’Estat, es mostra incapaç de satisfer les aspiracions de llibertat i de justícia expressades a partir de l’aixecament popular contra Ben Alí, el gener de 2011, ara fa dos anys.

Les seves tendències autoritàries, associades a una incompetència i una irresponsabilitat generalitzades, han conduït el país a una situació de cisi latent i accelerada que sembla conduir a la descomposició de l’Estat després de decennis de construcció d’institucions republicanes dignes d’aquest nom.

Pel que fa als aspectes socials, Ennahda (la versió tunisenca dels Germans musulmans d’Egipte), després d’haver fet de la identitat àrabomusulmana i de la primacia de la religió els seus fonaments ideològics, no ha trigat a dividir la població: els ciutadans que s’adhereixen a la seva ideologia són considerats bons musulmans; els qui no ho fa són exclosos i qualificats de descreients i esbirros d’Occident, fet que legitima la violència contra ells i crea greus tensions socials. La vella por a la dictadura s’ha transformat avui en una por a la mateixa societat, alguns components de la qual, encoratjats pels islamistes, esdevenen intolerants envers totes les diferències fins al punt que les agressions contra els “incrèduls” s’han multiplicat.

S’ha esvaït, doncs, el somni d’una societat pacífica, plural i tolerant (que és el que perseguien els inductors de la dita “primavera àrab”) on la cohabitació entre tots els ciutadans sigui possible amb igualtat de deures i de drets.

D’altra banda, els indicadors econòmics testimonien un enfonsament de l’economia, independentment dels esforços que faci el govern per amagar la realitat. El declivi econòmic, que s’ha accelerat des de l’accés al poder dels islamistes, afecta tots els sectors a una escala tan gran que el desenvolupament de l’economia posa en perill la capacitat del govern per complir els seus compromisos. El resultat, doncs, que podem esperar és que el país vegi com s’esfondra el deute sobirà i el seu sistema bancari.

Egipte: la llibertat sota control

I què podem dir d’Egipte, d’aquell país on encara ressonen els crits de “Llibertat! Llibertat! Llibertat!” a la plaça Tahrir? Al començament de 2011, Moubarak ostentava el poder i governava el país amb una mà de ferro. Però al país n’estaven farts i no van dubtar de sortir al carrer (encoratjats pels tunisencs) i d’ocupar les places públics, prometent que no retornarien a les seves cases si no recuperaven la llibertat. Doncs bé, quan Moubarak va abandonar el poder, l’11 de febrer de 2011, els egipcis se’n va alegrar, convençuts que recuperaven aquesta llibertat perduda i negada repetidament. Què en queda, però, avui, d’aquesta esperança?

La Constitució egípcia adoptada el passat 25 de desembre imposa noves limitacions a la llibertat dels mitjans de comunicació i nombroses disposicions inquieten els partidaris de la llibertat. Sense anar més lluny, l’article 44 criminalitza “l’insult als profetes” i l’article 48 autoritza els tribunals a tancar els diaris, ràdios i televisions que “no respectin el caràcter sagrat de la vida privada dels ciutadans i els imperatius de la seguretat nacional”.

L’article 215 fa desaparèixer l’Alt Consell de la premsa, un òrgan elegit, en benefici d’un Consell nacional dels mitjans de comunicació encarregat de posar en solfa “mecanismes d’enquadrament de les reglamentacions que garanteixin el compromís dels mitjans en favor del respecte dels criteris professionals i ètics”, criteris que no defineix ni diu qui els ha de definir.

És possible l’esperança?

Davant aquests fets que mostren al món la vertadera cara dels Germans musulmans i d’Ennahda, grups polítics que s’han convertit en els dominadors d’aquests països i en els garants de la sharia en els seus països respectius, és difícil sentir-se esperançats, per més que hi ha encara qui no ha perdut la i la il·lusió, com l’escriptor egipci Gamal Al-Ghitany, que ha llençat un manifest publicat al diari Al-Watan d’El Caire, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier International. L’aporto aqui perquè m’ha semblat encoratjador. Diu:

Gamal

L’escriptor i novel·lista Gamal El-Ghitani (Photo: Ayman Hafez)

“No ens hem d’abandonar a la desesperació davant la força dels Germans musulmans i d’altres corrents extremistes. Això constitueix una catàstrofe per a Egipte però nosaltres no hem esgotat tots els mitjans de posar-hi remei. És cert que, cada dia, ells destrueixen un poc més l’Estat, desmantellen la justícia, els mitjans i preparen l’assalt que els ha de permetre controlar tot l’univers islàmic. Però davant aquesta ofensiva, veiem igualment els signes d’una resistència popular.

Avui, el règim dels Germans musulmans no canviarà per via electoral. Ells volen instal·lar-se perpètuament i s’han proposat l’objectiu de canviar la identitat egípcia i l’islam que s’hi practica. Els egipcis tenen la impressió que se’ls vol imposar un islam estrany al que ells estaven adherits de feia segles. És per això que comencen a resistir-s’hi, sobre tot les classes mitjanes que es beneficien d’un cert nivell d’educació. Per primer cop dins la nostra història assistim a protestes contra els imams després de la pregària del divendres. Això s’ha produït a moltes mesquites, en una de les quals pregava Mohamed Morsi en persona. A Alexandria, s’acabà en una batalla campal quan l’imam Ahmed-Al-Mahlaoui va voler fer de la seva pregària un discurs polític. Jo conec també joves que comencen a pregar fora de les mesquites, que s’han convertit en un lloc de propaganda dels Germans musulmans. EL fenomen més interessant radica en la reacció als islamistes que van dir que no calia desitjar un bon Nadal als coptes. Quina idea absurda i perillosa. Mai no havia vist res semblant a l’islam en general, ni a Egipte en particular. La reacció dels egipcis no s’ha fet esperar. Contràriament al que ha succeït anys anteriors, i sense que s’hagi organitzat prèviament, totes les esglésies han vist com molts musulmans els mostraven la solidaritat. Els egipcis comencen, per tant, a oposar una resistència cultural a les idees que són estranyes al seu islam. Alguns dies abans de Nadal, el cap de l’exèrcit, Abdel Fattah Al-Sissi, va enviar una delegació d’alt nivell a la catedral. Després, el mateix dia de Nadal hi va enviar el comandant general per felicitar [els coptes] en nom seu.

 La mentida organitzada per les forces polítiques vingudes de la prehistòria, les seves temptatives de destruir l’Estat i d’imposar les seves idees no serà acceptat fàcilment. Ells s’hauran d’enfrontar a una resistència que sobrepassa les organitzacions polítiques, i també a les veus que s’eleven –de poetes, de novel·listes i de periodistes-, que expressen tots amb força el seu rebuig al perill que els amenaça.”

Anuncis

%d bloggers like this: