Durant aquest estiu, el diari Menorca va publicar una llarga entrevista amb un dels dinosauris de la política balear: el senyor Joan Huguet, un home incombustible que ha estat vice-president del govern balear, diputat, conseller, president del consell de Menorca, president del parlament, president del PP, i suposo que em deixo trenta càrrecs més. Recordo que una de les coses que destacava era la necessitat que tenien els partits de renovar-se, cosa amb la qual estic d’acord. Tanmateix, no deixava de ser curiós que ell mateix assegurés a la mateixa entrevista que es postularia per ser candidat al senat per Mallorca. Fet que demostra –en viu i en directe- com n’és de difícil la renovació interna dels partits.
Aquesta qüestió ve a tomb arran d’un article que ahir mateix vaig llegir a El País. El signava un arquitecte que nom Salvador Moreno Peralta, i s’intitulava “¿Quién teme al Savater feroz?” En aquest opinava sobre el nou partit creat per Rosa Díez, Carlos Martínez Gorriarán i Fernando Savater, l’UPD (Unidad, Progreso y Democracia) i ho feia d’una manera molt favorable i raonada.
Confesso que em costa opinar sobre aquest nou partit, ja que, si bé respecto la personalitat de Savater i de Rosa Díez (desconec Martínez Gorriarán), alguns dels arguments que ells empren, així com també la deriva que el partit sembla prendre, no m’han semblat prou atraients, però he de reiterar la meva dificultat a l’hora de donar una opinió formada sobre la matèria, perquè opinar des de casa sobre el dit “problema basc” (un problema amb múltiples arestes –les que destaquen la gent d’UPD, però no només aquestes-) se’m fa molt difícil.
Ara bé, tinguin o no prou “raons” per crear aquest partit, i estigui o no prou fonamentada la seva proposició política, penso que l’article de Moreno Peralta encertava en una sèrie d’afirmacions molt dures contra els partits actuals (els que s’han consolidat i monopolitzen des de fa trenta anys la democràcia espanyola) que val la pena de tenir en compte.
Diu d’aquests partits (en els quals tanta il·lusió vam posar fa trenta anys la majoria d’espanyols) que “[su] actividad no viene determinada por la fructífera proyección de una ideología sino por la simple perpetuación de unas estructuras de poder que las convierten en mecanismos de producción en sí mismos, haciendo de las elecciones unos macroexpedientes de regulación de empleo.”
I afegeix més endavant que “pasado el tiempo y el riesgo [de involución política], deberíamos poder proclamar nuestro hartazgo de ese simulacro de política que dirime intereses endogámicos bajo la forma de intereses generales”.
Ja sé que afirmacions contundents i generalistes com aquestes sempre presenten alguna fractura per on introduir el debat i/o la discrepància. Però no les hauríem de menysprear sense dedicar una bona estona a reflexionar sobre allò que diueu, encara que no arribem a la conclusió que arriba l’autor de l’article, per al qual, “la irrupción de UPD en el desolador panorama político, tiene el inmenso valor de educar, lo que le convierte en el único partido que ya ha ganado antes de competir.”
Jo, això no gosaria afirmar-ho, però estic content d’haver-ho llegit.
Josep Maria Quintana 