Josep Maria Quintana

El dret és una convenció. El punt de trobada d’una comunitat per regular la seva convivència. És, per tant, la garantia de la pau social. Això comporta que el dret hagi de respectar-se, ja que, quan un ciutadà o un grup de ciutadans decideixen no fer-ho, aleshores es trenca l’equilibri i es trenca el marc convivencial. D’aquí que els poders de l’Estat –si és que parlem del dret que regula la convivència d’un Estat- tinguin al seu abast mecanismes constitucionals per restaurar el desequilibri quan el trencament es produeix.

Ara bé, és immutable el dret? No, certament que no ho és, encara que la modificació s’ha de fer partint de l’acord i dels principis acceptats comunament. O el que és el mateix, d’acord amb els principis constitucionals.

Si ens quedem, doncs, en aquest punt del raonament, haurem de donar la raó a l’ample conjunt de ciutadans, capitanejats pel president Rajoy, que opinen que el marc que regula la nostra convivència –el dret acordat i vigent- no permet un canvi de la norma per la decisió unilateral d’un grup de ciutadans assentat en una part determinada del territori espanyol, per més que aquest grup sigui majoritari en aquell territori. A més, la norma –el dret vigent- no recull més que una sobirania (facultat de decidir sobre el nostre futur), i l’atorga, sens cap mena de dubte, al conjunt dels ciutadans de l’Estat.

Partint, doncs, d’aquestes premisses, tenim que, de iure, no hi pot haver diàleg entre dos subjectes sobirans (l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya) perquè, atès el dret vigent, aquesta darrera no és un subjecte de dret que participi (poc ni gens) de la sobirania nacional, que el dret –la Constitució- atorga només al conjunt del poble espanyol. I és partint d’aquest principi que el govern de Rajoy ha decidit que ja n’hi ha prou, i que no parlarà amb Mas del “dret a decidir” (exercici unilateral de la sobirania) perquè l’État c’est moi, i no té res a discutir de sobirania amb un ens (la Generalitat) que no és subjecte de cap mena de dret constitucional en aquest camp.

Fins aquí, doncs, el dret. Però és suficient quedar-nos en el dret per resoldre els conflictes? Podem enrocar-nos en el dret vigent i dir –com es diu- que només existeixen les persones però no les comunitats? Que només tenen drets les persones però no els territoris? És suficient quedar-nos en aquestes afirmacions quan tots sabem –cal només que fem un repàs a la història d’Europa dels segles XIX i XX- que són els conflictes territorials els que han transformat, per la diplomàcia o per la guerra, el mapa europeu?

Quan el dret és insuficient per garantir la pau i la convivència, l’únic mecanisme que se’ns presenta als ciutadans per evitar l’explosió del conflicte és la política, una política en majúscules que maldi per trobar solucions per reconstruir, de comú acord, el que ha de ser, probablement, un altre Estat de dret. Perquè no oblidem –encara que Clausewitz estigui antiquat- que la guerra (diguem nosaltres, més moderadament, l’explosió incontrolada del conflicte) es produeix quan la política esdevé incapaç d’evitar-lo. I en explotar el conflicte, aleshores el dret salta fet bocins i acaba creant, amb força danys (col·laterals i directes, als uns i als altres, a la majoria i a la minoria) una nova realitat que, en estabilitzar-se, serà regulada novament pel dret. Però aquest serà ja un altre dret. I per entendre això, repeteixo, només cal observar el que ha succeït a Europa.

Trobarem també exemples del que dic sense sortir d’Espanya. Pensem, si més no, en el que va succeir el 12 d’abril de 1931. El govern de l’Estat havia convocat per aquell dia unes eleccions municipals ordinàries. El dret aleshores vigent establia tan sols que els resultats havien de provocar canvis en el govern dels municipis. Res més. Tot i així, un grup de polítics que eren a l’oposició van decidir –contràriament a dret (però pacíficament)- que aquelles eleccions havien estat, de fet, un plebiscit sobre l’essència del mateix Estat. I prescindint del dret vigent –conculcant, doncs, la Constitució que regulava la convivència del país-, decidiren que havia de caure la Monarquia i que Espanya esdevindria una República. Tenim, doncs, que unes eleccions municipals que haurien d’haver estat del tot innòcues per al règim polític, imposaren la força de la realitat al dret aleshores vigent. I el monarca va saber llegir els signes dels temps i decidí exiliar-se. Aquest és un cas on la política llegeix la realitat (no la Constitució) i s’hi adapta, negant-se a refugiar-se en el dret.

No cal que digui que sóc molt pessimista respecte del nostre futur, perquè em fa la impressió (cada dia més reforçada) que el govern de Rajoy ha decidit emparar-se en la Constitució per negar la realitat. I atès que només hi ha, constitucionalment, un sol subjecte de la sobirania, ha decidit, per tant, tancar-se al diàleg, com si digués als catalans: “No sou ningú en el dret vigent. Per tant, no he de parlar amb vosaltres del dret a decidir”.

El panorama que podem albirar és, aleshores, previsible: no hi haurà consulta (perquè el govern de Rajoy no la permetrà i el govern de Mas no la farà contràriament a dret) i l’explosió del conflicte es produirà a unes properes eleccions al Parlament de Catalunya quan guanyin –si és que guanyen- els partidaris de la secessió i declarin la independència unilateralment -com ha advertit Duran Lleida a Rajoy en un discurs que no volia ser una amenaça sinó, i més aviat, un crit de socors-.

Més enllà d’aquest escenari no sé què pot passar. Només sé que tot el que es faci per resoldre el problema es farà tard, i no em sorprendria que es fes també malament. Això em referma en el convenciment que el problema que afecta a la nostra Constitució i, per tant, al dret vigent, només es pot resoldre fent política. És a dir, fent el que Rajoy es nega a fer. I que ningú no es confongui: el problema i el conflicte no és només dels catalans, i no afectarà tan sols, als catalans.

França té una llarga tradició d’assagistes des de Montaigne ençà. Pensadors que no viuen apartats del món sinó que es troben plenament immersos en el sarau dels dies i les hores. Gent que treballa, que pensa, que assessora, que fa negocis, que escriu llibres… suposo que perquè és un país de llarga tradició cultural.

Un dels personatges que queden definits al paràgraf anterior és Alain Minc (París 1949), enginyer de mines, diplomat a l’Institut d’Estudis Polítics de París i, després, a l’Escola Nacional d’Administració, que va treballar a la Inspecció General de Finances, però aviat entrà al sector privat. Ha estat durant molts anys president de la Societat de lectors del diari Le Monde i  manté relacions amb empreses, algunes espanyoles, ja que és membre dels consells d’administració de Prisa i CaixaBanc, i d’altres franceses com Yves Saint Laurent o Sanef, una societat que gestiona autopistes franceses, de la qual n’és president.

Autor d’una quarantena de llibres, Minc no deixa a ningú indiferent quan parla i no  devia deixar-hi el periodista d’Ara Tu quan el va entrevistar el passat 14 de juliol al dominical. Alain Minc observa el procés sobiranista de Catalunya amb atenció i no dubta a l’hora de mostrar-s’hi crític. Com també s’hi ha mostrat un altre intel·lectual estranger, l’historiador britànic Hugh Thomas, a la revista XL Setmanal del passat 13 d’octubre. Tots dos, per tant, creuen profundament equivocat el procés que avui lidera Artur Mas i té darrere seu el suport de CiU, d’ERC i, probablement, d’una gran majoria de catalans, encaminat a la conquesta del dret a decidir, com a pas previ a la independència.

Hugh Thomas, força més sensat que la periodista entrevistadora -que amb les preguntes mostra clarament la seva vena anticatalana-, cita Cambó per declarar-se contrari al procés iniciat, i assegura que “Catalunya independent serà un departament de França”. La veritat és que no raona per què hauria de ser així i es limita a fer elogis del president Tarradellas (“un hombre muy inteligente”) i a menysprear els qui el van succeir, tot i que fa la impressió que va conèixer poc Tarradellas i coneix més poc encara, per no dir gens, els presidents que s’han succeït.

Dic això perquè, si bé puc entendre (els compartiré o no) els raonaments d’acord amb els quals, consumat el procés independentista, Catalunya es quedaria sola, no podria ingressar a la Unió Europea, perdria les inversions estrangeres o bé hauria de sofrir la deslocalització d’empreses multinacionals, etc. etc., que podem escoltar cada dia a membres del govern Rajoy i llegir a la premsa madrilenya, em costa d’entendre l’argument de Thomas quan ens diu que Catalunya passaria a ser un departament francès. Com no l’explica –probablement no hi havia reflexionat gaire quan li van fer la pregunta- hem quedat sense el relat d’aquesta teoria que jo no sóc capaç d’esbrinar.

Força més interessant, en canvi, és la posició d’Alain Minc, que sí sap de què parla. I, a més, ho fa sense embuts: “Si es confirmés el que [els catalans] creieu –assegura Minc-, el vostre somni seria el vostre malson”. I demana a l’entrevistador: “¿vostè pensa que es pot conquerir el món des de Barcelona si no s’és a Espanya i, especialment, si no s’és a la Unió Europea? És la provincialització garantida. ¿Pensa que les grans empreses aniran a un país que tindrà tantes dificultats? Això és somniar! És no conèixer com funciona l’economia!”

El periodista, que se sent qüestionat, li demana després per què no seria possible un referèndum i Minc respon: “ Que jo sàpiga, el referèndum ha de ser autoritzat per les Corts. Espanya té una Constitució, no som a Tunísia. Catalunya podria tenir la independència si fes dos referèndums. En un caldria preguntar als catalans: ‘Voleu sortir?’ I en l’altre s’hauria de preguntar a tots els altres espanyols: ‘Voleu que surtin els catalans?’ Això és una democràcia. Però no podem obviar que la Constitució existeix.”

Aleshores, el periodista li retreu que les Constitucions poden canviar. I Minc hi està d’acord, però es demana tot seguit què són avui els estats europeus a escala mundial. “Són segells –respon-. França, Itàlia, Espanya no són res a escala mundial. Només existeix una entitat europea sobre el suport d’estats membres sòlids. El dia que els espanyols deixin que Espanya es destrueixi, hi haurà un problema de federalisme a Itàlia. El resultat seran països en procés d’esmicolar-se. I Europa no es pot debilitar així, no és possible. Els catalans éreu la part més dinàmica de la Península; si us independitzeu, esdevindreu un petit estat abandonat pel món.”

Però Minc no sols dóna arguments contraris a la independència–cosa que no fa Thomas-, sinó que demostra al lector que és conscient del problema i sap, per tant, que no se’n pot fer broma. I, a més, diagnostica que el problema és greu, perquè acabarà –si no es produeix un canvi radical en les postures dels uns i els altres- amb un xoc frontal d’imprevisibles conseqüències. És aleshores quan Minc no es queda tan sols en el diagnòstic, sinó que proposa tot seguit una solució: “Hi ha hagut –diu- molts errors per part de les dues bandes. El govern de Madrid ha estat massa dur i el govern català no s’ha adonat que s’estava ficant en un tobogan. La resposta intel·ligent seria reescriure la Constitució espanyola. Espanya no té els mitjans per continuar tenint disset autonomies. Espanya hauria de ser una monarquia federal al voltant de quatre o cinc grans entitats membres.”

També jo crec que aquesta seria la solució, però estic convençut que pocs polítics –potser només Duran Lleida i tal vegada algun membre del PSC (no estic tan segur si n’hi hauria cap del PSOE)- estarien disposats a negociar-la. I si això no es fa, tots (no només els catalans, però especialment els catalans) pagarem molt car el resultat d’aquest desencontre. Però la culpa serà de tots (no només dels catalans).

Anem directes a la confrontació (confiem que verbal i pacífica), però la confrontació acaba per podrir les relacions i l’esclat final es produeix d’una manera o altra. I no ens enganyem:  l’esclat comporta sempre una desfeta. Després, quan ja no hi ha res a fer, venen els laments i els condicionals (“si jo hagués actuat…” “si ells haguessin cedit…”), davant dels quals només hi cap un “Ara és hora Pere meu!” com a frase lapidària.

I quan parlo de la confrontació estic pensant en les Balears i també en Catalunya. Certament que per qüestions diferents i d’abast poc comparable, però la manera com Bauzá ha encarat el conflicte que s’està produint a les Balears en matèria d’educació s’assembla a com Rajoy està encarant el conflicte amb Catalunya, per bé que els dos ho fan de manera diferent, a pesar que el desencontre entre les parts esdevé total i absolut tan en un cas com en l’altre.

A les Balears, tenim un president Bauzá que se sent fort i legitimat pels vots, el qual decideix seguir la doctrina Aznar de la confrontació d’idees fins a la derrota final de l’adversari. Perquè a l’adversari no se l’ha de voler comprendre, simplement se l’ha de derrotar. En el conflicte català, Rajoy ha perseguit el mateix, però actua d’una altra manera: ha deixat que el conflicte es podrís confiant que l’enemic acabaria dividint-se (que és també doctrina Aznar). Només darrerament –molt darrerament- sembla que intenti enfrontar-s’hi de cara.

Sigui com vulgui, cap dels dos sistemes pot acabar bé. En el primer cas, perquè l’enfrontament radical i absolut amb el cos de docents i amb els consells escolars de pares que no accepten les propostes del govern autonòmic, farà saltar per l’aire el sistema educatiu i augmentarà el fracàs escolar. En aquest sentit, l’amenaça creixent de sancionar els directors que ha fet la consellera, la de fer caure foc del cel sobre els ensenyants que no compleixin les directrius de la conselleria, no ajudarà poc ni gens a resoldre un conflicte que –en això té raó Bauzá- no persegueix reivindicacions laborals o de sous, sinó la modificació d’una política educativa que els ensenyants consideren profundament equivocada. D’aquí la seva força, perquè, en el conflicte de les Balears, els ensenyants i els pares no reivindiquen interessos privats (personals o professionals), sinó col·lectius. Ells no es mouen per egoisme, sinó per uns ideals.

En el cas de Catalunya, el govern de Rajoy ha estat tan incapaç de veure la dimensió que acabaria prenent la reacció catalana pel dret a decidir, que ha deixat perdre totes les possibilitats d’acord, creient que deixant-los sols, els catalans s’estavellarien. Però cada dia que passa la reacció esdevé més gran i la solució es presenta més difícil, perquè el que s’hauria pogut resoldre amb un canvi del finançament, ara ja no es resoldrà si no és permetent un referèndum (el resultat del qual no puc preveure). I el referèndum exigeix una reforma constitucional a la qual Rajoy es nega (mentre el PSOE en planteja una  altra, de reforma, que, curiosament, no té res a veure amb el dret a decidir).

La gravetat del que està succeint a Catalunya és de tal magnitud que se’m fa difícil definir-ne l’abast, ja que, més enllà dels interessos econòmics dels catalans, que sens dubte hi són, el tancament en banda de Rajoy ha despertat una lluita clara per un ideal que, només fa dos anys, era molt minoritari: el de la independència; ideal que creix cada dia i que pot acabar essent tan viu, tan sentit, que, com en el cas dels mestres, no s’acovardirà davant les amenaces, cada cop més actives per part dels homes de Rajoy, de l’expulsió de la Unió Europa i, per tant, de la soledat. El “preferim estar sols que mal acompanyats” és a la fi un sentiment que es dóna i que no hem de menysprear en situacions extremes.

Pel que fa al problema de Catalunya, aquesta setmana s’ha produït un fet molt significatiu del posicionament del govern de Rajoy, encara que la qui n’ha estat protagonista sembla que no li vulgui donar importància. En efecte, Alicia Sánchez Camacho, la líder catalana del PP, ha sortit literalment rebotada quan ha elevat al seu partit una proposta de canvi del sistema de finançament. Primer ha estat Cospedal, la que li ha tancat la porta als nassos. Després Montoro, el qual ha assegurat per activa i per passiva que no farà mai cap diferència entre les comunitats autònomes, oblidant-se, suposo, de la realitat d’Euskadi i de Navarra, que són dues clares excepcions.

Però no han estat només Cospedal i Montoro els qui han sortit en tromba contra Sánchez Camacho. També ho han fet Ignacio González (Madrid), Alberto Fabra (València), Luisa Fernanda Rudi (Aragó) i José Antonio Monago (Extremadura), els quals han posat el crit al cel davant una proposta que no criticava la solidaritat interregional, però que hi volia posar un límit quan aquesta solidaritat empobria injustament el donant.

Fins i tot Bauzá ha dit que no a la proposta, quan, si l’analitzàvem bé, aquesta era molt favorable als interessos de les Balears, que som contribuents nets. Però a Bauzá li és més rendible políticament fer anticatalanisme que acceptar una proposta de finançament que millori la situació catalana i, també, la balear. Ja ho he dit abans: destruir l’enemic és, per a ell, molt millor que pactar-hi.

La victòria de Merkel a les passades eleccions alemanyes amb el 41,8% dels vots és una victòria indiscutible, encara que no sense precedents, ja que l’any 1957, el canceller Conrad Adenauer va obtenir la formidable majoria del 50,2% dels vots, xifra una mica superior a la de l’actual cancellera, que és a tocar de la majoria absoluta però no l’ha assolit. Aquest fet l’obligarà a un pacte no gens fàcil amb algun partit derrotat. Però aquest cop, tots els partits de l’oposició són d’esquerres (l’SPD socialdemòcrata, Die Linke esquerra més radical, i els Verds, que mai he sabut com definir), els quals tenen memòria (l’SPD especialment) de com en poden sortir, de cremats (per no dir fagocitats pel monstre guanyador), amb el pacte. En aquest sentit, el Partit Liberal (FDP), que no ha assolit el 5% mínim que exigeix el sistema electoral alemany i ha quedat fora del Bundestag, no pot oferir el suport que, tradicionalment, ha ofert a la CDU.

 Com passa amb qualsevol polític d’altura que assoleix un tercer mandat amb una majoria tan sòlida, Merkel té crítics i enemics. Però a mi em fa la impressió que pocs polítics avui mostren la solidesa de la cancellera alemanya, de la qual tots sabem que és la gran portaveu a Europa d’un conservadorisme liberal (no d’un conservadorisme ultra, tea party per entendre’ns), que ha sabut manejar el govern com ho faria una prudent i decidida mestressa de casa que estima els fills i el marit, però a la qual no li repugna, per exemple, que s’aprovi el matrimoni homosexual.

 D’altra banda, ningú com ella ha sabut controlar els mecanismes de la borsa, ha sabut imposar els seus criteris a la Unió Europea i ha fet de l’exercici del poder un afer gens espectacular, encara que d’una precisió anava a dir suïssa, però diré alemanya, naturalment. Tan subtil i ferma ha estat la política de govern que ha dut a terme Angela Merkel, que els crítics reconeixen que ha estat capaç de posar en el seu haver personal tots els èxits mentre que relegava al compte de la coalició governant els fracassos, si és que n’ha tingut cap.

 El que més em va impressionar a mi del debat que va tenir amb el seu opositor socialdemòcrata, Peer Steinbrück –parlo naturalment dels resums que vaig poder llegir als diaris- és la frase amb què es va definir ella mateixa i amb la qual definia també el seu programa: “Vosaltres em coneixeu. Vosaltres sabeu el que vull fer. Nosaltres tenim quatre anys bons al darrere”.

 Aquest “vosaltres sabeu el que vull fer”, aquesta afirmació de seguretat, de fermesa i, alhora, d’aproximació als electors –els quals saben què ha fet i estan segurs del que farà Angela Merkel-, em sembla extraordinari.

 A Espanya, l’únic polític que va aconseguir això durant un temps va ser Felipe González, que va replicar en un debat a l’enèsim candidat conservador amb qui s’enfrontava: “Los experimentos en casa y con gaseosa”. I és aquesta confiança, aquesta interrelació entre elector i elegit, aquest saber clarament què farà la persona a la qual jo, elector, dono la confiança perquè em governi, que fa gran la política i assegura un diàleg fluid entre el govern i els ciutadans.

 He començat parlant d’Adenauer i de les eleccions de 1957 que va guanyar amb majoria absoluta. Doncs bé, el lema d’aquella campanya va ser una fórmula gairebé anodina: “Cap experiment!”. Tot el contrari, per tant, del que van ser els governs de Rodríguez Zapatero, que improvisà tot el sant dia per fer front a uns esdeveniments que no preveia, que no va veure quan eren ja clamorosos i que va ser incapaç d’afrontar o que afrontà malament.

 De fet, Rodríguez Zapatero va ser el qui, ajudat per la crisi, va fer possible aquesta majoria absoluta de Rajoy a Espanya; com també va ser l’improvisat i imprevisible govern de coalició dels partits d’esquerra amb altres

 de centre, el que va conduir a la gran victòria electoral de José Ramón Bauzá a la nostra comunitat.

 Però desenganyem-nos, perquè Bauzá no és Merkel. Perquè Bauzá no podrà dir com Adenauer “Cap experiment!”, ni menys encara podrà mirar-nos als ulls com Merkel i dir: “Vosaltres em coneixeu, vosaltres sabeu el que faré”; perquè Bauzá va guanyar l’elecció en el seu partit amb un perfil de moderat que s’enfrontava al sector dur, bel·ligerant i antiregionalista de Delgado, però un cop va assolir el poder, oblidà la moderació, pactà amb l’enemic i acceptà la doctrina d’aquest de l’A a la Z. Perquè què és el TIL sinó una improvisació? Què és el TIL (i la manera com s’ha aprovat) sinó una aventura gens ponderada? I de què serveix obtenir una majoria absoluta si aquesta s’empra com a coartada per fraccionar la gent del país i fer que s’enfronti després?

Merkel ha fet tot el contrari de Bauzá: ha anat sumant efectius a un projecte –el seu- que la majoria de ciutadans sent com a propi i en el qual hi veu reflectida la seva manera de pensar. Dura en el fons però suau en la forma, Merkel és tot el contrari de Bauzá, el qual ha aconseguit amb molts pocs mesos el rebuig indiscutible d’un sector molt ampli (i transversal –això és el més important-) de la societat balear, a pesar que, patèticament, la consellera d’educació s’apropiï del 92% de ciutadans que no van sortir al carrer diumenge passat, imitant Rajoy quan, per menystenir la cadena humana de l’11 de Setembre a Catalunya, apel·lava als sis milions de ciutadans que es van quedar acasa. Són maneres de contar.

La notícia que els teclats reemplaçaran poc a poc les plomes, els llapis i els bolígrafs a 45 Estats americans on l’aprenentatge de l’escriptura cursiva (escriptura a mà) no serà obligatòria a partir de 2015 m’ha deixat perplex, i alhora m’ha obligat a pensar sobre una qüestió que, fins i tot per a les persones com jo que escrivim habitualment a l’ordinador, semblava inqüestionable. Més encara si tenim en compte que nosaltres, si més no els qui passem la seixantena, vam passar moltes hores practicant no sols l’escriptura manual, sinó també la cal·ligrafia. No bastava escriure i escriure bé, sinó que ho havíem de fer polit i net.

D’entrada em sembla una monstruositat que l’escola abandoni l’escriptura a mà, mitjançant la qual els fillets comencen a relligar les lletres, formen les síl·labes i finalment les paraules, amb les quals acabaren plasmant en un full en blanc un text que expressarà una idea. I possiblement ho és, que s’abandoni absolutament aquesta manera d’aprenentatge que ha estat fonamental des que l’escriptura es coneix. Ara bé, passem-nos la mà al pit –si més no els qui ens dediquem a escriure- abans de pontificar sobre la qüestió.

Angel Gabilondo, catedràtic  de metafísica i exministre d’Educació i Cultura, ha defensat raonadament la cal·ligrafia (El País, 16.04.13), en tant que aprenentatge estructural i minuciós, ja que aquesta depassa el que és merament estètic i construeix, diu, el quadre susceptible de fer néixer un estil singular. Més encara, Gabilondo assegura que, en el mirall de la nostra pròpia escriptura, ens mostrem nosaltres mateixos, ens exposem físicament.

Bé, tret d’aquest últim aspecte –el de mostrar-nos físicament (atribut que difícilment es podria aplicar a l’escriptura mecanografiada)-, pel que fa a la naixença d’un estil propi d’escriure, em sembla que també es pot aconseguir mitjançant l’escriptura construïda en un teclat de l’ordinador.

Escriure (a mà o al teclat de l’ordinador) exigeix un grau molt important d’intuïció. Algú ha dit fins i tot que trobar el mot just per expressar el pensament no sempre comporta una manera de triar racional: el mot –escriu Andrew Coyne- sembla imposar-se per ell mateix; per la seva pròpia abundància de connotacions i d’associacions. El mot, en efecte, s’insereix de manera adequada al costat d’altres mots amb els quals s’expressa el pensament. I algun cop fins i tot és difícil d’explicar per què el mot escollit és el mot just. Però ho és. Sabem que ho és. Val a dir, però, que no sempre basta la intuïció i cal cercar, indagar, escorcollar a fons el gran calaix de sastre on tenim emmagatzemat el lèxic fins que trobem el mot precís. Tant és així, que jo conec poetes (no cal sortir d’Alaior per trobar-ne algun) que estimen tant aquesta precisió, que incideixen tant en aquesta recerca, que refusen escriure en un teclat i no abandonen mai el llapis.

Dit això i sense menysprear el teclat de l’ordinador (que és el meu mitjà habitual d’escriure), sí que hi ha algunes diferències clares entre l’escriptura a mà i l’escriptura a l’ordinador. La principal és que un text escrit en una pantalla és perfectible fins a l’infinit. No sols en l’elecció dels mots sinó també en l’estructura de la frase. I això ens dóna tota la llibertat del món a l’hora de modificar-lo. Significa, doncs, que l’ordinador ens permet llençar-nos imprudentment en una frase sense saber on aquesta ens durà, fins al punt que sovint ens hi acabem empantanegant. L’escriptura a mà, en canvi ens força a pensar molt més en allò que anem a escriure, ja que els mots, un cop han passat al paper no es poden canviar si no és tatxant-los.

L’escriptura manuscrita és, doncs, font de precisió i exigeix més autocontrol i un grau més alt de reflexió. En aquesta, la imaginació se’ns presenta més enquadrada, però això no significa que sigui necessàriament l’única o la millor manera de crear. Entre d’altres raons perquè escrivint directament a l’ordinador, i fins corregint i modificant dues, tres, centenars de vegades un text a la pantalla, el discurs també pot assolir un grau elevat de precisió.

Més enllà, doncs, de pronunciar-nos sobre les bondats i els defectes dels dos tipus d’escriptura, del que no hi ha dubte és que estem sofrint un canvi fonamental, i no em sorprendria que, pel fet d’haver arraconat l’escriptura a mà en benefici de la feta a l’ordinador, el nostre cervell s’estigués reestructurant. I no crec que hi hagi res de dolent en això. Tot i així, intueixo (perquè no ho sabria explicar prou bé) que la decisió d’abandonar l’aprenentatge de l’escriptura escrita en cursiva, relligant les paraules, és renunciar a una conquesta intel·lectual d’imprevisibles conseqüències.

Des que ell o ella es dediquen a la política i ostenten un càrrec, els trobo a llocs on no els havia vist mai. De sobte m’hi topo a una conferència sobre literatura a l’Ateneu, i fins a concerts de Joventuts Musicals on s’interpreten peces de Beethoven o de Brams. L’altre dia, sense anar més lluny, me’ls vaig trobar, a ell o a ella, que es dediquen a la política, en una funció d’òpera de les que fan regularment els Amics de s’Òpera de Maó al Teatre Principal. En el cas dels concerts i de l’òpera, vaig deduir que ell o ella, que es dediquen a la política, seien en una butaca de les d’invitació, aquelles de cost zero, per entendre’ns. Però el més sorprenent no és això, que ho donem per suposat; és que, a ell o a ella, que es dediquen a la política, els he trobat fins i tot a la premsa local, signant un article (no setmanalment, que això no tenen temps de fer-ho, ell o ella, que es dediquen a la política) sinó, posem per cas, amb motiu del dia de la dona treballadora (això ella) o de la diada del treball (això ell).

Però el que més em sorprèn en el cas d’ell o d’ella, que es dediquen a la política, és que sempre que els trobo tenen un telèfon dels intel·ligents a la mà. Algun cop el duen clavat a l’orella, mentre escolten o parlen amb un interlocutor; però la major part de les vegades, ell o ella, que es dediquen a la política, estan consultant dades o enviant e-mails, o piulant al Twitter, o llegint WhatsApp, o bé consultant què els diuen els amics que tenen a Facebook. I això ho fan sovint al carrer, però també a les conferències, o durant els concerts, mentre escolten atentament Beethoven o Brams, posem per cas. I fins a l’òpera, quan el tenor i la soprano dialoguen acompanyats per l’orquestra un duo dels que fan escarrufar. “Per favor –recordo que vaig veure com, durant un concert, un afeccionat li deia, a ell o ella, que es dediquen a la política-, seria tan amable d’apagar el telèfon? Em distreu, sap?” I el va apagar. Però tot i així els admiro, a ell o ella que es dediquen a la política, perquè realment deu ser ben difícil escoltar un conferenciant que parla dels problemes macroeconòmics del país, o bé un concertista que interpreta Bach al piano, o una soprano que canta l’ O mio babbino caro, de Puccini, mentre segueixen llegint e-mails, o piulades del Twitter, o consulten al Facebook què diuen els amics. Però oblidava que, tant ell com ella, que es dediquen a la política, potser han de viure lligats a un telèfon perquè és aquest l’intel·ligent.

Avui, diumenge 22 de setembre, els alemanys elegiran un nou Bundestag. La cancellera Angela Merkel, que cerca un tercer mandat, parteix com a favorita davant el seu adversari socialdemòcrata, Peer Steinbrück. Impulsada per la seva bona salut econòmica, el país sembla decidit a recolzar-la, i això ha conduït a una campanya electoral avorrida, ja que, sorpreses de banda, el resultat sembla clar.

Contemplar Alemanya des d’Espanya no sé si resulta enutjós o, ben al contrari, ens produeix una sana enveja, perquè avui els alemanys semblen convençuts que ni tan sols les grans convulsions internacionals els afecten. Cap dels escenaris catastròfics anunciats els commou i, en lloc d’una gran depressió (que és el pa de cada dia, si més no a l’Europa meridional), el país ha conegut una mena de segon miracle econòmic. I això fa que la meitat del planeta faci cua per felicitar els alemanys, ja sigui per comprar els seus productes, ja sigui per estudiar el seu model econòmic.

Jo no he visitat Alemanya recentment, per bé que vaig ser a la Fira de Turisme de Berlín el passat mes de març, la qual, de tan enorme, va col·lapsar la meva capacitat d’assimilació, però em fa l’efecte, pel que he pogut llegir i observar, que la major part de la societat –especialment la classe mitjana (aquí tan castigada)- per bé que acusi una lleugera pèrdua del seu poder adquisitiu, es troba prou a gust i no reclama un canvi substancial de política.

L’any 2005, en enfrontar-se a Gerhard Schröder (SPD), que era candidat a la seva pròpia reelecció, el rigor econòmic que va exigir en campanya Angela Merkel gairebé li va costar perdre les eleccions, però un cop elegida, ha tingut molta cura a no contrariar els seus conciutadans. Fins i tot avui, la cancellera no cessa d’evocar la necessitat d’afirmar-se en la competició internacional, però, curiosament, la crida a l’austeritat que fa sovint, no s’adreça als alemanys sinó a la resta d’europeus (sobretot els del sud, als quals ens considera balafiadors i poc donats a treballar).

Al llarg d’aquesta campanya, Merkel no s’ha arriscat a formular cap mesura impopular en virtut de la qual l’Estat pogués reforçar el seu marge de maniobra, assegurar la duresa de la seva política social o bé endurir el sistema impositiu. Ben al contrari, el seu discurs polític ha estat d’allò menys pertorbador i s’ha basat en la defensa dels interessos alemanys contra les expectatives dels europeus que, segons diu ella, treballen menys dur i se’n surten de la crisi global força pitjor que ells.

La crisi europea ha propulsat el país al rang de líder real i efectiu d’Europa (cosa que demostra que les autoritats de l’UE són un succedani) i ha aconseguit imposar la seva política de consolidació de les finances públiques dels estats membres, entre d’altres el nostre. Això li ha donat una força colossal, fins al punt que, si llegim els programes electorals i les promeses de l’oposició (bàsicament el dels socialdemòcrates de l’ SPD i del partit dels Verds) podem observar que, si bé no comparteixen les idees de la cancellera, no s’atreveixen a obrir clarament una controvèrsia sobre el present i el futur de la política europea. Ben al contrari, mesuren fredament les seves possibilitats i els seus riscs. En definitiva, tampoc l’oposició és capaç de parlar del que nosaltres hauríem d’exigir: una autèntica solidaritat europea, la comunitarització del deute o bé que la propera etapa d’integració política doni el poder real a unes autoritats elegides per tots.

El signe més clar de la situació alemanya d’avui –la que decidirà els seus governants durant els propers anys- és el desinterès que sembla que mostrin pels problemes dels altres i s’ocupin exclusivament dels seus, a diferència del que havia succeït en eleccions anteriors.

La campanya de 1998 no es limitava a la fi de l’era Kohl i al retard d’aquest en la política de reformes. També es parlava de l’ex Iugoslàvia, de Kosovo i de les conseqüències del conflicte per als governs venidors. El 2002 no es parlava tan sols de la crisi alemanya, sinó també del terrorisme islamista, de la invasió de l’Afganistan i de la guerra que es perfilava a l’Iraq. El 2009, es tractava abans que res de la preeminència retrobada de la política sobre el mercat. I també dels partits, que semblaven incapaços d’aportar respostes a moltes de les qüestions de fons que la societat els proposava.

Avui, a les eleccions d’aquest diumenge, tot sembla més casolà. Tot apunta que els alemanys  es mostren interessats tan sols en els seus problemes, desconnectats de la resta del món i desitjosos (o conformats) que la cosa no canviï, a pesar que, també allí, hi ha desigualtats i que els més desvalguts (que n’hi ha) es troben amb grans dificultats per trobar un allotjament digne i assequible a les grans ciutats.

Els alemanys, doncs, semblen decidits a confiar novament en la CDU d’Angela Merkel, entre d’altres raons perquè perceben que l’oposició no és capaç d’oferir una alternativa creïble als interessos dels ciutadans. Potser en això darrer és en l’únic que els espanyols ens podem comparar amb ells.

Parlar del que ha viscut Catalunya el passat 11 de setembre hauria de ser possible, i fins ho hauria de ser arribar a un acord respecte del que allí va succeir. Tanmateix es fa difícil perquè Espanya té un problema que es nega a contemplar, com aquell malalt que orina sang i no vol que el metge el visiti dient que no té importància.

Fa mesos, molts, vaig publicar un article on feia una mena de paròdia comparant el que va succeir a Cuba l’any 1898 amb el que pot succeir a Catalunya, no sé si l’any 2014, com volen els de l’Assemblea Nacional Catalana, però sí ben aviat si el govern -i el país en general- no són capaços d’analitzar els fets. Els agradi o no, Catalunya ha posat la directa i Madrid es nega tan sols a contemplar-ho. El mateix que va fer amb Cuba el govern espanyol de 1898. “Cuba siempre será española, Cuba es esencialmente española” es proclamava amb una seguretat, tan ingènua com estúpida, des de la tribuna de les Corts. “Lucharemos hasta el último hombre y la última peseta”, seguien dient, però la història va prescindir d’aquestes declaracions i va fer la resta.

Contemplant el que han dit aquests dies els representants del govern i una gran part de la premsa i les ràdios radicades a Madrid, ens adonem que al nacionalisme català (aquest que algun dels nostres comentaristes qualifica dia rere dia de radical, intolerant, antidemocràtic, absurd, i moltes coses més) el supera tan sols un altre nacionalisme, l’espanyol, que, o s’ho fan mirar aviat o, com sant Pere, “de tan espanyol que era, s’espanyarà tot sol”.

Fa un any –no un segle!- el president Mas va anar a Madrid per sol·licitar de Rajoy un pacte fiscal. I Rajoy, com a gran especialista que és de deixar que les coses es podreixin, li va tancar la porta. L’onada nacionalista de l’11 de setembre de 2012 (que a Catalunya és transversal i es mou per camins diferents dels que transiten els partits polítics) va superar Mas i es va endur, com un sunami, aquella proposta del pacte. Un any més tard, un diàleg sobre el pacte ja no interessa a ningú. Avui, Catalunya demana poder decidir el seu futur ella sola. Es vol autodeterminar. Però no ho vol fer d’una manera revolucionària, sinó per mitjà del vot lliure i democràtic dels ciutadans d’aquella comunitat autònoma en connivència amb el govern de l’Estat. Com es va fer al Quebec (Canadà). Com es farà a Escòcia (Regne Unit).

La cadena humana que el passat 11 de setembre va creuar festivament, lúdicament, però molt compromesa, tota Catalunya des d’El Pertús fins el riu Sènia, era qualsevol cosa menys el que Rajoy va definir l’any passat com una “algarabía”. Certament que no ha comès enguany aquest mateix error, però ell i els seus ministres (sembla que només García Margallo s’hagi adonat de la importància dels fets) han adoptat dues actituds que, a hores d’ara, em semblen incomprensibles: la d’apropiar-se de la voluntat no expressada del que ells en diuen “la majoria silenciosa” (quantes vegades vam sentir dir el mateix als ministres de Franco!) i la de seguir amb la cançoneta de “nosaltres no ens mourem del que diu la Constitució”.

L’opositora Sáenz de Santa Maria

Quan escolto la vicepresidenta del govern sembla que escolto encara una jove que oposita als alts cossos de l’Administració de l’Estat. I puc parlar de la qüestió amb fonament perquè conec bé la cosa per experiència pròpia, ja que també jo vaig ser opositor a un d’aquests alts cossos de l’Administració, i sé que l’opositor –el bon opositor- assimila els cinc-cents temes de quinze o vint minuts de duració cadascun i els “canta” (alguns sembla que els vomitin) davant del tribunal sense fer-ne cap alteració, i sense cap esperit crític. L’opositor no es mou mai del guió preestablert, cosa que, un cop ha aconseguit d’accedir al cos al qual opositava, ha de fer diàriament en l’exercici de la seva funció. Perquè l’aplicació del dret exigeix tenir sempre en compte –com diu sàviament l’article 3.1 del Codi civil-, no sols la llei, sinó també “el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què [les normes] han de ser aplicades”.

Comprenc que moure’s apartant-se tan sols un mil·límetre de l’ambient social, polític i mediàtic (sobretot aquest darrer) de Madrid és francament difícil per a als polítics espanyols. La fòbia anticatalana és avui tan forta a la capital, i la involució anti autonòmica és tan gran, que si ara haguéssim d’afrontar la transició política del franquisme a la democràcia, com es va fer als anys setanta del segle passat, dubto que aquesta transició fos possible. I tanmateix, els polítics de talla no són els qui saben recitar els temes de memòria, sinó els qui són capaços d’avançar-se al seu temps, saben sobreposar-se a les pressions mediàtiques, i obren portes o aixequen ponts per a l’enteniment i la concòrdia entre els ciutadans.

Parapetar-se, doncs, en la Constitució, com fa el govern, dient que aquesta no permet res del que demana el poble de Catalunya o menystenir el que aquest poble exigeix intentant fer veure que els qui no han sortit al carrer –la famosa “majoria silenciosa”- pensen com ell, és suïcidar-se. A més, no és cert que la Constitució hagi de ser necessàriament una barrera per al que demanen els catalans. Dins aquesta trobem vies possibles per donar sortida a les seves peticions (si més no a les d’ara, no sé ja si a les que formularan els catalans l’any vinent). Una d’aquestes la pot trobar l’opositora Sáenz de Santamaría a l’article 92. Una altra a l’article 150.2. I una última encara més clara, a l’article 166, que permet la reforma constitucional.

Però el govern prefereix mirar a l’altra banda, menystenir el que està succeint a Catalunya i escoltar la Brunete mediàtica de Madrid que, això és cert, sembla que parli amb una sola veu: “¡Cataluña es nuestra! ¡Cataluña es España!”; una actitud que, de prevaler, conduirà el país a la ruptura. I el dia que aquesta es produeixi, no succeirà com el 1934, perquè l’Espanya d’avui no és la de la República, ni l’Europa d’avui és la de 1934, amb els feixismes triomfants. I aleshores, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría no trobarà als temes que se sap de memòria com es fa per enviar a la plaça de Sant Jaume els canons del general Batet.

Ramoneda els ho ha dit clarament en un article publicat dijous passa a El País, que no ha merescut, és cert, més que diatribes, insults i incomprensió per part dels comentaristes anònims que han deixat opinions a la publicació digital, però Ramoneda parlava lúcidament, encara que l’opositora Sáenz de Santamaria (que no se sap sortir dels temes que va aprendre de memòria) no sigui capaç d’entendre’l. “La cuestión catalana -ha escrit- exige una solución política. En democracia, las soluciones políticas pasan por la confrontación de proyectos y por el voto de los ciudadanos. Parapetarse detrás de la Constitución para negar el referéndum sólo conduce al agravamiento del conflicto. En democracia, la Constitución no se puede utilizar como una cárcel. Hay que encontrar siempre una puerta para que la voluntad popular pueda expresarse. Así lo entendió en su día el Tribunal Constitucional de Canadá. Y además al Gobierno canadiense le salió bien. Cuestión de coraje democrático.”

Després d’acabada la llicenciatura en lletres, en tornar a Menorca aquell estiu vaig voler conèixer Joan Timoner Petrus, el creador d’uns poemes bellíssims en llengua catalana que, dins la Segona República havia estat un dels defensors més notables del catalanisme. Timoner era un home gran, tímid, retirat de la vida activa (havia estat músic militar i em va fer la impressió que havia sofert moralment durant el franquisme), que solia anar a l’Ateneu de Maó a llegir els diaris. Un dia el vaig abordar per demanar-li que em parlés de la seva visió del catalanisme.

 Vaig veure de seguida que Timoner no tenia ganes de reviure el passat, i en lloc de respondre la meva pregunta em va demanar: “Ha llegit vostè Per la concòrdia d’en Cambó?” “No”, vaig respondre. “Idò llegeixi aquest llibre, jove, llegeixi’l. Hi trobarà tot el que jo pens avui.”

Entre l’impossible i l’inevitable

 He recordat aquesta anècdota quan he llegit a La Vanguardia del passat dia 1 de setembre l’article de José Antonio Zarzalejos intitulat “L’impossible i l’inevitable”, on l’autor parteix d’una cita de Francesc Cambó: “hi ha dues maneres d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; una altra, endarrerir l’inevitable”.

 L’impossible, aritmèticament, políticament i jurídicament, és –segons Zarzalejos- la independència de Catalunya  (…) L’inevitable, tanmateix, és reformular l’statu quo de Catalunya a l’Espanya constitucional. I lluny de fer-ho, el govern de Rajoy es nega a contemplar la realitat.

 Zarzalejos considera un error la política que duu a terme el president de la Generalitat amb el suport (més que suport) d’Esquerra Republicana, però es mostra encara més dur amb la política del govern de l’Estat. “La seva política catalana està errada –escriu-. Després de la quietud de Rajoy i les frases elusives de la vicepresidenta, no hi ha una estratègia seriosa sinó una altra d’escassament perspicaç, combinació de frases rutinàries, remissions legals i una pacient espera que la situació es podreixi. (…) La política d’omissió pròpia de Rajoy és mandrosa i múrria. És mandrosa perquè ni tan sols no atén als centenars de milers de ciutadans catalans no secessionistes famolencs d’arguments que serveixin per contrarestar els qui, com el reg per aspersió, ruixen Catalunya des de les troneres dels partits i mitjans independentistes. Davant les raons històriques, econòmiques, culturals i socials que s’esgrimeixen a favor d’un Estat propi per a Catalunya, el Govern i el PP romanen immòbils i absorts, sense la bel·ligerància argumentativa que requereixen els adversaris de la secessió però que mereixen també els favorables a ella per construir un debat sòlid i solvent i no visceral i merament emotiu.”

 La posició conciliadora de Laín Entralgo

 Fa setze anys, el filòsof madrileny Pedro Laín Entralgo, va publicar un article a El País (25.04.1997) que partia també de les tesis de Cambó. A punt de tancar la dictadura de Primo de Rivera, “Cambó piensa [a Per la concòrdia] que muy pronto va a llegar una nueva y más favorable ocasión para el triunfo de su viejo proyecto y decide proclamarlo otra vez ante los castellanos y los catalanes que van a dar forma y contenido a la ya próxima situación de la vida española.” I afegeix: “Nos dicen los analistas del alma catalana que en sus manifestaciones colectivas ésta oscila entre el seny y la rauxa, y entre el pactisme y el tot o res. Pues bien: Cambó, catalán en cuya indudable genialidad personal y en cuyo no menos indudable cosmopolitismo tan profundamente alentaban el payés del Ampurdán y el burgués de Barcelona, supo como político inclinarse resueltamente hacia los dos primeros términos de esa doble oposición: hacia el seny, porque así lo exigía su firme atenimiento a la realidad; hacia el pactisme, porque, tras la batalla de Muret y el tratado de Corbeil, el destino histórico de los catalanoaragoneses no podía ser otro que su integración en la Península y su participación, rivalizando con Castilla, en el proceso medieval de su unificación política. Un seny y un pactisme, eso sí, que dejen a salvo la fuerza, la cultura y el espíritu de Cataluña.”

La concòrdia que proposa Cambó es mou, per tant, entre dos maldestres extrems: l’assimilisme de tants espanyols -el desig que Espanya sigui uniforme- i el sobiranisme dels catalans –no tots- que aspiren a la independència política del seu país. Doncs bé, entre l’Espanya assimilista i la Catalunya independentista, ¿què cal fer? “Dos cosas, piensa Cambó –escriu Laín Entralgo-. Una previa: mostrar cómo la práctica del asimilismo sólo ha conducido y sólo conducirá a la progresiva intensificación del sentimiento catalanista y al deterioro de las posibilidades históricas de España, y cómo el independentismo es históricamente imposible y sería ruinoso para Cataluña. Otra consecutiva: idear un proyecto de concordia entre la España castellanizada y la España catalana, y convencer a castellanos y catalanes de la viabilidad y la conveniencia de ese pacto, único expediente para dar a España la Constitución que su pueblo viene pidiendo desde la extinción del Antiguo Régimen.”

La solució és política, no només de legalitat

 Zarzalejos (2013), pensa, doncs, de manera molt semblant a Laín (1997) i a Cambó (1930) per resoldre un problema que, a la vista dels fets, sembla irresoluble, però que no ho ha de ser necessàriament. De fet, tots tres aposten per la solució política, mentre que Rajoy i Sáenz de Santamaría només parlen de la via legal, quan tots sabem que és la política la que pot –i ha de- modificar les lleis quan aquestes no serveixen per resoldre els problemes.

 Han passat vuitanta-tres anys de la publicació de Per la concòrdia i no sembla que hàgim avançat gaire en la resolució del problema català, que podria encarrilar-se si Rajoy no fos aquest personatge miop que prefereix no actuar, convençut –com diu Zarzalejos- que si els catalans es divideixen, aleshores el problema secessionista estarà pràcticament resolt, quan el tancament en banda del govern de l’Estat i la constant sordesa a l’hora d’escoltar els greuges dels catalans no són sinó la font més cabalosa d’independentistes.

Jo, que veig els fets des de Menorca i, per tant, des de fora de Catalunya, penso que és molt probable que Cambó tingués raó, com em recordava Joan Timoner, com opina avui Zarzalejos i com ho creia fa uns anys el mestre Laín, però Cambó es va equivocar en creure que potser els intel·lectuals castellans (“en tant que titulars de la denúncia del que és injust i de la imaginació del que és veritat”) entendrien el problema. No, no el van entendre ni, en general, l’entenen tampoc avui. Aquests no reaccionen, com tampoc el rei (ni el príncep) sembla que siguin capaços de reaccionar. És, doncs, molt probable que estem entre l’impossible i l’inevitable –com opina Zarzalejos-, la qual cosa, si no s’administra intel·ligentment, pot conduir a una desfeta del sistema i a una crisi d’Estat que dubto que Rajoy sigui capaç d’imaginar.

Deia a la primera part de l’article que vaig publicar el passat diumenge arran de veure l’exposició que hi ha oberta a l’Hornabec de La Mola sobre “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, que el mediterranisme té sovint lectures diverses. I ara no em refereixo tan sols a lectures en clau conservadora o en clau de renovació, sinó també -i més simplement-, a lectures de caràcter geogràfic.

Narcís Comadira ha observat en aquest sentit que quan el mediterranisme s’associa amb la llum, amb el volum, amb la corporeïtat, amb l’ordre, amb la serenitat, amb l’equilibri, amb Grècia i amb Roma, en definitiva amb el classicisme, ens trobem amb un mediterranisme que no coincideix amb el mediterrani geogràfic; ja que es refereix només al mediterrani cultural de la riba nord. Doncs bé, aquest –i encara més restringit que aquest, ja que el limitarà a l’espai englobat per l’arc llatí que abraça d’Alacant a Sicília- serà el mediterranisme de Nicolau M. Rubió, un mediterranisme que no coincidirà, doncs, exactament amb el de l’Académie Méditerranéenne francesa, el qual –força més ampli- s’estendrà a tot el conjunt de la Mediterrània.

Això no obstant, serà el pensament de l’Académie Méditerranéene –l’elaboració teòrica del qual tindrà lloc a meitats dels anys trenta- el que més influència exercirà sobre La Patrie Latine de Nicolau M. Rubió, obra que –no ho oblidem- escriurà directament en francès i publicarà a París el 1945.[1]

De fet, fou el 18 d’abril de 1935 –per tant, en una època que a Catalunya no es pot parlar ja de Noucentisme-, quan, en el curs d’una sessió pública, George Avril (un dels fundadors de l’Académie Méditerranéenne) proposava l’estudi d’una sèrie de problemes que englobava sobre el títol genèric de “condicions d’un ensenyament mediterrani”, convençut que si el mot “humanisme” té algun sentit, i si aquest sentit té una relació amb la història, és un sentit mediterrani.

El Mediterrani, bressol de civilitzacions

L’estudi comparatiu de totes les civilitzacions de les quals la Mediterrània ha estat bressol fou l’objecte inicial dels estudis de l’Académie, conscient que allò que la societat li demanava no era tant de lliurar-se a aquest estudi o de fer un inventari d’aquestes civilitzacions, com d’esbrinar si aquestes podien alimentar un ensenyament modern que estigués més estès en els seus principis del que ho va estar l’humanisme clàssic, fundat en el coneixement de la literatura grecollatina.

Gabriel Audisio –l’autor de qui Rubió agafarà la definició que féu del Mediterrani com a “continent líquid”, en una obra publicada a principis dels anys trenta, Jeunesse de la Méditerranée-, escriu que un mariner de Carqueranne es troba més proper d’un pescador xipriota que d’un pagès del Delfinat. I això perquè “gràcies a realitats tan concretes com les similituds mediterrànies, la unitat d’un nou món pot encara madurar entorn d’aquest mar que ha conegut moltes vegades el seu replec”.

És, doncs, com si s’esperés que aquest mar, del qual han sorgit tantes divinitats, romangués com una màquina configuradora de la civilització, ja que la realitat mediterrània no és alta cosa que el bressol o el gresol -segons com es miri- on s’ajunten i es fusionen les races en una mateixa realitat patriòtica. I és en aquest sentit que, a partir de les idees de Gabriel Audisio, Jean Desthieux afirma que si d’un lloc es pot predicar la idea de pàtria és, precisament, del Mediterrani: “No creiem –diu- que hi hagi a cap altra banda del món un lloc on aquesta idea pugui trobar una desclosa més gran i un sentit més humà que sobre les riberes d’aquest mar que ha banyat tantes races i ha nodrit tantes victòries. Aquest és el fet mediterrani.”

La qüestió, però, venia de lluny. Perquè va ser l’any 1911 quan Paul Adam anuncià una fraternitat mediterrània que mai no deixà d’aconsellar. Posteriorment, foren homes com Gabriel Audisio, M. Philippe de Zara –que publicà Autour de la Mer Latine-, Jean Rivain, Paul Valéry, Louis Bertrand, Ferdinand Bac i d’altres, com el mateix Jean Desthieux, que contribuiran al manteniment dels valors d’un humanisme llatí a França. Tots aquest personatges es mouen entorn de l’Académie Méditerranéenne i estan vivament influïts per l’obra d’ Hippolyte Taine, el major i més remarcable crític literari francès del XIX. Per a ells, l’herència, el medi i el clima són els factors que més ajuden a explicar el fenomen mediterrani. En aquest sentit és clara l’afirmació de Gabriel Boissy segons la qual “el fet mediterrani… és un fenomen de latitud i de clima en virtut del qual som feliços de veure finalment com els esperits s’orienten vers aquesta base real, terrestre, que prepara i explica tots els passos o inspiracions ulteriors de l’esperit.”

Hi ha, doncs, en aquest “fet mediterrani” un component clar que demana als qui l’habiten de creure en la Mediterrània, “une mer vivante, jeune, éternelle”, que els exigeix d’agrupar-se entorn d’ella com els fillets ho fan entorn de la falda d’una mare adorada.

Frederic Mistral i la llatinitat

Paul Adam havia escrit que “la creació és sempre llatina, germànica la còpia” i Louis Bertrand –que havia signat un pròleg a Les chants séculaires de Joaquim Gasset- escriurà el 1934 que les fronteres que barren el pas a la barbàrie són segurament més restringides que el lloc que ocupa la raça blanca sobre el mapamundi. En realitat, per a Bertrand, la civilització és “un état héroïque”, la qual cosa li permet desitjar que el “Centre Méditerranéen” aconsegueixi de ser el mantenidor i el propagador d’aquest antic humanisme que és base de la civilització mediterrània i, per tant, un lloc de trobada per a la llatinitat mundial.

No es estrany, doncs, que cap al 1935, tres acadèmics -el francès Desthieux, i els italians Chiarelli i Farinelli- celebressin el nom de Frederic Mistral com a campió d’aquest sentiments. Ells, en efecte, entenien que l’obra de Mistral contenia una gran lliçó política, ja que el poeta de Maillane no veia només en el felibre el pretext d’una sèrie d’exhibicions folklòriques, de danses populars o de cançons d’amor. Molt altrament, ell cercava un lligam espiritual que assignava precisament a la Provença un paper unitiu entre les províncies ibèriques i les italianes que es trobaven ja d’alguna manera “federades” per les mateixes aigües del mar. Una idea que Rubió assumirà plenament. Aleshores, adherint-se a la teoria de les elits –i partint de la idea que en el vèrtex d’aquestes elits hi ha els poetes- els esmentats acadèmics jutgen l’obra de Mistral com la d’un far que els il·lumina i la valoren en el seu grau màxim. Per això saluda l’autor de “Mirèio” dient que Mistral “ha volgut eternitzar el que uneix i no el que separa”.

Doncs bé, l’Académie Méditerranéenne, els personatges que la componen i les lectures que forneixen el seu bagatge intel·lectual són realment propers a Nicolau M. Rubió. Ell beurà força de tots aquests a l’hora d’elaborar la seva tesi, la qual presenta, tanmateix, una diferència important ja esmentada: Rubió acotarà la Mediterrània en nom de la “Llatinitat”, mentre que l’Académie Méditerranéenne en mantindrà una visió integral, sens cap mena d’acotament. Per als acadèmics, la Mediterrània oferia perspectives encara més felices que la llatinitat, ja que unia un més gran nombre d’homes i d’ideals. Per tant, en aquesta concepció més ampla, el fet llatí no esdevé l’únic hereu del fet hel·lènic. Per això, a la concepció d’un humanisme estrictament grecollatí els acadèmics oposen la concepció d’un humanisme viu, absolutament mediterrani, que tendeix sempre a una més gran universalitat.