Indignem-nos! Però després construïm!

by

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, ha mort als 95 anys. I ho ha fet de manera suau i pacífica, com ell havia desitjat.

Fa poc, Hessel va parlar del seu traspàs, i després d’afirmar que havia tingut una vida llarga i, en alguns moments, terriblement difícil, reconeixia que havia estat plena i que esperava la mort com l’experiència vital més important, la definitiva.

Em commou escoltar com parlen de la mort persones com aquest lluitador i ho fan en aquests termes. Naturalment, pacíficament, conscients que, potser la mort pot esdevenir una major naixença, com havia afirmat Joan Maragall en el “Cant espiritual”, una de les pàgines més belles de la nostra literatura.

 

Indigneu-vos!

Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortí en acabar la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representà França al si d’institucions internacionals i va ser ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escrigué un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que va donar la volta el món.

Stéphane-Hessel_600

Hessel, als 93 anys, ens recordava en aquest breu opuscle els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirmava que és sobre els principis i els valors que ha de reposar, també avui, la democràcia.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, es produí una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demanava fa dos anys com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell any 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, deia, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel feia un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demanava als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimitís, que no es deixés impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

 

Contra què ens indignem?

Albert Lladó observava des de les pàgines de La Vanguardia que gent de totes les edats ha omplert darrerament les places per mostrar la seva indignació cap a la classe política. Però, de què es queixen?, Què volen?, es demanava. Alguns estan molt preocupats pels gairebé cinc milions d’aturats. Altres vénen de moviments anti-capitalistes, del decreixement, del Creative Commons, de la lluita per la igualtat de gènere, o simplement creuen que l’actual sistema de representació no els representa. Poca broma.

També hi ha obrers que, després de dedicar tota una vida al seu treball, es veuen al carrer i sense esperances. Hi ha empresaris i liberals que no entenen que el rescat sigui als bancs i no als autònoms. I el “ja n’hi ha prou” a les retallades és un constant a totes les manifestacions, com també la defensa de la societat del benestar que veu com alguns dels seus puntals, com l’Educació o la Sanitat, trontollen mentre es mantenen sous milionaris de directius i polítics. Ah, i la corrupció! I els responsables de la bombolla immobiliària! I els qui han redreçat Bankia que, enguany ha perdut dinou mil milions d’euros, més els quatre mil de fa un any, mentre el seu president assegura que és una entitat sòlida!

 

Som enmig del canvi

Del que no hi ha dubte és que estem enmig d’un canvi que abraça tots els aspectes de la societat: el sistema de partits, els sindicats, la família, el treball… Esquemes que havien estat sòlids durant anys s’esberlen; llocs on agafar-se que semblaven segurs es trenquen i ens deixen caure en les tenebres del dubte i de la inseguretat. I ens indignem. Són els centenars de manifestacions –algunes molt nombroses- pels carrers de les nostres ciutats, els quasi assalts als parlaments (recordeu el que va succeir al de Catalunya), les acampades a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya, les exigències del sí o sí de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, i tantes altres expressions d’indignació que responen, en molts casos, a situacions que es consideren injustes i que exigeixen una mudança segurament molt gran.

Tanmateix, tinc la impressió que estem als preliminars d’un canvi que ningú encara no albira de manera prou clara, perquè la indignació és, segurament, el primer estadi d’aquesta transformació futura de la societat, però aquesta transformació no està definida ni es produirà necessàriament en uns termes que, amb tota seguretat, ens resoldran el problema global. El resultat dependrà de nosaltres, i nosaltres haurem d’actuar sense GPS, sense tenir la Terra promesa a l’horitzó. No basta, per tant, indignar-se per transformar la realitat que tenim. Cal també saber-ne construir una altra que sigui alternativa a la que volem abandonar. I això no ens ho garanteix ningú, perquè la indignació pot conduir a la revolta i a la destrucció del sistema. I al caos fa fred. Ningú no hi pot habitar. Cohabitar-hi és menys possible encara. Cal, per tant, construir una alternativa al que tenim avui. I això implica que sapiguem què i com ho hem d’edificar.

“Ja està bé que surtin al carrer –ha dit Hessel- i que es queixin de coses, però encara és més important saber per quins canvis de la societat estan treballant, i han de tenir clar que no només han d’estar en contra d’alguna cosa, sinó que també han d’estar a favor d’alguna cosa nova, alguna cosa essencial: més justícia i més respecte per la natura i pel nostre planeta “.

És clar que tots els qui estan protagonitzant aquests dies les protestes “contra el que tenim” em diran que tenen clara l’alternativa que propugnen, però em fa l’afecte que, en el conjunt de la societat, aquesta clarividència no és general. Potser perquè alguns no ens hem indignat prou. És possible. O potser perquè, entre tots, no sabem encara quin món hem de construir. No ho sé. Sí,però, estic segur que el canvi ha començat i que l’estem vivint en directe. Un canvi que, sens dubte, serà radical en molts aspectes de la vida. Però tinc la impressió que el que està naixent encara no ha acabat de néixer i que el que està morint s’aferra a la vida i no acaba de morir.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: