Josep Maria Quintana

Un dels esdeveniments culturals de primera magnitud d’aquest estiu el constitueix l’exposició que, a l’Hornabec de la Mola, s’ha inaugurat sota el títol “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, un projecte realitzat amb motiu de la Presidència espanyola del Consell Europeu de la Unió Europea, que va tenir lloc el 2010, de la qual se n’ha publicat un catàleg magnífic, en el qual destaca un article absolutament canònic de Tomàs Alcoverro (“Les grans ciutats, protagonistes de la història de la Mediterrània”).

Alcoverro, que va ser a Menorca el passat hivern per pronunciar una conferència a la Fundació Rubió i va dirigir també un seminari a Mongofra sobre “Orient/Occident de la Mediterrània: tan a prop i tan lluny”, ens presenta una visió detallada i rica del que ha estat per al Mediterrani aquest segle XX convuls –que ha viscut dues grans conflagracions mundials (la de 1914-1918 i la de 1940-1945) nombroses guerres regionals i conflictes de tota mena-, i observa que avui les dues ribes del Mediterrani continuen allunyades, amb profundes desigualtats en el nivell de vida entre les poblacions del sud i les del nord, la qual cosa provoca emigracions constants cap a Europa, alhora que ens revela que les poblacions àrabs no comparteixen plenament la consciència mediterrània forjada a Europa de la qual han begut els europeus. En l’inconscient col·lectiu dels pobles de l’islam, el Mediterrani –el Bahr el Rum o mar dels cristians- és –escriu Alcoverro- l’horitzó pel qual van arribar els croats, els exèrcits conquistadors, els agents d’una modernitat laica i estrangeritzant.

Tomás Alcoverro i l’autor de l’article a Mongofra, novembre 2012

El mediterranisme de Nicolau Rubió

He volgut destacar aquesta important observació d’Alcoverro abans d’aproximar-me a la visió que Nicolau M. Rubió (1891-1981) tenia de la Mediterrània, que ell definia com un “continent líquid”; concepte que pren de l’Académie Méditerranéenne, fundada a Niça l’any 1926, institució per a la qual el Mediterrani constitueix, en paraules de Gabriel Boissy, una pàtria comú per als seus riberencs.

L’humanisme, doncs, que assumia l’Académie Méditerranéenne, que va ser definit en un congrés celebrat a Mònaco el novembre del 1935, pretenia abraçar la Mediterrània sencera. Per tant, no sols la mediterrània llatina, sinó també la grega, la jueva i la islàmica. Al Congrés, doncs, s’hi respirava un esperit d’unitat futura i integral entre tots aquests pobles riberencs  que no podien romandre indiferents els uns dels altres. Abraçant, doncs, un món força ampli, i emparant-se en una idea força utòpica, l’objectiu de l’Académie Méditerranéenne era de federar políticament dins el marc europeu aquells pobles que ja estan, de fet, federats per aquest “continent líquid” que és la Mediterrània.

Rubió, que es declara profundament mediterranista, accepta també una concepció utòpica d’aquesta idea, però la limita molt més, ja que ell la circumscriu bàsicament al que definirà com “La pàtria llatina”, que enclou exclusivament el golf que s’ha format a la part nord-occidental de la Mediterrània, que forma un arc –ell en diu l’arc litoral- que comença pel costat de llevant a l’Illa de Sicília, que transcorre tot seguit les costes de Calàbria, que remunta després per la Campània, el Laci i la Toscana, i que, havent passat el seu punt culminant a la Ligúria, descendeix per la Provença, el Llenguadoc i Catalunya, per acabar a Cartagena, al punt Sud-oest del litoral valencià. A l’interior del golf així dibuixat es troben, a més de Sicília, les illes de Sardenya, Còrsega, Mallorca, Menorca, Eivissa i d’altres d’extensió menor.

La “pàtria llatina” no és, però –segons explica Rubió- un lloc geogràfic que ha habitat un únic poble, sinó que ens trobem amb pobles diversos i amb cultures també diferents al llarg del seu recorregut, els quals, però, han experimentat una mena de convergència espiritual, producte d’aquest mar que no ha deixat d’emmotllar-los en una mateixa unitat poètica.

Podríem dir, per tant, que la visió que té Rubió del mediterranisme explicaria d’alguna manera l’inconscient col·lectiu de què ens parla Alcoverro en el seu excel·lent article.

Els mediterranismes en la tradició europea

Els mediterranismes formen part de la tradició cultural europea. De fet, el Mediterrani ha estat un mar vers on han girat sempre els ulls els qui, per una o altra raó, han volgut canviar una estètica, emfatitzar unes constants culturals, posar ordre, o fundar imperis de la mena que siguin. No és estrany, doncs, que un moviment com el Noucentisme (del qual va beure Rubió, encara que ell no era, ni de bon tros, un noucentista), moviment que volia transformar la realitat, que volia fer de la cultura a Catalunya una cultura universal i cosmopolita recuperant de la tradició clàssica aquells trets que l’emparentessin genuïnament amb la cultura humanista de Grècia i Roma, i que volia fer-la servir de fonament per construir un estat modern, acudís al mediterranisme i que aquest li anés com anell al dit.

Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981)

Però ni el mediterranisme és un fenomen estrictament noucentista (ja que també podríem trobar-ne referències en moviments culturals anteriors), ni tampoc el “descobriment del Mediterrani” que, amb una clara voluntat programàtica de la nova estètica, propugnava Eugeni D’Ors en una glosa de 1906, es correspon exactament amb el mediterranisme de Nicolau M. Rubió. Com el d’aquest no s’adapta tampoc, com ja he dit, al mediterranisme “integral” –aquell que abraça tant la vorera europea com l’africana, per entendre’ns- que defensava l’Académie Méditerranéenne, la qual, això no obstant, tanta influència exercí en la figura de Rubió.

D’altra banda, el mediterranisme d’aquest no serà, tampoc aquell mediterranisme confús, inconcret i eteri que massa vegades s’ha fet servir com a coartada per anteposar a l’avantguarda la normativa clàssica amb objectius (polítics o estètics) clarament conservadors, però sí que serà un mediterranisme que es revestirà amb un indubtable component polític, l’objecte del qual no serà, però, la creació d’un nou nacionalisme particular tancat en ell mateix, sinó, ben al contrari, la superació dels nacionalismes particularistes –els dels estats actuals- amb la idea de cercar i de trobar un marc més ampli capaç d’agrupar en el projecte comú pobles diversos, reunits dins una mena de commonwealth mediterrània –o més aviat llatina- que situï aquests pobles en una posició política envejable dins el marc europeu.

En aquest sentit, doncs, tot i que despullat de components feixistes o totalitaris, el mediterranisme de Rubió obeïa  a la voluntat de crear un mite compensatori entre els països meridionals d’Europa.

Benvolguts amics:

Encara que no tenc cap mena de relació directa amb el món educatiu, per més que de jove vaig ensenyar llengua i literatura en un institut i, estant destinat a Barcelona, vaig ser professor col·laborador de Dret Civil a la Facultat de Dret, sempre he cregut que l’educació i la investigació són els pilars fonamentals en l’organigrama polític d’un país. Tots dos, però, són objectius que impliquen molta inversió per part dels governs i –especialment l’educació- un gran esforç de tota la societat implicada. Alhora, les polítiques que es duen a terme en aquests dos camps no donen fruits ràpidament, sinó que comporten una transformació del país que només es veu a la llarga.

Mai no he entès les dificultats que hem tingut els ciutadans espanyols per arribar a un pacte per l’educació, o potser sí que ho he entès perquè, en lloc de creure que l’educació dels fillets i dels joves és un objectiu comú de tots, que està per damunt de les ideologies de partit, sovint la convertim en una arma de la lluita ideològica, i això ens impedeix elaborar una política que sigui seriosa, coherent, dialogada, plural i, a la llarga, eficaç.

Pel que fa a la investigació, tot és encara és més senzill: la bandegem, simplement, perquè no dóna resultats a curt termini i, per tant, no permet el lluïment dels polítics en el transcurs de la seva curta vida activa al front de les institucions.

Vist, doncs, el lamentable espectacle que està vivint el nostre país, on els governs conservadors aprofiten la conjuntura actual de crisi econòmica i de majories parlamentàries per imposar, contra l’opinió d’un gran sector de professionals de l’educació, una política de retalls, sectària i de poca volada, entenc que l’esforç que esteu duent al sí del col·lectiu “MenorcaEdu21” en l’intent d’articular un “Pacte per l’educació” mereix el suport de la societat i, sens dubte, el meu.

Cordialment,

Seguint els esdeveniments polítics a Espanya per mitjà de la premsa i de la ràdio especialment, tinc la impressió que, en cas Bàrcenas, no hem arribat ni de bon tros al “fin de la cita”  de que ens parlava un Rajoy que, al Parlament, volia ser contundent. No, el discurs sobre què ha succeït al llarg d’aquests darrers vint anys a la casa gran del Partit Popular no ha arribat al final, més aviat som al començament d’un calvari que presumeixo llarg, però terrible, a pesar dels esforços que fan els polítics populars i alguns periodistes que els són afins per desviar l’atenció.

En aquesta estratègia s’empren, bàsicament, dos arguments:

El primer, que en el moment en què Espanya sembla que comença a aixecar el vol de la crisi, és suïcida apuntar contra el president del govern i el partit que li dóna suport. El segon, que no hi ha cas PP, sinó cas Bárcenas.

En defensa d’aquest darrer argument va destacar abans d’ahir el senyor Martínez Pujalte, el qual, davant el desconcert que han provocat en l’opinió pública les declaracions dels desmemoriats exsecretaris generals Cascos i Arenas (“no me consta”, “no me acuerdo”), i especialment la feta per l’actual secretària, María Dolores de Cospedal que, els agradi o no, ha apuntat amb bala contra Rajoy aplicant el vell aforisme “que cada palo aguante su vela”,  va decidir-se –em refereixo a Martínez Pujalte- per la tècnica d’Helenio Herrera, que proclamava que la millor defensa és un bon atac, i va arremetre durament contra Bárcenas, a qui va anomenar “pocavergonya”, i a qui va comparar amb “un senyor que és contractat en un hotel i aprofita el seu lloc de feina per traficar amb drogues”. “Qui l’ha contractat ha comès un error en fer-ho –assegurà el diputat conservador-, però no té res a veure amb la venda de la droga”.

El PP, doncs, fa uns esforços sobrehumans per distanciar-se de Bárcenas, a pesar que el duen tatuat a la seva pell, i per això demana que aquest continuï a la presó fins que torni els diners. Però els fets són tenaços i, cada dia que passa, esdevé –i esdevindrà- més difícil en aquest camí del Calvari que ha iniciat Rajoy.

He parlat de dos arguments, però també se’n sol utilitzar un altre de molt gastat, però eficaç: el de “i tu més”. En efecte, no hi ha vegada que, quan en una tertúlia radiofònica es parla del cas Bárcenas, algú que vol canviar de matèria treu els EREs andalusos, que no són, certament, pecata minuta. Però… no hem quedat “que cada palo aguantes su vela”? Així, doncs, si es parla del cas Bárcenas, és d’aquest que parlem, i que els socialistes andalusos estiguin emmerdats en un bon sarau, que possiblement acabarà amb alts dirigents a la presó o fora d’òrbita, ni disminueix la importància del cas Bárcenas ni justifica la presumpta corrupció del PP.

Mentir al Parlament

Més enllà dels fets, el que té avui prioritat en l’anàlisi política es que Rajoy (arrossegat per l’oposició) ha parlat al Parlament espanyol i ha pretès tancar la qüestió amb contundència. Els dies, però, van desmentint les seves afirmacions i demostren que, si és que no va mentir (que no ho sé, però que ho dubto), el que no admet discussió és que no va dir tota la veritat, si hem de fer cas al que ens ha descobert María Dolores de Cospedal, i això és greu. Tant o més que la corrupció per se. Perquè mentir al Parlament és mentir als ciutadans. I mentir als ciutadans en seu parlamentària es condemna (o s’hauria de condemnar) amb l’ostracisme polític.

Clinton va estar a punt de sofrir el que, en el sistema polític nord-americà, es diu un “impeachment” (processament d’un alt càrrec per decisió del Parlament), però no el va sofrir per haver tingut una relació sexual moralment condemnable amb una jove becària, sinó per haver mentit al Congrés, que és mentir als ciutadans.

Per molt menys han dimitit recentment dos ministres alemanys: el 2011, el de Defensa, Karl Theodor zu Guttenberg, després de ser acusat de plagiar la seva tesis doctoral; i el 2013, la ministra de Educació i Ciència, Annette Schavan, per la mateixa causa. També Chris Huhne, exministre britànic d’Energia, va renunciar al seu escó de diputat, l’any 2012, després que es va declarar culpable davant un tribunal de Londres d’intentar ocultar una infracció de tràfic.

Tots aquests són casos d’haver mentit públicament sobre qüestions personals, i tots han frustrat la carrera de personatges públics, segurament prou solvents, però que, en mentir, han perdut la confiança de la ciutadania.

Molt em temo que aquesta serà la fi de Rajoy. Perquè en aquests casos sempre es comença negant-ho tot, però després, com en un degoteig, la veritat s’obre camí, a pesar de les majories parlamentàries.

—————–

Als qui esteu interessats a saber què està succeint a Egipte us recomano la lectura de l’article de Jordi Llaonard que trobareu a l’adreça següent: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/249893

Transcrió íntegra d’un article de Bernard-Henri Lévy publicat a “EL PAIS” que subscric plenament sobre el que està succeint a Egipte.

Hoy más que nunca hemos de apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza

Bernard-Henri Lévy 4 AGO 2013 – 00:00 CET

Hay una cosa segura en Egipto: el islam radical se ha desacreditado a sí mismo; ha demostrado su incapacidad tanto para empezar a construir un Estado como para impulsar un inicio de desarrollo económico y social. Pase lo que pase, los Hermanos Musulmanes habrán sido los verdaderos sepultureros del proyecto de un islamismo moderado, de la idea de una alternancia islamista que no se convertiría en una forma más de despotismo.

Pero hay otra cosa igual de segura: el Ejército ha perdido su credibilidad; ha demostrado a quienes dudaban de ello que no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak. La idea de un Ejército del pueblo y para el pueblo, la hipótesis de un Ejército republicano que no interviene para confiscar el poder en defensa de sus propios intereses y privilegios, sino, como hicieron los capitanes de abril de la revolución portuguesa de hace 40 años, para socorrer a un movimiento civil ávido de derechos y libertades, se ha convertido en una quimera absurda, triste y trágicamente absurda desde la masacre del 27 de julio, que vino a sumar otros 72 muertos a los del tiroteo del 9 de julio.

A partir de aquí, ¿qué puede ocurrir?

Por supuesto, uno podría imaginar un retorno sorpresa de los Hermanos Musulmanes, que, catapultados por el aura de martirio que les han proporcionado los acontecimientos recientes, volvieran a instalarse en un poder del que les ha expulsado el pueblo. ¿Acaso la religión de la muerte y la sangre no es también su religión? ¿Acaso ellos respetan la vida humana mucho más que los militares asesinos? Y, ¿acaso hace dos años y medio, durante los primeros días de la rebelión de la plaza de Tahrir, no escuché cómo uno de los suyos, miembro de la dirección estratégica de la hermandad, me describía hasta el último detalle la cadena de acontecimientos a la que estamos asistiendo y que, en su opinión, solo podía terminar jugando a su favor?

Uno podría imaginar también una nueva y duradera dictadura apoyada por unos asesinos cargados de galones, so pretexto de un imaginario “mandato” de acabar con el “terrorismo”. ¿No hablaba Mohamed Ibrahim, el nuevo ministro de Interior, unas horas después de la masacre, de un “nuevo amanecer” para las Fuerzas Armadas? El tema de los “30 millones de simpatizantes” con el que la televisión oficial justifica a los erradicadores durante todo el santo día, ¿no funciona como una auténtica licencia para matar? Y, aunque seguramente Al Sisi carezca de la estatura para desempeñar duraderamente el papel, ¿cómo no recordar el precedente de los años cincuenta, cuando un coronel apellidado Nasser terminaba imponiéndose tras los dos años de semianarquía que sucedieron al golpe de Estado de los llamados Oficiales Libres?

El Ejército no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak

Otra posibilidad sería un escenario a la argelina, en el que los dos bandos se enfrentasen en una lucha sin piedad y, en cierto modo, sin fin. En su día, yo mismo vi cómo se dibujaba ese escenario e informé del doble reinado del FIS y el GIA, por un lado, y los servicios secretos del régimen, por otro. Por desgracia, hoy, no me cuesta imaginar al Egipto de Mahfouz y Cavafis, de Durrell y Forster, al Egipto real y mítico que, desde la noche de los tiempos, es otra patria de los sabios y los magos, de los filósofos y los amigos de la inteligencia, presa de la misma ley de las masacres, según la cual a las matanzas del ejército responderían, en una espiral sin fin, las represalias de los islamistas, y viceversa.

Finalmente, hay otra salida; la última. No digo que sea la más probable, pero tampoco es la más improbable. En todo caso, es la que deberían desear con toda el alma los verdaderos amigos de Egipto, aquellos que han aprendido a amarlo a través de sus escritores y sus ciudadanos, de los relatos del edificio Yacobián y de los libros de la Biblioteca de Alejandría, escuchando a aquellos egipcios para los que Egipto es una tierra y en contacto con los que lo conciben como una Idea y como la fuente de una historia que es una parte de la historia de la humanidad. Me refiero al retorno del espíritu de Tahrir, que, hace poco más de dos años, animó a la juventud a vencer el miedo y a desafiar y derrotar a un Alí Babá que se creía faraón.

Para que tal cosa sucediera, haría falta que se rompiese esa alianza contra natura, a la que ya no pueden justificar las circunstancias, entre los activistas de Tamarod y el Ejército.

Haría falta que Mohamed el Baradei, conciencia de la nebulosa liberal, no se limitase a un tuit para “condenar” el uso excesivo de la fuerza ni para llamar a “trabajar duro” para salir del impasse en el que se encuentra Egipto.

Y, sobre todo, haría falta que el pueblo comprendiese que solo la discordia en campo amigo, la división de los demócratas, dispersos en dos o tres candidaturas, fue lo que permitió que se hiciese con el poder un islamista por el que, en resumidas cuentas, solo había votado un elector de cada cuatro.

Una revolución no se hace en un día, ni en dos años.

Es un acontecimiento de larga duración, oscuro, conflictivo, en el que los avances repentinos vienen seguidos de retrocesos desesperantes.

Y no será un francés quien diga lo contrario, a menos que haya olvidado aquella interminable revolución que tuvo que pasar por el Terror, la Reacción de Termidor, dos imperios y una Comuna ahogada en su propia sangre, antes de contemplar el nacimiento de la República definitiva.

Hoy, más que nunca, tenemos que apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza del Egipto actual.

Bernard-Henri Lévy es filósofo.

Traducción de José Luis Sánchez-Silva.

Les diferències entre el papa emèrit, Benet XVI, i l’actual papa Francesc no són només de forma. No es tracta tan sols que el primer fos un intel·lectual pur (que mai havia estat al front d’una comunitat) i aquest sigui un pastor que, des de sempre, ha estat en contacte amb els fidels. No. Les diferències abasten també al pensament i a la doctrina de l’un i de l’altre, si ens atenem a conceptes tan clars i, d’altra banda, tan discutits al llarg de la història, com, per exemple, el de “laïcitat”.

Dins l’avió que va traslladar Benet XVI de Roma a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre de 2010, quan aquell pontífex iniciava la seva segona visita a Espanya, va definir el nostre país com a “bressol de la fe”, però també “de l’anticlericalisme”, que va desglossar com “un laïcisme fort i agressiu”, que comparà al de la “la dècada dels anys 30”.

Aquestes paraules  no eren fruit de la improvisació ni de cap mena de “lapsus linguae”, perquè Ratzinger ja havia fet unes declaracions similars al periodista Seewald el mes de juliol de 2010, tal com quedava reflectit en un passatge del llibre que el periodista abordava els viatges pastorals de Benet XVI. En aquestes pàgines, el pontífex es referia a Espanya com “un dels grans països catòlics que ha regalat a l’Església grans sants” i que té una història “excitant”. Però deia també que “és un país de contrastos dramàtics. Pensem en el xoc entre la República de la dècada del 1930 i Franco, o en la dramàtica lluita actual entre la secularitat radical i la fe decidida”, unes declaracions que van molestar al llavors govern socialista de Rodríguez Zapatero.

L’autonomia de l’home i de la societat

Més enllà del que volgués dir el papa Benet (tant el secretari papal, Lombardi, com el cardenal Rouco van assegurar que havíem interpretat malament les paraules on el papa deia el que deia),  el cert és que conceptes com el de “laïcitat”, o com el d’ “estat laic”  han estat proscrits i durament criticats per l’Església des que els Il·lustrats del segle XVIII defensaren l’autonomia de la societat i de l’individu, alhora que negaren la submissió d’aquest o d’aquella a preceptes l’única legitimitat dels quals provingués del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums (entre els quals m’incloc), no és –o no és ja- l’autoritat del passat ni tampoc la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.

És per això que la societat, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’Islam radical) no és la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat. Al món, doncs, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó.

Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (per això el que ara diré no és aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que només els pobles que l’han assumit com a propi han pogut crear els Estats democràtics moderns, i ho han fet sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu la que s’aplica directament en aquests Estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. La llei de Déu serà, sens dubte, un referent per als que tinguin fe, però mai no es podrà imposar de manera coactiva.

La fe no és incompatible amb la laïcitat

Dit això, cal afegir que la defensa de la laïcitat no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes creients. Com tampoc no comporta cap mena de trava perquè la religió es pugui desenvolupar lliurement i plenament dins aquests Estats, sempre que aquesta accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir de la concepció del món que jo assumeixo, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes per aquells que els posseeixin i els sostinguin, però mai no es podran imposar coactivament.

Aquesta manera de pensar de molts ciutadans que ens sentim fills dels pensadors il·lustrats del segle XVIII i que som alhora creients i, per tant, fidels a l’Església, s’ha vist ara reforçada clarament per les paraules del papa  Francesc, el qual, en tornar de Río de Janeiro, ha fet unes declaracions dins l’avió que no tenen pèrdua per la seva claredat. També, perquè impliquen una nova visió del món, força diferent de la de Benet XVI i de la que, entre nosaltres, ha proclamat el cardenal Rouco. Francesc, en canvi, ha defensat sense mitges tintes la laïcitat de l’Estat que, “sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat, afavorint les seves expressions concretes”, alhora que ha destacat la contribució de les grans tradicions religioses, que tenen un paper fecund de ferment en la vida social i d’animació de la democràcia.

Seran, doncs, difícils de tergiversar aquestes paraules del papa que obren, entenc, una nova via d’entesa entre els homes, ja que ell reconeix i assegura que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat.” Una afirmació que no sols comparteixo, sinó que em satisfà plenament.

Uns amics em comentaven l’article de diumenge passat on jo reclamava un debat sobre les idees i criticava durament el sistema vigent dels partits que, protegit per una llei electoral que, avui, resulta injusta, afavoreix el segrest de la democràcia per les cúpules directives en detriment dels ciutadans.

Jo veig clar que si poséssim fil a l’agulla en aquest camp, sense fer desaparèixer els partits, que són indispensables per a l’organització del sistema, els posaríem al seu lloc, que no és el de decidir pel ciutadà, sinó el d’encarrilar adequadament les opinions d’aquest, que són les que de veritat compten.

El poder sovint fa perdre de vista al qui l’ostenta la realitat de les coses, l’aïlla i acaba per  fer-lo sentir infal·lible, fins al punt que pot acabar pensant que  ell és més intel·ligent, més savi i més just que les persones que li han donat aquest poder. Per això s’hi empoltrona sovint i acaba per segrestar la democràcia.

El perill de voler dominar-ho tot

Sense voler dispensar el PSOE de les meves crítiques –temps vaig tenir de fer-ho quan governava el país-, avui hem de constatar que el PP ha sabut trenar un cabdell de fils fins al punt de fer desaparèixer de l’horitzó aquella divisió de poders que, com estudiàvem a la universitat, s’aplicava a països com França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, ja que nosaltres vivíem aleshores en plena explosió del franquisme i ens havíem de conformar amb les Lleis Fonamentals del Moviment.

Podria referir-me a d’altres exemples, però el descobriment fortuït que el president del Tribunal Constitucional era militant del PP abans i durant els primers temps de la seva elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got. Naturalment, els gurus del partit no han trigat un moment a explicar-nos que no hi ha cap irregularitat en aquest fet perquè el TC no és, pròpiament, un òrgan judicial incardinat en el dit Poder Judicial. Per tant, no està prohibida la militància política dels seus membres.

Més enllà que aquesta explicació és difícil d’entendre per algú que no estigui avesat en l’argot jurídic, em fa la impressió que és d’una gran demagògia, perquè en un òrgan on –puresa democràtica- es va recusar el magistrat Pérez Tremp en el debat sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia escrit un article relacionat amb la qüestió que es discutia, ja em diran vostès com pot un magistrat –un president!- debatre i decidir neutralment sobre una norma que ha estat impugnada pels dirigents del partit en el qual milita. Per entendre-ho no calen estudis. Basta una mica de sentit comú.

La compatibilitat de Pérez de los Cobos

Dit això, estic disposat a afegir que el simple fet d’haver militat en un partit no ha d’inhabilitar forçosament una persona per ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa. Sense anar més lluny, jo vaig pertànyer durant vuit anys al Consell Consultiu de la Comunitat autònoma, en el qual hi havia tres persones que tenien carnet de partit i no ho van amagar. I mai –en això vull ser contundent- durant els vuit anys que vaig compartir la funció consultiva amb ells, cap dels tres va prendre una decisió jurídica (eren allí com a juristes) que pogués estar contaminada per la seva ideologia. Sempre van decidir objectivament en dret.

El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos

Per tant, tenen raó els membres del PP quan diuen que haver estat militant del partit no impedeix que Pérez de los Cobos sigui president del Tribunal Constitucional. Però el problema no és, en aquest cas, de compatibilitat, sinó d’ètica, o com a mínim d’estètica, pel fet que Pérez de los Cobos va treure astutament aquest “detall” (la militància en el PP) del seu currículum. Ell, doncs, va ocultar als parlamentaris, a la nació i als seus propis companys (que el van elegir president) la seva militància i és, precisament, aquest engany, aquesta ocultació, que el fa inepte per desplegar, al meu entendre, la presidència de l’òrgan al qual la Constitució atorga el poder de controlar la validesa de les lleis.

Amb l’ocultació de Pérez de los Cobos s’ha fet un gran mal a la democràcia. Se li ha causat una ferida més de les moltes que ha rebut al llarg d’aquests darrers anys on els partits sembla que s’hagin posat d’acord per postergar-la. I això és força més important que el futur de Pérez de los Cobos que, incompatible o no, té ja data de caducitat com a membre del Tribunal, perquè, més prest o més tard, haurà d’abandonar el lloc per covard, per pillet i per inepte.

La regeneració democràtica exigeix un harakiri

Tornem al segrest de la democràcia de què estàvem parlant. No és també un segrest el que ha fet Rajoy des que s’ha destapat l’afer Bárcenas? I no ho dic perquè ho afirmin els socialistes, que, curiosament, actuen de manera paral·lela a Andalusia, on ells impedeixen parlar a fons de l’escàndol majúscul que són els ERE fraudulents. I no ens enganyem, els ciutadans no podem sempre viure segrestats pels nostres polítics, perquè acabarem afartant-nos (es donen ja exemples molt clars de cansament a cada elecció) i la cosa pot acabar malament.

Potser per això els recomanaria que seguissin l’exemple dels procuradors franquistes que –ves per on!- ell sí que es van fer l’harakiri en permetre aquell referèndum de 15 de desembre de 1976 que va fer possible l’enderroc del franquisme i les eleccions lliures de 15 de juny de 1977.

El temps s’esgota i sembla que els partits no en siguin conscients. La democràcia de les idees, la de la participació ciutadana, la de l’estat de dret, la de la separació real de poders, no és compatible amb el que avui vivim a casa nostra. No ho és amb les ocultacions de Pérez de los Cobos, no ho és amb els silencis de Rajoy, i no ho és tampoc amb els ERE d’Andalusia ni amb la pantomima de primàries del PSOE, avui tan lluny del poder.

Les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, les informacions a petites dosis del diari El Mundo, els desmentits del govern i dels homes forts del partit en el poder, així com les tertúlies dels diaris sobre la qüestió, amenacen a ocupar-nos tot l’estiu a l’espera –almenys això és el que desitjaria el president Rajoy- que escampi la pluja de paraules i d’opinions, de veritats i de mentides. Mentrestant, no debatrem d’idees, no parlarem de la Llei d’Educació ni analitzarem els perquès de l’atur i de la crisi econòmica del país que, aquesta sí, sembla que no escampa.

De la mateixa manera que fa uns mesos només parlàvem de Síria i ara ho fem tan sols d’Egipte, a pesar que a Síria les coses continuen anant a mal borràs, Rajoy pensa, contràriament a Helenio Herrara, que la millor defensa és no és l’atac, sinó parapetar-se en el silenci, en el dir que no a tot, en desmentir la premissa major i acusar de calumniador el qui fins fa uns mesos era un amic al qual se li demanava resignació i paciència i se l’encoratjava perquè resistís l’adversitat.

Tots, doncs, com un sol home (si fem excepció de la senyora Aguirre, que no espera res, però que sempre està a punt per agafar el que li caigui del cel, si el que li cau és la presidència del govern), han decidit negar-ho tot i, per molt que la negació no ens convenci gaire (o gens), penso que pot donar-los rèdits judicials, ja que les acusacions de Bárcenas, per espectaculars que siguin, esdevindran efímers focs d’artifici si no les pot provar, i difícilment podrà fer-ho a menys que algun innocent (i els polítics del PP no ho són) hagi deixat rastre (un rebut, per exemple) dels bitllets de cinc-cents euros que, presumptament, van rebre en un sobre marró, com ens explica Bárcenas.

Per tant, pocs resultats judicials espero dels focs d’encenalls que ha encès l’extresorer conservador, però és possible que sí se’n tregui algun de polític, perquè difícilment pot un president del govern respondre cada dia amb evasives les preguntes dels periodistes sobre la presumpta corrupció del partit.

On som?

La trama Gürtel i el cas Bàrcenas, que n’és un serrell, no representa, però, un supòsit de corrupció dels partits massa diferent en el fons del que va conformar la trama d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que va corrompre el PSOE, el qual obtenia diners de la banca i d’algunes grans companyies mitjançant la facturació de suposats informes (entre d’altres mètodes), per sufragar les despeses electorals d’un partit molt endeutat després del referèndum sobre la OTAN. I no difereix tampoc gaire del que està significant, per a aquest partit, el cas dels ERE fraudulents d’Andalusia que està instruint la jutgessa Alaya. Trama que els dirigents d’aquest partit neguen amb la mateixa rotunditat que ho fa la senyora Cospedal o l’ínclit número tres del PP, senyor Floriano. Com no difereix tampoc del conegut cas Palau, que posa en solfa el finançament irregular de Convergència i Unió a Catalunya.

Això vol dir que alguna cosa fonamental està fallant. Vol dir que el sistema polític de partits, tal com el tenim configurat avui, fa aigües per tots costats, i que s’haurien d’arbitrar canvis substancials que donessin força a les idees polítiques per sobre de les cúpules dirigents que, emparades pel sistema, segresten el debat de les idees i imposen els seus criteris, alhora que determinen qui fa política i qui no en fa, sostraient aquest poder als ciutadans.

Els canvis

No hi ha solucions taumatúrgiques als mals que ens afecten, però sí que hi ha maneres d’afrontar-los de cara i de fer que es pal·liïn els seus resultats. La frase mítica del semi desaparegut (però sempre present en els moments decisius) Alfonso Guerra –“El que se mueve no sale en la foto”- és la prova decisiva que el sistema de partits que es va constituir als inicis de la democràcia avui no és l’adequat.

Els espanyols impulsàrem un sistema electoral que dóna tota la força a les cúpules dirigents d’uns partits que calia impulsar després de molts anys de dictadura però la treu als diputats i senadors electes (també, naturalment, als diputats autonòmics o regidors municipals), els quals només tenen possibilitat de ser elegits si la cúpula del partit els situa en bona posició a les llistes electorals d’un sistema proporcional, que, a més,  emparat per les llistes tancades i per la fórmula d’Hont, afavoreix les majories i no permet cap alternativa decisòria als ciutadans.

Els nostres polítics elegits no responen, doncs, davant dels electors (com per exemple els polítics britànics, els francesos o els nord-americans, que sovint fan escac a les cúpules dels seus partits tot imposant criteris propis), i això els fa gairebé inútils. Bastaria que es reunissin al Parlament els caps dirigents per discutir les lleis, perquè aquests tenen segrestada la llibertat de vot dels seus diputats, a menys, és clar, que es tracti de diputats suïcides.

Sé, perquè no sóc candorós, que cap sistema electoral no és innocent, però sí que hi ha sistemes que són molt més respectuosos amb la força dels diputats i en la relació d’aquests amb els seus electors; sistemes que, per tant, afavoreixen la llibertat de vot i el debat de les idees. Certament que això no succeeix al nostre país, que necessita com pocs d’oxigenar el sistema. I ho dic perquè, si algú no creu que el sistema que ara tenim ha tocat fons, em sembla que s’equivoca, tant com penso també que els líders dels principals partits –PP, PSOE i CiU- no estan per la labor de fer-se l’harakiri –que és el que el país necessita-, llevant el poder a les cúpules i modificant un sistema electoral que els dóna tota la força i sense el qual quedarien en el més absolut desempar. I tanmateix, el canvi s’hauria de produir si no volem que l’esclerosi de la democràcia que tenim acabi amb les conquestes que tants anys i esforços van costar als espanyols.

El debat de les idees

És forçós que canviem la manera de fer política, com també de comentar aquesta en els mass-media (televisions, ràdios i diaris), els quals, també, com els partits, avui són un producte més de la insuportable lleugeresa de l’ésser, de què, ja fa molts anys, ens parlava Milan Kundera. I això perquè, com molt encertadament ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia: “No hi ha idees perquè el debat periodístic supleix al debat polític i al debat intel·lectual. Vivim els temps de glòria dels tertulians que som els que parlem de tot a qualsevol hora i sense tenir tota la informació per emetre judicis mínimament solvents. El tertulià ha ocupat la plaça l’intel·lectual i també del polític. No sé què pensarien Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francesc Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón i tants d’altres. Tots van ser persones d’idees que exposaven amb rigor en els temps en què els va tocar viure. I es barallaven i discutien com intel·lectuals sense necessitat d’acudir a aquests fòrums extravagants esquitxats de cridòria i ximpleries.” I tanmateix “les idees són imprescindibles per al bon funcionament d’un país. Són les idees les que alimenten les polítiques i les que fan una societat més justa i més lliure. Idees plurals i diverses”, naturalment.

El passat 1 de juliol Croàcia va entrar a la Unió Europea després de 22 anys de la proclamació de la seva independència de l’ex-Iugoslàvia. I mentre els focs artificials il·luminaven el cel de Zagreb, desenes de milers de croats a tot el país celebraven l’adhesió i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els donava la benvinguda. D’immediat s’escoltava ‘L’oda a l’alegria’ de Beethoven.

A les paraules del president de la Comissió –“Vostès han tornat a Croàcia al seu legítim lloc en el cor d’Europa”-, responia el president croat, Ivo Josipovic, que convidava els seus compatriotes a l’optimisme: “No deixem que el núvol de la crisi econòmica menystingui el nostre optimisme. La crisi és un repte, una invitació per fer que demà sigui un millor dia que avui”, va recalcar.

No dubto que l’adhesió de Croàcia és un fet important que devien celebrar les autoritats del país i molts ciutadans (a més dels nacionalistes catalans, que posen aquesta adhesió d’exemple del que ells voldrien per a Catalunya), i tanmateix, l’adhesió presenta alguns problemes i, sens dubte, s’ha fet amb la indiferència de molts croats. Per què?

El país

Croàcia és el primer país que se suma a la UE des de l’adhesió, el 2007, de Romania i Bulgària. El país està en recessió (com tants altres) des de 2009 i l’atur afecta un 20% dels 4,2 milions d’habitants. I com sol passar en aquests casos, el Govern de centreesquerra espera que l’adhesió a la UE fomentarà la inversió estrangera que el país necessita per reactivar la seva estancada economia.

A Croàcia, el PIB està un 39% per sota de la mitjana europea i només Romania i Bulgària li van darrere, segons el servei d’estadístiques de la UE. I són, probablement, aquestes dades negatives (atur i PIB) la causa que, en una enquesta publicada fa poc, només el 7% de croats consultats desitgessin assistir als focs d’artifici del dia 1 de juliol, alhora que mostraven una gran indiferència amb l’adhesió.

Vista parcial de Dubrovnik des de la muralla

Per a països com Croàcia, governats durant molt de temps per elits irresponsables, Europa ha representat un cert quadre institucional i polític que, a més o menys llarg termini, assegurarà una millora econòmica i l’estat de dret. Però la crisi interminable que vivim ha mostrat que aquestes premisses (que la majoria acceptava fa 22 anys) eren potser una il·lusió òptica, ja que avui constaten que només la pertinença a la UE no garanteix el benestar futur d’un país.

La política d’austeritat

L’Europa d’avui està regida per una política d’austeritat, a pesar que molts dels grans economistes expliquen que el deute no és la causa de la crisi, sinó que n’és més aviat la conseqüència. Però deixem això de banda perquè ens ho expliqui el senyor López Casasnovas, que hi entén molt més que jo, i analitzem per damunt el resultat d’aquesta política, que és una dada més constatable.

En la meva opinió, la política d’austeritat duta fins als extrems que se’ns ha exigit i en uns terminis tan curts ha conduït molts països “menors” vers la catàstrofe econòmica i social –que era impensable només fa uns anys-. I em fa la impressió que no solament la política europea de lluita contra la crisi no funciona, sinó que s’ha dut a terme de tal manera que s’ha aplicat al poble bàsicament per satisfer les oligarquies financeres i els bancs.

No ens hem de sorprendre, per tant, que un visitant de la pàgina oficial del Govern de Croàcia a la xarxa es demanés què havien de celebrar els 300.000 aturats que hi ha avui al país. I afegia: “Té la Unió europea una vareta màgica per fer desaparèixer tots els problemes del nostre país?”

Força més radical encara era el comunicat de  l’ONG euroescèptica Occupy Croatia, segons la qual, “L’adhesió a la UE és un genocidi econòmic comès contra el nostre poble”. I això perquè, en la seva opinió, “les lleis europees són redactades per servir els interessos de les empreses multinacionals riques per part dels seus vassalls polítics”.

No necessàriament s’han de subscriure aquestes opinions, però hi ha dades que són difícils de rebatre. A Espanya, gairebé el 55% dels joves són a l’atur i a Grècia la xifra puja al 58%. I no creguem que a la resta d’Europa els va molt millor, perquè, si les estadístiques no fallen, un jove de cada quatre es troba sense treball.

La dictadura alemanya

La Comissió europea imposa sense descans mesures que afecten a totes les capes de la població mentre la cancellera Angela Merkel s’oposa radicalment a la més petita reducció del deute grec, a pesar que el poble hel·lè viu moments de desesperació. Potser no estaria malament recordar-li una pàgina de la història i fer-li saber que, l’any 1953, Europa va perdonar el 60% del deute que tenia Alemanya. Per què no consent una política semblant?

Mentre la força d’Alemanya permet que aquest país es financi a costa dels països més pobres (el deute alemany es finança amb interessos negatius), la prepotència de la senyora Merkel dicta una política que és la que, finalment, marca les directrius de la Comissió Europea, sense adonar-se –o potser adonant-se’n, que és molt pitjor- que a països amb greus problemes econòmics com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Croàcia i fins i tot Itàlia, la crisi fa desastres fins al punt que es parla ja d’una “generació perduda” (la dels que avui tenen entre 20 i 40 anys), i això és lamentable.

De fet, la crisi ha posat de manifest la política real de la UE. Fa deu anys, tots els països europeus (els qui ja n’érem part i els que hi volien entrar) somiaven una unió dels pobles i no, únicament, una unió dels mercats financers. Avui, en canvi, els mercats destrueixen la vida de milions d’europeus i la solidaritat ha desaparegut amb la crisis, fins al punt que els europeus d’avui tenen por al demà, si més no els dels països perifèrics.

No ens ha d’estranyar, per tant, que molts croats se sentin avui enganyats i no vegin ja la UE com un refugi segur, ni tampoc com una garantia de benestar i de riquesa.

Un amic sacerdot i jurista em fa arribar un article de Rafael Domingo Osle, catedràtic de Dret Romà a la Universitat de Navarra i professor visitant a l’Emory Law School d’Atlanta (EEUU) que fa referència a un aspecte poc conegut de l’actuació del papa emèrit Joseph Ratzinger en relació al Dret, al qual m’he de referir.

Si Francisco de Vitoria –diu Oslé- cercà la reconciliació entre Modernitat i Cristianisme, Ratzinguer ha posat tota la seva potència intel·lectual al servei de la reconciliació entre Cristianisme i Il·lustració, un moviment filosòfic –aquest darrer- que, si l’haguéssim de resumir molt sintèticament, hauríem de dir que es desplega en la defensa de dos conceptes: llibertat i raó; d’ací que l’Església i, doncs, el Cristianisme, que tenen com a font la “revelació”, hagin mantingut tradicionalment amb la llibertat i la raó (per tant amb el moviment il·lustrat) una relació difícil.

L’argument del papa Ratzinguer és el següent: a diferència d’altres religions, com el Judaisme o l’Islam, que parteixen d’un “dret religiós”, el Cristianisme com a tal no té un sistema jurídic propi. No hi ha, per tant, un “Dret cristià” en sentit estricte. Així doncs, si l’ordenament jurídic és per a tothom –sigui creient o no creient-, aquest ha de ser inclusiu; per això, les eines que ha d’emprar no han de ser de cap manera religioses o teològiques. Per tant, “no em digui vostè, per favor, que això és just perquè Déu ha dit que és just. Doni’m altres raons”, seria la frase que expressaria a un nivell pla aquesta idea.

De tota manera, la idea de Ratzinger no és de construir un “Dret sense Déu”, sinó un dret que, si bé no depèn de la revelació –a aquesta només s’hi té accés per la fe i, per tant, per mitjà de la religió-, no es tanca a la dimensió transcendent de l’ésser humà. Als positivistes (jo sempre m’hi he inclòs), el papa ens diu que intentem connectar el nou Dret amb les altres ciències per mitjà de la naturalesa. Ell, doncs, no s’apunta  a la clàssica visió dels iusnaturalistes, partidaris estrictes de la “Llei Natural” que pot arribar a excloure el dret de l’home a legislar “contra natura” (nosaltres, els positivistes, sempre hem dit que el problema dels “iusnaturalistes” és d’establir qui dirimeix que és natural i què no ho és), però sí ens diu que la voluntat humana només s’adequa a la justícia quan la persona s’admet com el que és, com un ésser no autocreat, a l’ADN del qual du impreses normes morals i jurídiques. I això em sembla que val tenir-ho en compte.

La separació Església-Estat

Una opinió de gran calat que ha dut a terme Ratzinger fa referència al Dret canònic, a aquest dret que, com he dit altres vegades, és estrictament humà, a pesar que reguli la vida d’una institució que és per essència divina. Ningú, diu el papa, no deixa de ser membre de la comunitat política pel fet de ser-ho d’una comunitat religiosa. L’Església és, per això mateix, part integrant de la comunitat política en la mesura que viu dins d’aquesta comunitat. I això s’ha posat en evidència arran de l’escàndol d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics que tant ha esquitxat el pontificat de Benet XVI i que ha fet sofrir el papa fins a l’esgotament a pesar dels reiterats intents, des de 1988 –tots fracassats- de lluitar contra la pederàstia a l’Església.

Avui, a partir de la doctrina emesa per Ratzinger, es veu fins a quin punt era equivocada i injusta la doctrina que alguns alts eclesiàstics –el Vaticà, per dir-ho sense embuts- aplicaven als casos, sempre lacerants, de la pederàstia quan entenien que les autoritats eclesiàstiques podien encobrir aquests abusos davant la jurisdicció civil, de la mateixa manera que un pare, una mare, un germà, no tenen l’obligació de delatar davant la justícia els delictes comesos pels seus pròxims. Amb aquesta doctrina, els bisbes, pel fet de ser pastors i pares espirituals dels sacerdots, podien encobrir els delictes d’aquests en matèria d’abusos sexuals amb la finalitat de protegir-los davant la jurisdicció civil per bé que havien d’aplicar el Dret canònic (dret intern de l’Església). Però res més.

Ratzinger ha estat radical en aquest canvi de paradigma, per bé que –amb tota seguretat- la seva decisió ha arribat tard i no pot ja resoldre els mals causats per molts sacerdots de l’Església catòlica que han abusat de menors al llarg dels anys. Tot i així cal valorar positivament el canvi. Per al papa emèrit, la jurisdicció eclesiàstica –interna- no sols no exclou, sinó que ha de col·laborar amb la civil en totes les matèries de la seva competència. I això significa que l’Església, com a estructura social, està també sotmesa a l’ordenament jurídic civil dels Estats on actua. Per tant, per a la jurisdicció civil, el bisbe no és el pare i el pastor del sacerdot pederasta, sinó un ciutadà que té el deure de col·laborar amb la justícia civil. Tard, doncs, però la línia de transparència i claredat iniciada per Benet XVI és la correcta per posar punt final a aquestes misèries.

El pas que encara no s’ha donat

El pas que l’Església encara no ha donat, i que tanmateix jo espero veure al llarg del pontificat de Francesc, és la renúncia al privilegi que, dins l’estructura mundial, significa que el Vaticà sigui un Estat. L’Església no és –ni ha de ser- un Estat. Ho és perquè l’any 1929 convergiren dos tipus d’interessos que van permetre modificar l’status quo del papa i del Vaticà. D’un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s’adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, però alhora efectiva, en allò que fa referència al dret internacional) de “cap d’estat”, amb tots els privilegis que això comporta. I de l’altre, hem d’esmentar els interessos d’un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d’haver implantat l’estat feixista a Itàlia, li donaven l’esquena totes les democràcies europees). Mussolini, en efecte, va veure el cel obert amb la signatura del pacte amb Pius XI, perquè amb aquest gest donava una mà a l’Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d’aquest acord naixia l’actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú.

Els anys han passat però les coses no han canviat gairebé gens. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar: el de Pau VI que, voluntàriament, renuncià a l’ús de la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d’estat, ostentava –i que els papes continuen ostentant-. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes sense por d’equivocar-se que “el meu regne sí que és d’aquest món”, un poder que avui consagra la “Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano” aprovada sota el pontificat de Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: “Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario”, text que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l’únic estat no democràtic d’Europa. I això, entre d’altres privilegis mundans, permet al papa de mantenir una estructura ministerial (els dicasteris), un dels quals (la dita “Segreteria di Stato”) s’encarrega de les relacions diplomàtiques amb la resta d’estats, fins al punt que aquest reconeixement estatal del Vaticà, aquesta ficció a la qual cap papa mai encara no ha renunciat, li permet signar tractats internacionals, com a subjecte que és del dret internacional, i evitar que les jurisdiccions civils i penals d’Itàlia puguin jutjar casos tan flagrants com el del cardenal Marcinkus i les seves responsabilitats a l’IOR (la Banca Vaticana).

Suprimir l’Estat Vaticà, renunciar a aquesta ficció , és, em sembla, la gran reforma jurídica que té pendent l’Església catòlica. Única en el món que s’empara rere un Estat.

La bona entesa que eúltimament practiquen el president del Govern central i el líder de l’oposició, que ha desembocat en el primer pacte que firmen PP i PSOE per acudir a les institucions europees amb una sola veu, va facilitar que, dijous passat, Rajoy i Rubalcaba parlessin de la reforma de l’Administració, que el president del Govern espanyol considera “una reforma estructural de primera magnitud”, per a la qual vol comptar amb el principal partit de l’oposició. I Rubalcaba està disposat a intentar l’acord, tot i que encara li pesa la mala experiència de la reforma local, sobre la qual no ha estat possible el pacte.  Això sí, el líder del PSOE va demanar a Rajoy que parli amb les comunitats autònomes i que les tingui en compte, perquè aquesta reforma sigui eficaç, i el president del Govern Central va assegurar que està disposat a parlar amb totes i que la col·laboració, com va ocórrer amb la reducció del dèficit, sigui la tònica. Mariano Rajoy va assegurar que amb aquesta llei no es tracta de “controlar les autonomies”, sinó d’aconseguir una administració “que sigui menys costosa”.

Arribar a acords globals sobre el futur del país és, en principi, un fet lloable. No sé, doncs, per què, aquesta recent bona entesa entre els dos grans partits, m’ha inquietat. O potser sí ho sé i és el motiu que ara estigui escrivint aquest article.

L’any passat, al Fòrum Illa del Rei, quatre ponents vam parlar de la reforma de les Administracions públiques (entre aquests, el senyor Beteta, que era i és el secretari d’Estat de la matèria en qüestió), i vam enfocar les nostres reflexions a partir del projecte que, a nivell intern, havia elaborat el PP . Ha passat un any i la reforma de  l’Administració Local no s’ha fet: segueix havent-hi el mateix nombre d’Ajuntaments i de Diputacions. Entre d’altres raons perquè, com els ho vam advertir, la supressió d’algunes d’aquestes institucions provocaria una rebel·lió dels edils del mateix partit del govern. És el que ha succeït i  Rajoy l’ha tornat enrere.

La nova proposta

 Abandonada, per tant, la reforma prevista, el president ha fet aquesta una nova proposta de reforma de l’Administració, a partir d’un principi que reclama eliminar les duplicitats en l’exercici de les competències. Doncs bé, aquesta és una proposta que sembla plena de sentit comú, però que, per poc que la desentranyem, haurem de concloure que és extremadament perversa.

Fotografia extreta de La Vanguardia, edició digital

El Govern espanyol, en efecte, planteja eliminar les duplicitats, i ens ha explicat en què consisteix això a partir de tres fòrums, en els quals han intervingut la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría; el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro; i el d’Indústria, José Manuel Soria. En una primera lectura, l’informe sobre la reforma de les administracions públiques, del qual el Govern de Mariano Rajoy ens en va lliurar un avanç el passat dijous, fixa quins organismes podrien suprimir les comunitats autònomes (per evitar duplicitats): les agències de meteorologia, les agències d’energia o les de protecció de dades. Però el document va molt més enllà i també parla dels defensors del poble, figurin o no als estatuts d’autonomia; dels tribunals de comptes, les juntes consultives de contractació administrativa, els tribunals administratius de recursos contractuals, les agències d’avaluació de l’àmbit universitari, els òrgans d’inspecció dels aeroports, els instituts d’opinió, els instituts o serveis cartogràfics o els òrgans de defensa de la competència, entre altres.

La Vanguardia, que ha estat molt atenta a aquest informe, ens diu que no es coneixerà en la seva totalitat fins d’aquí a unes setmanes, i que només es facilitarà a les comunitats autònomes en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que se celebrarà al juliol, però segons va assegurar la vicepresidenta del Govern central, preveu la supressió de 57 organismes estatals i 90 observatoris existents en l’Estat i les comunitats autònomes. Aquests organismes estatals van des del Consell de la Joventut d’Espanya fins a l’Institut Nacional de Consum, que s’integrarà a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició. A més s’eliminaran 17 fundacions, que se sumen a les 6 que ja s’han suprimit, de les 47 que hi havia en l’administració central, i es fusionaran en una sola entitat altres organismes com l’Institut Nacional de la Seguretat Social, l’Institut Social de la Marina i la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Soraya Sáenz de Santamaría va resumir l’objectiu de totes les mesures que pretenen emprendre el Govern del PP: “Fer un Estat autonòmic que sàpiga cooperar i coordinar-se”, el que requereix un “esforç bàsic de consens, entesa i coordinació”. I si o s’aconsegueix, va insistir en la línia que posa de relleu l’Executiu central: “Tots haurem de donar explicacions –va dir– de per què no fem el que se’ns ha suggerit”, situació que va definir com passar “la ITV de nosaltres mateixos”.

El desmantellament de les Comunitats autònomes

Quan es va establir l’Estat de les Autonomies en virtut de la Constitució de 1978, un dels pares d’aquesta, que ho vaser també de l’Estatut de Catalunya, l’advocat Miquel Roca Junyent, va dir en un discurs a les Corts que recordo com si l’hagués pronunciat ahir (la citació és de memòria): “No hem de construir l’Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central que tenim, sinó enlloc d’aquest estat central.” Però mai no ho vam aconseguir en els governs de l’UCD, del PSOE ni del PP. I això ha fet que hàgim construït durant aquests anys un Estat de les Autonomies sense la supressió de cap dels organismes ni de les institucions de l’Estat Central que gestionaven competències traspassades a les comunitats autònomes. Hem construït, ens agradi o no, un Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central. Per tant, les duplicitats no venen per les institucions autonòmiques, sinó perquè l’Estat-de-tota-la-vida ha estat incapaç d’aprimar-se i s’ha mantingut intacte, tal com era el 1978.

La crisi

Però de sobte ve la crisi econòmica (aquesta que Zapatero no va veure fins que tenia l’aigua al coll) i ara que la gent es troba amb els sous disminuïts, amb retalls a l’educació i a l’ensenyament, i a molts altres serveis bàsics, surt Rajoy i ens diu que és el moment d’aprimar l’Estat, de suprimir duplicitats. I com la gent també està aigua al coll, pensa que té raó aquest home i que parla des del sentit comú. Però el que proposa no és dur a terme la supressió de l’Estat Central per convertir-lo decididament en l’Estat de les Autonomies que reclama la constitució, sinó que demana que s’aprimin les Autonomies per reconstruir el somni que ells volen convertir en realitat: Tornar a l’Espanya centralitzada de sempre, la que no s’havia d’haver modificat mai.

La tècnica

Conscient el Govern de l’Estat que les comunitats autònomes  (que han de donar els serveis de sanitat, educació i cultura) estan amb l’aigua al coll i que es troben davant la necessitat imperiosa de reduir el dèficit, fa sortir el senyor Montoro al costat de la senyora Sáez de Santamaria perquè amenaci les comunitats autònomes sense cap pudor: “si no elimineu duplicitats –diu-, Hisenda serà menys flexible amb l’objectiu del dèficit”. O el que és el mateix: “Si vosaltres, catalans, valencians, balears o murcians, no suprimiu institucions autonòmiques, si vosaltres no us plegueu al suggeriment (¿?) que us fa Rajoy, aleshores nosaltres (que tenim la paella pel mànec) no cedirem en el marge de dèficit. I si encara protesteu, aleshores estrenyerem més la corda i us ofegareu.”

I avui l’amenaça es dirigeix al síndic de comptes al de greuges i als serveis de meteorologia, però demà potser acabaran per referir-se al mateix parlament. I amb la mateixa argumentació:  ¿Per què voleu un parlament –que us costa una fortuna- si ja tenim el Parlament espanyol que pot fer el mateix i fins i tot ho farà millor?