Les promeses de Zapatero

by

Qui aquests dies segueixi els diaris o contempli la televisió sense una mica de crítica en la seva actitud, corre el perill de ser seduït de manera enganyosa. I per què ho dius, això?, algú em demanarà. Doncs ho dic perquè, qualsevulla que siguin les nostres posicions polítiques, per molt lluny que ens trobem de la política que defensen els populars, convé que, a partir d’ara, observem les aparicions públiques de Rodríguez Zapatero amb una certa prevenció, perquè la bateria de proposicions, disposicions i promeses que està duent a terme el seu (recentment estrenat) “Gobierno de España” són, com a mínim, sospitoses.

Vegeu, si no. En un primer moment, en una situació de crisi profunda de CiU, el conseller Castells aconsegueix del president del govern la promesa d’inversió de més de 4.000 milions d’euros l’any vinent per dur a terme les previsions estatutàries. Això, és clar (en el nostre país no podia ser d’una altra manera), ha implicat immediatament la rèplica andalusa, d’ací que en els diaris d’ahir podíem veure que el mateix s’acordava amb el president Chávez.

Aquesta generositat no acaba aquí, ja que se simultaneja amb les grans mesures socials que el govern ha decidit dur a terme. En efecte, fa pocs dies, el president i la ministra Chacón presentaren a la Moncloa (envoltats d’una pompa litúrgica que fins ara s’havia aplicat només als encontres internacionals de caps d’estat) les darreres mesures per afavorir el lloguer.

D’aquestes mesures, Antoni Puigverd deia això en un article publicat ahir a La Vanguardia: “Sin entrar en juicios de intención, sin dudar del sincero interés de ambos políticos en la resolución del problema de la vivienda juvenil, es evidente que el objetivo de promocionar a la nueva ministra, cabeza de cartel barcelonesa en las próximas elecciones, pesaba por encima de todo. No hace falta entrar en la discusión técnica, basta comprobar que, si realmente se hubiera tratado de una medida diáfana, no precipitada, bien pensada, bien conectada con el resto de medidas que las autonomías ya están realizando, no habría sido necesario tener que aclararla tanto. La enfática liturgia monclovita fue tan exagerada que puede considerarse obscena. Demasiado descarnada. La socialdemocracia debe proteger y ayudar a los débiles, ciertamente, pero debe incentivar también su compromiso favoreciendo el valor del trabajo y el esfuerzo. El Estado no es un papá sobreprotector que regala cheques y eterniza la dependencia de los humildes. Si llega una crisis y, aunque sea moderada, obliga a los españoles a apretarse el cinturón, ya ningún líder socialista podrá decir, como Kennedy, “no preguntes qué puede hacer el Estado por ti, pregúntate qué puedes hacer tú para el país”.”

Bé, sigui com vulgui, el cert és que tot aquest dispendi que es fa des d’un govern socialista com l’espanyol, contrasta una mica amb les paraules que, també ahir, dirigia als francesos el president Sarkozy. Deia aquest: “Vaig ser elegit per resoldre els problemes de França, no per comentar-los”, i immediatament apel·lava a la cultura del sacrifici i de l’esforç com l’única manera de vèncer els mals atàvics que afecten el seu país.

Ja sé que Sarkozy acaba de ser elegit i que Zapatero el que vol és ser-ho novament, i que això pot explicar algunes diferències en el to i en el llenguatge, però tot i així convé que estiguem atents i crítics amb les mesures que se’ns proposen, perquè és el mínim que podem demanar a un ciutadà responsable i atent.

Advertisements

%d bloggers like this: