La diada

by

Quan cada any arriba el dia de sant Antoni Abat, els menorquins celebrem la festa gran de la nostra illa. Fou tal dia com aquest de 1287, que les tropes d’Alfons III el Liberal, el nét de Jaume I, conqueriren l’illa i feren fora les hosts d’Abu Umar. Amb aquest fet d’armes i amb una actuació sobre els musulmans que avui probablement hauríem de qualificar de genocidi, es cristianitzà l’illa i s’inicià la incorporació de Menorca a la cultura catalana.

Cada any, arribat aquest dia, ho celebrem des de les institucions (és el dia gran del Consell de Menorca) i l’Església catòlica participa en una festa cívico-religiosa a Ciutadella, fent la processó dels tres tocs a l’entrada de la ciutat.

Alguns menorquins treuen al balcó la bandera quadribarrada amb l’escut de l’antiga Universitat, que és avui l’ensenya oficial que representa l’illa, i els ciutadans ens felicitem en trobar-nos pel carrer.

És ben curiós, però, que, a mesura que hem anat omplint de contingut aquest dia, quan disposem d’un Estatut que reconeix la personalitat insular i tenim una institució pròpia amb competències reals, quan sembla que el redreçament cultural hauria de ser indiscutible, és un fet constatable que l’illa avança (penso que imparablement i decidida) vers la descatalanització (i el mateix hauríem de dir de la descristianització, que també es va produint a un ritme de vertigen).

Tot canvia entorn nostre, i nosaltres ens debatem entre allò que som (i que voldríem continuar essent), i allò que sabem que acabarem esdevenint per la pressió natural de les coses. En el fons no deixa de ser dolorós aquest procés, com dolorós és també observar com l’esperit es mantén i el cos decau, i constatem a mesura que passen els dies la distància que els separa.

Bé, potser m’he posat una mica tràgic i no hi ha de què, o potser és la boira d’aquests dies. O vés a saber si no serà el debat que hi hagué despús-ahir al Congrés, del qual no puc dir sinó que em va dur al desencís i em provocà la nàusea.

Anuncis

%d bloggers like this: