Per a Bauzá, destruir l’enemic és millor que pactar-hi

by

Anem directes a la confrontació (confiem que verbal i pacífica), però la confrontació acaba per podrir les relacions i l’esclat final es produeix d’una manera o altra. I no ens enganyem:  l’esclat comporta sempre una desfeta. Després, quan ja no hi ha res a fer, venen els laments i els condicionals (“si jo hagués actuat…” “si ells haguessin cedit…”), davant dels quals només hi cap un “Ara és hora Pere meu!” com a frase lapidària.

I quan parlo de la confrontació estic pensant en les Balears i també en Catalunya. Certament que per qüestions diferents i d’abast poc comparable, però la manera com Bauzá ha encarat el conflicte que s’està produint a les Balears en matèria d’educació s’assembla a com Rajoy està encarant el conflicte amb Catalunya, per bé que els dos ho fan de manera diferent, a pesar que el desencontre entre les parts esdevé total i absolut tan en un cas com en l’altre.

A les Balears, tenim un president Bauzá que se sent fort i legitimat pels vots, el qual decideix seguir la doctrina Aznar de la confrontació d’idees fins a la derrota final de l’adversari. Perquè a l’adversari no se l’ha de voler comprendre, simplement se l’ha de derrotar. En el conflicte català, Rajoy ha perseguit el mateix, però actua d’una altra manera: ha deixat que el conflicte es podrís confiant que l’enemic acabaria dividint-se (que és també doctrina Aznar). Només darrerament –molt darrerament- sembla que intenti enfrontar-s’hi de cara.

Sigui com vulgui, cap dels dos sistemes pot acabar bé. En el primer cas, perquè l’enfrontament radical i absolut amb el cos de docents i amb els consells escolars de pares que no accepten les propostes del govern autonòmic, farà saltar per l’aire el sistema educatiu i augmentarà el fracàs escolar. En aquest sentit, l’amenaça creixent de sancionar els directors que ha fet la consellera, la de fer caure foc del cel sobre els ensenyants que no compleixin les directrius de la conselleria, no ajudarà poc ni gens a resoldre un conflicte que –en això té raó Bauzá- no persegueix reivindicacions laborals o de sous, sinó la modificació d’una política educativa que els ensenyants consideren profundament equivocada. D’aquí la seva força, perquè, en el conflicte de les Balears, els ensenyants i els pares no reivindiquen interessos privats (personals o professionals), sinó col·lectius. Ells no es mouen per egoisme, sinó per uns ideals.

En el cas de Catalunya, el govern de Rajoy ha estat tan incapaç de veure la dimensió que acabaria prenent la reacció catalana pel dret a decidir, que ha deixat perdre totes les possibilitats d’acord, creient que deixant-los sols, els catalans s’estavellarien. Però cada dia que passa la reacció esdevé més gran i la solució es presenta més difícil, perquè el que s’hauria pogut resoldre amb un canvi del finançament, ara ja no es resoldrà si no és permetent un referèndum (el resultat del qual no puc preveure). I el referèndum exigeix una reforma constitucional a la qual Rajoy es nega (mentre el PSOE en planteja una  altra, de reforma, que, curiosament, no té res a veure amb el dret a decidir).

La gravetat del que està succeint a Catalunya és de tal magnitud que se’m fa difícil definir-ne l’abast, ja que, més enllà dels interessos econòmics dels catalans, que sens dubte hi són, el tancament en banda de Rajoy ha despertat una lluita clara per un ideal que, només fa dos anys, era molt minoritari: el de la independència; ideal que creix cada dia i que pot acabar essent tan viu, tan sentit, que, com en el cas dels mestres, no s’acovardirà davant les amenaces, cada cop més actives per part dels homes de Rajoy, de l’expulsió de la Unió Europa i, per tant, de la soledat. El “preferim estar sols que mal acompanyats” és a la fi un sentiment que es dóna i que no hem de menysprear en situacions extremes.

Pel que fa al problema de Catalunya, aquesta setmana s’ha produït un fet molt significatiu del posicionament del govern de Rajoy, encara que la qui n’ha estat protagonista sembla que no li vulgui donar importància. En efecte, Alicia Sánchez Camacho, la líder catalana del PP, ha sortit literalment rebotada quan ha elevat al seu partit una proposta de canvi del sistema de finançament. Primer ha estat Cospedal, la que li ha tancat la porta als nassos. Després Montoro, el qual ha assegurat per activa i per passiva que no farà mai cap diferència entre les comunitats autònomes, oblidant-se, suposo, de la realitat d’Euskadi i de Navarra, que són dues clares excepcions.

Però no han estat només Cospedal i Montoro els qui han sortit en tromba contra Sánchez Camacho. També ho han fet Ignacio González (Madrid), Alberto Fabra (València), Luisa Fernanda Rudi (Aragó) i José Antonio Monago (Extremadura), els quals han posat el crit al cel davant una proposta que no criticava la solidaritat interregional, però que hi volia posar un límit quan aquesta solidaritat empobria injustament el donant.

Fins i tot Bauzá ha dit que no a la proposta, quan, si l’analitzàvem bé, aquesta era molt favorable als interessos de les Balears, que som contribuents nets. Però a Bauzá li és més rendible políticament fer anticatalanisme que acceptar una proposta de finançament que millori la situació catalana i, també, la balear. Ja ho he dit abans: destruir l’enemic és, per a ell, molt millor que pactar-hi.

Anuncis

%d bloggers like this: