Catalunya: quan el Dret és insuficient, ha d’actuar la Política

by

El dret és una convenció. El punt de trobada d’una comunitat per regular la seva convivència. És, per tant, la garantia de la pau social. Això comporta que el dret hagi de respectar-se, ja que, quan un ciutadà o un grup de ciutadans decideixen no fer-ho, aleshores es trenca l’equilibri i es trenca el marc convivencial. D’aquí que els poders de l’Estat –si és que parlem del dret que regula la convivència d’un Estat- tinguin al seu abast mecanismes constitucionals per restaurar el desequilibri quan el trencament es produeix.

Ara bé, és immutable el dret? No, certament que no ho és, encara que la modificació s’ha de fer partint de l’acord i dels principis acceptats comunament. O el que és el mateix, d’acord amb els principis constitucionals.

Si ens quedem, doncs, en aquest punt del raonament, haurem de donar la raó a l’ample conjunt de ciutadans, capitanejats pel president Rajoy, que opinen que el marc que regula la nostra convivència –el dret acordat i vigent- no permet un canvi de la norma per la decisió unilateral d’un grup de ciutadans assentat en una part determinada del territori espanyol, per més que aquest grup sigui majoritari en aquell territori. A més, la norma –el dret vigent- no recull més que una sobirania (facultat de decidir sobre el nostre futur), i l’atorga, sens cap mena de dubte, al conjunt dels ciutadans de l’Estat.

Partint, doncs, d’aquestes premisses, tenim que, de iure, no hi pot haver diàleg entre dos subjectes sobirans (l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya) perquè, atès el dret vigent, aquesta darrera no és un subjecte de dret que participi (poc ni gens) de la sobirania nacional, que el dret –la Constitució- atorga només al conjunt del poble espanyol. I és partint d’aquest principi que el govern de Rajoy ha decidit que ja n’hi ha prou, i que no parlarà amb Mas del “dret a decidir” (exercici unilateral de la sobirania) perquè l’État c’est moi, i no té res a discutir de sobirania amb un ens (la Generalitat) que no és subjecte de cap mena de dret constitucional en aquest camp.

Fins aquí, doncs, el dret. Però és suficient quedar-nos en el dret per resoldre els conflictes? Podem enrocar-nos en el dret vigent i dir –com es diu- que només existeixen les persones però no les comunitats? Que només tenen drets les persones però no els territoris? És suficient quedar-nos en aquestes afirmacions quan tots sabem –cal només que fem un repàs a la història d’Europa dels segles XIX i XX- que són els conflictes territorials els que han transformat, per la diplomàcia o per la guerra, el mapa europeu?

Quan el dret és insuficient per garantir la pau i la convivència, l’únic mecanisme que se’ns presenta als ciutadans per evitar l’explosió del conflicte és la política, una política en majúscules que maldi per trobar solucions per reconstruir, de comú acord, el que ha de ser, probablement, un altre Estat de dret. Perquè no oblidem –encara que Clausewitz estigui antiquat- que la guerra (diguem nosaltres, més moderadament, l’explosió incontrolada del conflicte) es produeix quan la política esdevé incapaç d’evitar-lo. I en explotar el conflicte, aleshores el dret salta fet bocins i acaba creant, amb força danys (col·laterals i directes, als uns i als altres, a la majoria i a la minoria) una nova realitat que, en estabilitzar-se, serà regulada novament pel dret. Però aquest serà ja un altre dret. I per entendre això, repeteixo, només cal observar el que ha succeït a Europa.

Trobarem també exemples del que dic sense sortir d’Espanya. Pensem, si més no, en el que va succeir el 12 d’abril de 1931. El govern de l’Estat havia convocat per aquell dia unes eleccions municipals ordinàries. El dret aleshores vigent establia tan sols que els resultats havien de provocar canvis en el govern dels municipis. Res més. Tot i així, un grup de polítics que eren a l’oposició van decidir –contràriament a dret (però pacíficament)- que aquelles eleccions havien estat, de fet, un plebiscit sobre l’essència del mateix Estat. I prescindint del dret vigent –conculcant, doncs, la Constitució que regulava la convivència del país-, decidiren que havia de caure la Monarquia i que Espanya esdevindria una República. Tenim, doncs, que unes eleccions municipals que haurien d’haver estat del tot innòcues per al règim polític, imposaren la força de la realitat al dret aleshores vigent. I el monarca va saber llegir els signes dels temps i decidí exiliar-se. Aquest és un cas on la política llegeix la realitat (no la Constitució) i s’hi adapta, negant-se a refugiar-se en el dret.

No cal que digui que sóc molt pessimista respecte del nostre futur, perquè em fa la impressió (cada dia més reforçada) que el govern de Rajoy ha decidit emparar-se en la Constitució per negar la realitat. I atès que només hi ha, constitucionalment, un sol subjecte de la sobirania, ha decidit, per tant, tancar-se al diàleg, com si digués als catalans: “No sou ningú en el dret vigent. Per tant, no he de parlar amb vosaltres del dret a decidir”.

El panorama que podem albirar és, aleshores, previsible: no hi haurà consulta (perquè el govern de Rajoy no la permetrà i el govern de Mas no la farà contràriament a dret) i l’explosió del conflicte es produirà a unes properes eleccions al Parlament de Catalunya quan guanyin –si és que guanyen- els partidaris de la secessió i declarin la independència unilateralment -com ha advertit Duran Lleida a Rajoy en un discurs que no volia ser una amenaça sinó, i més aviat, un crit de socors-.

Més enllà d’aquest escenari no sé què pot passar. Només sé que tot el que es faci per resoldre el problema es farà tard, i no em sorprendria que es fes també malament. Això em referma en el convenciment que el problema que afecta a la nostra Constitució i, per tant, al dret vigent, només es pot resoldre fent política. És a dir, fent el que Rajoy es nega a fer. I que ningú no es confongui: el problema i el conflicte no és només dels catalans, i no afectarà tan sols, als catalans.

Advertisements

%d bloggers like this: