Josep Maria Quintana

Al bitsenbloc, el meu fill, en Pere, publica un comentari sobre Marie Antoniette, el film de Sofia Coppola que ha vist fa uns dies en un dels cinemes de Tolosa de Llenguadoc, ciutat on viu.

A ell el frapa sobretot la inconsciència innocent de la reina que, vivint com viu dins una bombolla, no pot entendre el que està passant en el seu país. Diu en Pere: “Ce film nous montre de façon très originale et pertinente la légèreté de la vie à la cour et l’inévitable naïveté de la reine, laquelle ne peux pas imaginer ni comprendre les difficultés de la vie en dehors de ce monde protégé –une vraie prison de luxe– qui est le seul qu’elle à connu.”

Aquest fet es dóna també en el primer acte d’una òpera excepcional (Andrea Chénier, de Giordano –estrenada a Milà l’any 1896) que els Amics de s’Òpera de Maó posarà en escena el proper mes de desembre amb dues figures internacionals: el tenor Carlo Ventre serà Chénier i Joan Pons serà Gerard.

El primer acte d’aquesta difícil i complicada obra transcorre en els salons de la comtessa de Coigny, que ha organitzat un gran ball al què assisteix el més granat de la societat procliu a l’ancien régime. Tanmateix la festa es trenca per dos motius: Primerament perquè el poeta Andrea Chénier improvisa un vers dient que l’home no es preocupa per la naturalesa i que només l’ambició mou l’església i l’aristocràcia per a humiliar el poble. Tot seguit és Carlo Gerard que, fart de viure en aquell món que només vexa els pobres, fa entrar dins la sala de ball tot un exèrcit de captaires.

Més però que l’ària de Chénier o que l’acte de rebel·lia de Gerard, el que a mi m’impressionen són les paraules de la comtessa de Coigny un cop els revolucionaris han marxat i s’ha refet l’ordre. Diu la senyora: “Haver-se portat així amb mi, jo que fins i tot m’havia fet vestits humils per a donar almoina als pobres!” I diu tot seguit respecte del seu criat revolucionari: “Aquest home ha llegit massa llibres i això l’ha barrejat”.

La crua realitat és que tots vivim més o menys dins una bombolla: els nacionalistes perifèrics no poden comprendre els qui no ho són. Els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre cap reivindicació dels perifèrics. Els conservadors trenquen relacions amb els socialistes perquè –diuen- han abjurat de tots els principis constitucionals. I els socialistes exclouen els conservadors perquè són hipòcrites, carques i negats per al diàleg.

No són, doncs, només, Marie Antoniette i la Comtesse de Coigny les qui es mostren incapaces d’entendre què passa a l’exterior de la seva bombolla.

Avui fa quaranta anys del primer concert de Raimon a l’Olimpia de París, efemèride que se celebra amb un nou concert del cautautor valencià en el mateix teatre de la capital de França.

Per a les persones de la meva generació que ens formàrem en el catalanisme i la democràcia, aquell concert marcà un abans i un després, ja que era el primer cop que un autor de parla catalana aconseguia de fer un recital en solitari a París, recital que, si no ho recordo malament, fou enregistrat en un disc.

Raimon es va convertí en un referent per a nosaltres, perquè aquell recital indicava que, per primer cop d’ençà la dictadura de Franco, una generació d’espanyols forjats en una cultura que havia estat oprimida perdia la por. D’altra banda, aquell concert significà la projecció internacional de Raimon que també fou contemplat com un referent per les potències democràtiques d’Europa. Era tot un èxit que un home a qui sovint se li prohibien els concerts a Espanya pogués ocupar l’escena de l’Olímpia de París.

Després d’aquell concert en vingueren d’altres a Europa i a Amèrica i els joves que ens havíem forjat en aquella cultura que volia assolir un grau de normalitat que les botes militars de l’exèrcit i de la policia franquista havien fet impossible, vam saber que s’iniciava un món nou per a nosaltres.

El “diguem no” de Raimon es va convertir en el nostre crit de lluita, un crit que, amb l’esforç de tots els demòcrates, va acabar portant la democràcia al país i la llibertat d’expressió per a totes les veus que, fins aleshores, havien estat condemnades al silenci.

Per què divendres passat el govern israelià va decidir bombardejar Gaza tot provocant la mort de 15 palestins? És difícil respondre encertadament aquesta pregunta, i més quan el president Mahmud Abbas ha convocat un referèndum per al proper dia 26 de juliol que, si aconsegueix un resultat positiu, implicarà un reconeixement de l’Estat d’Israel per Palestina.

Tots sabem quin és el grau de risc que ha assumit l’actual rais palestí, perquè el govern de Hamas ha decidit boicotejar aquesta consulta popular que el president de l’Estat ha decidit convocar contra el parer del seu govern, el qual la qualificat de cop d’estat.

D’altra banda, i com era previsible, l’atac israelià ha implicat immediatament una resposta de Hamas que ha decidit rompre la treva que mantenia de feia ja molts mesos i ha llançat 14 míssils Kazam i 10 projectils de morter sobre territori israelià. Sempre l’escalada de violència en un territori on sembla que no sigui possible la pau.

Em dol contemplar la figura aïllada del president Mahmud Abbas, sol entre dos focs (el del sionisme israelià i el de l’irrredentisme palestí). Molt em temo que li tocarà fer el paper de Kerensky i, com sempre sol succeir en aquests episodis de tensió, es vegi desbordat i vençut pels radicals d’una i altra banda.

En una conversa pública sobre els darrers llibres que hem publicat, Miquel Àngel Maria va dir, d’entrada, que els nostres (es referia al darrer seu, al de Bosco Faner i al meu) són millors que “El código da Vinci”. Jo, que no me l’he llegit –noblesse oblige-, no estic, però, molt segur d’aquesta afirmació i confesso que ja m’agradaria que un llibre meu aconseguís la repercussió social que ha tingut l’invectivada història de Dan Brown.

Com a mínim ens hem de sorprendre de l’èxit d’aquesta obra que ha propiciat, no només una venda milionària de la novel·la, ans també una nombrosa literatura hermenèutica i interpretativa fins al punt que, segons opina Vila-Sanjuán, podem parlar ja d’un subgènere llibresc.

Dins d’aquest subgènere cal destacar una obra que no té parangó. Vila-Sanjuán ens conta que un tal David A. Shugarts ha publicat a Temas de Hoy un llibre dedicat a cercar les claus, no de les novel·les ja publicades de Brown, sinó de la que presumiblement està escrivint, és a dir, d’una obra inexistent.

Diu Vila-Sanjuán: “La idea es que este volumen, que supuestamente se titulará La clave de Salomón, tiene trasfondo masónico –eso lo ha dicho el propio Brown-, y será a la historia temprana de EE.UU. lo que ‘El código da Vinci’ a la del cristianismo.”

Al·lucinant!

Agombolat per tota la plana major del PSC, Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit en un míting fet a l’Hospitalet del Llobregat (segona ciutat de Catalunya per població, i bressol del que coneixem com “els altres catalans”) que Catalunya liderarà per tercer cop una reforma d’Espanya. I posat a raspallar l’esquena dels catalans, ha afirmat que el nou Estatut que se sotmet a referèndum suposa “un nuevo pacto entre Catalunya y España, una nueva relación plenamente constitucional que no es ni mucho menos egoísta, sino todo lo contrario: es una expresión de la solidaridad catalana con el resto del país.” L’Estatut català –assegurà el ministre- serà un referent per a d’altres autonomies.

Amb això darrer hi estic d’acord. Tothom (fins i tot Jaume Matas) tindrà present el text de Catalunya en renovar el seu propi estatut. Més discutible és, però, que aquest sigui un pacte entre Catalunya i Espanya. Això no és constitucionalment possible encara que, de fet, hi hagi hagut discussió (i semiacord) entre els representants del Parlament de Catalunya i els del Parlament d’Espanya que, com recordava l’inefable Alfonso Guerra, li ha passat el raspall ben a fons. A més, no podem oblidar que l’Estatut no és ni serà mai una “llei paccionada”, sinó que és una llei orgànica de l’Estat, o el que és el mateix, una llei que fa l’Estat per un boci del seu territori.

El que també pot ser veritat és que Catalunya lideri el canvi o la reforma d’Espanya, aquesta contra la qual el PP ha s’ha aixecat amb tota la seva força per tal de fer-la fracassar. És cert que en aquest moment hi ha dues visions d’Espanya: la del PSOE, que sembla que (una mica forçat per les circumstàncies i no sense dubtes) empeny cap a la transformació del país en un Estat més o menys federal; i la del PP, que lluita per deixar les coses tal com eren. Però aquestes no són les úniques propostes, perquè per poc que forguem, trobem també la dels nacionalistes radicals que demanen molt més del que el PSOE pot permetre.

Tot i la força centrípeta del PP, si els plantejaments actuals es consoliden, aleshores sí que és possible que Catalunya lideri el procés de transformació d’Espanya, perquè un cop el PP s’adoni que ha perdut la batalla (si és que la perd), aleshores tots els liders regionals d’aquest partit (començant per la senyora Aguirre) s’apuntaran al carro del vencedor, ni que sigui passant sobre el cadàver polític de Rajoy, Acebes i Zaplana que, si perden, seran amortitzats ràpidament pels seus correligionaris.

No fa gaire vaig aportar al meus lectors un editorial de Le Monde referit a la visita del Papa al camp de concentració d’Auschwitz. L’editorial feia una crítica a la manca de sensibilitat papal envers els jueus. Res no he de rectificar en aquest punt, però si em quedés en això seria injust perquè les paraules del Papa van tenir un contingut més ample i prou important per ser comentat aquí. Em refereixo bàsicament a la pregunta que es va fer referent a l’absència de Déu en aquells moments de dolor i de barbàrie. Però ahir, quan precisament anava a escriure sobre aquesta qüestió, vaig trobar a La Vanguardia un article d’Oriol Pi de Cabanyes que m’ha semblat modèlic i que jo assumeixo íntegrament. Permeti’m, doncs, el lector que jo em retiri i el deixi amb l’article a què acabo de fer referència.

La confesión del Papa

El Papa alemán ha conmovido al mundo al preguntarse en los campos de exterminio nazis en Polonia “¿Dónde estaba Dios en aquellos días? ¿Por qué calló? ¿Cómo pudo tolerar este exceso de destrucción, este triunfo del mal?”. Y es que si “es particularmente difícil y opresivo para un cristiano, para un Papa, que procede de Alemania”, también lo es para todo ser humano comprender la naturaleza del Mal, el viejo gran tema que Dostoyevsky parece atribuir en una de sus mejores obras a la pérdida del sentido de la piedad, o de la compasión.

La novela Los demonios -o Los endemoniados– del gran Fedor M. Dostoyevsky se publicó completa en primera edición en 1873. Se había empezado a publicar en folletín en la revista mensual Russkii Vestnik, cuyo director se negó por escrúpulos teológicos a publicar en el número de febrero de 1870 el capítulo Visita a Tihon o La confesión de Stavrogin, en el que el monje Tihon y el asesino confeso Stavrogin mantienen un interesante diálogo sobre la naturaleza del mal y el perdón.

Este capítulo no se incorporó a la novela, que plantea una lúcida contraposición entre el nihilismo y el cristianismo, hasta que en 1921 fue descubierto entre los papeles recogidos por la viuda del novelista y depositados en el Archivo Central del Estado. En él el monje Tihon le asegura al pobre terrorista: “A usted le domina el deseo de martirio y de autosacrificio. Sobrepóngase a ese deseo (…) y entonces lo superará todo. ¡Humillará su orgullo, humillará a su demonio! Saldrá victorioso y alcanzará la libertad…”.

El obispo de la novela vive retirado del mundanal ruido en un monasterio. Ha humillado su orgullo, ha vencido a sus demonios. El mal, como el bien, anida en cada uno de nosotros. A nosotros -como al obispo Tihon, como al Papa Ratzinger- también nos “horroriza esta enorme fuerza inútil malgastada adrede en cosas abominables”, esta sobredosis mortal de nihilismo como lo fue el holocausto. Aunque el nihilismo, que es algo tan actual como entonces, debe ser vencido también a pequeña escala, en cada uno de los humanos.

¿Por qué Dios permite el mal, la muerte, la desgracia? -nos preguntamos-. Tal vez para que nosotros podamos ejercer la libertad de transformar el mal en bien, en todas las circunstancias. “Dios no permitiría el mal si no hiciera salir el bien del mal mismo” -apunta el catecismo católico-. En Los demonios el obispo se dirige al criminal, al activista de la nada (que viene a ser la metáfora de una humanidad sin fe, caridad ni esperanza) y lo consuela con estas sorprendentes razones: “También Cristo le perdonará con tal que consiga usted perdonarse a sí mismo… ¡Oh, no, no! ¡No crea que blasfemo! Aun si no consigue reconciliarse consigo mismo y perdonarse a sí mismo. Él también le perdonará por su buena intención y su gran sufrimiento. Pues no hay palabras en el lenguaje humano ni pensamientos en la mente para expresar todos los caminos y designios del Cordero hasta que sus propósitos nos sean revelados. ¿Quién puede abarcar al Inabarcable? ¿Quién puede comprender al Incomprensible?”

Benedicto XVI, el Papa que se interroga sobre “el silencio de Dios” ante el holocausto, es un Papa humano, humanísimo, un Papa abierto al misterio, un Papa que reconoce humildemente que no se sabe en posesión de todas las respuestas. Y esto, que puede parecer una debilidad, es seguramente su mayor grandeza.

Estimat director: Permet-me que torni sobre el tema europeu perquè, tot i que els debats que es produeixen a Estrasburg sovint ens semblen aliens als nostres interessos, la veritat és que ens afecten de ple, i molt probablement ens afectaran encara més en el futur. Diguem però d’entrada que no corren bons temps per a Europa, tot i que hem de mantenir viva l’esperança a pesar del “no” francès i neerlandès. I dic això perquè mentre els nostre joves mostren en general una gran indiferència respecte a Europa, entre els joves dels països que, fins fa ben pocs anys, es trobaven a l’altre costat del teló d’acer, s’ha despertat amb força el somni europeu. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Dur la crítica a l’extrem de l’exageració fa perdre el que hi pugui haver de veritat en el discurs de censura. I penso que això és el que li succeeix al PP, i més concretament al senyor Acebes quan, en una valoració que ha de presumir-se tranquil·la i mesurada, acaba afirmant que el programa de Rodríguez Zapatero és el d’ETA.

L’andanada és tan majúscula, tan sobredimensionada, que decididament no s’ajusta a la veritat i enfosqueix alguns aspectes que són criticables de l’actuació dels socialistes en aquest camp. És el que diem vulgarment “perdre els papers”.

Conten d’un capellà d’enprimer que, obsessionat pel pecat i per la confessió, no perdia oportunitat de parlar a les homilies d’aquest sagrament, únic que pot salvar els pecadors de cremar eternament a l’infern. Un feligrès, fart de sentir-se socarrat pel tremendisme del prevere, va deixar d’anar a missa. Tanmateix, el dia del seu sant –l’home es deia Josep- va decidir d’apropar-se a l’església pensant que, en un dia tan assenyalat, el mossèn parlaria de la fe a ulls clucs i de la humilitat, virtuts en les quals excel·lia el pare putatiu de Nostre Senyor. Vana quimera, la del feligrès! Aquell dia, el mossèn es posà el roquet de randes, pujà a la trona i, després de fer el senyal de la creu, va dir: “Fills estimats: Avui celebrem la festa de sant Josep. Sant Josep era fuster i els fusters fan confessionaris. Parlarem per tant de la confessió.”

A Rajoy, Acebes, Zaplana i tutti quanti els passa una mica com al mossèn de l’acudit. Tanta és la seva obsessió, tanta és la por que tenen que un personatge com Rodríguez Zapatero (que ells consideraven mediocre i pel qual no apostaven ni un cèntim) acabi amb el terrorisme, que són incapaços d’adoptar una posició sensata. Si aquesta posició fos crítica –raonablement crítica- tindria probablement el suport de molts ciutadans d’aquest país que tenim els nostres dubtes de si els socialistes ho fan del tot bé en aquest camp. Però les exageracions i els exabruptes que escoltem no fan sinó que ens acostem a l’argument del contrari. És una llàstima. O encara pitjor: és un error.

És ben curiós que una òpera absolutament desconeguda per al públic de Menorca (La Cenerentola, de Rossini) hagi estat la que més bona acollida ha tingut de les que li hem ofert aquests darrers anys.

És cert que el públic sempre sol acceptar de grat el programa operístic que li ofereix Amics de s’Òpera de Maó, però aquest cop, tot i la sorpresa que La Cenerentola ha significat per a molts, l’èxit ha sobrepassat qualsevol tipus de previsió.

Segurament que hi han intervingut molts factors: la joiosa partitura de Rossini, les veus excepcionals dels protagonistes, el fet que aquests hagin estat bons actors, l’escenografia de Pizzi (un dels més grans escenògrafs europeus d’avui), la bona direcció escènica de Gasparone i l’acurada i exigent direcció musical d’Humburg.

Quan tot surt bé, quan la gent ix del teatre exuberant de joia, quan tothom es felicita per la bondat del producte musical que se li ha ofert, aleshores els organitzadors experimentem una gaubança que ens compensa tots els esforços realitzats, i també els fracassos que hàgim pogut sofrir al llarg de la nostra experiència artística.

La Vanguardia d’ahir du una enquesta sobre els resultats de la propera consulta popular que tindrà lloc a Catalunya mitjançant la qual els ciutadans d’aquesta Comunitat autònoma es pronunciaran sobre el seu futur Estatut d’Autonomia.

Tots sabem que els partits ja s’han pronunciat, i que mentre Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Esquerra Unida-Els Verds donen suport al text aprovat, Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Popular demanen el no, encara que per raons diverses.

D’altra banda, tots hem pogut comprovar el missatge radical i salvífic dels partits: per als qui demanen el “si”, una negativa implicaria un daltabaix per al país, que perdria el tren de la modernitat. Per als qui demanen el “no”, una aprovació d’aquest Estatut implicaria un atac a la sobirania espanyola i al marc constitucional (PP) o una renúncia als drets fonamentals que té Catalunya com a nació (ERC).

És, però, ben curiós el resultat de l’enquesta, perquè segons aquesta, el 35% de votants d’ERC i el 20% dels votants del PP estan disposats a trencar la disciplina de partit i votar sí al text que es proposa; mentre que un 9% dels votants del PSC i de CiU hi votaran en contra.

Què vol dir això? Segons la meva opinió, això significa que els ciutadans encara som vius i no hem renunciat a pensar per nosaltres mateixos. Penso que és una molt bona notícia.