Retornem a ‘Per la concòrdia’ de Francesc Cambó

by

Després d’acabada la llicenciatura en lletres, en tornar a Menorca aquell estiu vaig voler conèixer Joan Timoner Petrus, el creador d’uns poemes bellíssims en llengua catalana que, dins la Segona República havia estat un dels defensors més notables del catalanisme. Timoner era un home gran, tímid, retirat de la vida activa (havia estat músic militar i em va fer la impressió que havia sofert moralment durant el franquisme), que solia anar a l’Ateneu de Maó a llegir els diaris. Un dia el vaig abordar per demanar-li que em parlés de la seva visió del catalanisme.

 Vaig veure de seguida que Timoner no tenia ganes de reviure el passat, i en lloc de respondre la meva pregunta em va demanar: “Ha llegit vostè Per la concòrdia d’en Cambó?” “No”, vaig respondre. “Idò llegeixi aquest llibre, jove, llegeixi’l. Hi trobarà tot el que jo pens avui.”

 images

Entre l’impossible i l’inevitable

 He recordat aquesta anècdota quan he llegit a La Vanguardia del passat dia 1 de setembre l’article de José Antonio Zarzalejos intitulat “L’impossible i l’inevitable”, on l’autor parteix d’una cita de Francesc Cambó: “hi ha dues maneres d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; una altra, endarrerir l’inevitable”.

 L’impossible, aritmèticament, políticament i jurídicament, és –segons Zarzalejos- la independència de Catalunya  (…) L’inevitable, tanmateix, és reformular l’statu quo de Catalunya a l’Espanya constitucional. I lluny de fer-ho, el govern de Rajoy es nega a contemplar la realitat.

 Zarzalejos considera un error la política que duu a terme el president de la Generalitat amb el suport (més que suport) d’Esquerra Republicana, però es mostra encara més dur amb la política del govern de l’Estat. “La seva política catalana està errada –escriu-. Després de la quietud de Rajoy i les frases elusives de la vicepresidenta, no hi ha una estratègia seriosa sinó una altra d’escassament perspicaç, combinació de frases rutinàries, remissions legals i una pacient espera que la situació es podreixi. (…) La política d’omissió pròpia de Rajoy és mandrosa i múrria. És mandrosa perquè ni tan sols no atén als centenars de milers de ciutadans catalans no secessionistes famolencs d’arguments que serveixin per contrarestar els qui, com el reg per aspersió, ruixen Catalunya des de les troneres dels partits i mitjans independentistes. Davant les raons històriques, econòmiques, culturals i socials que s’esgrimeixen a favor d’un Estat propi per a Catalunya, el Govern i el PP romanen immòbils i absorts, sense la bel·ligerància argumentativa que requereixen els adversaris de la secessió però que mereixen també els favorables a ella per construir un debat sòlid i solvent i no visceral i merament emotiu.”

 La posició conciliadora de Laín Entralgo

 Fa setze anys, el filòsof madrileny Pedro Laín Entralgo, va publicar un article a El País (25.04.1997) que partia també de les tesis de Cambó. A punt de tancar la dictadura de Primo de Rivera, “Cambó piensa [a Per la concòrdia] que muy pronto va a llegar una nueva y más favorable ocasión para el triunfo de su viejo proyecto y decide proclamarlo otra vez ante los castellanos y los catalanes que van a dar forma y contenido a la ya próxima situación de la vida española.” I afegeix: “Nos dicen los analistas del alma catalana que en sus manifestaciones colectivas ésta oscila entre el seny y la rauxa, y entre el pactisme y el tot o res. Pues bien: Cambó, catalán en cuya indudable genialidad personal y en cuyo no menos indudable cosmopolitismo tan profundamente alentaban el payés del Ampurdán y el burgués de Barcelona, supo como político inclinarse resueltamente hacia los dos primeros términos de esa doble oposición: hacia el seny, porque así lo exigía su firme atenimiento a la realidad; hacia el pactisme, porque, tras la batalla de Muret y el tratado de Corbeil, el destino histórico de los catalanoaragoneses no podía ser otro que su integración en la Península y su participación, rivalizando con Castilla, en el proceso medieval de su unificación política. Un seny y un pactisme, eso sí, que dejen a salvo la fuerza, la cultura y el espíritu de Cataluña.”

 img15-01

La concòrdia que proposa Cambó es mou, per tant, entre dos maldestres extrems: l’assimilisme de tants espanyols -el desig que Espanya sigui uniforme- i el sobiranisme dels catalans –no tots- que aspiren a la independència política del seu país. Doncs bé, entre l’Espanya assimilista i la Catalunya independentista, ¿què cal fer? “Dos cosas, piensa Cambó –escriu Laín Entralgo-. Una previa: mostrar cómo la práctica del asimilismo sólo ha conducido y sólo conducirá a la progresiva intensificación del sentimiento catalanista y al deterioro de las posibilidades históricas de España, y cómo el independentismo es históricamente imposible y sería ruinoso para Cataluña. Otra consecutiva: idear un proyecto de concordia entre la España castellanizada y la España catalana, y convencer a castellanos y catalanes de la viabilidad y la conveniencia de ese pacto, único expediente para dar a España la Constitución que su pueblo viene pidiendo desde la extinción del Antiguo Régimen.”

La solució és política, no només de legalitat

 Zarzalejos (2013), pensa, doncs, de manera molt semblant a Laín (1997) i a Cambó (1930) per resoldre un problema que, a la vista dels fets, sembla irresoluble, però que no ho ha de ser necessàriament. De fet, tots tres aposten per la solució política, mentre que Rajoy i Sáenz de Santamaría només parlen de la via legal, quan tots sabem que és la política la que pot –i ha de- modificar les lleis quan aquestes no serveixen per resoldre els problemes.

 Han passat vuitanta-tres anys de la publicació de Per la concòrdia i no sembla que hàgim avançat gaire en la resolució del problema català, que podria encarrilar-se si Rajoy no fos aquest personatge miop que prefereix no actuar, convençut –com diu Zarzalejos- que si els catalans es divideixen, aleshores el problema secessionista estarà pràcticament resolt, quan el tancament en banda del govern de l’Estat i la constant sordesa a l’hora d’escoltar els greuges dels catalans no són sinó la font més cabalosa d’independentistes.

images-2

Jo, que veig els fets des de Menorca i, per tant, des de fora de Catalunya, penso que és molt probable que Cambó tingués raó, com em recordava Joan Timoner, com opina avui Zarzalejos i com ho creia fa uns anys el mestre Laín, però Cambó es va equivocar en creure que potser els intel·lectuals castellans (“en tant que titulars de la denúncia del que és injust i de la imaginació del que és veritat”) entendrien el problema. No, no el van entendre ni, en general, l’entenen tampoc avui. Aquests no reaccionen, com tampoc el rei (ni el príncep) sembla que siguin capaços de reaccionar. És, doncs, molt probable que estem entre l’impossible i l’inevitable –com opina Zarzalejos-, la qual cosa, si no s’administra intel·ligentment, pot conduir a una desfeta del sistema i a una crisi d’Estat que dubto que Rajoy sigui capaç d’imaginar.

Advertisements

%d bloggers like this: