Som a la fi de l’escriptura a mà?

by

La notícia que els teclats reemplaçaran poc a poc les plomes, els llapis i els bolígrafs a 45 Estats americans on l’aprenentatge de l’escriptura cursiva (escriptura a mà) no serà obligatòria a partir de 2015 m’ha deixat perplex, i alhora m’ha obligat a pensar sobre una qüestió que, fins i tot per a les persones com jo que escrivim habitualment a l’ordinador, semblava inqüestionable. Més encara si tenim en compte que nosaltres, si més no els qui passem la seixantena, vam passar moltes hores practicant no sols l’escriptura manual, sinó també la cal·ligrafia. No bastava escriure i escriure bé, sinó que ho havíem de fer polit i net.

D’entrada em sembla una monstruositat que l’escola abandoni l’escriptura a mà, mitjançant la qual els fillets comencen a relligar les lletres, formen les síl·labes i finalment les paraules, amb les quals acabaren plasmant en un full en blanc un text que expressarà una idea. I possiblement ho és, que s’abandoni absolutament aquesta manera d’aprenentatge que ha estat fonamental des que l’escriptura es coneix. Ara bé, passem-nos la mà al pit –si més no els qui ens dediquem a escriure- abans de pontificar sobre la qüestió.

Notario Arte Notarial Estilografica

Angel Gabilondo, catedràtic  de metafísica i exministre d’Educació i Cultura, ha defensat raonadament la cal·ligrafia (El País, 16.04.13), en tant que aprenentatge estructural i minuciós, ja que aquesta depassa el que és merament estètic i construeix, diu, el quadre susceptible de fer néixer un estil singular. Més encara, Gabilondo assegura que, en el mirall de la nostra pròpia escriptura, ens mostrem nosaltres mateixos, ens exposem físicament.

Bé, tret d’aquest últim aspecte –el de mostrar-nos físicament (atribut que difícilment es podria aplicar a l’escriptura mecanografiada)-, pel que fa a la naixença d’un estil propi d’escriure, em sembla que també es pot aconseguir mitjançant l’escriptura construïda en un teclat de l’ordinador.

Escriure (a mà o al teclat de l’ordinador) exigeix un grau molt important d’intuïció. Algú ha dit fins i tot que trobar el mot just per expressar el pensament no sempre comporta una manera de triar racional: el mot –escriu Andrew Coyne- sembla imposar-se per ell mateix; per la seva pròpia abundància de connotacions i d’associacions. El mot, en efecte, s’insereix de manera adequada al costat d’altres mots amb els quals s’expressa el pensament. I algun cop fins i tot és difícil d’explicar per què el mot escollit és el mot just. Però ho és. Sabem que ho és. Val a dir, però, que no sempre basta la intuïció i cal cercar, indagar, escorcollar a fons el gran calaix de sastre on tenim emmagatzemat el lèxic fins que trobem el mot precís. Tant és així, que jo conec poetes (no cal sortir d’Alaior per trobar-ne algun) que estimen tant aquesta precisió, que incideixen tant en aquesta recerca, que refusen escriure en un teclat i no abandonen mai el llapis.

Dit això i sense menysprear el teclat de l’ordinador (que és el meu mitjà habitual d’escriure), sí que hi ha algunes diferències clares entre l’escriptura a mà i l’escriptura a l’ordinador. La principal és que un text escrit en una pantalla és perfectible fins a l’infinit. No sols en l’elecció dels mots sinó també en l’estructura de la frase. I això ens dóna tota la llibertat del món a l’hora de modificar-lo. Significa, doncs, que l’ordinador ens permet llençar-nos imprudentment en una frase sense saber on aquesta ens durà, fins al punt que sovint ens hi acabem empantanegant. L’escriptura a mà, en canvi ens força a pensar molt més en allò que anem a escriure, ja que els mots, un cop han passat al paper no es poden canviar si no és tatxant-los.

L’escriptura manuscrita és, doncs, font de precisió i exigeix més autocontrol i un grau més alt de reflexió. En aquesta, la imaginació se’ns presenta més enquadrada, però això no significa que sigui necessàriament l’única o la millor manera de crear. Entre d’altres raons perquè escrivint directament a l’ordinador, i fins corregint i modificant dues, tres, centenars de vegades un text a la pantalla, el discurs també pot assolir un grau elevat de precisió.

Més enllà, doncs, de pronunciar-nos sobre les bondats i els defectes dels dos tipus d’escriptura, del que no hi ha dubte és que estem sofrint un canvi fonamental, i no em sorprendria que, pel fet d’haver arraconat l’escriptura a mà en benefici de la feta a l’ordinador, el nostre cervell s’estigués reestructurant. I no crec que hi hagi res de dolent en això. Tot i així, intueixo (perquè no ho sabria explicar prou bé) que la decisió d’abandonar l’aprenentatge de l’escriptura escrita en cursiva, relligant les paraules, és renunciar a una conquesta intel·lectual d’imprevisibles conseqüències.

Anuncis

%d bloggers like this: